Climent Picornell

MALLORCA, MIRATGES D'ESTIU. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Juny, 2009 14:37

Mallorca, miratges d’estiu

 

Climent Picornell

 

Arriben les primeres calorades i la gent surt als carrers a espassar-se la basca. Uep! Que va bé ? Mos ho pensam. Va bé tot ? Tot, és molt. Va bé ? Va bééééé... Fins que te’n topes un que sempre té pressa i t’enverga un: “No va bé!” Així, amb tres monosíl·labs, sembla més rotund i definitiu.

L’amo en Jordi Blai, ja seu davant ca seva, hi fa ombra prestet. Camisa màniga curta amb una agulla d’engafetar que li tanca el butxacó perquè no li caiguin els papers: el carnet ‘d’intitat’ caducat fa més de vint anys i ‘ l’absoluta’ del servei militar de fa més de mig segle, que pareix rossegada de rata, per les voreres gastades. Ben afaitat, manco per un redol on no s’ha arribat, o no s’ho ha vist, i li han quedat quatre pèls com cerres. I unes celles llarguíssimes, blanques, que li travessen tot el front. “Si t’he de dir sa veritat, hi ha tres coses que no entenc. Com s’aguanten aquests putes avions sense mourer-se del mateix lloc… Com és que sa gent compra ramellers; abans se donaven, un tros, un esqueix... ara compren “queranios”, gastant un dineral. Tercera: als cafès paguen per beure aigo! Ho has sentit bé! Amb lo bona que és sa de sa cisterna, aigo del cel”.

 

Vaig a fer una volta pel turó, sol post. En Joan Mensall trulla dins el seu bocí, un tros empinat, ple de sauló, poca terra:  “Pas gust de que se morin els arbres: així tenc llenya i no els he d’exsecallar, ni fer llobades. La pagesia? M’estim més un tros de pinar salvatge. S’altre dia, un fill dels qui emprenyaren mon pare en temps de sa guerra, va entrar dins es restaurant de baix i saludà. Quan me’n vaig témer tenia sa mà damunt sa meva esquena. Me vaig girar i li vaig dir, fort: “No saps que a un animal quan menja no l’han de tocar mai. Treu-me sa mà de damunt!” Un poc més avall, a unes barreres, una cabra mena set cabridets…Assegut a una escala, en Cormé Graima. Deu tenir setanta cinc anys o un poc menys. Fadrí, semblaria més jove sinó fos perquè no té cap dent ni una. Era ‘xulet’, un temps, i encara hi té el posat. Dona menjar a la boca –trossos de fulla de figuera de moro- a una cabreta petita que pegava estirades, deixant a lloure aquella encarnadura verda i esponjosa, sucosa, de la fulla.

 

“Que poden passar ?” Surt la mare d’en Pep amb una espècie de turbant enrevoltat pel front, fet de fulles, pareix un indi sioux de les pel·lícules. « Són fulles de llimonera, quan tenc molt de mal de cap les me pos i me va molt bé, no he hagut de prendre mai cap pastilleta; sa padrina dins es llit, pobreta, m’ho demanava…” Al corral hi ha també madò Pargoia, asseguda a una cadira plegadissa, conta coses amb vehemència: “A mon pare li agradaven molt ses figues de moro i se’n fotia unes platades... Un poc verdes, ‘grenyals’ deia ell. No les volia massa madures perquè feien suc. Fins que un dia, desesperat, feia una setmana que no anava del cos, me va cridar, vermell com una magrana, de prémer, i no sortia res. El vaig fer posar a la gatzoneta damunt un replà de s’escala i amb ses pinces li treia els pinyolets des cul. Una embosta cada pic. Dos dies n’hi vaig treure, fins que va fer uns cagallons que pareixien de guix. No en va tornar a menjar pus mai més. Me feia gràcia, veure a mon pare, jo, una filla seva, acotat, amb sos calçons baixos, els pèls del cul, els senyals que li ballaven...”. “I per paga a aquest gendre teu li agrada tot”, diu la mare d’en Pep. “Saps que hi ha topat de blan, aquest, amb sa meva filla…Pareixia tot lo món, un ciutadanetxo ben mudat, tot perquè a ca seva, per entrar, havien de tocar una campaneta. Però…pensa tu! Un pic m’hi dugueren a sopar, tragueren una ollada de patata amb verdures bullides i res pus! Blan de tot ha topat aquest pinxo! Aquí menja aguiat cada dia. I sa meva, com que li ha fet una filla, bava, amb ell. Ni ofici, ni benefici. Camisa neta, mantengut i xerrar de política. I quan venen els seus se mengen un cossi d’escaldums… i jo pas per sa beneita, sa de poble, i si aquesta beneita digués: basta! En passarien de fam: ho faig per sa meva néta”.

 

“En Pep ha anat a fer un cafè...” Com que no ha arribat, m’assec amb en Sebastià Ponso. Cara ampla, ulls petits i enfonyats, restes de dents, unes puntetes negrenques i esmolades. D’uns deutes que tenia amb ell D. Toni Dobló li entregaren, a canvi, dos quartons prop de la vila a cent passes de ca seva: “Vaig triar bé, m’oferiren dues quarterades a Carrutxa i no hi hagués anat mai, i aquí prop, tot lo dia hi som…” S’aixeca quan obrin el cafè, després fa d’hortolà, prepara el dinar, ara burballes, ara arròs, ara frit… “Avui he fet confitura de codony”. Torna al cafè i a les vuit ja és a dormir. Du un gaiato d’ullastre ben llis. “Ja tenc trenta-cinc kilos de mongetes de pasta reial, esclovellades”. Un temps matava porcelles, set o vuit o deu cada dia. “Me faig un porc per jo, li don figues i farina d’ordi, ses figues les guard dins uns poalots i allò, amb aquell sucre que regalimen, se confiten i no se podreixen, li agraden molt; en temps de fam sa gent els donava fulla de figuera de moro, però és un menjar llimacós i no els engreixa; no els don ‘pienso’ mai; tenc moniatos, i per treurer-los he fet com una u de ferro, l’afic en terra, ben endins, i m’hi repenj, allò treu un bon pa de terra, espols i… així pas el temps”.

 

En Toni Formigueta me conta que alguna vegada ha hagut de fer d’home bo. Com un pic que les ovelles d’Els Calderers entraren dins un bocí d’en Tomeu Sope, que hi tenia blat semblat i el se menjaren tot. “Me vengueren a cercar per si ho volia resoldre. Com ho vaig fer? Idò amb quatre càlculs del que hagués tret en Tomeu si hagués venut el blat i coses així; tots hi estigueren d’acord. Ja ho veus: maldecaps”. “Tenc un senyal de color fosc que m'ha crescut com un meló eriçó”. Ho deia en Guillem Blanco i ja s'obria la bragueta per mostrar-l'ho. Efectivament, tenia un ou enorme. Tothom el va mirar. Quasi no es podia cordar els calçons, ni seure, si no era un poc de costat. "Orquitis" li sentencià el metge. Ara se’ls vigila sempre seguit per si li canvia el color del tel de les bosses, on hi ha els "testicles" -que li digué l'infermera-, sempre havia dit ous i bosses, però això de testicles ara ho troba més fi.

Ulls clucs, diria que són miratges d’un món real i residual.

_______________________________________

IMATGE: Obra de Miquel Barceló 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI A LA PORTA D'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juny, 2009 13:52

 

Jardins d’altri a la porta d’estiu.

 

Climent Picornell

 

Un pic, per cada estació de l’any, pellucam per dins els textos d’altri. Fou Mark Twain, i quina raó tenia!, qui digué: “La gent pel que fa a la religió i a la política ha adquirit les seves creences de segona mà. Sense analitzar-les gens”. Ja sigui de les religions de caire més integrista, on, a més, hi sol haver també sociolingüistes titulats, i sinó vegin el que digué una governadora de Texas: “Si a Jesucrist li bastà amb l’anglès, haurà de bastar també als nins de Texas”; no emprenyin, per tant, amb altres llengües. També hi ha trui amb les ‘noves’ religions, tenyides d’ONG. Tariq Ali, a la New Left Review: “ Un país destrossat com Afganistan, ha estat sotmès a les activitats predatòries combinades de les ONG i de l’OTAN. 10.000 membres d’ONG’s s’hi han precipitat com una plaga de llagosts i han convertit Kabul en una ciutat semblant a aquelles de la febre de l’Or. Viatgen en tot-terrenys blindats i gasten extraordinàries quantitats de doblers -dels altres- molts més que els militars». He aplegat les citacions anteriors del meu jardí de revistes de la Biblioteca Pública, on hi sol haver bona collita. Ja saben que els intel·lectuals som aquelles persones que anam a les biblioteques també els dies que no plou. Tres més; una d’un falcó, una altre d’un règim desdibuixat i d’un neofetitxisme. Antonio Golmar, a Samuel Huntington, el penúltimo profeta, ens presenta un text seu, de 1996: “A algun lloc d’Orient Mitjà dotzenes de joves en calçons vaqueros que beven Coca-Cola i escolten música rap, podrien, entre oració i oració de cara a La Meca, estar preparant una bomba per fer explotar un avió d’alguna companyia nord-americana”. “Fou”, diu Golmar,  “qui més s’acostà a endevinar l’11 de setembre i  l’agonia nord-americana a Iraq; mentre els seus col·legues cercaven mèl·leres blanques, Huntington estava atent a l’aparició de cignes negres…”. Liu Shi-Diing ( Macao, colonia casino) : «  Macao és la capital del joc d’Àsia per mor de l’aliança de les elits locals, els empresaris de Las Vegas i la mirada aprovadora i satisfeta de Pequín. Una orgia immobiliària, plena de desigualtats i corrupció, una descolonització de llums de neó”. Emmanuel Lizcano, a Archipiélago: “De la mà invisible a l’angoixa de les borses”. “Hem entrat en un neofetitxisme del mercat. Existeix una representació del sistema econòmic i dels seus agents com si fossin pacients que van al metge: gent intoxicada (per hipoteques fems), es necessiten transfusions (de doblers de l’estat), per evitar el col·lapse ( del sistema financer)”. Mentre, els pocavergonyes de sempre han posat mà al calaix.

