Climent Picornell

¿Límits al turisme? ¿20 milions de turistes ja basten?

El turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en l'època moderna. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial i s'han marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme.  És clara la transformació del sistema de valors dels residents, l’estandardització del consum, el procés d’aculturació de la societat balear que s’interroga, ara, si no es podria haver fet d’una altra manera. 

Però el desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (no és ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en els seus vessants econòmics, mediambientals, socials i culturals. I apareix la saturació. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals, els pisos turístics a les ciutats i a Palma, a més, amb els creueristes, també s'ha catalitzat per la presència important de residents estrangers. S'han activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega.  Es vol passar a identificar els efectes perversos, els impactes negatius, sobretot per mirar de reduir-los (o d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir conservar l’activitat turística a llarg termini. El fet de no investigar aquests efectes no desitjats fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.   Molt abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als gats de Magaluf, les relacions amb els turistes eren d’admiració, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació i hom es sentí "europeïtzat" i es menysprearen les franges més dèbils dels nostres visitants, els “guiris”.   Vaig publicar un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, amb un capítol, «Quan el turisme és destructor del turisme», que analitzava l’evolució de la Platja de Palma. Una zona amb una pèrdua progressiva de qualitat; després de l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat per als abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la «calle del jamón», amb paràsits negatius (venedors ambulants, «tiqueteros», «manteros», «trileros», transvestits i prostitutes), tot una altra «oferta complementària» destructora del turisme. En resum, un rosari de «benediccions» que feien difícil la coexistència del negoci turístic amb el que aspirava a ser la zona. Els destins turístics, neixen, es desenvolupen, maduren, moren o... reviscolen. Alguns moren d’èxit. Pareixia que a Balears no ens havia de passar mai, tan esponerosos, tan potents, tants de milions més de turistes cada any, que, per un sotrac  conjuntural o estructural, per un impost, per una pandèmia, per una saturació, no hi havia d’haver per tant. La crisi provocada per la pandèmia del Covid-19, a tots els nivells, des dels econòmics als personals, va fer preguntar-nos sobre com seria el nostre demà. S'alimentà el discurs de la diversificació econòmica que havia desaparegut i el fantasma del monoconreu turístic era només mantingut en discursos marginals.

Entremig de les crisis, la lletania: excés de places turístiques, augment de la qualitat, protecció mediambiental, rehabilitació dels espais turístics madurs, etc. Les causes inicials de les crisis no són internes, però les repercussions obliguen a plantejaments de resposta interns. En aquesta evolució dels destins turístics, hi sol haver una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però continua augmentant el turisme massificat. Això passa a les Balears, un destí refugi sense terrorisme que sap donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes. El sentiment de saturació es converteix en comentari habitual dels residents, polítics i alguns hotelers, que comencen a anunciar la necessitat de posar límits, esmentant la sostenibilitat. Tothom es posa a vendre sostenibilitat, però s'han de demanar criteris sòlids. Quant de sostenible és el turisme sostenible? Quants de turistes són massa turistes? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística? Ve llavors la lletania de que hem de repensar el model turístic, que no tenim model turístic. No vénen tants de  turistes com abans? No hi ha model. N’han de venir menys? Dibuixarem un model. Ni tan senzill, ni tan barroer. Els models es van construint sols, adaptant-se a les circumstàncies, algunes d’elles tan potents –com els vols de baix cost, les reserves per Internet, el cas dels habitatges vacacionals, els fenòmens massius immigratoris, la recessió o progressió turístiques- que troben les administracions impotents davant del repte. Fa estona que  arribà l'hora de prendre-s'ho seriosament.

 

Climent Picornell