La Llotja: els culpables, segons el batle, són els qui pateixen. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Setembre, 2026 11:45

La Llotja: els culpables, segons el batle, són els qui pateixen

Les imatges de dues nines engrillonades per la Guàrdia Civil a Santa Maria després d'haver pintat amb esprai els vidres d'una immobiliària eren inquietants. Però encara ho fou més la seqüència que les acompanyà. I també la manifestació amb més de 60.000 persones demanant límits a l'excés de turisme, que acabà amb una batussa per part de la Polícia Nacional, agressiva i totalment innecessària. A Palma, dies abans, la Policia Local i els Bombers retiraven furiosament unes modestes pancartes de plàstic penjades pels veïnats del barri de la Llotja. El seu delicte era reclamar una cosa tan elemental com «respecte, civisme i menys renou».

L'Ajuntament de Palma no només les va retirar. Va obrir expedient, les confiscà i imposà una multa de 240 euros a l'associació veïnal. Tot, segons el consistori, perquè els ancoratges de les pancartes podien representar un risc. Sorprèn la rapidesa amb què es va actuar. Quan es tracta de protegir els drets dels residents, la maquinària administrativa sembla funcionar amb... una eficàcia admirable! En canvi, quan els qui incompleixen les ordenances són negocis de l'oci nocturn, terrasses que envaeixen l'espai públic, locals que superen sistemàticament els límits acústics o activitats que converteixen la plaça de sa Llotja en una festa permanent (vint concerts cada dia amb altaveus, sense cap compareixença de la policia), idò... la diligència municipal desapareix.

És aquí on el batle Jaume Martínez, i el seu segon, Xavier Bonet, queden políticament retratats. La sensació que tenen molts residents és ben clara: la mà dura s'exerceix contra qui protesta, mentre la mà esquerra es reserva per als qui obtenen beneficis econòmics del model que degrada la ciutat. No és un debat sobre unes pancartes. És un debat sobre quina Palma vol defensar l'Ajuntament. Els veïnats de la Llotja no reclamen privilegis. Demanen poder dormir. Demanen que es fessin complir les mateixes normes que l'Ajuntament invoca quan decideix sancionar-los a ells. Demanen que els seus drets fossin, al menys, tan importants com els interessos econòmics dels negocis que converteixen el barri en un parc temàtic nocturn.

La resposta ha estat enviar policies, bombers, expedients i multes. Aquest és el missatge polític que transmet el govern municipal de Jaume Martínez i Xavier Bonet: qui denuncia les conseqüències del model turístic pot acabar sancionat; qui les provoca continua fent negoci. És una inversió perillosa dels papers. Els residents passen a ser el problema. Els qui contaminen acústicament, saturen l'espai públic o degraden la convivència apareixen com a víctimes d'un excés de protesta ciutadana.

Aquest mecanisme de culpabilitzar els qui pateixen els problemes és vell. Molt vell. Quan una administració és incapaç o no vol afrontar les causes del conflicte, acaba dirigint tota la seva energia contra els qui les denuncien. Palma viu una tensió creixent entre el dret a la ciutat dels seus habitants i un model que sembla no conèixer límits. Cada any hi ha més turistes, més habitatges destinats al lloguer vacacional, més pressió immobiliària, més ocupació de l'espai públic i més renou. Els serveis públics no creixen al mateix ritme i la qualitat de vida dels residents es deteriora.

En aquest context, perseguir una associació de veïns per unes pancartes és molt més que una anècdota administrativa. És un símbol. Simbolitza quines són les prioritats d'un govern municipal. Jaume Martínez i Xavier Bonet ja no són a temps de rectificar. Ni de retirar les sancions, ni retornar les pancartes i, sobretot, començar a escoltar els residents abans que els grans i petits interessos econòmics. Mentre això passi, quedarà la imatge d'una ciutat on la porra arriba abans que el diàleg i on reclamar silenci acaba essent més perseguit que provocar renou.

Climent Picornell

Fidel Castro, Gabriel Escarrer... i Meliá que abandona Cuba. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Setembre, 2026 11:43

Fidel Castro, Gabriel Escarrer... i Meliá que abandona Cuba

L'any 1959, la Revolució cubana encapçalada per Fidel Castro va condemnar el turisme internacional com una expressió del capitalisme més degradat. La Havana dels casinos, de la màfia i del joc, simbolitzava tot allò que Castro volia esborrar. Els hotels foren nacionalitzats, els casinos tancats i l'illa va viure durant tres dècades d'esquena al turisme de masses, sostinguda pels subsidis de la Unió Soviètica i els països del COMECON.

