Climent Picornell

 

Dalt del turó depressiu i amb brusca

Plou, no plou massa, però fa quinze dies que d'una manera o de l'altra, ja sigui cama d'aranya i en algun moment aigua de bimbolla, tenim en terra banyat. Els sembrats van bons, les carxoferes majestuoses i el passejar amb un paraigua o amb alguna peça amb caperutxa ens acosta al que crèiem que eren els hiverns i les primaveres d'abans. Quan plovia. Quan feia fred. Quan als bassiots hi havia un tel de gel. Quan teníem sedes i vaques per les cames.

S'ha mort madò Bàrbara Genestar de can Basquetja. Fadrina vella. Som al cementeri, ple de paraigües, esperant que el pare Miquel faci i resi les seves coses. Els seus quatre nebots, a un redol, xerren. La discussió per l'herència de la tia va en augment. I el qui no estava d'acord amb la repartidora, devora la tomba on l'havien d'enterrar, decorada amb un àngel de pedra de Santanyí, emprenyat de discutir i vegent 'les de perdre', crida: “Que dius que  també és vostra? Idò jas!” I tira les claus dins lo més fondo de la tomba! La gent es regirà i la tia, dins el bagul, va parèixer que feia un rot. Els Genestars eren gent de caràcter. Un poc agrestes i desconfiats. Conten que el seu germà Toni, tenia molèsties pel ventre. Decidí anar al metge, a la clínica Rotger. El metge li fa fer baixar els calçons i quan se'n donà compte li feia un tacte rectal amb el dit dins el cul. L'amo en Toni Basquetja quan se sentí allò se girà i pegà una galtadota al metge que el tirà en terra i s'encarà amb ell: “Però, metge, que putes fa vostè?”

En tornar del cementeri i entrar a les fosques a ca nostra me pec un cop al pinte de la xemeneia antiga i em faig un nyenyo fenomenal. Començ el foc amb el so de l'aigua que cau i que corr pel carrer i les teulades. Avui fa un dia de recolliment, un poc depressiu. Pens en quan el meu psiquiatre em recorda que no em puc llevar les pastilles així com així que, després, em passa el que em passa, que hi he d'anar corrensos perquè m'enfil massa amunt o baix massa avall, ciclotímic. Tots els que patim d'aquesta discordància mental ens passa això, passam de voler transformar el món a no poder sofrir-nos a nosaltres mateixos.

Nosaltres mateixos! Mai ens veuen els altres tal con nosaltres ens pensam que som. La gent que no ens coneix ens examina a partir del nostre aspecte exterior o del nostre comportament momentani: a un semàfor, a un bar, a un supermercat…  Però les persones de més a prop es van generant una opinió sobre l’experiència de cada dia, sedassada pels sentiments, el sex appeal, l’amistat o les obres que vas deixant o construint. Com és ca teva, com són els fills, que penses de les coses, com et comportes amb els demés… i coses així.  Però? I nosaltres mateixos? Com ens veim? Hi ha gent a qui no li importa. Gens. A la majoria sí. El que pensin els altres de nosaltres és un bastió de la nostra personalitat. Com ens veuen i com ens veim, vet ací com es construeix la nostra imatge. Tanmateix, com quasi tothom, estam obsessionats en agradar a la gent, una obsessió massa manifesta, hi ha persones a les que se'ls veu d'una manera desaforada, conten coses, afirmen al contrari, donen la raó després d'haver negat una cosa, res... com un servidor: un mamarratxo!  Te veuen tot d'una la intenció, agradar, no tenir la raó, no mantenir les teves conviccions, sinó adequar-se al que diu el darrer que xerra, lo seu és quedar bé. Quedar bé? “No tenc ni idea del que la gent pensa de mi, som molt bo posant el cap davall l'ala” diu, mentint, Jamie Dornan, perquè amb el cap davall l'ala encara hi pots veure, amb un ull obert, el que diuen de tu!

Al final agaf un paper per fer-hi uns haikus: “Passa volant un dia. / Mor lentament, / un pensament”.  “Passa volant un any. / Arriba, apressat, / un bon averany”. “Passa volant una vida.  / Seuen els records / a una cadira”. Els que els deia: plou.

Climent Picornell