Climent Picornell

Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:49

Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes

Els 'Jardins d'altri' són furts. Lectures manllevades d'altres. Disperses i dislocades, com un servidor de vostès. Ho escriu Predag Matvejevic a Breviari Mediterrani, una de les meves lectures d'estiu davant la mar, divisant a l'esquerra el cap des Pinar i a la dreta el cap de Ferrutx, davant Cala Tonó. “Per començar, triem el punt de partida: una badia o una escena, un port o un esdeveniment, una navegació o un relat. És menys important d'on hem sortit que on hem arribat, i què hem vist i com. Algunes vegades, quan naveguem, ens sembla que tots els mars són iguals: unes altres, cadascun sembla diferent. El Mediterrani és igual i diferent al principi i al final”.

A Cortesia, el quadernet de poemes de Lluís Maicas i Horacio Sapere, a la col·lecció Poet's Room dirigida per Sapere hi faig una pellucada: “La cortesia / del botxí / que estudia anatomia.” O aquesta altra: “La cortesia de la corbata / que, vencent la temptació / d'escanyar-nos, / ens deixa respirar.” Definitivament: “A la fira / podia triar / entre un collar / de perles de plàstic / o una fel·lació / de cortesia / de la dona pantera.”

Tanmateix, com deia J.P. Sartre: “La vida no té sentit a priori. Abans de viure-la no és res, però depèn de tu donar-li un sentit, i el valor no és altra cosa que el sentit que tu tries”. I és així, o no? Vegem-ho amb exemples. Li demana el periodista: “¿Si no fumam, ni bevem, ni miram vídeos, ni menjam sucre, ni som peresosos, ni parlam massa, ni mentim...què som?”. Contesta assenyadament Júlia Wertz: “Som perfectes. I això no existeix. La felicitat és un mite. La meva idea de la felicitat és acceptar-se. L'estabilitat és producte d'entendre que no existeix la felicitat perpètua. Són flaixos. I no es pot viure d'un flaix”. Ben cert, acceptar la felicitat com una espira, un llampec momentani, i aprofitar-lo, i recordar-lo, fins que ens n'apareix un de nou.

Per complementar l'anterior Ramon Folch: “Percebem el moment com a norma: Propendim a creure que existeix una normalitat de les coses, expressada en la manera com són quan nosaltres les observam. Solem creure que la nostra normalitat és la manera normal de ser”. Quotidianitat, rutines, estabilitat, ja me bé. Però, afegeix Folch: “Panta rei, tot flueix i canvia, els presocràtics tenien raó. Virus, arqueus, simbiogènesi, escalfament global, espaitemps, matèria fosca...: cap catecisme no els explica satisfactòriament, perquè res no s'entén si no és des de l'heterodòxia responsable. L'estabilitat és il·lusòria. El canvi és la norma”.

Quan s'apropa l'estiu austral milers de milions d'arnes bogong (Agrotis infusa), “polillas” en espanyol, invertebrats minúsculs, deixen les praderies del sud d'Austràlia, volen durant vàries nits, orientant-se per la magnetorrecepció i les estrelles, i van a unes coves de les Muntanyes Nevades a més de mil quilòmetres de distància, fugint de la calor. Passen l'estiu en letargia, retornen on van néixer per aparellar-se i morir. Absurd? Quin sentit té? El de la perdurabilitat de la vida? Tanmateix, així com van les coses al nostre planeta, ens recorda Jordi Pereyra que “Per viure a Mart farà falta molt de sentit de l'humor”!

No passeu ànsia, al seu Nocturlabi, Josep Lluís Pol, ens explica: “En descloure el primer rou de l'alba, un nou jorn floreix roba de llengües al teler de l'entrellum i comprenc perquè quan el dia fineix, les darreres clarors s'entesten en filar cotons d'herba-sana i farigola.” I tot parlant d'herbes: “Erro per aquí, per on la sàlvia dolça i les herbes estranyes / creixen en una carretera de pedra esmicolada que el Sol torra. / Rodes tortes i polsoses que es rovellen al Sol; parets brunes com rapè on corren les sargantanes. / Som aquí, a l'ombra del ventall de drac d'una figuera, / envoltat de formigues i meditant sobre l'home.” (De Formentera Lady, cançó de King Crimson, traducció de Miquel Àngel Llauger). No ens cal més que tornar a acceptar el que deia Valle-Inclán a Luces de Boemia: “Les imatges més belles en un mirall còncau són absurdes”. I que? L'aigua de meu Mediterrani m'espera a Cala Tonó. Sent l'aigua com un flaix de felicitat. I què?

Climent Picornell