Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb Estellés, PlayStation i les neiges d'antan 

Vaig aprendre a bresquejar pels meus Jardins d'Altri tot llegint Adolfo Bioy Casares qui, en els seus De Jardines ajenos, tan li era enllaçar una cita profana amb una pornogràfica, un adagi llatí amb una pintada del carrer. Som hi! Deia el gallec Castelao: “La tradició no és la història, és l'eternitat!” Sempre hi ha, però, l'altra cara de la moneda, diu el director del Museu Reina Sofía, Manuel Segade: “Hem de preservar un espai per allò altre, pel que és rar... però la tradició és molt pesada!”.

Vull ser a temps de la commemoració dels cents anys del naixement del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés: “Els pits, les cuixes, / rodonesa bessona /  del flanc, el sexe, / entre la molsa uns llavis, / tanta bellesa, tanta!”. Com deia recull el que han dit, en aquest cas amb bon dret, altres: "Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort." (Joan Fuster). "Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies." (Ignasi Riera).

En una de les entrades del diari d'Alejandra Pizarnik, l' escriptora argentina : «El cel és la carn; l'infern, l'ànima». Jean-Paul Sartre deia que l'infern eren, o èrem, “els altres”. En això estava quan la filòsofa i poeta Chantal Maillard, en el «Prefaci» dels seus Diaris reunits ens diu : “Volar: només es pot volar amb el cos”. Paraules que recorden uns versos d' Hannah Arendt, en els seus Diaris filosòfics: «El fons es revela només a aquell que aconsegueix refer-se en plena caiguda, transformant-la en vol». Curiosa si més no la convergència-divergència de les tres escriptores. En Sartre deixeu-lo estar!

A la novel·la Los siguientes de Pedro Simón, el fill del protagonista li demana que li compri una PlayStation, i ell pensa: “A la vida hi ha una hermosa pantalla de la Play que te passes quan neteges el cul al teu bebé, i després n'hi ha una altra més lletja que te toca quan tens davant la merda del qui el te va netejar a tu”. Això ens succeeix en un moment vital en que ens toca més anar a tanatoris que a festes d'aniversari. I parlant de tanatoris: “Mortui vivos docent”, escrit a l'arc d'entrada d'una sala d'anatomia a una facultat de medicina a una universitat a l'India: “Els morts ensenyen als vius!” Molt anglès, però, aquest costum d'interpel·lar els estudiants universitaris en llatí. I no només anatomia ens ensenyen els morts!

“No hi ha cap dia en que no siguem feliços un moment” (Jorge Luís Borges). I la trob cantant Always look at the bright side of the life (“Mira sempre la part bona de la vida”) i l'acompany tararejant la part siulada del clàssic dels Monty Python, quan Crist i els lladres estan encreuats al Calvari. Inconsciència? Mala llet? Valentia? Diu Marie Hesse, escriptora i il·lustradora a El miedo: “Les meves amigues mares fadrines, solteres, són molt valentes. Tot i que és molt millor ser mare monoparental que amb una parella disfuncional”. És la paraula disfuncional la que em crida l'atenció, massa polisèmica! 

Francis Wolf, filòsof: “No podem seguir definint-nos en funció de la comunitat a la que pertanyem, perquè tot s'ha desdibuixat; ni per la identitat racial, que no existeix; ni per la identitat cultural, que és porosa; ni per la identitat social, que ha deixat de ser-ho a bastament, i la solidaritat de classe s'ha esbaldregat en una época de reivindicacions fetes trossos”. Ja se'n temia Leonard Cohen quan recollia el premi Príncipe de Asturias: “Hem d'estar preparats per a la gran derrota que a tots ens espera”. Devia pensar en quan li plomaren tots els diners mentre feia de budista per les muntanyes?

De totes les maneres el camí de la vida és inexorable. Tot rememorant la “Ballade des dames du temps jadis” de François Villon, Francesc Parcerisas escriu en Ai las, on són? On són? “El raspallet de les dents / el membre erecte / treure's les sabates / orinar / plegar la roba / col·locar un condó / où sont, où sont? / où sont les neiges d'antan?”

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb llentiscle, bravejar i un país sense nom.

 

Les mates van carregades dels seus fruits de llentiscle, hi haurà menjar pels aucells tardorals i hivernals que ja han començat a arribar. En Miquel Ticolau cultiva un enorme sementer amb el seu tractor, la terra torna bruna i darrera, darrera, hi van aletejant dues dotzenes d'esplugabous. És hora prima i les ombres allargassades donen a la tramoia rural un toc d'escenari. Me passa na Caterina Capmany corrent, aviat: “No m'atur, d'aquí a mitja hora he de ser dins el cotxe cap a Ciutat!”. Un codonyer amaga el groc dels fruits i un magraner mostra el vermell dels seus. Prest haurem de pensar en encendre la foganya i, amb la imatge del foc encès, pens en un vers de Henri Cole: “Sense amor una casa es condemna”.

