Climent Picornell

'Bonisme' o gastar més en armes

El bonisme, segons la injustament denostada Viquipèdia, és una conducta basada en la creença que tots els problemes es poden resoldre a través del diàleg, la solidaritat i la tolerància, és a dir, a través d'actituds característiques de les bones persones. És considerat de manera despectiva per descriure una forma de confiança exagerada, de persones que consideren que els problemes de conviure en societat (des de la netedat pública fins als grans conflictes internacionals) es resoldran per la bondat natural i que no cal dotar-se d'altres mitjans –considerats repressius– per fer complir les normes.  Apareix sovint en la discussió entre partidaris de la solució diplomàtica o la defensa armada de conflictes. Pos un exemple, el bonisme occidental front al jihadisme, demostra una feblesa davant un enemic sense escrúpols ni ètica, una guerra santa que no podem vèncer amb diàleg. El bel·licisme no m'agrada, però el bonisme em preocupa pel que té, d'ingenu i paralitzant. 

Joan Ramon Resina és taxatiu: El bonisme mata. Diu que això que molts anomenen bonisme, per manca d’un mot més precís, s’explica per una concepció esbiaixada de l’universalisme consistent a suspendre els judicis de valor i proclamar la igualtat de totes les cultures. És confon amb un «altruisme benvolent» que no permet criticar i que sacralitza les víctimes del colonialisme o del neocapitalisme.

La meitat dels espanyols consideren que hem de gastar més en armament. No fa molt de la Midnight hammer (el martell de la mitjanit) l'operació amb la qual bombardejaren Iran els nordamericans i amb la qual encara ara no tenim molt clar sí desactivaren el programa nuclear iranià. El que sí va quedar clar és el rol que feia Iran dins la regió: un altre tigre de paper, el gran  subministrador d'armes a Hamàs, Hezbol·là o el Houthis del Iemen. Però els acords de pau, també han quedat ferits. Davant això, als atacs de Trump, Netayanhu o Putin, i a les altres més de cinquanta guerres que hi ha actualment al món, l'esquerra, sobretot, s'esvera davant la carrera armamentística.

El bonisme és, en aquest sentit, un frau, resultat d'un sentimentalisme buit que ha substituït l'acte polític, reflexiu i meditat, per un catàleg de bones intencions i propostes vanes, amb el qual alguns polítics, intel·lectuals progressistes, o el Papa de Roma, tracten qualsevol assumpte greu. Exemples d'aquest "bonisme", ho trobem en el mite del bon salvatge com a subjecte del sistema educatiu, en l'extrapolació multiculturalista de la idea de la tolerància, en resoldre la problemàtica econòmica amb l'ajuda i la solidaritat... alguns autors ho denominen el “Pensament Flàccid". Ni líquid, ni blan: flàccid.

Tanta bondat, confosa amb transigència, tolerància, comprensió, prudència, es transforma, així, en una cosa “políticament incorrecta”. Bonisme pot ser muntar un menjador social per a donar menjar al famolenc; intentar salvar vides de refugiats que fugen espaordits de la violència i l'exterminació. Bonisme pot ser apostar per la pau i descartar la guerra, qualsevol guerra entre éssers humans. Molt bé. Però Bonistes són, també, com denominen als qui tracten per innocentó, inviable o poc pragmàtic, alguns projectes humanitaris d'ajuda als altres. 

Bonismes n'hi ha de molts de tipus: bonisme educatiu (tots els alumnes són bons i no existeix la maldat en ells); bonisme migratori (tots els migrants són bons i tot s'arregla amb diàleg i obertura); bonisme epistèmic (tot punt de vista és legítim i l'actitud adequada és el respecte i la valoració) etc. L'etcètera és enorme. El bonisme  és altament tolerant, evita costi el que costi la confrontació, però fomenta la passivitat i coqueteja amb el relativisme. La seva visió del món és irreal, és, però, una visió seductora, sobretot per les esquerres i els més ingenus. Ningú, normal, excepte els partits d'ultradreta, aprova discursos a favor de la discriminació, el racisme, la xenofòbia o la indiferència davant el desventurat. Però algunes actituds transformen el bonisme en covardia o passivitat. Un indiscriminat “amor i pau” a tots i a tot, implica legitimar estructures d'injustícia.

Que devia voler dir Machado quan deia “vull ser, en el bon sentit de la paraula, bo”?

Climent Picornell