Climent Picornell

Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil

Anem caminant peripatèticament per la Palma hivernal, tranquil·la i calma. Aparellam les relacions, a vegades estrambòtiques i difícils, d'alguns escriptors amb les seves ciutats: Joyce i Dublín, Kavafis i Alexandria, Lorca i Granada, Galdós i Madrid, Kafka i Praga, Baudelaire i París, Babel i Odessa, Bassani i Ferrara... En Nadal me recorda que férem un Campari al bar de l'Hotel Roma, en memòria de Cesare Pavese i Torí. D'aquest, li record la seva darrera anotació, precisament a l'hotel Roma, abans de suïcidar-se: “Basta de paraules. Un gest. No escriuré més”.

“Ara no crec que hi hagi per suïcidar-se però...” és en Joan qui ho exposa “Trob que es pot percebre en la gent com un cert estar fart de lo digital, una certa saturació de viure bolcats cap a les xarxes... No ho trobau?  Abans, quan entrava el nou any, tot eren telefonades, WhatsApps, felicitacions digitals amb dibuixos que es movien, tota una parafernàlia que, ara, quan entrà el 2025 disminuí, no ha desaparegut, però disminueix molt”. No tots li donam la raó.

“Vaig veure que Pablo Bujalance ha obert a Màlaga un 'Taller de Mundos Posibles' una iniciativa que vol exercir resistència al model que ha deshumanitzat els cascos històrics de les ciutats, com a Palma, que avui són un escenari de cartró-pedra on els visitants es passegen entre franquícies, amb els pocs veïns que quedam, obligats a ser figurants o a partir. I això s'extèn cap a altres zones de les ciutats com una taca d'oli” ho comenta en Biel “Bujalance diu que li agrada llegir les ciutats com si fossin un llibre, de molts de capítols”. Tornen els escriptors i la relació amb les seves ciutats.

Passejam i veim com la gent sense casa ha augmentat, la pobresa també es present a Ciutat. “En Joan i na Teresa me varen regalar un llibre de Theodor Kallifatides” ho explic als meus amics “un escriptor en llengua sueca, però nascut a Grècia que deia: 'S'està fent la guerra contra els pobres, no contra la pobresa' i retrata la seva ciutat, Atenes, revisitada en la seva memòria d'emigrant: “En el meu barri, els cafès eren plens de desempleats i els venedors ambulants augmentaven. A un li vaig comprar un metxer, que no va funcionar. I davant una botiga grossa, els cans havien aprés a distingir els bons clients dels que només miraven, a uns els movien la coa i als altres els mostraven les dents”. “El que tal vegada no deus saber de Kallifatides” és en Jaume qui ens sorprèn amb la seva erudició “és que es va témer de que la batalla per les llengües és una batalla per l'essència de l'ànima, va escriure: 'Quan saps el que vols dir, ho pots dir amb totes les llengües que coneixes. També pots callar en totes les llengües que coneixes. Però quan no tens res a dir, ho dius molt millor amb la teva llengua materna'. I abandonà el suec i es posà a escriure, manades desfetes, en grec!”

“M'he de comprar un perfum, tenc un val que em dugueren els Reis, i no sé triar quin”, rebosteig dins una botiga d'aquestes tan ben il·luminades i tan enormes, fins que en top un que crec que me convé: Un Jardin sur le Nil. De la casa Hermès. Llegesc a la capsa: 'És com un jardí bigarrat i xispejant en un recorregut pel riu Nil. De sortida l'olor és de pastanaga, tomàtiga i mango verd. En el cor, sents les taronges, la peònia, els jacints i la flor de lotus. I en el fons, sorgeix el làdan, l'iris, la canyella, l'almesc i l'encens'. Que voleu? Tot això per només 136 euros!” El compr tot d'una, diré que el m'ha duit el rei Negre. Ens asseim a un bar amb terrassa de les Avingudes, que abans havia estat, curiosament, el Bar Nilo. Feim uns Camparis amb gel i pell de taronja, rememorant el nostre viatge a Torí i el Piemont, tan diferents de Palma i de Mallorca.

Climent Picornell