Climent Picornell

Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:24

Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí

Els amics de l'associació “Pedra foguera” de Llubí tengueren la idea de recordar a Guillem Frontera, escriptor i gestor cultural, que ens deixà el desembre de 2024. I ho feren als talaiots dels Racons. Un lloc excepcional. Ens encomanaren a Pere A. Pons, Celestí Alomar, Miquel Campaner i a un servidor que en parlàssim. Pere A. Pons és autor del llibre, imprescindible, sobre Frontera Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta. En Miquel Campaner i ell engirgolaren l'editorial Ensiola. Amb en Celestí compartiren amistat i gestió pública durant el govern del primer “Pacte de Progrés”.

Amb un enorme talaiot darrera, el moderador no em donà treva, me demanà per un bar que tenguérem. El cert és que tenguérem negocis diversos, culturals sobretot – diaris, llibres, revistes... - ell me va empènyer a escriure, i tengué sempre una enorme benvolença amb el que escrivia jo- però, ja que estàvem en petit comitè (més de cent persones), els vaig contar que en Guillem i jo tenguérem un bar a Gènova: Es Pou Bo. Ell havia retornat de Barcelona, jo havia tornat de... no sé d'on, de pel món, en una paraula, i com a dos peixos dins el rostoll, passejant un dia per Gènova vàrem veure un casal, on hi havia una botiga, com un drugstore d'abans, que se traspassava i decidírem fer-hi un bar, “alternatiu”. Dit i fet. Cada mes editàvem una cartolina amb un poema original (Josep Albertí, Joan Perelló, Guillem Soler...). Allà na Carme Riera hi presentà Te deix, amor, la mar com a penyora; na Maria del Mar Bonet hi presentà el disc que havia tret feia poc amb un concert al jardí i en Miquel Barceló, el pintor, hi penjà unes capsetes que feia, en aquell 'entonses', plenes de carn crua que se podria i treia floridura, i, a més, ens omplí el terra del bar de macs de torrent, 'rolling stones'... El dia que morí Franco, ara farà cinquanta anys el mes que ve, corria el xampany a torrentades, i en Guillem i jo, passàvem pena que el feixista Coronel De Meer que era el governador civil ens enviàs un escamot de policia armada i ens tancàs el negoci per sempre. Allà passàrem, darrera el tasser, una bona temporada en Guillem i un servidor, ell bevia aleshores gin and tònic de ginebra Giró, servidor, com ara, cervesa.

Vaig dir que s' escauria el que diu un aforisme, tunejat, a un llibre seu, Bombolles de Sabó, col·lecció intel·ligent de «notes intermitents»: “Amistat? A veure qui la dirà més grossa!”. I això és el que passà, com no podia ser d'altra manera. Més Bombolles: “Molts d'aquests que es queixen de les limitacions que els imposa el seu país, moriran sense saber que el seu país els venia massa gran”; irònic i intel·ligent fins al moll de l'os. Vaig recordar-los que en Guillem sempre era molt fonedís quan es parlava d'ell i sobretot quan es parlava bé, que era quasi sempre. No és que no tengués enemics, però com deia ell: «Tria els enemics entre aquells que són millors que tu. Els enemics mediocres t'acaben fent més xerec”.

Vaig voler destacar dos temes en l'obra de Frontera: societat i paisatge. “Al lector quan em llegeix li deman que sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre qüestions que jo vaig proposant.». Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents, vegeu sinó Els carnissers i el paisatge apareix sovint amb un ritme sincopat que ens il·lumina o enfosqueix: “Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història”. És als redols del Pla de Mallorca, ell era arianyer, i sobretot al seu llibre La mort i la pluja on millor apareix la tècnica de Frontera que evidencia com els mallorquins hem passat de tenir una cultura del paisatge, a un nivell de devastació, desproporció i manca de sensibilitat com el d’ara. A Sicília sense morts ben pocs personatges se salven del llast de la corrupció. “No sé si la literatura pot impedir l'avenç de l'esllavissada general, però sí que crec que sense la cultura no hi ha fre, ni camí de retorn”.

“Encara que no cregui que els mallorquins com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el perquè d’aquesta mort”. Aiiii !! El trob molt a faltar, les seves anàlisis fines, correctes i valentes, el seu contar històries diverses i perverses, l'esclatar-nos de riure en una conversa de cafè. Frontera forma part de la nostra col·lecció d'homenots inoblidables.

Climent Picornell