La història, però, és capriciosa. Quan el bloc soviètic s'esfondrà, Cuba entrà en el dramàtic “Período Especial”: El PIB es desplomà prop d'un 35%, faltaven aliments, combustible i divises. Aleshores, el mateix règim que havia demonitzat el turisme es veié obligat a convertir-lo en la seva principal taula de salvació. Va ser llavors quan aparegué Gabriel Escarrer. L'hoteler que desembarcà a Cuba el 1990 i amb la seva cadena, actualment Melià, acabà gestionant trenta-quatre hotels amb prop de catorze mil habitacions, convertint-se en el principal operador hoteler estranger a l'illa. Després arribaren també Iberostar, Barceló i altres grups internacionals, alguns canadencs. Sense aquest capital exterior. Difícilment el turisme cubà hauria tengut la dimensió internacional que va assolir durant les dècades següents.

No tot fou positiu. El turisme aportà divises, modernitzà hotels i formà milers de professionals cubans, però també provocà profundes contradiccions. Els treballadors del sector guanyaven molt més que els metges o els professors gràcies a les propines en divises. Durant anys, els cubans no podien allotjar-se als hotels reservats als estrangers. La igualdat proclamada per la Revolució estava esquerdada. Tanmateix el règim havia trobat la seva principal font d'ingressos.

Ara aquesta etapa també sembla acabada. Les grans cadenes internacionals han abandonat Cuba empeses per la crisi econòmica de l'illa, les mancances d'electricitat, aigua i subministraments, però, sobretot, per l'enduriment de les sancions nord-americanes contra GAESA, el conglomerat empresarial controlat per les Forces Armades Cubanes. Per a empreses cotitzades, com Meliá, continuar operant-hi implicava riscos financers i jurídics difícils d'assumir.

És una decisió empresarial. Però també una imatge carregada de simbolisme. Costa molt no recordar aquelles fotografies de Gabriel Escarrer i Fidel Castro abraçant-se. Durant anys semblava una aliança sòlida, gairebé històrica. Avui aquella relació s'ha acabat amb una discreta retirada “por los elevados riesgos regulatorios, financieros, reputacionalses y operativos” en paraules de Gabriel Escarrer Jr. Lluny també, aquestes paraules, de les que digué Miquel Fluxá Rosselló: “A Cuba se le quiere, o no se le quiere; y con ella pasa igual: o te quiere, o no”.

És legítim preguntar-se què deixen Meliá, i Iberostar i Stephen Hunter i altres..., darrere seu. Hi deixen hotels, coneixement, professionals formats i una infraestructura turística que durant molts d'anys va proporcionar a Cuba bona part de les divises necessàries per sobreviure. Però també s'enduen molt. Meliá no és una ONG. Durant més de trenta anys, Cuba ha estat un magnífic negoci per a les hoteleres internacionals. Melià no era propietària dels hotels, aportava la marca, la gestió i la comercialització internacional, un model amb poc risc immobiliari i una rendibilitat notable. Cuba fou també una magnífica plataforma per consolidar la projecció internacional de l'hoteleria mallorquina. No hi ha res a retreure des d'un punt de vista empresarial. Les empreses no tenen ideologia, tenen balanços. Quan els negocis funcionen es parla de cooperació i d'amistat. Quan el risc supera el benefici, es parla seguretat jurídica i de viabilitat econòmica. Aquesta és la lògica del capital.

Però, una vegada més, qui hi queda quan les grans empreses fan les maletes? Queden els cubans. Queda una economia extraordinàriament depenent del turisme, una societat sotmesa a una greu crisi energètica i alimentària i un règim que perd el principal motor de divises que el va mantenir durant més de trenta anys. Hi ha una ironia final impossible d'ignorar. La Revolució va voler destruir el model turístic que trobà perquè el considerava el símbol del capitalisme. Al final, fou precisament aquell turisme qui la mantingué viva durant més de tres dècades. I ara que el turisme també se'n va, Cuba torna a quedar sola davant la seva pròpia història. Potser, al capdavall, el capital és molt més internacional que les ideologies. I molt menys sentimental. Això dona al cas cubà una dimensió gairebé tràgica. Una illa que durant dècades fou presentada com un símbol de resistència acaba veient com els seus grans aliats econòmics se'n van discretament, deixant enrere hotels, records i moltes preguntes sense resposta.

Climent Picornell

Dalt del Turó amb caragolins, foc, 'paso al frente', fortor i serps

jcmllonja | 18 Setembre, 2026 11:42

Dalt del Turó amb caragolins, foc, 'paso al frente', fortor i serps

Passejant pels camins calorosos i secs de l'estiu veig les caramuixes dels albons farcides de caragolins. Pareix que les han arrebossades, uns damunt els altres. Ja no se'n fan de caragolinades. Ara tothom s'estima més els caragols grossos, caragoles, viudes i boquers com els fan als restaurants, encara que els duguin de la Península i del Marroc. Una caragolinada era com una festa per passar la vetllada, proteïnes de baix grau. Me trob en Joan Camel·lo assegut a un banc de la plaça, a l'ombra d'una morera borda. Me diu: “Hi ha arbres amb ombra fresca i arbres amb ombra calenta. Fresca: moreres, lledoners... En canvi l'ombra dels pins o dels ametlers és calorosa”. “I la de figuera?” deman. “Fresca i serrada!” “El garrover?” “No! Mala ombra! Ni fresca, ni calorosa!”

