Climent Picornell

Fidel Castro, Gabriel Escarrer... i Meliá que abandona Cuba. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Setembre, 2026 11:43

Fidel Castro, Gabriel Escarrer... i Meliá que abandona Cuba

L'any 1959, la Revolució cubana encapçalada per Fidel Castro va condemnar el turisme internacional com una expressió del capitalisme més degradat. La Havana dels casinos, de la màfia i del joc, simbolitzava tot allò que Castro volia esborrar. Els hotels foren nacionalitzats, els casinos tancats i l'illa va viure durant tres dècades d'esquena al turisme de masses, sostinguda pels subsidis de la Unió Soviètica i els països del COMECON.

La història, però, és capriciosa. Quan el bloc soviètic s'esfondrà, Cuba entrà en el dramàtic “Período Especial”: El PIB es desplomà prop d'un 35%, faltaven aliments, combustible i divises. Aleshores, el mateix règim que havia demonitzat el turisme es veié obligat a convertir-lo en la seva principal taula de salvació. Va ser llavors quan aparegué Gabriel Escarrer. L'hoteler que desembarcà a Cuba el 1990 i amb la seva cadena, actualment Melià, acabà gestionant trenta-quatre hotels amb prop de catorze mil habitacions, convertint-se en el principal operador hoteler estranger a l'illa. Després arribaren també Iberostar, Barceló i altres grups internacionals, alguns canadencs. Sense aquest capital exterior. Difícilment el turisme cubà hauria tengut la dimensió internacional que va assolir durant les dècades següents.

No tot fou positiu. El turisme aportà divises, modernitzà hotels i formà milers de professionals cubans, però també provocà profundes contradiccions. Els treballadors del sector guanyaven molt més que els metges o els professors gràcies a les propines en divises. Durant anys, els cubans no podien allotjar-se als hotels reservats als estrangers. La igualdat proclamada per la Revolució estava esquerdada. Tanmateix el règim havia trobat la seva principal font d'ingressos.

Ara aquesta etapa també sembla acabada. Les grans cadenes internacionals han abandonat Cuba empeses per la crisi econòmica de l'illa, les mancances d'electricitat, aigua i subministraments, però, sobretot, per l'enduriment de les sancions nord-americanes contra GAESA, el conglomerat empresarial controlat per les Forces Armades Cubanes. Per a empreses cotitzades, com Meliá, continuar operant-hi implicava riscos financers i jurídics difícils d'assumir.

És una decisió empresarial. Però també una imatge carregada de simbolisme. Costa molt no recordar aquelles fotografies de Gabriel Escarrer i Fidel Castro abraçant-se. Durant anys semblava una aliança sòlida, gairebé històrica. Avui aquella relació s'ha acabat amb una discreta retirada “por los elevados riesgos regulatorios, financieros, reputacionalses y operativos” en paraules de Gabriel Escarrer Jr. Lluny també, aquestes paraules, de les que digué Miquel Fluxá Rosselló: “A Cuba se le quiere, o no se le quiere; y con ella pasa igual: o te quiere, o no”.

És legítim preguntar-se què deixen Meliá, i Iberostar i Stephen Hunter i altres..., darrere seu. Hi deixen hotels, coneixement, professionals formats i una infraestructura turística que durant molts d'anys va proporcionar a Cuba bona part de les divises necessàries per sobreviure. Però també s'enduen molt. Meliá no és una ONG. Durant més de trenta anys, Cuba ha estat un magnífic negoci per a les hoteleres internacionals. Melià no era propietària dels hotels, aportava la marca, la gestió i la comercialització internacional, un model amb poc risc immobiliari i una rendibilitat notable. Cuba fou també una magnífica plataforma per consolidar la projecció internacional de l'hoteleria mallorquina. No hi ha res a retreure des d'un punt de vista empresarial. Les empreses no tenen ideologia, tenen balanços. Quan els negocis funcionen es parla de cooperació i d'amistat. Quan el risc supera el benefici, es parla seguretat jurídica i de viabilitat econòmica. Aquesta és la lògica del capital.

Però, una vegada més, qui hi queda quan les grans empreses fan les maletes? Queden els cubans. Queda una economia extraordinàriament depenent del turisme, una societat sotmesa a una greu crisi energètica i alimentària i un règim que perd el principal motor de divises que el va mantenir durant més de trenta anys. Hi ha una ironia final impossible d'ignorar. La Revolució va voler destruir el model turístic que trobà perquè el considerava el símbol del capitalisme. Al final, fou precisament aquell turisme qui la mantingué viva durant més de tres dècades. I ara que el turisme també se'n va, Cuba torna a quedar sola davant la seva pròpia història. Potser, al capdavall, el capital és molt més internacional que les ideologies. I molt menys sentimental. Això dona al cas cubà una dimensió gairebé tràgica. Una illa que durant dècades fou presentada com un símbol de resistència acaba veient com els seus grans aliats econòmics se'n van discretament, deixant enrere hotels, records i moltes preguntes sense resposta.

Climent Picornell