Dalt del turó amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig
Dues milanes talaien un eriçó esclafat per un cotxe enmig de la carretera cap a Montuïri. Esper que quan baixin a menjar-se'l, les atropellades no siguin elles. Pens si m'hauria d'haver aturat i pegar-li una coça llançant-lo a la vorera... però no he fet. De lluny es veuen els ginjolers de mestre Jaume de s'Hort, d'un verd brillant.
Arrib al cassino i entre la xerrameca de la taula del cafè sent en Jordi Cloques que deia: “Sí, son pare havia estat porter de l'equip de futbol, i això que era bisco, lo que era un gran avantatge: quan li tiraven penals no sabien si mirava la pilota, el jugador o a una altra banda!” “Era una casa de locos” afegeix en Jaume Costarró, “tanta sort que me'n vaig dur lo únic bo de la casa!” “Pardal” li contesta en Ximarro “lo que quedava eren tot mascles! Només hagués faltat que t'haguessis casat amb un homo!”
En Tòfol Cofat un dia se presenta i me diu: “Si me vols vendre Son Cantó, t'ho dic perquè he vist que fas obra a ca teva i a lo millor has de mester doblerets”. “Li vaig dir que ho podria aguantar. I quan ell va començar a fer el quarto de bany nou, a ca seva, d'amagatotis, li vaig tornar i, com si hagués d'acabar es menuts: 'Que me voldries vendre Son Cantó teu?' Beneitarro! Va ser lo més guapo que em va dir! Mira'l-te! Ell m'ho podia demanar a jo, però que li fes a ell, era una afronta inaguantable, bossot! Entra en Joan Cosmeni i el sent que diu: “No! He canviat molt! Abans tancava els 'after', vull dir que era es darrer que me n'anava d'aquests llocs de mala fama. Abans tancava els 'after' i ara obr el Mercadona, a les vuit ja esper si obrin. Mira tu quin canvi en sa meva vida!” Deu ser així.
En Pep Malfraig ens diu que la seva tasca de cada dia és mirar de llevar un ullastre enorme que està damunt, i dins, un marge de la seva caseta de Son Flor. Un dia, unes branques amb sa motoserra, un altre dia amb una destral li pega darrera una pedra, fins que calcula quan hi podrà tornar un tractorer i pegar una altra estirada, a les dues primeres, a una s'aixecava el tractor i l'ullastre no feia coneixedor, a la següent es va rompre la braga que l'estirava... Ves a saber quan haurà acabat la tasca. En té per més d'un any! Perquè quan estiri, vendrà el que queda de l'ullastre i tot el marge s'esboldregarà i s'haurà de posar a fer de marger...! Ara encara no se remena, ni se mou!
N'Arnau Cantó me mostra un rellotge que va comprar a un d'aquests negres que venen a n'els baratillos de poble; li va costar tres euros; i encara li va demanar si tenia garantia! Fins i tot el negre es va posar a riure! “Mallorca està plena de gent de tot color!” me comenta n'Arnau “He sentit a dir, crec que era el conseller de Turisme qui ho deia, que ara l'excés de turistes el desviaran de cap al Pla de Mallorca, ja que, se veu, que el problema és que estan mal repartits, no és que n'hi hagi massa, no. Idò ja podem treure els calçons amb bufes i ses madones es rebosillo i a berenar de camaiot a sa porta de ca nostra i sa bístia ben junyida a sa portassa... i res de corretja amb sivella a n'es calçons: un bon vencill mig desfilagarsat !”
Continu amb el meu règim per amagrir-me que consisteix en tancar les barres i posar la grípia més alta. I seguesc un consell que em va donar en Miquel Roca: “No mengis res que sa teva padrina no reconegui com a menjar. No mengis res que es resisteixi a podrir-se. No mengis res que hagis comprat a una benzinera. Veuràs com t'amagriràs aviat”.
Trob mort i enterr el meu moix, 'pròdig'. Pròdig, com a la paràbola dels Evangelis, retornà de pel món, al cap d'uns anys fora i va ser acollit amb gran festa. Mentre, la moixa de tres colors juga amb una serpeta de dos pams que ha caçat. Diu James Serpell, professor d'Ética i Benestar Animal a la Universitat de Pennsilvània que a les persones que ens agraden els moixos és perquè estam menys preocupats per tenir un animal que ens obeeixi i ens admiri com a figura d'autoritat, i estam més interessats en alguna cosa més igualitària, en terme de relacions. Diu també que els que preferim els moixos als cans som més neuròtics, però... més oberts. Ja ho saben. Deu ser veritat?
Climent Picornell