 

Qui sap si ens hem posat massa seriosos, i no ho toquen ser els nostres jardins. Els havia anunciat un article sobre llegendes urbanes que deixaré per més envant (On enterren els xinesos morts a Occident? Acumulant envoltoris i cintes de capses de tabac regalen una cadira ortopèdica per a discapacitats? Fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana? Els americans han arribat a la lluna? Els trens italians eren puntuals en temps de Mussolini?...). Però, per provar la rialla gruixuda, aniré a collir dins el món de les errades, voluntàries o no. Les errades, les d’impremta, els lapsus linguae o els lapsus calami solen fer tanta gràcia com aquests programes de televisió on la gent travela i cau, són les desgràcies dels altres... Aquestes són dels batxillers de 2008: “Els emperadors romans organitzaven combats de radiadors; Les àguiles tenen tan bona vista que poden llegir un diari a 1500 metres de distància; Els calamars gegants aferren les seves preses amb els seus gegantins testicles; Al cervell femení li diuen el cerebel; Clovis va morir al final de la seva vida; Per conservar millor el gel, cal congelar-lo; La Gioconda fou pintada per Leotardo da Vinci; El conills es reprodueixen molt ràpidament, quasi a la velocitat del so”. Per a un servidor, sens dubte la millor, una vertadera genialitat: “El niguls de major càrrega de pluja són els cunnilingus”.

 

Tenen en el fons, les errades, un cert caire d’acudit tocat pel surrealisme, com les nostres dècimes desbaratades. És el cas de Juan Ángel Evaristo, a Texturas, qui per dilucidar  si és més important saber el que menjam, o amb qui ho menjam, o on ho menjam, o com ens ho menjam, conta que  “en un restaurant d’aquests que presenten menjar ‘deconstruït’, per no tenir sorpreses demanarem un steak-tartare, que admet poques deconstruccions, al cap i a la fi un steak-tartare sense carn seria com aquella imatge, tan estimada pels surrealistes, del ganivet sense fulla al que li faltava el mànec”. Però el meu superrealista preferit és l’amic Quimi Portet, qui ja anuncia en el seu “puestu” web el nou disc per a la tardor  -Viatge a Montserrat-, proposa un management especial de la seva patafísica cartera d’artistes: “Sabem que heu tingut problemes amb els conjunts de peluts que heu contractat darrerament. Sabem que aquesta colla de ximples descreguts se us han drogat als camerinos i han deixat molt mala impressió entre la gaia jovenalla local. Heu trobat el que necessiteu perquè... Beauty Free Management també representa a: "D. J. Muermo" (darreres tendències en punxamenta musical i ip op); "Caramellaires de Guantànamo" (amb el seu admirable vestuari de color taronja); "Endesa teatre experimental" (amb el seu corprenedor muntatge "las tinieblas autonómicas del doctor Pizarro". Per fi en castellà); "Processó i enramades de corpus de sant Baldiri de les Mongetes + manaies eròtics de Castellgloper" (oferim opcions cristiana, musulmana i pilates. En preparació versió d'auto-ajuda genèrica amb apoteosi vegetariana opcional i ginkama feng-xui); "Flavio Floppa e Beppo Flappa" (cançó napoletana feta a Terrassa); "Josep Piqué i el seu esbart separatista" (disbauxes autonòmiques i desintegració d'estats. Ara d'oferta!!!); "Sòl solet -edificable edificablet." (gresca i xerinola immobiliària); "Pastorets pedòfils del bisbat de Mataró" (amb magna cabalgata de fisioterapeutes no-nacionalistes, castell de foc i rifa d'un ànec-espasa seglar. Inoblidable); “Orquestra Filharmònica de Cro-Magnon i turbamulta nacional dels Soviets de Santa Quitèria" dirigida per Dodecaedre Badminton-Tururut (el simpàtic gosset nihilista dels testicles fosforescents). Ara, si volen vostès alguna cosa encara més surreal, de caire científic, agafin l’acabatall d’un article mèdic sobre el DACI ( Dolor Anal Crònic Idiopàtic) ho tendran mal de superar:  “En definitiva, i parafrasejant Churchill, veim que en el que fa referència a l’etiologia, patogènia i tractament del DACI, tot està rodejat d’incògnites, enrevoltat de misteris i ple d’enigmes” ( J.A. Enríquez-Navascuez et alter...). Que Déu Nostre Senyor ens agafi confessats, o amb una bona assegurança, o amb un ‘manager’ espavilat.

_________________________________

Imatge dels Jardins d'Alfàbia ( Bunyola, illa de Mallorca), del blog Alta Mar

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

HISTÒRIES RECENTS DE TURISME I D'HOTELERS Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juny, 2009 14:28

 

Històries recents de turisme i d’hotelers

 

Climent Picornell

 

Tenc encara per llegir el nou Llibre Blanc del Turisme de les illes Balears. Cap a una nova cultura turística (2009), 427 pàgines denses i un llistat d’especialistes enorme. Vint anys després de l’altre Llibre Blanc del Turisme (1987), i quaranta des del primer llibre blanc (més aviat negre): Anàlisis Socio-económico de la hosteleria en Baleares (1969), Sindicato Provincial de Hoteleria y Actividades Turísticas, un text bàsic, redactat quan l’oferta creixia un 20 % anual.

El turisme a Balears, amb els seus hotelers, és també tema d’història. I aquesta sol ser implacable. Els classificàrem en hotelers de tradició, hotelers d'oportunitat, hotelers de cadena... i en el seu currículum hi marcàrem el moment clau de la seva internacionalització. El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: Los visionarios del Caribe (2009), de Mario Morales i Juan Luis Ruiz Collado, dos excel·lents informadors de turisme, que expliquen la feta per boca dels seus protagonistes. Gabriel i Sebastià Barceló –aquest darrer traspassat fa poc- obren la saga, amb la invitació del misser Damià Barceló, un hispanista inveterat, a Puerto Rico; però fou una visita a la República Dominicana qui els posà en contacte amb Playa Bávaro. Són històries de vida, interessants, com la de la gallina que li fuig a Sebastià Barceló, i era el seu dinar... A l'any 1985 obren el seu primer hotel: Barceló Bávaro. A 1985 Gabriel Escarrer obre el Melià Bali a Indonèsia, són els dos trets de sortida pels Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu –entendridora la visió del jove Riu visquent dins un contenidor-, Fluxà, Matutes, Piñero i darrera ells molts d’altres. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als Tour Operators, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada.

 

Ara bé, l’acció dels empresaris balears invertint a l’exterior té més lectures; de la triomfant -empresaris fets a sí mateixos escalant posicions en els rànkings de les empreses transnacionals hoteleres-, fins a la crítica, -el què han guanyat a Balears ho duen a fora i se’n desentenen d’aquí-, lectura ràpida que coincideix amb els seus comptes de resultats, on les Balears ja hi 'compten' poc, o menys. Hi ha també la lectura que fan alguns acadèmics, similars a la de Joan Buades a Exportando Paraísos. La colonización turística del planeta, (2007) o Do not disturb Barceló.Viaje a las entrañas de un imperio turístico (2009), presentat fa poc. Una lectura eco-marxista, per dir-ho aviat, amb J. Martínez Alier, J.M. Naredo y “El Roto” com a cites d’autoritat. Es ve a dir que els Països Catalans han esdevengut un superpotència turística global; el turisme, i la hoteleria en concret, són un imant per al “turbocapitalisme”; al seu entorn es van desenvolupant inversions en telecomunicacions, finances, immobiliàries, línies aèries... Les Balears passen de ser una colònia a ser un agent de l'imperi globalitzat.  Amb tot, la sortida a l’exterior dels hotelers, té efectes al Carib de “balearització” més enllà de les Balears; el seu producte majoritari es pot dissenyar com un ressort turístic de luxe, amb complex residencial, golf, spa, port esportiu, shopping mall, etc... Es posen en qüestió i sota anàlisi les llums i les ombres de la construcció d’aquests nous paradisos turístics, sense faltar-hi la referència als 'paradisos fiscals', metafòricament anomenats “platges de l’economia real”. No conec en profunditat les publicacions d’aquest grup de treball, tot esperant ben aviat la tesi doctoral d’ Ivan Murray.