La conversa, al cassino va sobre què passaria si aquí es pegava foc. La conclusió és unànime, els pinars 'estan bruts', hi ha molta llenya prima, molta d'herba. Ja no hi ha qui usi la llenya de les garrigues per fer foc, ja no hi ha guardes de cabres o d'ovelles... “Cremaria tot amb flamarades de trenta metres”, diu en Cosme Conductor, “ni si me pagaven viuria a un xaletet dins una garriga!”. Prest es deriva cap a la testosterona, l'anar fort, en una paraula. Segons en Miquel Fluenci, abans anàvem forts més anys i ara, menjant tants de danones, torna fluixa més aviat. “Mira tu” diu en Miquel “malgrat l'edat, el sen Biel de son Claveller va ser actiu sexualment fins bens passats els vuitanta. O això deia ell. Anà amb bicicleta fins als noranta i encara partia cap a Llorito: “Vaig a veure una amiga meva!”, solia dir riguent sorneguer. Un dia que havia d'anar al metge a Manacor, una veïnada seva, na Joana Lloriguera, se va oferir a dur-li. Quan ja estaven embarcats dins el cotxo l'amo en Biel li digué: “Joana no t'enfadis, però t'ho he de demanar, i tu ja me contestaràs lo que trobis”. “Idò, vos direu”. “Si mos aturàssim, em podríem pegar un?” Aquella dona no sabé si l'havia de fer baixar, o tornar-lo cap a la vila. Decidí continuar fins a Manacor i dir-li: “L'amo en Biel, vos, sempre tan flamenc!”. Sembla però que la tàctica no sempre li anava malament. Diuen.

N'Agustín, el paraguaià, s'aixeca indignat i li diu fort i clar al que seu amb ell: “Tots soms estrangers en alguna part del món, excepte els racistes com tu que són gilipolles per tot!” Un dia me contà que al seu país, al darrer cop d'estat, el general en cap colpista, declarà: “Estabamos al borde del abismo y decidimos dar un paso al frente!”. Ja saben com i on solen acabar aquestes passes envant davant l'abisme. A la taula de majors del costat: “Al 'Pelotón de Campos' n'hi havia molts de la vila, les se'n dugueren amb un barco, es Jaume I, fins a Sevilla, allà desembarcaren, pel setembre de 1936 i hi estaren fins que acabà sa guerra. Per dins trinxeres a Guadalajara amb dos palms d'aigua, morts de fred per ses gelades a Teruel, per cert.., en el 'frente', a Balaguer, es va disparar un Mauser i ferí el teu tio Mateu, li hagueren de tallar una mà... res, saps que són desgràcies?” M'ho conta l'amo en Jaume Roncó rodejats de gent dins el cafè, joves amb pírcings, jovenetes amb tatuatges per tot, turistes despistats perduts pel Pla de Mallorca menjant panets amb camallot”.

Comença el temps de figues. A ma mare s'amitger, sense dir-li res, li arrebassà la darrera figuera que teníem, una Coll de Dama negra, i d'aquell dia ençà el tengué entrevessat. “Això és una hecatombe! Si vull menjar figues n'hauré de pidolar! Ha perdut els papers aquest homo!” Coment als amics: “He d'anar a esmotxar una figuera de moro que ha crescut molt devora es safareig de Son Salvos, però hauria d'esmolar es xorrac”. “Esmolar un xorrac?” s'espanta en Toni Guerxo: “Un de nou, te sortirà molt més barato! Un llarg amb perxa... I alerta a ses rabasses de ses figueres de moro que són fortes com un arbre!”.“Només tenc por que me surtin serps”, els dic, “som molt poruc amb aquests animals”. “Serps? Moltes rates! I molts de coloms, hi ha per foravila. No pensis amb ses serps! A mi s'altre dia me'n va sortir una, s'acostà, me va mirar i se'n tornà!” “L'havies d'haver morta” li diu en Miquel Caltamora “Perquè?” “Idò perquè l'any qui ve tornarà, tu seràs més vell i ella més grossa i te menjarà”. Res. Quatre rialles per esquivar la basca abassegadora d'aquest estiu.

Climent Picornell

Menú

Cerca

Calendari

«	Setembre 2026					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30

Climent Picornell