Climent Picornell

Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:31

Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto.

Els ho dic per no confondre'ls: els jardins d'altri són com un patchwork, una vànova feta de trossets, arreplegats d'ací i d'allà. Un d'aquest trossets aparegué quan un servidor era a l'hospital i em digueren: ara li duim uns 'llençolets' nets. Saps que la vellesa s'acosta, o ja és aquí, quan les persones que conviuen amb tu et parlen de manera diferent, infantívolament: la pastilleta, el dinaret, t'agafen del bracet, 'ens' posarem les sabatilles, 'ens' prendrem el xaropet... Aquesta manera de parlar la me recorda l'escriptor grec-suec Kallifatides quan diu: “Quan era petit em queia molt de moc i ara que som gran em cauen moltes llàgrimes”, i afegeix, “Si tens grans somnis de jove, ploraràs molt quan siguis gran”. Sembla que els qui ens acompanyen ens vulguin assabentar del que diu Richard Flanagan (La pregunta 7): “ Tal vegada el passat sigui el lloc cap on anam i en el que mai hem estat”. De totes les maneres, també quan som vells, com diu Eduardo Mendoza: “El darrer que es perd no és l'esperança, és la vanitat”. A això, també haurien de tenir esment els nostres cuidadors.

Qui no va arribar a vell fou Juli Cèsar. Ara hi anirem. Diuen que Emiliano Zapata quan se'n temia que se moria va fer cridar un periodista per dictar-li la seva darrera proclama en vida, però quan arribà el periodista, ja estava tan malament que només li va sortir: “Escriu que he dit alguna cosa important!” I va morir-se. Perquè cont això? Idò perquè sempre m'havia imaginat que Juli César quan va ser apunyalat per un escamot de revoltats, els idus de març del 44 abans de Crist, només havia dit allò tan conegut de : “Tu quoque, fili mi?” (“Tu també, fill meu?”) quan reconegué Brutus entre l'escamot que li clavava ganivetades. Però no. Sembla que, al contrari que Zapata, va tenir més temps i diuen que encara digué (el que és molt suposar): “No te guard rancúnia Brutus. Gràcies a tu mor de forma ràpida i inesperada amb l'alegria de saber que la teva minúscula persona, condemnada a desaparèixer de la història, estarà unida al meu nom per a tota l'eternitat”. Moria així un home sense pietat, un assassí de masses, fins i tot per un almirall com Plini, el Vell, que el titllà de Humanis generis inuiniarium, un criminal contra el gènere humà.

I ja que en parlem, tenim encara genocidis entre nosaltres. Ja va escriure John le Carré, ho va posar en boca d'un dels seus personatges: “L'acte més cruel, la pitjor burla de tota la història: que Israel, en 30 anys, hagi convertit els palestins en els nous jueus de la Terra”. A un altre personatge, un professor jueu, li fa exposar el gran dilema: “O bé democràcia sense realització del judaisme, o bé realització del judaisme sense democràcia”. Sembla que la cosa va per aquesta darrera idea, també per a Gideon Levy, periodista israelià que opina que “per als israelians, els únics éssers humans a Gaza són els ostatges i els seus soldats”. Ja ve de lluny, Marshall McLuhan deia: “Els israelites no poden recordar, els palestins no poden oblidar”. No sé molt bé perquè però el meu capet em remet a Joan Fuster, qui en el seu «Bestiari», ens recorda: «L'educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions».

Un altre dels grans drames que vivim. Ja saben vostès, la crisi habitacional, en la que per pagar el lloguer moltes famílies han d'usar el 70% del seu sou o que els joves hauran de dedicar l'equivalent a molts d'anys de soldada si s'hipotequen per comprar la seva casa, si poden. Idò, me va mostrar la frase, un slogan publicitari, el meu company Tino Alomar: “Don't wait to buy Real Estate, buy Real Estate and wait” (No esperis per comprar immobles, compra immobles i espera”). Té una part de veritat i una d'indecència. Això no té aturall, o sí, fins a la propera crisi econòmica deguda al problema de l'habitatge.

“Quan te poses el primer, ets tu contra tu mateix”. Qui ho va dir? Un mestre educant un nin? Un filòsof? Un propedeuta, que no sé molt bé que és? Idò no! La va dir Raúl Fernández , pilot de motocicletes, sabent això agafa un altre significat que la seva polisèmia amagava. A que sí? A vegades renegam sense saber-ho de qui ens ha inculcat valors, no sé si és la paraula exacte, però com reconeixia Simone Weil: “Tot quant en jo és valuós procedeix sense excepció de més enllà de mi, i ve, no com un do, sinó com un préstec que ha de ser renovat incessantment”. Hem de ser i estar agraïts.

Climent Picornell