 

Dues històries hoteleres recents admeten també més lectures, al recer de la història: el decret Grimalt i el cas del grup Barceló i el palau de Congressos de Palma. El decret Grimalt (en turisme es personalitzen els decrets, recordin els decrets Cladera, o el Nadal ) suavitzava les condicions per poder fer obres a l’estiu. Es queixaren els hotelers que no es poden fer renous a les zones turístiques. Com un llamp, es va capgirar. Aquí, el motor de l’economia, el “sector” per antonomàsia, no tolera que es molestin als turistes. Ai, si la diligència que han tengut amb els hotelers, la tenguessin amb tots els ciutadans, altre gall “no” cantaria, i sinó escoltin els del barri de La Llonja  i plaça de les Drassanes sotmesos a l’stress del renou de l'oci nocturn. Sobre la redacció d’aquest decret hi sobrevolaven un parell de torçabraços: el del conseller de Turisme Miquel Nadal (UM) contra el seu commilitó M. A. Grimalt conseller de Medi Ambient (UM), possibles rivals a la presidència d’UM. Tot pot ser. Però n’hi trob més adient un altre: hotelers contra constructors. Aquest sí que és un debat que ve d’antic. L’ecotaxa representà la posada de llarg dels hotelers com a força de pressió, élite de poder, contra els quals val més no armar guerra. El president Antich ho aprengué i ho apuntà. Amb el president Cañellas haguessin guanyat els constructors i el decret Grimalt, o similar, segurament hagués fet camí. Tenia Cañellas la consideració dels hotelers com a nouvinguts en economia. Ja el decret Cladera de 1987, -60 metres quadrats de solar per cada nova plaça turística- va aixecar les armes d’aquest conflicte; amb el POOT, la CAEB no es va voler pronunciar, pel perill de divisió dins la patronal. “La pugna entre un model de desenvolupament amb ordenació turística i un model de desenvolupament amb més creixement urbanístic apareix tant a la cúpula empresarial com entre els governants”, opinava Joan Amer a Turisme i política. L’empresariat hoteler a Mallorca (2006) Tanmateix la construcció continuà desaforadament fins a la crisi.

L'altre cas exemplificador és el del Palau de Congressos de Palma. Ara resulta que un d’aquests capitans d’empresa, de la segona generació de la nissaga hotelera, es vol desenganxar del negoci, mentre encara s’està en la primera fase de la seva construcció. Les segones generacions d’aquells esforçats “visionarios del Caribe”, són ja gent formada, amb màsters a Cornell (USA) o com Simó Pere Barceló, titulats per la UIB, el qual planteja un tour de force, a la batlessa Aina Calvo, amb una de les icones del seu model de Ciutat: la nova façana marítima de Palma. La resposta de Calvo ha estat valenta. Valentia, davant la genuflexió a la que estan tan avesats. Caldrà veure com acaba aquest nou capítol. I recordar com l’ecotaxa esdevingué en un debat general sobre l’economia i la societat, molt maniqueu, si es vol, però que tensionà la seva imatge. A veure si ara es repeteria la jugada. En aquell moment es tenyí de sentiment. I, després, de ressentiment.

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ELOGI DE L'ESPARDENYA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2009 08:58

 

 

Elogi de l’espardenya

 

Climent Picornell

 

No va de menjar espardenyes, seria un poc massa sophistiqué. L’espardenya de mar,  Stichopus regalis, és com un pardal de moro. Els catalans li diuen “pixota negra”. Allargadota i arruada, al seu  interior hi entra un peix, com un cuc. A la Costa Brava és considerada un bocatto di cardinale, més desconeguda a les Balears va entrant progressivament a cercles de connaisseurs que en fan propaganda de boca a orella. Només es menja una petita part, gònades i muscles, recorda vagament el gust de les navalles, del calamars grossos de potera, dels mariscs potents... Però l’article no va d’aquestes espardenyes, sinó de les de sola d’espart. 

 

Un dels símptomes de què l’estiu ha arribat, un dels meus plaers, és el de aixecar-me i enxoquinar-me les espardenyes. El contacte amb l’espart em fa retrobar la salut, la consciència de la planta del peu, la senzillesa sense ‘calcetins’, la comoditat, el cafè en calçons curts. De fa molts d’anys vaig a la mateixa esparteria i en faig una bona compra, tres parells de les més comunes, tres parells d’unes que són com a més bones, i dos parells que van cordades, aquestes fetes a Campanet, les altres a la Rioja o a Xina. Amb això pas la temporada, o més, quasi sis mesos. No n’han de faltar de color ben vermell, i també unes de negres i unes de beige per fer un poc mudat.

L’espardenya de la que parl, la més usada a Mallorca, és un tipus de calçat senzill, de lona lleugera, amb sola d’espart o cànem, que s’ajusta al peu. N’hi ha d’altres castes, com les d’Eivissa –amb un ordit de pita- que van cordades o que es fermen amb vetes a la cama i recorden més les valencianes o catalanes. No sé quan s’introduïren, però han variat poc, si de cas una mica de goma perfilant la sola que és per on primer s’esquincen i s’esfilagarsen; ben rentades, duren. Fou el calçat dels pagesos, dels obrers, dels capellans, fins que ha esdevengut de caire informal, “casual”, sobretot per a l’estiu. Vénguin d’on vénguin, l’espardenya de sola d’espart –d’on prové el seu nom, espadrille, espartilha, esparteña, espardenya...- és un calçat lleuger, fresc, que un temps dugueren fins i tot els soldats d’infanteria i que encara duen els mossos d’esquadra al seu uniforme de gala. L’altre dia a Alcúdia hi vaig veure cantar en Roger Mas: de ‘traje’ i espardenyes. 

 

N’hi haurà que discreparan i que diran que el calçat de l’estiu són les avarques menorquines, una espècie de sandàlies, o qui sap si algú serà partidari de les de pell girada, les que es maldigueren ‘porqueres’. Qualsevol d’aquestes dues varietats han estat capolades per la fama, el marketing i el disseny. Els principets borbons en duen, i fins i tot, el meu col·lega, el professor i dissenyador  Fernández Coca n’ha fet models per a la casa Riudavets. Inicialment es fabricaven les soles reutilitzant pneumàtics vells. Ara, una maquinària les talla i grava en calent, imitant el dibuix de la roda d'auto.

El mateix va passar amb les avarques de pell girada a Mallorca, un dels primers reciclatges de la modernitat, aprofitant també rodes de cotxe velles, lona i pell xareca. Porqueres o ‘camperes’, la marca Camper les presentà amb la cantoria del reciclatge i l’arrelament, per a yuppies de mig món. Transformades en “Camaleón”, les pobres sabates de pell girada, agafen un status de disseny i travessen de la pagesia al progressisme i al glamourisme, resultat de pastar -sense massa llevat- estètica, ètica i mística mediterrània. Ja ho val. Les lectures que en podem fer del que ens posem als peu. Les porqueres, com les avarques, que inicialment es feien de tonalitats naturals, ara les fabriquen de tots colors perquè es puguin combinar amb els vestits. Un ús pervers de la ruralia de les Balears per camuflar el disseny. Però ja se sap: “Tot el que no és tradició és plagi”, segons deia Eugeni d’Ors. Continuen amb  èxits mundial, com les “Pelotas”: dels peus de Robert Redford fins a la lloança del Financial Times. Ara, a l’estiu,  ataquen amb les “Wabi”,  tipus “esclava”, per molt reciclada que sigui és un més d’aquests xoquins odiosos de plàstic en que una tireta va per entre el dit gros i el de veïnat. Res a veure amb la dignitat de l’humil espardenya. 

I no en parlem d’aquestes sandàlies que ara duen els neo-hippies o els qui fan ioga, o practiquen pilates, tenen fins i tot com un clotets a la sola perquè s’adaptin a l’ergonomia del peu: res de res, llegendes urbanes; per vendre millor a les sectes, consumisme amb la música que volen sentir. Vigilin els qui duen sandàlies modernes, solen ser ecologistes o caminadors o proteccionistes, o membres d’aquestes entitats que fan el bé per devers Àfrica; els que les duen ara són els qui abans eren adoradors de les avarques de roda d’auto, fagocitades pels dissenyadors slowfoodistes. I no en parlem dels qui fan feina a  les Ong’s de l’Índia, místics amb uns sandalions més primatxel·los... Si de cas les “Geox”. Quin invent!  Quasi com el de les bules de l’església: unes sabates que « alenen » per uns foradets a la sola, un exitarro enorme, cares com a foc. Però de les que cal protegir-se -com a mínim protegir-se la vista- és de les “Crocs”, uns esclops fluorescents inventats supòs que per alemanys, suecs o noruecs, -es venien només a farmàcies-, tampoc no suen els peus amb els sabatots aquests. I no diré res dels qui usen mocassins de tafilet de Sebago o dels qui duen sandàlies amb ‘calcetins’, variant molt centreuropea, que aquí practica en Joan Alegret.

