Climent Picornell

Forever Young (De Bob Dylan i Formentera, encara). Climent Picornell

jcmllonja | 02 Abril, 2026 10:36

Forever young (De Bob Dylan i Formentera, encara)

Veig per IB3 el documental “Peluts i altres forasters a Formentera”, recent, i hi agaf la idea d'un hippisme residual i incoherent, i de que la Balearització també ha envaït la petita illa i que la turistització l'ha subjugada. A un home vell, com un servidor, se li acumulen els records, malgrat voldria ser Forever young, jove per sempre! Al 1968 hi vaig trobar Baltasar Porcel a Formentera: “Collons!” es va sorprendre “Hi ha hippies mallorquins!” Anys després seríem veïnats, de S'Arracó a Sant Telm, prop de la font dels Morers i el puig dels Escairats, camí de La Trapa, amb la vista de Sa Dragonera. Escrivia Porcel sobre les Balears Menors: "Un home gras, formenterí, cara groguenca i esguard compungit, explica a un mariner del correu que ve de cal metge, que té icterícia, i que la seva sogra no és sofridora. Una monja mira a terra, hieràtica, amb una cartera negra i inflada damunt la falda. Sura per l'illa una aroma intensa de saladina i de marisc. Per davall els grans pilars del carregador de la sal, la mar fa un bleix gutural, prolongat".

Tenia catorze anys quan vaig anar a Formentera, ara en fa seixanta-dos. Però el meu viatge iniciàtic va ser als denou, a bordo de la 'Joven Dolores' i d'un dia terrible per travessar els Freus. Fa poc, aquest estiu, hi vaig retornar amb la meva família. I veient el meu nét corrent cap a la platja al Blue Bar m'envestí un sentiment de totalitat i enyorament, alhora. Anàrem a veure na Blanca d'en Mestre, la figuera més grossa del món, entre camps i parets de pedra seca, recorrent els camins que condueixen a les platges de Migjorn, per la venda des Ca Marí. Cantussejar el Forever young, la lectura del Viatge a les Balears Menors de Baltasar Porcel, el record de les vegades que vaig fer l'amor al recer d'un savinar, la visita a l'illa amb uns col·legues per fer-ne la toponímia per el fulls del mapa militar 'de España' 1:25.000, tot, es va reunir com un glop i, alhora, com una benaurança. Viu temps interessants! És una maledicció. Nosaltres ho hem fet i n'hem sortit relativament bé, com nàufrags de la nostra petita modernitat, déus menors d'una història sense interès. Escolt el disc on hi cantà, abans de morir, Pau Riba amb l'Orquestra Fireluche, no el que va fer a Formentera (Jo, la donya i el Gripau, el 1971), no, el darrer i testamentari Segona Florada, on hi recita un tros d'Acorar de Toni Gomila, per tenir en compte el seu lema: “Per què fer res? Si tu ets Karma! I si dius ase, ase ets!”

Però l'himne de la meva darrera estada a Formentera aquest estiu va ser Forever Young de Bob Dylan, que mai va ser a Formentera. 'Per sempre jove', aiii! En la versió d' Els Miralls de Dylan, Jordi Batiste i Gerard Quintana: “Que les mans mai no et tremolin / I els teus peus siguin lleugers, / I que mentre els vents canvien / tinguis ferms els fonaments. / Guarda sempre el cor alegre / i cançons per fer content. / Sigues jove per sempre més”.

Torn a mirar el documental `Les illes escollides. Un viatge incert´, Juliol de 2008, dirigit per Jordi Turtós, en el qual Pius Tur Mayans afirma que jugava a escacs amb Bob Dylan a la Fonda Pepe. Vaja quina trola! Tot el que he sumat llegint de més sobre Bob Dylan, d'ençà que vaig escriure un article fa anys negant la seva estada a Formentera, m'ha reafirmat en aquesta versió de la història: Dylan mai va ser a Formentera, i menys a un molí, que comprà la fundació de Gabriel Canyelles per fer-hi un a espècie de museu... Carmelo Convalia més sensat creu que “Molta gent realment va creure que veia en Dylan perquè tot-cristo anava vestit com ell. Es lligava molt amb aquelles caçadores i aquells rissos”. Encara hi ha peix que s'asseca al Caló de Sant Agustí i es pot reviure la sensació meravellosa de mirar la mar des dels penya segats del far de la Mola, tot ens fa estimar l'illa on un dia, ben d'hivern, hi vaig trobar desenes de rupits morts, esclatats pel seu viatge migratori.

Malgrat els anys passats encara em ressonen dins el cap les paraules d'Abbie Hoffman, dels temps dels 'yippies', que en deia ell: “Nosaltres acabàrem amb la idea que les dones eren ciutadanes de segona classe. Nosaltres vam fer del medi ambient un assumpte que no pot ser ignorat. Les grans batalles que guanyàrem no poden ser revertides. Érem joves, superbs, temeraris, hipòcrites, valents, ingenus, obstinats… i estàvem morts de por. Però teníem raó”.

Climent Picornell