Veig n'Arnau de ca na Pastora que pega sempentes a un tronc, és dins el seu boci de Son Amadora, pareix que esbuca qualque cosa. “Que va bé?” li dic “Idò, vaig començar a tomar, amb una falç, lo més tendre d'una figuera de moro” me diu “però quant he arribat a lo de més avall: és com una soca, no, una socota, vatuadell tu!  És tan fort com es tronc d'un arbre!” Sent els lladrucs dels cans, algun plora. Pens que els cans de la casta Border Collie es van fent els senyors de les guardes d'ovelles, són animals llestos i curosos, i els pastors ho reconeixen. També direm adéu als nostres cans de bestiar? Encara record la meva fidel Fosca, que va viure més de quinze anys amb nosaltres.

Baix a la vila i pas per davant Can Prudenci. Fa un poc de serena però en Joan Prudenci és a la fresca, és dels pocs que encara gira la televisió per la finestra de cara al carrer i surt a mirar-la des de la voravia. Cansat de que li demanin: “Què mires?” S'emprenya i contesta de mala manera, en aquest cas a n'en Jordi Brusca: “I que no ho veus que mir? Lo que fan, mir, lo-que-fan! Ho has entès!” En Brusca se gira i me comenta: “Aquest tot lo dia remuga!”. Quant era nin, en Brusca, sempre fugia a sa mare: “Vine aquí que te rebentaré!” sentien cridar aquella doneta. Ell, inevitablement, en la correguda, solia travelar i caure i el sen Tòfol Mascollat, que el vigilava, li enflocava: “Que t'has fet mal?” I si li responia:  “No!” solia contestar: “Idò has caigut de bades!”

A la barra del cassino en Sion de son Piqueres, que anava ben amerat, bravejava molt de 'fer-ho'. Fins que un que anava amb ell, que era extern, li diu: “Me sents Sion? Anar de putes, pagant, és molt bo de fer, lo puta és follar-te una monja! D'això si que en podries bravejar!” Converses d'altura, d'altar fumat i missa de tres, les d'avui vespre. Record, també, que en Miquel Reguitzer un dia, en aquest mateix tasser, va sentenciar: “He boixat amb tres-centes dones. Dues-centes pagant i la resta de franc!” “No li has fet molt de cas!” me va fer veure en Toni Bras, el dia que en Reguitzer ho va dir. “Jo faig cas a qui vull” li vaig dir “i aquest no el se mereix! I ja està dit tot!”

Algú de la rotlada s'enyora de com eren els cafès d'abans als petits pobles com el nostre. Plens de gent, de taulades que jugaven a cartes, a escambrí, a tutti, a escacs, vells que pontificaven i fumaven en pipa, amb mesa de billar, fum del tabac... “Record molt bé al sen Pífol i al vicari Corbella jugant a caramboles, se provaven sa paciència un a s'altre, ara s'ho miraven d'aquí, i d'allà, i... a la fi emprenyat d'esperar el vicari deia: 'Això haurà de mester suor de caminers!' I en Pífol sense mirar-lo, però parant atenció a com estaven les bolles, responia: “Tothom ha de fer lo que sap fer, cuando no, ha de fer nosa!” Al vicari Corbella li havien posat de mal nom “Botador”, perquè un dia de missa major varen veure que el confessor, que era ell, pegava un bot enorme, com de jugar a piola, per damunt el confessat que estava agenollat. Succeïa que havia passat una rata per dins el confessionari. Ni més, ni pus... res... coses d'un temps. I ara, mirau, som una única taula en tot el cafè i no jugam ni a truc!”

Torn cap a ca nostra, de cada pic em costa més pujar el turó. Quan rod la clau per entrar, em venen al cap un versos d'en Gabriel Florit, “Sabateret”, de Sineu, al cel sia: “No hi ha res més trist / que un riu sec, / que un pou eixut, / que un nin perdut / que no sap el seu nom, / que un país perdut / que no sap el seu nom”. Au!  A colgar-se falta gent!