 

Sandàlies ergonòmiques, mocassins de marca... amb el que valen dos parells, un servidor es compra dues dotzenes d’espardenyes. I no m’ho facin dir molt fort, però quin gust dur la sola del peu en contacte amb una fibra vegetal, que hi ha més natural, una bona comunió amb la terra. Els diria que és la “petjada ecològica” per antonomàsia. Només superada per  l’anar descalç per una bona platja, sentint l’arena i l’aigua. Ai l’estiu! Un s’aixeca del llit i jas... les espardenyes! Vagi per tant el meu elogi i vindicació de la seva enorme humilitat. Me contava mon pare que al padrí, un home li oferí un al·lotet -en temps de  fam- per guardar porcs, a canvi de dar-li menjar, a ca seva no el podien surar, quan el seu pare el deixava digué: “comprau-li unes espardenyes”; el padrí agafà el nin, que anava descalç, i li contestà: “si li hem de comprar unes espardenyes, el te’n pots tornar”. Dur i tràgic. I ara jo me pens fer de dilettant amb les de color vermell passades als peus i, tanmateix, som “més beneit que una espardenya”.

_____________________________

 

ILUSTRACIÓ: Espardenyes d'espart usades durant el Neolític ( 6.000 anys abans de Crist) MUSEO ARQUEOLÓGICO ( Madrid) Trobades a Granada l'any 1869 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

TV3, IB3, TVM, MULTICANALS I MULTIPANTALLES Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2009 15:00

 

TV3, IB3, TVM, multicanals i multipantalles.

 

Climent Picornell

 

Fa 25 anys que un grup de gent de Sant Joan va fer arribar el senyal de TV3 fins a unes solls de porcs, abandonades, que en Peremaiol tenia damunt els turons del Revellar. En Pep des Saig, n’Andreu de Gossalba, es Ciutadà, en Joan Marió, en Miquel Mena i altres havien captat un senyal que des del Coll de sa Batalla, a la Serra de Tramuntana, venia del Tibidabo, i  repetia TV3 cap a Selva. D’allà el capturàvem i la gent santjoanera duia cadires i vèiem, sobretot, el Barça. Agafaven l’electricitat d’un endoll de ca meva. Un any després, l’any 1985, es crea Voltor, una societat germana de l’OCB, que a través d’una subscripció popular muntà repetidors a la Serra d’Alfàbia i féu arribar les televisions i ràdios catalanes, i valencianes, a Mallorca. Un esforç lloable per a la normalització de la nostra llengua. No sense dificultats polítiques i personals. Algú hi posà ‘petardos’ ( el gonella Jaime Martorell, mort aquesta setmana) i les qüestions de tipus legal --era alegal, no il·legal-- se solucionaren. Ja un pic sintonitzada TV3, els governants no gosaren tornar enrere el senyal, com sí que ho ha fet el president de la Generalitat valenciana, ben ‘trajeat’, alimentant l’anticatalanisme --que es desfà quan la gent està ben informada--, posant portes a foravila en un moment en què els valencians poden veure desenes o centenars de canals. Aquí estigué a punt de passar, diuen que Alfonso Guerra digué que no volia consentir que els mallorquins vessin en Jordi Pujol. Tot sigui dit que el model de TV3 es va allunyar del que volia un altre ministre, Rodolfo Martín Villa, que havia pensat pels tercers canals una espècie de televisions antropològiques que només emetessin programes d’artesania i de balls folklòrics. TV3 optà per un format de televisió modern, de qualitat, generalista i en català. Fins i tot les pel·lícules, davant l’escàndol hipòcrita de gent d’aquí que se’n fotia  que grans actors de Hol·lywood parlassin en català. Encara escainen.

 

L’apagament analògic i la captació de la Televisió Digital Terrestre (TDT) obre una sèrie d’interrogants respecte a com serà l’espai comunicacional en català. Pareix un contrasentit però, en un món on es reben ja centenars de canals, es “territorialitza” més que abans la recepció, les fronteres digitals ‘terrestres’ són més fortes. No és viable, almanco de moment, que algun hacker ètic --de l’estil dels santjoaners o de Voltor-- possibiliti la captació i distribució de senyals digitals i els faci arribar a les nostres antenes que és per on, encara, la gent veu majoritàriament la televisió. I en veu molta: quatre hores cada dia de mitjana.

Què ha passat en aquests 25 anys? Aparegueren les televisions privades, les de pagament, les que es capten per satèl·lit, per cable, IB3, TVMallorca, les locals, els ordinadors amb Internet, els telèfons mòbils, les consoles de jocs… tot ens ha introduït en una societat “multipantalla” i “multicanal”. Si ho sumam, hi dedicam sis hores de la vida diària. Hem abandonat la forma canònica de veure imatges, ara anam d’una pantalla a una altra, feim zapping, botant del satèl·lit al TDT, en un exercici fragmentat i discontinu. La paleotelevisió s’ha acabat, entram dins un món interactiu, d’atenció dispersa i simultània a diverses fonts d’informació (la família entre elles). A això responen les televisions amb noves maneres de captar l’atenció, ja sigui amb nous gèneres o amb programes comprimits –com a píndoles- o fent pagar pels canals temàtics preferits. Un món multicanal, amb bregues: no recorden la d’Aznar contra Polanco? O la guerra pels drets de l’emissió del futbol, que encara ara dura, amb Mediapro i la Sexta? Ara som davant un canvi. El panorama que dibuixa la TDT a les Balears, a més de l’augment de la qualitat de recepció i de la interactivitat --permetrà la burocràcia amb l’administració, comprar programes o jugar a loteries, tot sigui dit-- és la recepció de 38 senyals (quatre d’ells en previsió de rebre televisions autonòmiques en català, dues de Catalunya, una de València i una d’Andorra). Vint-i-dos estatals, quatre autonòmics, quatre insulars i quatre locals a cada una de les diverses demarcacions de les Balears. Tot regulat, de la concessió del domini públic de senyals fins a les concessions dins els diferents canal múltiplex. Veurem com ho fan les televisions per atreure audiència, sobre la qual reposa el mercat publicitari, o  per aconseguir que la gent “pagui” directament per continguts, principalment l’esport. Jaume Roures, un bon lector del futur audiovisual, diu que “Gol TV” vendrà partits de futbol a un euro per TDT.

 

Al meu ordinador dos operadors m’ofereixen 500 emissores de ràdio, tres d’elles emeten només música de The Beatles. Paradoxalment aquesta multiplicació de canals -la globalització audiovisual encamellada damunt les Tecnologies de la Comunicació i la Informació- és “glocal” (global i local), coincideix amb la proliferació de canals locals, insulars i autonòmics, els quals, a través de l’emissió de continguts de proximitat, amb les formes culturals pròpies, en la nostra llengua o amb la quotidianeïtat del lloc (on no hi arriben les grans cadenes o no els és rentable, ni possible) proven la seva particular estratègia de seducció dels televidents. Cal anar llegint els canvis que vénen i convendria que els interessats en l’espai comunicacional català ho facin, més enllà de si IB3 tapa o no tapa TV3, o si ho fa TV3. L’escenari de futur canvia molt. Canviaren ja fa temps els intermediaris, Voltor deixà de ser l’interlocutor amb TV3 quan el president Maragall signà amb Jaume Matas un acord de reciprocitat de les respectives entitats que gestionen els mitjans de comunicació públics autonòmics, també amb la Generalitat Valenciana. El model de convergència digital marca molt més rotundament que abans les fronteres de les televisions a diferents escales: estatal, autonòmica, illenca i local, per no dir que, a la seva manera, intenta regularitzar l’espai comunicacional. Efectivament, s’ha de fer pressió per tal que els senyals en català ens arribin a través de múltiplex pagats per les administracions públiques, molt preocupades per veure com es posicionen en un món multipantalla. TV de Mallorca prest es veurà en TDT, IB3 ja s’hi veu, ara ja tota en català, s’està discutint ara el seu “full de ruta”, mentre el seu director general  preveu un segon canal, canals temàtics musicals i esportius --amb TV3-- un diari digital, recuperació de Som Ràdio…, però fan falta més doblers per poder subvenir aquests projectes. Discutim amb Jaume Sureda que troba abusiu que el pressupost de IB3 sigui ja major que el de la nostra universitat. Li dic que, des d’una tessitura d’anàlisi social, és el que toca. I li record una conversa amb Manuel Castells, el millor analista mundial de la nova societat interconnectada, professor universitari com nosaltres: “L’estat avui en dia s’ha convertit en un actor secundari com instrument de dominació; l’essencial de la dominació social passa avui per canals culturals i aquests són els mitjans de comunicació. No només la televisió o Internet, sinó els centres audiovisuals on es ‘pensen’ les produccions i difusions d’idees; la Universitat de cada pic en produeix més poques”. Vius i ungles !

