Climent Picornell

'Jardins d'altri' amb l'impossible i la carn de gallina.

Cerc d'aquí i d'allà les coses que m'han cridat l'atenció. Apuntades a un torcaboques d'un bar, a les notes del mòbil, onsevulla. Així es confegeixen els meus 'Jardins d'Altri'. 

Hi ha una col·lecció de cites que són filles d'aquella de Jean Cocteau que diu: “Ho varen aconseguir, perquè no sabien que era impossible”. En aquest sentit digué Francis Scott Fitzgerald: “Un hauria de ser capaç de veure que les coses coses no tenen remei i, malgrat tot, estar decidit a fer que siguin d'una altra manera”.

“Que 'la violència mai ha resolt res', és una frase pronunciada per covards i depredadors”. Això ho manifestava un assassí, Luigi Mangione, que feia poc havia matat a un alt directiu d'una companyia asseguradora mèdica. Però hi ha expressions indecents posades en boca de suposades persones influents. Com “Que cara está la carne de gallina!” que diuen que va dir el Rei Alfons XIII, l'any 1921, quan un empresari va pagar quatre milions de pessetes a Abd el-Krim per poder repatriar soldats presoners al Rif. Quina pocavergonyeria i quin menyspreu cap els seus súbdits que havien mort per les seves immenses errades i les dels seus generals.

No és comparable però, entre la ingenuïtat i el desastre està, el que diuen que va dir la Reina Maria Antonieta en demanar que volia aquella multitud que estava a punt d'assaltar el seu palau: “Que volen, pa?” “Idò que els n'hi donin!” Quan li digueren que no n'hi havia, entre emprenyada i aviciada digué: “Idò que mengin pastissos!”, “Qu'ils mangent de la brioche!”.

Susan Sontag a La bellesa i el doble estàndard de l'envelliment ja escrivia, el 1978: “La competència en la majoria d'activitats associades als homes, excepte en els esports, no decreixen amb l'edat. En canvi la feminitat s'associa a la passivitat, en no ser competitives, en ser amables. L'edat no millora aquestes qualitats”. Que bé ho descriu l'actriu Felicity Jones: “Crec que som més jo mateixa del que mai havia estat. Això és el que passa quan te fas major, que no tens temps per ser res més”. O no. Mirau el que deia Anna Magnani: “Quando diventerò vecchia non voglio sembrare giovane. Voglio sembrare più felice!”

“La vulgaritat del mal” era el títol d'un article d'Elvira Lindo, no tan contundent com l'expressió d'Hannah Arendt la banalitat del mal, tot i que Mauro Entrialgo que ha publicat ara Malismo, en el que manifesta que en un panorama com l'actual, ser dolent surt a compte. Han passat els Reis, servidor ja ha espatllat la jugueta, i com diu Louis MacNeice: “ Els temps dels regals se n'ha anat / Oh, al·lots que creixeu, oh, la neu que es fon...”. 

“Qui fuig de Déu, debades corr”, ho solia dir ma mare per significar la impossibilitat d'anar a un lloc on Déu no hi fos. “Deu no sé on és, però si existeix, a lo millor és Brassens. Tu cantes una cançó de Brassens i pareix que hi ha més llum”, diu Paco Ibáñez, que encara canta damunt els escenaris als seus vuitanta-anys. Ho provarem amb 'Pregària per ser enterrat a la platja de Seta', Brassens la fa acabar així, enterrat a la platja: “Vous envierez un peu l'eternel estivant / Qui fait du pédalo sur la vague en rêvant / Qui passe sa mort en vacances” ( Envejareu un poc l'etern estiuejant / Que va pedalejant damunt l'ona somiant / I passa sa mort de vacances). Amén

Climent Picornell