Climent Picornell

 

Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci

Recorr el que han escrit altres per conformar un escrit molt de pics esburbat i inconnex. Per començar, a vegades, entre tant d'influencer i cercavides de l'autoajuda, trobes algú amb el seny complit. Jodi Picoult a Petites grans coses ens dona l'exemple: “Hi ha dues maneres de ser feliç: o millores la teva realitat o rebaixes les teves expectatives”. I res pus. Quin alè! I ja que hi som amb aquest raptes de sinceritat, C. Tangana un cantant modernet que té 'discurs': “No sé vosaltres, però jo m'equivoc constantment, he de demanar perdó sempre seguuit. Així que siguem comprensius, perdonem i deixem que la gent s'equivoqui. Perquè quant més gran és l'error, més necessitem del perdó de tots els demés”. Idò. I el primer colofó, Stevie Wonder: “Quan creus amb coses que no entens, sofreixes”.

Abundant en l'anterior, sobre les coses que no entenem. Se n'ha parlat molt del sentit anticipatori o fins i tot visionari dels escriptors, no només dels poetes, Corina Oproae se'n tem: “Els llibres que escric me diuen el que està succeint en la meva vida i jo encara no ho sé. Quan els acab me'n don compte”. I ja que som amb gent de lletres, Marsilio Ficino (1433-1499) ens dona aquest consell: “Així com els corredors han de cuidar-se les cames, la gent de lletres ha de cuidar-se aquestes quatre coses: el cervell, el cor, el fetge i l'estómac... i fins i tot la pituïtària on hi resideix l'humor negre”. Això diu Ficino. Vaig a llogar tot d'una un personal-trainer! Més contundents, en aquest tipus de temàtiques són dos nins petits que parlen entre ells: “Tu amb quina cosa penses?” Contesta la nina: “Jo amb la punta de la llengua”. Gran resposta, deixar el cervell a part, la llengua dipositària del llenguatge i... del desig. Continua la conversa: “Com és” diu ell “que jo nom el mateix quan duc sabates que quan vaig descalç?” No tenc contesta per a preguntes tan complexes.

Un poc barroer: “Spoiler: Tots ens morirem!” Molt més elegant,  Maria Callas; Werne Schroeter, director de cinema que va fer Maria Callas Porträt (1968) en un sopar li diu a la Callas: “Es vostè tan hermosa, no puc creure que no s'hagi fet cap lifting!”. Maria Callas li respongué, en francès: “Vous êtes pardonné, Werner!” (Està vostè perdonat, Werner!).

“Faig una inhalació... not les meves vèrtebres estirant-se, com si la força de la mare terra m'empenyés cap avall i el cel m'estiràs cap amunt... Exhal” Idò. Qui no creu en els beneficis del ioga, l'anterior podria ser ben bé el començament d'una 'Bildungsroman', una d'aqueixes novel·les d'aprenentatge, de formació, que presenten l'evolució del personatge protagonista, el seu procés evolutiu... Però vaja pensar això en una època en que s'ha decretat la mort del llibre i de la literatura, o dels sistema de llibertats que el llibre ens ajudà a conquerir. Tractar això és delicat ja que ens movem entre la cursileria, el catastrofisme de moda, el pessimisme ingenu o el bonisme nostàlgic. Però la realitat és tossuda i tosca. Vegin: els universitaris de la generació Z, diu Rose Horowitz, aquests de primer curs a universitats tan prestigioses com Yale, Columbia o Harvard -ho certifiquen molts dels seus professors-  han llegit desenes de milers de tuits, cents d'articles de premsa i qui sap si alguns fragments de poemes, però cap novel·la completa, i no en parlem de llibres d'assajos o manuals”.

Borís Spasski, la gran víctima de Bobby Fischer, explica el seu primer divorci, com? Idò com si fos una partida d'escacs, no massa original, però entenent, deia: “La meva dona i jo som com alfils, però de diferent color, un va sempre per les diagonals blanques i l'altre per les negres, mai ens hem pogut trobar”. Qui no sabia, com el carter de Neruda, que era una metàfora?

Climent Picornell