__________________________________

IMATGE   DE  GUILLEM MUDOY

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

QUALSEVOL NIT... Climent Picornell

jcmllonja | 21 Maig, 2009 22:30

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Qualsevol nit...

 

Climent Picornell

 

Me crida en Biel Massot: el seu programa de ràdio – Amb P de Pòrtula “Tot Música” ( Ràdio M, 92,9 FM)- fa un any. No és el primer pic, ja m’havia telefonat per fer un encadenat de comentaris i propostes el dia del naixement de Johann Sebastian Bach, me va tocar parlar entre en Joan Company i na Marita Camacho, servidor va esmentar com la peça que més m’agradava de Bach les anomenades Variacions Goldberg. Per celebrar l’aniversari del programa podia escollir qualsevol música, vaig triar –sense saber molt bé per què- Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa. De la peça de Bach, puc justificar per què hi vaig pensar. Les Variacions Goldberg són, per a un servidor, “Bach en estat pur”, una peça per teclat, trenta estudis sobre un  tema únic, variacions sobre un tema constant, però hi ha tot Bach: contrapunt, cànon, fugues, danses barroques, una giga – a la variació n.5, Glenn Gould la toca rapidíssima, en 35 segons-, mans creuades, estructures simètriques de repetició… El clavicordista J.H. Goldberg –de qui agafen el nom- entretenia al comte H. Carl von Keyserlingk en les seves nits d’insomni amb aquesta peça. El comte quedà tan content que pagà l’equivalent del sou d’un any a J.S. Bach, en monedes d’or. Les versions de Gould, Wilhelm Kempff o Keith Jarred poden servir per a gaudir d’unes belles interpretacions.

 

La segona vegada vaig suggerir la peça de Jaume Sisa; armat de la meva col·lecció d’Enderrock, vaig provar de cercar justificació a la meva precipitació. Més enllà de l’estricta Nova Cançó -ara fa 50 anys del seu naixement, hagués pogut triar Al Vent de Raimon- més seguidora dels chansonniers francesos, a nosaltres que ja a l’Institut Ramon Llull llegíem el Salut les copains, quan The Beatles treien el Rubber Soul i els hippies invadien la cultura, ens agradaven James Taylor, Carole King, Bob Dylan, Neil Young... Per aquest motiu som més del costat de músics com ara Pau Riba, Jaume Sisa, Quimi Portet, Roger Mas, Manel o Joan Miquel Oliver. Amb Pau Riba i Jaume Sisa la Nova Cançó esdevenia Cançó amb més variacions, i no precisament les Goldberg,  consolidant plenament el moviment, més enllà del folk i de les reivindicacions polítiques. Qualsevol nit pot sortir el Sol es va composar fa trenta quatre anys i la gent la s’ha feta seva: “Fa una nit clara i tranquil·la / hi ha una lluna que fa llum / els convidats van arribant / i van omplint tota la casa / de colors i de perfums”. Sisa la va enllestir per donar la benvinguda als assistents al seus concerts. Manolo Vázquez Montalbán opinava que va ser creada en estat de gràcia, convertint-se ràpidament en un referent de la nostra educació sentimental: deixava volar plenament la imaginació. “Oh benvinguts! Passeu, passeu. / De les tristors en farem fum. / A casa meva és casa vostra / si és que hi ha cases d’algú.” Aquest referent  a “si hi ha cases d’algú” va ser interpretat com anarquistoide, contra la propietat privada, per això encara la van prohibir algun pic -en concret al Canet Rock- per molt que l’onirisme, el ‘galactisme’ o la ironia aportassin una nova dimensió, tot desitjant -era el 1975- que el somnis es fessin realitat, al món i aquí, una vegada més. Com a Alícia –la del país de les meravelles- ens fa passar a l’altra banda del mirall, amb la seva càrrega d’escriptura automàtica i surrealisme. “La vaig fer en un moment en què semblava que tot es començava a obrir i pareixia que tot era possible, el disc venia a ser una visió polièdrica de la realitat”, explica el mateix Sisa. “Vaig fer una llista de personatges mítics i els vaig ordenar perquè sonés bé, i al final se’m va acudir que els podia convidar a tots a una festa”.

 

Hi són na Blancaneus, el Tres Porquets (personatges de Grimm), el ca Snoopy i el seu secretari, l’ocell Emili ( de Shulz ), Simbad i Ali Babà ( de Les mil i una nits), Gulliver ( de J. Swift), en Jaimito ( de Ramon Sabartés, el mateix del professor Franz de Copenhague del TBO), Doña Urraca i Carpanta persontages dels còmics d’aquell temps, ‘Barbazul’, Frankenstein, L’Home Llop, el comte Dràcula, Tarzán i la monea Xita, Peter Pan ( de James M. Barrie ), el ‘senyor’ King Kong, Àsterix i Obèlix ( d’Uderzo), en Taxi Key (personatge de les novel·les radiofòniques), Roberto Alcázar i Pedrín, l’Home del Sac, el Caganer, Moby Dick ( de Melville), Pinotxo ( de Collodi), la Pepa Maca, en Superman ( dibuixat per Jos Shuster), etc, etc... tot un devessei de personatges integrants de l’imaginari juvenil, etern, o del moment en que Jaume Sisa llegia còmics o recordava contes de la seva infantesa.

Jordi Sierra apunta, “Quan l’escoltes per primer pic té màgia i no perd amb els anys”. A l’inrevés, el temps, el gran sedàs de la qualitat artística, l’ha feta perdurar. Hi ha innombrables versions, des de la Los Manolos a una, boníssima, dels algaidins de S’Arrual Jazz Mort; fou el tema de clausura del Fòrum de les Cultures de  2004; parlen bé d’ella des de Sabina a Pau Riba; és molt amunt als rànkings de les millors cançons del segle XX. El conjunt fenomenal de l’obra de Sisa va molt més enllà de l’estràmbotica aventura com a Ricardo Solfa. “Ara ja no hi falta ningú /  o potser sí, ja me n’adono / que tan sols hi faltes tu./ També pot venir si vols. / T’esperem, hi ha lloc per a tots./ El temps no compta ni l’espai./ Qualsevol nit pot sortir el sol.”

Carles Flavià  opina, amb raó, que pot parèixer una cançó ridícula i un pèl cursi i que és  Sisa, quan l’interpreta, qui la fa tornar gran, amb aquell violí que li dóna aire de circ de butxaca. Però també els nins a les escoles, o els cors, les guitarres dels qui comencen a tocar-la, o els pares quan la canten als seus fills, talment com un conte, per psicodèlic i bigarrat que pugui parèixer.

 

Ha esdevingut un poc com el nostre Imagine de John Lennon o com el Blowin’ in the Wind de Bob Dylan, no tant per les seves temàtiques, però si perquè s’ha convertit en un himne, tothom la sap, i també perquè la imaginació, el vent o la nit fan de viàtics del que es vol transmetre: una humanitat més agermanada, la resposta als nostres problemes, la invitació a obrir les cases a tot déu vivent o imaginat, ...si és que hi ha cases d’algú. En fi, l’utopia del món millor. Com digué Oscar Wilde: “Un mapa del món sense el país de la Utopia, no fa mirera”. Tal vegada per això vaig triar aquesta cançó i no una altra.

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

TOPOFILIA DE PALMA: TERRITORIS DE LA MEMÒRIA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Maig, 2009 14:54

Topofilia de Palma: territoris de la memòria

Climent Picornell

 

Topofilia, ens ensenyà Yi-Fu Tuan, és el llaç afectiu entre les persones i els llocs. Difús com a concepte, viu i concret en quan experiència personal. Al passeig de Sagrera vaig sentir l’olor insignificant d’un pittosporum florit. Una olor lligada a la infància, al jardinet de davant ca meva n’hi havia de sembrats. No és una experiència de Proust de quarta categoria, per a un servidor, que va patir anòsmia per una malaltia, ensumar ha esdevengut vital. Aquella olor súbita em feu un pessic d’enyorament, una crida inconscient a tornar als llocs de quan era nin.

 

Ma mare i mon pare compraren una planta baixa, amb jardí davant i corral darrera, al cap de cantó dels carrers Jaume Balmes i Jacint Verdaguer. A un tir de fona del pont del tren, equidistant de la plaça d’Espanya i de la parròquia del Sagrat Cor, a la frontera del barri dels Hostalets d’en Canyelles. Propera també a la plaça Fleming i el seu cinema Capitol i, tirant per avall, al camp de Son Canals on hi jugava l’Atlètic de Balears, quasi confrontant amb el Bar Güell, encara hi havia el molí i el safareig, tot era sembrat de blat i ordi, fins a la barriada de Son Gotleu. La majoria d’aquests referents han desaparegut o s’han transfigurat. Perquè es vegi la magnitud del canvi: pel carrer de Jacint Verdaguer, ja no hi passa el tren per damunt, ara va soterrat agermanat amb el Metro i el pont va estar ben a punt de desaparèixer per una particular topofòbia urbana. Els meus records estan enquadrats entre aquestes coordenades ciutadanes, i la placeta davant l’escola de Santa Isabel i els domicilis dels meus amics, dels carrers estrets dels Hostalets al pis dels Ventayol damunt el Bar Niza.

