Climent Picornell

Dues propostes per salvar el català. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:17

Dues propostes per salvar el català

Torn de veure “Eivissa, tresor pagès” documental de Roger Cassany. Quin bon reportatge, però hi percep un mal ressò per l'extinció de la 'cançó redoblada' i l'agonia del català a Eivissa i Formentera. I pens amb dos articles del diari Arabalears que em varen comunicar un cert optimisme respecte al pervindre de la meva llengua. Un de Valentina Planas: 'La teoria dels indiferents que podria salvar el català'; i l'altre de Joan Pau Jordà: 'Salvam la llengua o feim veure que ho intentam?' Els he pres trossos sencers, literals, per provar d'explicar-los.

Planas apel·la a la lingüista Carme Junyent que deia que “la supervivència d’una llengua no depèn de discursos institucionals, sinó de les decisions quotidianes dels seus parlants. Entre les seves aportacions hi ha la 'teoria dels indiferents', un concepte tan senzill com revolucionari”. Per l'altre costat Jordà ens relata que “es parla molt de 'normalització' i de 'promoció', però s’evita afrontar el problema principal: la pèrdua real i constant dels nuclis vius de parlants en català”.

La teoria dels indiferents: el futur del català no depèn de grans declaracions, ni de lleis que obliguin o protegeixin. “Depèn del gest quotidià, de demanar el cafè amb llet en català, de saludar el metge en català, de dirigir-te al cambrer o al veí en català. Els indiferents, en la qüestió d'usar la llengua, que poden arribar a ser fins al 60 o 70 % de la població, ens posen un mirall al davant: si nosaltres cedim, ells cedeixen; si nosaltres persistim, ells persisteixen. El poder d’aquest grup rau en la seva plasticitat. I això ens obliga a deixar d’esperar miracles col·lectius o polítiques institucionals 'màgiques' i assumir que la responsabilitat és individual”.

L’educació, els mitjans i les noves tecnologies poden ajudar a revitalitzar la llengua. Però Jordà insisteix en “reforçar els 'bastions' que mantenen la llengua viva. I això és la clau. Si les polítiques públiques ignoren això –com passa sovint–, acabam deixant desemparats justament aquells que més sostenen l’idioma: les viles i barris on encara el català és majoritari. El missatge pot incomodar, però és clar i necessari: les llengües minoritzades només tenen futur si en reforcem els seus últims bastions”.

Per tant, tenim els 'indiferents', per un costat i per l'altre les comunitats vives que usen la llengua sempre, els 'bastions'. Per Planas “si cedim i canviem al castellà cada cop que algú no ens parla en català, transmetem el missatge que la llengua és opcional, prescindible, i això arrossega la majoria indiferent cap al no-ús. Un sol parlant pot marcar la diferència, quan tu mantens el català, fas que l’indiferent se senti còmode en aquesta llengua i, sovint, simplement s’hi adapti. El futur del català no depèn -no 'només', tornaria a afegir jo- de grans declaracions polítiques, ni tan sols de lleis que obliguin o protegeixin, depèn del gestos quotidians”.

Hi ha connexió amb la proposta de Jordà, que es demana: “Què fan les institucions? El de sempre: promoció simbòlica, subvencions, jornades, campanyes, premis... Tot molt polit, molt institucional, però que serveix per evitar mirar de cara els problemes reals: la pèrdua d’ús social del català i la constant hostilitat de l'Estat. Tot i que no hi ha fórmules màgiques, el camí és clar: hem de reforçar els bastions, aquells pobles i espais socials on el català encara es parla amb naturalitat. Pot ser un club d’esplai, una escola, un grup de teatre o una zona de marxa. Qualsevol espai on la llengua no només s’aprèn, sinó que es viu. A les àrees on el català encara és majoritari, calen accions valentes. I no, això no va només de fer cursets per a nouvinguts. Ens fan falta -o s'han d'aprofitar i hem de reforçar els que ja hi ha, diria també jo- llocs de socialització: concerts, associacions, clubs esportius i activitats per a infants i joves... Sense excuses ni complexos. Aquestes activitats han de ser monolingües, perquè si el català no es troba al centre, simplement desapareix”.

Dues propostes, en certa manera coincidents que es refereixen als indiferents, i a no callar, no renunciar i no pensar que la llengua ja se salvarà sola. O que la salvaran les institucions. Perquè com ens assenyala Jordà “ja no és el català qui manté viva la nació, és la nació qui ha de moure el cul si volem que el català sobrevisqui. És un canvi de paradigma. No podem resignar-nos i pensar que tot està perdut, però tampoc podem fer com si tot anàs bé”. Que cadascú actuï en conseqüència en el seu propi redol!

Climent Picornell