Climent Picornell

Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:22

Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó.

La vila recobra el pas de la normalitat després de les festes patronals i el començament de l'any escolar i agrícola. No es veuen tants d'estrangers, habitants de les cases vacacionals, que han proliferat, i les dones magrebines, a l'hora de acompanyar els seus infants a escola, amb les seves túniques fins als peus, tornen a sortir aquesta curta estona pel carrer. Els talls de picapedrers han retornat a la feina. Ningú ha parlat d'espolsar ametles, algú sí que ha comentat la seva verema o la cuita de melicotons, d'aquests, ara, pel setembre, en vénen uns de carn blanca deliciosa.

Berén tot sol amb el campanar de l'esglèsia davant meu com a única companyia, disfrut de la fresca matinera i de l'excel·lent cafè amb llet que me fa n'Antònia Xiscolo. Poc a poc van arribant més parroquians.

En Miquel Nyorris, que avui fa seixanta-set anys, desenterra la seva dèria de totes les tardors, aprendre anglès. “A jo me'n va ensenyar es meu padrí” li diu en Toni Cotó “sí, ara ho veuràs, vos ho diré fil per randa: 'Veri güel, vol dir Miquel, veri gut, vol dir pa-eixut i tot lo demés és com noltros!” “Vaja! Me pensava anaves de veres”. “Pensa tú, si a n'es meu padrí li venia justet xerrar es mallorquí!” Al pas de les dones magrebines amb bastants de nins petits, un dels menuts fa una cucavela davant nosaltres, es provoca la xerrada, no per sabuda, manco repetida. “I els nostros no en fan d'al·lots, o en fan pocs o no en volen...”. “Sabeu que passa” diu en Bernadí Ferrando “Idò vos ho explicaré amb un exemple de ca nostra: Mon pare era germà de vuit, noltros només forem tres germans, jo només he tengut una filla, que diu que no vol tenir fills i viu amb una moixa, sanada, ho heu entés bé?” Apunt la lliçó de demografia d'Europa i de Mallorca, per si la he d'explicar a un altre lloc.

Saluda amb la mà en Miquel Clausí, famós al poble, un heroi, perquè un dia que se n'anava a Londres a veure el seu fill, professor de Cambridge, no li deixaren passar a l'aduana, dues ensaïmades, de cap manera, els havia de deixar; emprenyat les deixà, però abans hi ballà una jota damunt, poteja les ensaïmades mentre els deia als aduaners: “Les deixaré, però no les vos fotreu!”. Diuen que la gent li feia mambelletes. Passa madò Antonia Parritxona, sempre tota sola, sulla, sense dir adeu mai i pens en la cita de Charles Bukowski: “Només els bojos i els solitaris es poden permetre el luxe de ser ells mateixos. Perquè els solitaris no necessiten complaure ningú i als bojos no els importa ser compresos”.

Ha fet quatre brusques, però no ha plogut massa, n'Amador de Planauva no acomplirà el seu desig de trobar esclatassangs 'grossos com a capells'. “Per aquell 'entonces' devia ploure més” diu “però així mateix hi he anat a cercar, amb el meu nét, i sabeu que va trobar el punyetero? La barramenta d'un pony que vaig enterrar fa anys devora un bocí que tenc prop del pinar d'En Simona. Això va ser tota la caçada! 'Tira això!' li deia. Ell... no hi va haver manera. Li he feta ben neta i la té penjada dins es seu quarto”.

Me'n torn per amunt cap al turó i encara sent el que me deia n'Antònia Pixedis, més avall: “Als vint anys tothom em deia: 'Veuràs quan tenguis cinquanta anys!'. I ara, que en tenc cinquanta, que vols que te digui? No he vist res de res”. I jo que ja n'he fet setanta! Res, de res, de res. La moixa de tres colors, quan arrib a a canostra té juguera, me mossega, sense estrènyer fort, una vegada i una altra, símbol d'amistat, o d'amor, qui sap. Esper dormir bé avui, me despert cada dia a les quatre i venga a fer voltes i voltes dins el llit, és ben cert el que deia l'escriptor sicilià Gesualdo Bufalino: “No és el somni, sinó l'insomni de la raó, el que genera monstres”.

Climent Picornell