Empès per la olor del pittosporum, contemplava la cantonada del que havia estat ca nostra –ara hi aixequen una finca- des del cap de cantó contrari, assegut a la terrassa d’un bar. Les casetes de planta baixa han desaparegut. En veig encara una, era Can Requis, un empleat de la Caixa, el primer dels veïnats que tengué cotxe, un Renault 4-4; al costat, la fàbrica de grifons de Can Buades, que ja havia partit més lluny i que es transformà en garatge; després venia Ca n’Antoñita i els de les espècies, que tenien botiga al carrer del Sindicat. Devora les columnes de l’entrada mon pare hi havia sembrat, un romaní  i un nisprer, uns ferros forjats en forma de llança ens separaven del carrer donant una espècie de seguretat. A les nits d’estiu en unes ‘tumbones’ de llista preníem la fresca, amb els veïnats. A un costat ca s’Arraconera, emigrants a Dijon, retornats amb doblers, alegres i bromistes, quan s’enfadaven de bon de ver es barallaven en francès; a l’altre costat donya Isabel i la seva filla, distant, creguent-se el seu paper de nina guapa. En haver venut ca nostra, només me’n vaig dur tres coses: el romaní, la maneta d’una vidriera de nord vell, de llautor, que ma mare menava sempre lluent i un baixrelleu del Cor de Jesús que els pares ens feien besar sempre abans de sortir per anar a passejar ‘dins Palma’ o fins a Can Barberà, al passeig Marítim, on hi vivia un oncle.

 

Les finques de pisos han marcat una altra fisonomia, rematada per la desaparició de les vies del tren i l’aparició d’un passeig peatonal carrincló, compartit amb els cotxes, on hi hauria pogut haver un enorme corredor verd. Just aquí, on sec ara mateix, hi havia el baixador del tren dels magatzems dels comerciants de Can Isern, i el celler de Can Reus, on ens servien vi directament d’unes enormes botes. Una benzinera ocupa el solar de Sa Vinyeta, un casal modernista a l’altre costat de ses Set Aigües, travessava més amunt -encara hi és- la via electrificada del tren de Sóller.

La vida dels corrals era un altre món. Lluny de la bulla del carrers, llimoneres, tarongers, arbres de pisos, rosers, parterres de verdures confegien un cert perfum rural als centres de les illetes conformades a partir del primer pla d’eixampla de Palma. Al nostres hi creixien parres i enredaderes, ben regats a l’estiu eren el lloc ideal per sopar a la fresca. Mon pare hi feu construir un hivernacle amb una foganya i durant l’hivern, hi passàvem els horabaixes. Quan comprà la primera ràdio ma mare, impressionada, digué: ‘ara ja no importarà que sortiguem pus de ca nostra!’ Venien els veïnats a escoltar les novel·les i els jovenets a imaginar-se les aventures de Diego Valor; encara la guard, amb un escut aferrat de la HOAC ( Hombres de Acción Católica ). Per anar al Bar Güell, passàvem per ca la nina poliomelítica, el bar de Can Cantó, el mostrador de la Impremta Palmesana, el gran jardí triangular que enfilava la carretera d’Inca ( de gran vaig saber una història d’amor d’aquesta gran casa), ca els pares d’en Guillem Rosselló-Bordoy, amb unes inscripcions en àrab, veïnat de l’esparteria on ens hi compraven les espardenyes d’anar a la mar. Allà s’hi aturava el tramvia que continuava cap a Can Capes i sa Fertilitzadora. A l’esquerra la parròquia on hi vaig fer d’escolanet, vestit de roquet i aguantant l’hisop puc donar memòria dels morts que vaig visitar i de la sordera que vaig agafar quan ens feren repicar les campanes perquè teníem Papa nou. La monja que m’ensenyava, Sor Lluïsa, agustina, un dia va cridar la meva germana que em dugués a ca nostra, per un destrempament. Record la tornada trista: per davant la cereria, la lleteria, la botiga de ca madò Maciana, cal carter,  “El Rancho” –hi vivien els primers forasters que arribaren, de Múrcia- en Biel del Taller, el músic militar, i la carboneria, on m’enviaven a comprar un feixet de teia per encendre el foc...

 

I el tren. El tren era omnipresent a la vida del meu barri. Els trens d’abans amb les seves enormes maquinotes de vapor, els trens nocturns que no acabaven mai de passar vagons, carregats d’animals que de la part forana duien al port. En passar per les vies les seves rodes esclafaven tot quan hi posàvem, petites monedes, guixos i filferros. Un pastor de cabres hi feia pasturar la guarda, les munyia i venia la llet encara calenta de la mamella de l’animal, ben davant d’on estic ara assegut: un semàfor atabalat de gent i cotxes. I així, aquella ciutat de Palma, mesquina políticament, ubèrrima de vivències i emocions per als nins de la meva barriada, de l’hostal Terminus fins a la tapisseria de can Valens, on, a veïnat, per la persiana, escoltàvem un vell republicà que en una gramola, fluixet, hi feia sonar cançons.

Quan els nostres territoris es converteixen en escenaris dels records, cosa passa. És com passar gust de rellegir. Un torna vell. I la ciutat muda la pell, com les serps, per agafar nova vitalitat. A peu, enfil per dins el parc de les Estacions, carrer dels Oms, Sant Jaume, el Born, carrer de la Mar, fins a la plaça de Sa Llonja, on un grup de músics intenta que els turistes els donin quatre monedes. De nin recordava aquest barri com una cosa llunyana, el passeig de la Riba, la farola del port. Ara he triat viure-hi. Torn a ensumar, abans de pujar, els pittosporum florits.

_____________________________

IMATGE: Les estacions del tren de Palma,  de XISCO FUENTES

General | Enllaç permanent | Comentaris (8) | Retroenllaços (0)

GRIP DELS PORCS, PESTES MODERNES I ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Maig, 2009 15:35

 

Grip dels porcs, pestes modernes i armes de destrucció massiva

 

Climent Picornell

 

Quan era nin vaig viure l’evolució de la pesta porquina a Mallorca. Per entrar a les cases, parl dels anys seixanta, t’havies de fregar les soles de les sabates amb lleixiu, les solls es feien més netes... però res, els porcs eren sacrificats amb el conseqüent desastre per a les economies pageses. A través de la geografia, ja de més grandet, i de la mà T. Hägerstrand, vaig trobar reflexions sobre els models de difusió (de la cultura, dels aliments, de les innovacions, de les malalties...). En poques paraules, la pesta havia arribat a Mallorca a partir d’un focus emissor situat al centre d’Àfrica, on era endèmica. Els primers porcs europeus s’havien contagiat a Portugal, pel comerç amb les seves colònies, ja sigui a través d’importacions del port de Lisboa o de porcs que prop de l’aeroport eren alimentats amb deixalles, algunes d’elles amb origen a Angola. D’allà a les ‘dehesas’ d’Extremadura i cap aquí. Fa mal atribuir-li altres orígens.

La història actual també prové dels porcs, en aquest cas per la por que causa el grip d’aquests animals, del seu contagi a humans, i entre humans després, sobretot això darrer. El cas és que les mutacions dels virus o el salt a infectar humans amb malalties que originàriament només es transmetien entre animals, o a persones que hi tenien contactes molts directes, ha passat a destapar temors immemorials. El grip dels pollastres, aquests anys passats, ja va causar alarma, la por d’una pandèmia. Amb la conseqüent desfeta econòmica, baixada del consum, descens dels viatges a les zones infectades, augment dels productes farmacèutics antivirals i de les mesures preventives. Ara toca al porc, animal totèmic dels mallorquins –ens espanta més que el mal de les vaques boges, que també passava als humans-, i no ve d’Àsia, sinó d’Amèrica. Els porcs en aquest cas han actuat de gresol, en ser coinfectats, han originat un nou tipus patògen per a l’home, qui sap si en un camí semblant a la gran pandèmia de grip de l’any 1918.

 

Vull dir amb això que és una espècie de retorn, com l’anomenada venjança de Moctezuma, terme col·loquial per a referir-se a les diarrees causades als turistes, principalment els qui visiten Mèxic. Venjança perquè els conqueridors,  frares i soldats que anaren a Amèrica, dugueren malalties al nou món, provocant mortaldats enormes: la malària, la febre groga, la verola, el xarampiò, i el grip! Algunes altres s’exportaren de retorn cap a Europa, com  la sífilis que es suposa que ja arribà en la primera tornada de Cristòfol Colom. Els mexicans no volen que es digui grip de Mèxic, tanmateix la sífilis es va dir mal napolità, mal francès, mal anglès, mal espanyol, mal polonès, mal dels cristians. Una altra venjança de Moctezuma? Però ràpida. En hores, en pocs dies, una malaltia vegetal, animal o humana es pot difondre d’un als altres continents. Els viatges, el turisme, l’emigració, els ports i els aeroports són els vectors moderns d’aquesta difusió ràpida i globalitzada.

