Climent Picornell

Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:27

Neil Young, als seus 80 anys.

Neil Young ha estat definit com un dels artistes més influents de la seva generació en la història de la música popular, a l'altura de Bob Dylan, Van Morrison o Leonard Cohen i el seu nom figura en el segon lloc de la llista de cantants i compositors més transcendents del segle XX, per darrera de Dylan. Amb això no està dit tot, ara, a punt de fer vuitanta anys, la setmana que ve, li vull retre el meu homenatge, malgrat sigui només pel seu disc Harvest ('Collita') que m'ha acompanyat durant anys i anys.

La Viquipèdia, en català, en espanyol i en anglès li dedica una de les aportacions més llargues que he vist de músics de tots els temps. Comença així: Neil Percival Young (Toronto, Ontario, 12 de novembre de 1945) és un músic canadenc que va començar la seva carrera musical al Canadà abans de traslladar-se en 1966 a Califòrnia per a fundar Buffalo Springfield amb Stephen Stills i Richie Furay. En 1968 va iniciar una carrera en solitari que abasta més de 57 anys i més 40 àlbums d'estudi, amb una contínua exploració de diferents gèneres musicals.

Telefon al meu fill Julià, 'youngòleg' (i 'dylanòleg') experimentat i li coment que escric un article sobre els vuitanta anys de Young, “Mira't l'article de Michel Houllebecq sobre ell i ja en xerrarem”. Faig el que em diu i descobresc un altre escriptor rendit a Neil Young. “A mitjans dels anys vuitanta tots els Babas tenien Harvest” -Babas és el que deien els punkys dels hippies, els anys setanta- “i durant els anys vuitanta Young va pagar car aquest èxit, fins que la generació Grunge se'n va témer de que també produïa discos torturats, violents amb estranyes lamentacions de guitarra elèctrica”. No em vaig voler sentir al·ludit amb això dels hippies i Harvest, però, continua Houllebecq “es podria comparar el recorregut de Neil Young (incoherent, incontrolable, però sempre d'una fulminant sinceritat) amb una biografia d'un maníac-depressiu o amb el recorregut d'una pertorbació atmosfèrica que travessa una zona de valls i muntanyes”. Pot ser tengui raó. Sens dubte els seus discos més bells i atractius, per un servidor, són els qui oscil·len entre la tristor, la soledat, els somnis de desperts o la felicitat assossegada, com si estassin fets pensant amb els qui es senten tot sols, desgraciats o a les portes de la desesperació, però Young els fa creure que la felicitat, malgrat tot, encara és possible. Ens ho diu amb aquella veu atiplada, fràgil, que ve de molt lluny, no massa musculosa ni viril, que te alguna cosa de vell, de dona o d'infant.

La frase de suïcidi de Kurt Cobain, líder de Nirvana, era d'una cançó de Neil Young, un símil amb una flama: It's better to burn out than to fade away, "és millor consumir-se flamejant que no anar-se apagant lentament". Cobain va ser, si no la més rellevant, una de les figures més rellevants del rock als anys 90. Ja he dit abans que Neil Young és considerat un dels pares del Grunge ja que les seves obres són una mena de preludi d'aquest gènere 'anti-pop'.

Cal fer esment del seu pas per Buffalo Springfield on hi era també Stephen Stills i el seu tema For What It's Worth, com, poc després, quan s'ajuntaren Crosby, Stills, Nash & Young a 1969, qui no recorda el seu primer àlbum? Déjà Vu (amb Teach Your Children, Ohio ...). Després vengué l'èxit, ja tot sol, de Harvest que demostrava les seves preocupacions ambientals (a 2015 publicà The Montsanto Years, molt crític amb l'enorme multinacional de productes agraris Montsanto), contra el racisme i el colonialisme (Cortez The Killer ofereix una visió tràgica de les fetes d'Hernán Cortés). El 1992 es publica Harvest Moon, i hi segueixen tot un seguit de creacions, recreacions, crisis personals, noves formacions... i èxits.

Malgrat digui al seu arxifamós Hearth of Gold: “That keep me searchin' for a heart of gold / And I'm gettin' old” ( 'Això em fa que continuï cercant un cor daurat / i m'estic fent vell') encara ara va de gira (Love Earths Tour) als seus vuitanta anys propers, el 12 de novembre, i continua amb les seves filantropies diverses. Una bona grapada de les cançons de Neil Young han envellit bé. Ens cau meravellosament sentir cantar un home que es queixa humilment a A Man Needs a Maid o What Did You Do To My Life o a Don't Be Denied. Em recorda el meu fill Julià: “Pensa a posar que, a la seva autobiografia, afirma que no ha llegit cap llibre mai, que ell recordi, excepte a l'escola. I que les cançons li vénen d'una mena de cos inefable i superior”. Dit està.

Climent Picornell