Climent Picornell

Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d’un homenot

Macs, Pols i Campanes  és el títol  de l’autobiografia de Joan Mirallles i Montserrat (Montuïri, 1945), des del seu naixement fins que ha fet Preuniversitari i se’n va a Barcelona a estudiar. Més que unes memòries és com una novel·la riu, una panòplia del seu temps.

Conformat amb múltiples escrits, recerques, articles i  documents i també amb el seu primer diari que li feien escriure al Seminari. “Escriure és com caçar papallones al vol... i col·locar-les en el lloc degut” . Fa un fris aprofundit dels seus familiars rellevants, de Montuïri, Palma, del col·legi de la Salle, el Seminari nou, l’Institut Ramon Llull,  que van travessant tot el llibre tenint, però,  sempre Montuïri com a referència, la vida quotidiana, el franquisme, l’església, el cinema, l’escola...  “Del Montuïri d’aleshores en tenc la recordança dels carrers polsosos, a l’estiu, dels macs, del toc de vespres, de les buines bistials, de l’arri resignat del carreter, amb qualque vatualmon, de les mosques sempiternes, i d’un sol que cremava el posterols a les pobres llebres, d’uns calçonets curts amb retranques, de qualque set a la camisa, d’algun sanxoborro als genolls, i d’unes avarques i, a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades...”

La mare: “Gran contadora d’històries, apassionada en els moments dramàtics, tenia fàcil el plor. Crec que això d’haver nascut a l’Argentina la predisposava a les emocions fortes i hiperbòliques”. Del pare en ressalta la seva senzillesa, la seva bonhomia, la seva discreció, la seva generositat. Els germans,  cas Porrerenc, la casa on vivia i viu encara, amb la fàbrica annexa: la calç, els colorants, la màquina de les rajoles, la de fer bloquets... “Sempre he pensat que la casa pairal és el cordó umbilical que ens lliga a la mare terra. I, de fet, la nostra casa pairal, Cas Porrerenc, és un clos, un tros del món físic, on no hi ha cap paret, cap habitació ni cap recambró que no tengui una deu d’anècdotes, de fragments de vida, que perviuen com una petjada de ferro roent en la nostra memòria”.

De quan era al·lot pucer. Va néixer el 15 de novembre de 1945 (Dijous Bo) a les 11 de la nit. (Escorpí ). La  comare de can Quelet ajudà a sa mare... la família esperava una nina! El primer record: palpant  la pell i la carn flonja del braç de la padrina. I la seva primera expressió, la seva primera paraula: un dia, després de mamar, va dir Picanocomena  (contat pel germà gran)  i les seves dificultats amb la parla, lingüista precoç: “saps que hi xera de marament en Tià des Coi”.

El paper de ca les monges, de fer oli als bancs  (fer oli... vaja qui ho entén avui en dia que no fan oli més que a les tafones), ensenyar a llegir, posar “endiccions” amb aquella capseta de metall on hi feien bullir les agulles amb esperit, unes “agulles disforges” diu Miralles.  A l’escola, damunt Can Xorri ressonen sinistres els càntics feixistes: “En pie camaradas, siempre adelante, cantemos el himno de la juventud, el himno que canta la España gigante...”. Encara trob que sortírem, més o manco, condrets.

 “Moltes vegades m’he demanat com així vaig canviar els bous i vaig decidir fer-me capellà”.  Després, va decidir deixar el seminari, entre les diverses raons: “un futur sense poder compartir la vida amb companyia femenina”. És una de les raons, i no he dit que fos la més important.   Sabia que volia estudiar lletres, però encara no li havia picat la ‘beia catalanista’. A l’Institut rememora els professors. M’ha reviscolat alguns dels meu propis fantasmes. El curs següent va arribar al pati de lletres de la Universitat Central de Barcelona,  servidor, com en Joan, hi aprenguérem tot el que li faltava a una ciutat i a una societat provinciana, ens enlluernà la Barcelona dels anys seixanta i ens canvià la vida. Macs, pols i campanes amb amenitat, amb estil, ens enganxa, sobretot als qui, com un servidor, les coses que conta li són molt properes. Té fust de bon contador d’històries. En aquest llibre hi conta la seva.

Climent Picornell