Més enllà de les consideracions científiques, que els epidemiòlegs s’encarreguen molt bé de posar al seu lloc, i del pànic a una pandèmia de grip, normal en societats molt comunicades, i més  a un grip nou, hi ha qui li afegirà la part de llegenda urbana amb derivacions novel·lesques. Em referesc a que hi ha una tendència a creure que les coses passen perquè una mà negra, algú indefinit i malèvol, o la CIA i els militars ho han provocat. Vegem un exemple. La SIDA, una pandèmia recent, una malaltia que passà d’animals a humans, amb focus endèmic en el centre d’Àfrica. Un mariner britànic o un ‘hostès’ canadenc (una altra vegada els vaixells i els avions com a vies de contagi) que hi tengueren relacions sexuals -el mariner als bordells del ports del golf de Guinea, el canadenc relacions homosexuals a una ciutat - exportaren el que es va dir ‘pneumònia atípica’; associada a un sarcoma a la pell es dictamina per primer pic a Nord-Amèrica el 1981, fins que s’aïlla el virus a França el 1984. Idò bé, associat a aquesta difusió i ha versions de que la SIDA és una creació de científics en un laboratori per encàrrec d’alguns governs. Una d’elles es fonamenta amb la semblança del virus amb una patologia de les ovelles i una forma de leucèmia, la conclusió: el VIH és un virus “fabricat” en un laboratori de genètica. No hi falta la connexió amb els experiments amb humans practicats als camps de concentració nazis, ni el càstig de Déu als homosexuals.

 

Un altre dels pànics de les societats modernes: ésser infectades, a posta o casualment, per algun experiment amb les anomenades ‘armes de destrucció massiva’; el terme el va popularitzar Bush quan el donà com excusa per envair l’Iraq que, segons ell -i José Mª Aznar-, n’era dipositari o fabricant. La gent es va adonar que aquestes armes existien. Són de quatre tipus: químiques, nuclears, radiològiques i biològiques. Iraq generalitzà el temor a la possible existència d’elements patògens usats per a la guerra biològica. Tot i que el president Nixon signà el 1969 la carta de la seva prohibició, es dubta si s’aturaren realment les Big Five Weapons (cinc grans armes) que la CIA manejava, com el famós Àntrax, o la que provoca botulisme, o la febre dels conills causada per un bacteri resistent als lleixius i a la congelació. Aquesta por moderna a ser enverinats per  virus o bacteris fabricats a laboratoris, es desperta amb força quan alguna malaltia incontrolada, o incontrolable, arriba a l’opinió pública.

Ja el nom s’hi dona: grippe o influenza. Ni els francesos volen la paraula, la donen com d’origen alemany, gruppen, d’on deriva gripper que vol dir ‘que t’agafa súbitament’. Els italians li digueren influenza, és com s’anomena a Estats Units i a Mèxic, com que no sabien molt bé d’on venia donaren la culpa a les influències dels astres (obscuri coeli influentia), o a “l’influenza del freddo”, pel seu caràcter estacional. Ni musulmans, ni jueus, mengen carn de porc. És senzill manejar la cultura popular a través de tèrboles lluites ideologico-polítiques d’origen i final incert. Si més no, observem el cas del virus Ébola, pel riu Ébola del Congo. Un dels més letals que es coneixen, provocant febres i hemorràgies, identificat el 1976 al centre d’Àfrica. Creadors de ciència ficció ja han fabulat les conseqüències que tendria un virus d’aquest tipus a Occident. Ken Follett, o Tom Clancy que ha imaginat atacs bioterroristes espargint virus des de l’aire durant la celebració d’uns Jocs Olímpics. Al cinema, l’obra més coneguda “Outbreak”, amb Dustin Hoffman i  Rene Russo fent d’experts epidemiòlegs en un cas d’una ‘monea’ infectada, exportada clandestinament a Amèrica, que contamina humans. Hi surten tots els ingredients, mascaretes, aïllament de poblacions, l’exèrcit, la CIA. El final és hollywoodià: happy end. Esperem també un final feliç a la possible pandèmia gripal originada a Mèxic. O als USA?

________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ACTIUS TÒXICS I LLEGENDES TRANSGÈNIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 30 Abril, 2009 18:55

Actius tòxics i llegendes transgèniques

Climent Picornell

 

La problemàtica dels aliments modificats genèticament demostra com es mou la gran fira de la ciència, la paraciència i els interessos econòmics de la salut i l’alimentació, incloent els seguidors de l’slowfood o els que creuen que la salut és un epifenomen del menjar, molt malavejat per la química. Hi ha els qui diuen tenir la veritat, els qui la compren o la paguen –recordin la campanya que sofrí Rachel Carson per part de les multinacionals químiques, quan denunciava els efectes del DDT- o els qui, en aquest totum revolutum, donen solucions excessivament senzilles: xamans moderns, xarlatans de fira reciclats, que es venen a ells mateixos amb un discurs alternativista, simple, sense massa problemes i estudis es fan vehiculadors d’energies diverses i  ‘patranyes’ vàries. Tot plegat ens aboca a una cerimònia de la confusió reforçant la creença que, davant el dubtes, és millor abstenir-se del seu consum. Aquesta podria ser la solució més clara, reblida per la recent prohibició alemanya de determinats blats-de-les-índies transgènics, que es continuen cultivant a ca nostra. Un servidor comparteix criteris amb el Grup Europeu d’Ètica en Ciència i Noves Tecnologies, contra la “propietat intel·lectual” en la producció d’aliments i l’oligopoli de la seva producció i distribució.

 

En aquesta via, Mateu Morro entrevistava, al Diari de Balears, a J. Colomer sobre les virtuts de l’estèvia (Stevia rebaudiana), una planta originària del Paraguai, els seus estractes endolceixen tres-centes vegades més que el sucre, sense efectes secundaris per als diabètics. L’estèvia (www.eustas.org) es comercialitza a determinats països, Japó entre ells, però no té el permís per ser usada a Europa i a USA. Cita Colomer l’obra de la monja benedictina T. Forcades ( Els crims de les grans companyies farmacèutiques), per significar com de dolentes són les multinacionals, per a les quals “el medicament que cura no és rendible”. La trama és coneguda: els beneficis de la natura són segrestats, per posar al mercat “fàrmacs que cronifiquin les malalties per a tota la vida”,  pel guany d’uns pocs, sense miraments amb la salut humana. És fort, però massa reduccionista. Al meu parer, no ajuda a aclarir quins són els vertaders papers i actors de la tragèdia.

És d’aquesta manera com temàtiques molt serioses per a la salut de la gent o la del planeta peguen el bot de la controvèrsia certa, i científica, a la llegenda urbana. Vegem: existeix la medicina que ho cura tot i el cotxe que funciona amb aigua. Tot això, segons un cert discurs alternativista, ja està descobert i, per suposat, les multinacionals ja ho han comprat, ho han amagat i no ho posen al mercat perquè seria la seva ruïna. Aquestes creences fan mal a l’avenç de la ciència i el coneixement i, també,  al desenmascarament de les estratègies de les gran corporacions multinacionals, perquè aquestes se’n beneficien del poc pes específic d’alguns dels seus contraris, els quals, curiosament, passen a engrossir la nòmina de remeiers alternatius, denunciant –con única causa final de tot- la gran conspiració, el complot mundial dels grans empresaris manejant els polítics com els seus titelles. Aquest procés de desinformació funciona i se’l pot catalogar de llegenda urbana.

 

Les anomenades llegendes urbanes són creences que no es sap molt bé com, passen a tenir patent de fet succeït, de cosa estranya però certa. N’hi ha que freguen l’anècdota, com la del submarinista engolit per un hidroavió, passant per la mort del Beatle Paul McCartney; existeixen lladres de ronyons humans per a transplantar; hi ha cactus que absorbeixen les radiacions malignes emeses pels ordinadors o fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana. Però moltes altres són frontereres amb temes més seriosos, que fan referència a la política, a l’alimentació o al medi ambient ( antivomitius afegits a les hamburgueses del McDonald’s; la Coca-Cola provoca càncer de cervell; Marlboro financia el KuKluxKlan; els ecologistes espargeixen animals verinosos per evitar les visites a espais naturals...)

 

Francesc d’Albranca, a Folklore menorquí, enuncia alguns remeis tradicionals, de quan no existia la seguretat social. Pel mal de queixal, dur damunt una posta d’ous de pregadeu (Mantis religiosa) trobada en divendres sense cercar-la; per la tossina persistent, someretes del Bon Jesús ben capolades amb sucre; pels còlics nefrítics, cagallons de rata presos com a píndoles. Despullats de la seva ingenuïtat o del conegut procés autocuratiu, podrien molt bé ser traslladats per qualsevol incult, incompetent o aprofitat com una alternativa als metges d’ara o als suposats maltractes als pacients dels hospitals. En conseqüència, per a rebatre, o asseverar,  amb fonament, qüestions que es mouen en terrenys tan complicats i tan sensibles s’ha de defugir el raonament proper a la llegenda urbana. No és cert que el vent de Tramuntana provoqui suïcidis a Menorca,  no hi ha un passadís secret que va del castell de Bellver fins a s’Almudaina, l’aigua de Mallorca no prové d’un gran riu soterrat que raja dels Pirineus. Tot són contarelles que capten fàcilment adeptes però que no resisteixen la mínima prova del cotó fluix, com allò que masturbar-se molt fa tornar cec o que existeix un gran engolidor al triangle de les Bermudes.

