Climent Picornell

Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:46

Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath

Les oronelles i falzies ja han partit, avancen la seva tornada a principis de juliol, l'estiu queda orfe sense la seva piuladissa. I, per un altre costat, les tempestes d'estiu que abans apareixien a finals d'agost, ara ja ho fan a principis de juliol. Canvi? Ben probablement. Sense ametlers i quasi sense figueres fora vila apareix amb un semblant nou, hi ha però rostoll als camps segats, amb cossetxadores moderníssimes, i garbes rodones i enormes que, a posta de sol, fan una ombra llarga i preocupant.

De baixada cap al cassino pas per davant ca na Bieleta, una dona rara i dolenta que, rica, vivia com una miserable i havia aconseguit dominar, era un poc bruixota, una fadrina vella, Na Vernissa, a la qual reblania a força de pallisses i feia que la servís i que donàs aigua per beure a l'ase que estirava el carro, on hi duia dos enormes santcristos corcats. Un dia es va morir l'ase i el van escorxar i fer trossos a un bocí devers els camí de ses Casetes. M'imagin les dues dones amb ganivets i destrals fent parts i quarts d'aquell animal mort. No tot són flors i violes en aquestes viles petites de la Mallorca Profunda, “entre Puerto Urraco i Atapuerca”, va definir el poble n'Agustí Parral.

Quan arrib a la rotllada del Bar Centro, en Biel Xau, que té el costum de manejar, mentre prenem cerveses, el Copilot, una Intel·ligència Artificial, ens demana: “Qui va dir això?” pregunta al redol d'amics, “És aliè a l'esperit del marxisme-leninisme enaltir a una persona fins a transformar-la en un superhome, dotat de característiques sobrenaturals semblants a les d'un déu. A un home d'aquesta naturalesa se'l suposa dotat d'un coneixement inesgotable, d'una visió extraordinària, d'un poder de pensament que li permet preveure-ho tot i, també, d'un comportament infal·lible”. Ningú ho va saber. “Idò” diu ell “No ho digueren referint-se a Donald Trump. No. Ho digué Nikita Jruschov, el 25 de febrer de 1956 al Congrés del Partit Comunista de la URSS, tot denunciant el comportament de Josef Stalin, mort tres anys abans d'un vessament cerebral”. “Demanar això en aquesta taula és complicat i delicat” li respon n'Amador Claret “perquè ja saps que mos movem entre el catastrofisme innat, el pessimisme ingenu o el bonisme nostàlgic”.

Li coment al meu amic Joan que no me sent gaire bé: “Això” diu ell “ja ho saps des de que eres jove, ets i seràs carn de divà de psiquiatre fins que te moris!” “He hagut de remar de valent per sortir-ne ben parat” vaig afirmar. “Però no te creguis...” els obr un poc la meva animeta al redol de tertulians, encara que la cadira era mal present i hi feia mal seure, “hi va haver dues coses que me marcaren en la meva adolescència. Una: que vaig ser segon en el campionat de ping-pong de la parròquia. Aquest fracàs m'ha acompanyat tota la meva vida, fent de “segundón”, mai de campió, quina creu començar alguna cosa i saber que no guanyaràs, quin trauma insuperable! Quin sentit de la inferioritat arrapat a la meva carn! No me n'he pogut alliberar mai! A l'hora de la mort esper, pel meu bé, també ser el segon, i que s'oblidin de mi, mentre aplaudeixen al guanyador. Dues: me digueren que per saber si tenia vocació havia d'esperar la crida del Senyor, i espera que t'espera, em preguntava si m'enviaria senyals fefaents de que havia de seguir la vocació de servir-lo, evidentment fent-me capellà. Idò això, espera que t'espera les senyals del més enllà... encara ara esper, dins el dubte de si no vaig saber escoltar o discernir les crides vocacionals que m'enviava subtilment Déu-nostre-senyor”. Així m'ha anat, pens, sense dir-ho.

Després de les converses i reflexions d'aquesta vetllada, mentre vaig caminant cap al turó, fosca serrada, i vegent el que me costa pujar, el cap me va cap a un poema de Sylvia Plath que titulà L'aspirant: “Abans que res, ja ets un dels nostres? / ¿Portes un ull de vidre, dents postisses o una crossa, / un clau o un garfi, / sexe de goma, pits de goma, / sutures que demostrin que et manca alguna cosa? / No, no? Com vols, doncs, que et donem res? / No ploris. / Obre la mà. / Buida? Ben buida. Heus aquí una mà per omplir-la, amatent / a servir el te i esbargir migranyes / i fer tot el que li manis. / T'hi vols casar? / Té garantia: / et tancarà els ulls quan t'arribi la fi i es fondrà de dolor”. Avui dormiré tranquil, me pareix.

Climent Picornell