Climent Picornell

 

Caminada per Ciutat i depressió hivernal

“Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot” ho deia Miquel Àngel, Buonarroti, el pintor i escultor italià. Ho pens mentre passeig a la deriva per dins Palma. La natura et pot aparèixer com salvadora quan les condicions urbanes es fan inaguantables. Més de la meitat de la humanitat viu a ciutats i l'any 2050 serà el 70%. Les macro ciutats es fan invivibles perquè una ciutat només té sentit si permet el desenvolupament ple dels seus habitants i els facilita l'accés a la vivenda, la feina, la sanitat i l'educació, i fer-ho, fomentant la igualtat. Les ciutats són la font principal de creixement i canvi de les societats humanes: així ha estat des de l'inici de la història fins avui. “Les ciutats ens col·loquen front a les qüestions més profundes sobre la societat i la naturalesa humana. Com es desenvolupa la cultura? Com canvia el comportament per a desenvolupar la hipersociabilitat i la planificació a llarg termini? On es troba l'equilibri entre cooperació i competència? Com canvia la tecnologia a la societat? És la desigualtat una conseqüència inevitable del creixement? És possible un futur pròsper i sostenible?” Tot això s'ho demana Luis Bettencourt.

A Les ciutats imaginàries, Italo Calvino en un moment donat escriu: “L'infern dels vius no és quelcom que serà; si n'hi ha un, és aquell que ja és aquí, l'infern que habitam tots els dies, el que formam estant junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l'infern i tornar-se part d'ell fins el punt de no veure'l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-ho durar, i dar-li espai”. Però a determinades ciutats un hi troba l'infern, sobretot a les ciutats en guerra que hi ha actualment al món. Diu S. Horvat: “La devastació actual del món és possible per mitjà del procés de normalització de la barbàrie contemporània. En lloc de tornar a la normalitat, hauríem de tractar la normalitat com l'autèntic problema”. La cita té una música que recorda allò de la banalització del mal de l' Hannah Arendt, no? O de la banalitat de la tragèdia que s'ha instaurat.

M'assec a un cafè, petit, del meu barri i agaf l'  Última Hora i els ulls me van a les esqueles i obituaris. Els obituaris són la meva lectura preferida, no les esqueles (que també...). Són tota una peça periodística a la que mai manca feina, la gent es mor contínuament. Signifiquen un estat d'alerta, algú els va titllar de “vigilància com de corbs”o de voltors, per ser més exactes. Al Washington Post arribaren a tenir més de 700 obituaris preparats per si es moria gent coneguda, només hi faltava posar la data de la seva mort, i diuen que el New York Times té dos periodistes en nòmina només dedicats a l'”obituarística”. Segons la seva llargada hom intueix la importància del mort o de la morta. En acabar el diari recomenç la lectura del llibre de Valentí Puig, som de la mateixa edat, Els prats lluminosos: “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles del peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d'hospitals; l'artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta d'aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” Tornam vells irremeiablement.

Faig meu el pensament de Josep Pla: “Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L'ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿Què hi voleu fer?” 

Climent Picornell