 

La tesi és que fa mal moure’s en terrenys complicats -com són l’encalentiment global per l’ús de combustibles bruts, l’enverinament químic pels adobs, els efectes en cadena dels transgènics...- només amb raonaments propers al mite urbà, la llegenda, allunyada de la ciència. Però també és veritat que les administracions demostren la seva poca traça en la vigilància sobre la salut pública quan “actius tòxics”... han contaminat el sistema financer. I el món reclama un nou taumaturg, el president Obama, al qual aferrar-se per veure si en sortirem. Xavier Sala i Martin –no sé de quin color duia l’americana aquest dia- insisteix en què la manca d’ètica, la pocavergonya dels gestors financers, és darrera la crisi més que qualsevol llegenda, tot i que elevava a aquesta categoria la intervenció econòmica d’Obama; sostenia a La Vanguardia que el “sofisticat” pla d’Obama “no és més que una grollera compra als bancs del seus actius tòxics devaluats, pel seu preu original, amb doblers del contribuent”. Com sempre. Dirà més d’un. Donant la raó a llegendes urbanes aplicades a la política i la banca. Com les que diuen que l’esfondrament de les torres bessones l’11-S a Nova York va ser planificat pels serveis secrets israelians o que la crisi econòmica actual l’han provocada els mateixos bancs que, a la llarga, no hi perdran sinó que, com sempre, acabaran guanyant-hi encara més. Aquest fatalisme -“com sempre”- és un ingredient que engreixa el foment de solucions quasi secretes, màgiques, rares, només per a grups d’iniciats, moltes d’elles amarades d’ignorància o desinformació, encara que estiguin carregades -poques vegades- de bona voluntat.

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

MÉS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 19 Abril, 2009 17:59

Més apunts del Pla de Mallorca

Climent Picornell

Davallant d'es Revellar trob el pastor “Robinet” amb el seu canet, fermat amb una cordellina. "Com anam?" "Enguany trob que anam molt tendres". "I això?" "Idò que ha plogut molt i hem crescut molt, i no sé ara, si ve sequera vull dir, si haurem crescut massa i mos vinclarem..." Al tasser del cafè me convida a beure, un altre “Robinet”. "Vaig fer 78 anys el dia dels Reis, som el jove de vuit germans més. Mon pare sempre solia dir: ‘No he hagut de deixar cap feina mai per fer nou fills’; ara cinc ja són morts. Noltros provenim de Vilafranca i tots som , o tenim, ses mateixes trossades: senzillets, per no dir petits". Son pare d'en Cosme, el meu amic ja traspassat, s'acosta a veure com se presenten les festes. “I bé, fins ara, demà feim robiols, passat demà panades, i diumenge el frit de freixura, amb fonoll de per ses voreres de Son Santos. I vos?” “Avui m'ha acompanyat un nét a Son Broix a arreglar els méns. Jo pas més gust d'anar-hi en bicicleta, però avui plovisquejava i sa meva filla me deia: ‘Au! Mon pare no vull que diguin: mirau aquell pobre homenet en bicicleta i ploguent’. Però pas més gust de fer aquell camí, com en passava el meu fill, el teu amic, pel pinar d'En Simona, un poc a peu, un poc remant.”

__________

El dia de Pasqua sonen les campanes com escardades. "Això és que s'han banyades". La processó, enguany, ha anat per dedins. Plovia i no podien treure les imatges per fer l'encontrada del Bon Jesús i la Mare de Déu. Després de moltes provatures -ara no plou, ara sí, ara hi torna...- el portal dels homes estava obert, l'escolà major ho consulta amb el rector, i no, per dedins. Amb això, en Joan "des Carreró" a l'orgue gros, el de trompes, fa esclatar, esponerosa, Regina coeli, laetare, Al·leluia!

Dón deu euros als Quintos d'enguany que "canten” panades. Diuen cantar panades, però el que es feia antigament era "captar" panades, i altres aliments, que després es menjaven conjuntament. Probablement ells no saben que són hereus de llargues i antigues tradicions comunitàries. Amb tamborinos i flabiols, mocador vermell al coll i botelles de caçalla, mesclat i herbes per a convidar, es passegen per tot el poble.

__________

Per la tercera festa de Pasqua s’anava a pujols i ermites a fer el Pancaritat, la berena, acabar-se les panades en un àpat comunal dalt dels turons. Al puig de Bonany, ja és horabaixa tardet, una calitja humida cobreix la part del Pla de Mallorca per on es pon el sol. Els albons florits i l'olor de les seves fulles trepitjades em condueix a quan era nin i pel camí de Son Gorgut enfilàvem el carrerany que ens conduïa cap amunt. Allà, els pobles de Vilafranca, Petra i Sant Joan hi pujaven massivament tal dia com avui. Ma mare estenia les estovalles i entre mates, estepes i albons amb la caramuixa verda i flexible coronada d'un pom de flors blanques, dinàvem després de la caminada i d'haver anat a "adorar" la Mare de Déu.

__________

Repar en una casa nova, amb "visillos" elegants a les vidrieres. Em diuen que és ca els “Comontres”. Pagesos de tota la vida, hortolans, feina de sol a sol, a vendre pels mercats de bon dematí. Fan doblers i gasten poc, quan toca. Ara un cotxe pel fill, idò el millor, i en anar a cercar-lo paguen amb bitllets, dins una bossa de plàstic. Però la mare dels Comontres té un vici, un consum secret: li agraden les coses de randa, els brodats i el “mundillo”. Per això té les vidrieres de ca seva tan ben vestides. Sobretot té un delit per la randa de "frivolité", però també li agraden -i en té canteranos plens- els brodats de punt mallorquí, els de creueta, els de punt passat, l’enllaçat, el fets de punt d'ombra, les coses de barretes, la "vainiqui", diu ella, la "pilestrina" també, l'arenilla, el niu d'abella, tot el fet de ganxet o brodat amb el punxó ben passat. Rústica, quadrada, immòbil quan surt a prendre la fresca, no gira ni el cap, mirant sempre davant amb la cara un poc acotada. Un no la imagina acumulant finors de punt ensamblat, com les que fa na Magdalena “Beca”, aquella doneta del carreró de ses Monges.

__________

Faig rotllada amb en Toni de “sa Botigueta” i en Miquel “Mena”. En Joan, fill d'en Miquel, és a Nova York, li dic que ahir vaig veure en directe, per Internet, des del Kennedy Center de Washington el concert que dirigia. La conversa és sucosa, amb una història certa de l'amo en Toni "Sestador". Els pobles del Pla de Mallorca tenen molt per contar de la figura del dimoni, personatge molt present en la seva vida i el seu procés educatiu. El dimoni, en Banyeta Verda, el "Boio"... ha fet por i ha servit per fer por. És un component màgic i fonamental de les seves festes. Encalça la gent amb una barrota i amb una llandera pega i castiga sense que ningú s'hi pugui tornar: la impunitat és un dels seus privilegis. Un temps, els qui feien de dimoni s'aixecaven la carota i bevien de franc per tots els casinos del poble. El terror que causaven als més petits era calmat quan, a punt de tenir el que ara diríem un atac de pànic, els deien: és un home! L'amo en Toni "Sestador", picapedrer, feia una reforma a l'Ajuntament i va haver d'entrar on hi guardaven els vestits i la carota del dimoni i els caparrots, els “cabessudos”. Quan vegé la carota va pensar: ara faré por a la quadrilla. La se posa, puja damunt les teulades i venga a fer por als altres picapedrers. Quan hagué fet una estona de trull i se va voler treure la carota, no va poder. Estira que t'estira, amb tota sa força i res de res. Li agafà un atac. Baixava les escales de la casa de la Vila, a batzegades, desesperat. Ara sí que en feia de por, pareixia un loco endimoniat. La gent que feia coa -era dia d'inscriure els nínxols del cementeri- fugien espaordits pensant que aquell homonàs els cauria damunt. Cridant com un posseït va enfilar cap al carrer: era el dimoni que es feia por de sí mateix. En ésser al carrer, el saig, amb autoritat, l'aturà, l'abraonà per darrera, li girà mitja volta la carota i clac! La hi tregué. Mira tu si era bo de fer. Tenia les orelles com a figues de moro madures i el coll i la barra en carn viva. Per mor d’aquesta feta, l'amo en Toni, els estius, quan es sentien les xeremies i s’acostava el passacarrers, agafava la cadira i entrava dins ca seva, feia de no sentir res i sobretot no volia mirar aquella carota que no s'havia sabut treure. 

_____________________________

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA

CLIMENT PICORNELL ( amb fotografies de C. Picornell)

EL GALL EDITOR, ABRIL 2009.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 ... 76 77 78  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb