Climent Picornell

Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:25

Dalt del turó amb cirerer de pastor, Amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'

El cirerer de pastor que sembrà mon pare al meu corral va esponerós, és una mata gegantina, amb les seves bolletes vermelles com a falsos fruits enmig de les fulles, així, sense contravenir la llei, en puc fer un ram i posar-ne una partida al Betlem del meu nét. Agran les fulles dels magraners i dels dos ginkgos que tenc sembrats, un devora l'altre, i baix a la vila.

“Ja és el colmo del colmo”, me diu excitat en Cosme Burrió, “ara resulta que un repartidor duia dins una caixa a can Gori Ripollet, no diries què? Idò duia un galliner, en Gori ha comprat un galliner a Amazon! Estam ben perduts! Ha arribat un galliner per Amazon! Que ho sapi tot el poble!” En Cosme és molt bon conversador, molt bon contador d'històries, un poc exagerat i no acaba mai. Hi ha, però, un baròmetre per saber com de llargues seran les seves converses: la posició de les seves ulleres damunt el nas. Com més envant les du, alerta! I si les du que quasi li cauen de sa punta, ja val més voltar i no haver-lo de sofrir, és que va 'piques plenes', que deia el meu padrí Saig, quan volia significar que s'havia begut de demés. Avui du les ulleres a mig nas. “Saps, Climent, diuen que Don Florenci, que era un dels homes més vius de la vila, mira si era viu que el metge l'hi havia ordonat que se pesàs cada dia, que s'havia d'amagrir, idò ell se pesava cada dia, però després d'haver cagat, així avançava aquells cent-cinquanta o dos-cents gramets que havien quedat dins la tassa del water: que te pareix secretari!”. Li fuig amb una excusa.

Ho coment a la rotllana del cafè i en Tomàs, sempre tan sabut i llegit me diu: “Això del cul i la merda sempre fa riure, és ver, però el que me pareix més seriós és que ara tots aquests farsants que es fan passar per especialistes en nutrició i benestar, capolen amb preguntes sobre la merda, amb una escatologia acceptada: que si la fas prima o gruixada, que quina textura i color té, si has de prémer o surt tota sola, si fas pets, si són rotunds o allargassats, si fan olor les bufes... i això, a les hereves i els hereus dels hippisme i del marxisme dels anys seixanta, els sembla el rien ne va plus de la modernor! I fan tot els que elles o ells els diuen, fins i tot tornar a cagar a la gatzoneta fent equilibris damunt el wàter”. Sempre me sorprèn en Tomàs de Son Calporra. Li anava a demanar que m'ampliàs el tema però entra en Julià de ses Botxes i vol dir cosa: “Avui el mestre ha fet una volta per la vila amb els escolars. Han entrat dins l'església i un nin li ha demanat: 'Que fa aquell home enfilat allà dalt? Que fa aquell homo?', torna a repetir el nin, assenyalant el Santcristo a la creu 'Com? No saps qui és?' Demana el mestre. Un, aixeca la mà: 'Jo sí que ho sé? 'Qui és?' Demana el mestre. 'És en Tarzán! Va desvestit així!' El mestre, que és un poc agnòstic, ha quedat sorprès, ell que, malgrat el seu agnosticisme, creu que una mica de cultura cristiana és necessària per a saber interpretar alguns fets importants de la vida d'occident”. “I que els ha contestat?” Demana en Simó Pruna. “Ha dit: En Tarzán! Ala, idò! Au, anem a berenar!”

Passa el dia de fredor agradable fent les coses que es fan per Nadal. Pens però, que, com deia Sureda i Blanes, “tornar vell és un mal negoci”. I més quan he sabut, fa uns dies, de la mort d'Ornella Vanoni als noranta-un anys. Quants de pics hauré escoltat la seva cançó L'appuntamento? Cents de vegades! La cant fluixet pujant la costa cap al turó, esperant que ningú m'escolti a aquestes hores de la nit clara: Ho sbagliato tante volte ormai che lo so già, / che oggi quasi certamente / sto sbagliando su di te. / Ma una volta in più che cosa può cambiare / nella vita mia? / Accettare questo strano appuntamento / è stata una pazzia... (M'he equivocat tantes vegades que ara ja ho sé, / avui n'estic quasi segura, / que m'estic equivocant amb tu. / Però un pic més, que pot canviar / de la meva vida? / Acceptar aquesta estranya cita / ha estat una follia...). Ha arribat l'hora de dormir i a punt de tancar els ulls pens que com molt bé diu René Char: “Si a vegades no tancàssim sobiranament els ulls, acabaríem per no veure pus el que paga d’ésser mirat”. Ho faig, per sí fos veritat.

Climent Picornell