Climent Picornell 

 

Caminant per Palma, entre el dol i el desig

De retorn tardoral als carrers de Ciutat els amics es citen a la Llotja per pegar una mirada als dos caparrots de fils d'acer que ha fet Jaume Plensa. No hi desdiuen, de l'interior de l'edifici vull dir, i el seu imperatiu manament de silenci s'hi avé amb les reclamacions dels veïnats. Després de menjar dos panetets, llarguets i primets, al bar sa Llonja, pega la xarrera. “Com estàs?” a l'amic se li ha mort la seva dona, la seva companya. Per no dir que està molt malament ens recita un petit discurs. “Ja sabeu que si les pèrdues i les separacions no són assimilades, poden provocar en els individus un infern. Darian Leader ho exposa a La moda negra. Dol, melancolia i depressió, on explora a fons el dol i la melancolia”. Li dic que hi estic molt d'acord en canvi: “Freud veia el dol com un treball individual; totes les societats donen un lloc central als rituals públics de dol. La pèrdua és inserida en la comunitat a través d'un sistema de ritus, costums i codis, que van des dels canvis en la vestimenta a les cerimònies commemoratives. Avui es tendeix a fer del dolor un succés privat.  És el dol més difícil de passar avui per aquesta erosió dels ritus socials? Inevitablement però, el dol sempre requereix d'altres persones. I tu ens tens a nosaltres!”

Enfilam cap a la plaça de les Drassanes, tot passant pel carrer de la Llonja on, no fa molt, alguns pisos reformats s'han venut a estrangers per un parell de milions d'euros. En passar pel carrer de Sant Pere recordam la nostra aventura amb el Bar Es Gallet que va ser propietat nostra i que ara és una oficina del Govern Balear. “Érem molt joves!” Ens recorda en Mariano, “no com ara que ens falla tot, fins i tot el desig!”. “Sí, són curioses les nostres no-relacions sexuals! Vaig llegir en un article de Jancee Dunn, que Vanessa Marin, terapeuta sexual, havia observat un patró entre els seus clients amb relacions llargues: es queixaven de que les seves parelles només els tocaven per a iniciar el sexe. El gest, un massatge a l'esquena o una carícia juganera, els feia estremir-se, escarrufar-se. És el que ocorre quan la carícia de la teva parella fa que tot el teu cos es posi tibant, perquè saps que pot significar només una cosa. Al principi les parelles solen estar molt unides però amb el temps, la demostració d'afecte físic disminueix i qualsevol carícia s'interpreta com un preludi del sexe, el 'tocar-se' pot desencadenar rebuig”.  “I que hi hem de fer? Injectar-nos testosterona?” Demana n'Alexandre. “No!  És ver que es pot donar una resposta defensiva: ‘No, no, ara no m'interessa”. Així, qui inicia pot sentir rebuig i vergonya, mentre que l'altra pot sentir ressentiment o culpabilitat”. “I no dona cap solució?” demana interessat en Toni. “Practicar les carícies no sexuals, acostumar-se a agafar-se de la mà o a tocar-se suaument en passar. Una besada diària de, mínim, sis segons, són suficients per a establir una bona connexió. O abraçar a la teva parella durant almenys vint segons, ho diu Shamyra Howard, autora de Use Your Mouth (Utilitza la teva boca)”.  “Home! Això dels segons! I l'usar la llengua és més vell que el pastar!” Diu en Tòfol. “ Mirau, si un té una reacció de rebuig quan l'altra fa una aproximació, pot ser que hagi arribat el moment de canviar de tàctica. Acostar-s'hi mentre el teu ser estimat està cuinant pot fer que se senti “emocionalment desconnectat” i dir alguna cosa així com: “Ho sent, carinyo; tornem a parlar d'això aquesta nit?”. S'han d'establir “zones de temps eròtiques”, mantenir una conversa sobre l'estil d'iniciació preferit. Parlar de sexe augmenta la satisfacció sexual: 'Quan et sents més excitat?' 'Com puc iniciar millor el sexe?' També pots dir-li quines són les teves parts del cos preferides perquè et toquin, donant les instruccions el més específiques possibles sobre com i on. Per exemple: “Li vaig dir al meu company que m'encantaven les carícies suaus, quasi pessigolles, en el clatell”.

La peripatètica i un poc miserable caminada acaba al Museu del Baluard, gran espai públic recuperat, on hi havia les restes del quarter del puig de Sant Pere, i que la voracitat urbanística també provà d'enderrocar.

Climent Picornell  

 

“Quatre poetes mallorquins”: Moyà, Vidal, Llompart, Bonet

 

Quatre poetes mallorquins, és un llibre editat pel Consell Insular de Mallorca i confegit per entrevistes en profunditat, fetes per Joan Miralles l'any 1980 a quatre poetes, homenots de la nostra cultura: Llorenç Moyà i Gilabert, Jaume Vidal i Alcover, Josep Maria Llompart de la Peña, Blai Bonet i Rigo. Joan Miralles i Montserrat és filòleg, ara té 79 anys, catedràtic de Filologia Catalana i membre de l’ Institut  d’Estudis Catalans, entre molts d’altres mèrits. Des del seu mític llibre Un poble, un temps, 1974, sabem que l’entrevista és una eina de recerca, una conversa sistematitzada per recuperar i registrar les experiències de vida guardades en la memòria de la gent. Els entrevistats són quatre dels principals poetes mallorquins de la denominada 'Generació dels anys 50' o de 'Postguerra'. Una generació que abandona els canons literaris tradicionals de l'anomenada Escola Mallorquina. En fa una contextualització assenyada el nostre savi amic Pere Rosselló i Bover.

Llorenç Moyà (Binissalem 1916-Palma 1981) de família benestant de l'aristocràcia rural, i una gran estimació pel casal familiar de Binissalem, evolucionà del castellà a pressupostos ben catalanistes. Vegeu un fragment del poema El desbarat. “Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi? / Pregunta —ja mil cops per altres feta—, / avui aquest misteri m'inquieta / i dóna gust amarg al curt bocí / que com a almoina hauré pogut gaudir / dins la meva existència discreta”. Per veure la vivor de la conversa: “Com era en Llorenç Riber?”  “Ah, no, era molt simpàtic i molt atraient, saps? Moreno, molt currot i t'atreia... quan vaig tenir es premi Ciutat de Palma -ell va votar contra mi- va dir a n'en Cela, en Llorenç Villalonga i a en Sanchís Guarner, que me varen votar,  amb quin permís m'havien votat a mi. I li varen dir que en so permís de ningú, perquè els donava la real gana. I volia que tornassin enrere...”

Jaume Vidal Alcover (Manacor 1923- Barcelona 1991) de família benestant, rebel, iconoclasta, inquiet, llengua esmolada... Un fragment del seu poema Hort a l'alba: “No em poseu altra flassada / i llevau-me el cobricel, / que ve de visita el cel; / obriu-me les persianes! / Clarors, clarins, clarianes, / geranis de l’arc en cel! / Capcuruculls de l’anhel, / cor què vols, cor què desitges. / Amor i esperança a mitges / en l’aventura del bot. / Rentarem la vida i tot / de boirades i calitges”. Li demana: “I aquest,  en Miquel Àngel Riera?” “Aquest no m'interessa gens. Es un al·lot que creu que fa una novel·lística important i jo no ho dubt, crec que sí, però a mi no m'interessa excessivament es sexe ni m'interessa excessivament sa religió. Però lo que no m'interessa gens és es sexe mesclat amb sa religió, me faig un lio”.

Josep M. Llompart (Palma 1925 - Palma 1993) nat en una família de tradició militar, transformà la seva visió del món. Del seu poema S'estimaren, saberen...  “ S'estimaren, saberen / la urgència del sexe com les venes / poden en un moment omplir-se d'aigua / salobre, de sol d'estiu, de peixos / saltadors. / S'amagaven / per la nit del pinar o per les tèbies / raconades de l'ombra”. Alguns comentaris: “I es turisme com el valores?” “Bé, es turisme, si hagués estat una cosa... com deia, explotada amb imaginació, amb gust, amb humanisme... aleshores s'hauria pogut valorar positivament, però és que ha estat una vertadera catàstrofe, perquè ha destruït una societat i no n'ha construïda una altra de nova. Ha creat un desgavell...” 

Blai Bonet (Santanyí 1926 -Santanyí 1997) de família modesta, la seva conversió literària està en relació a l'estada al seminari i amb la influència de l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs. Exagerat, imaginatiu. El seu poema Soledat Oberta. “Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat”. La seva malaltia, la tuberculosi, fou un fet transcendental, li diu a Miralles: “En Joan Pons i Marquès era el qui duia més 'tango'. Aquest homo quan me varen donar ses primeres injeccions d'estreptomicina les me va regalar ell, un paquet, me'n record, perquè sa seva dona s'havia morta de lo mateix i li havien sobrat”.

Un llibre d’ històries de Vida, la màgia de la Història Oral. Una bona feina de Joan Miralles i Montserrat a qui encara li queda molt per dir i per publicar.

 

Climent Picornell  

 

Dalt del turó amb gregal, revetlla, 'muridero' i el Chichi

 

Fa vent de gregal, fresc, després de la calor dels altres dies, això juntament amb les plogudes degudes a una Depressió Aïllada en Nivells Alts (una DANA diuen ara, abans una 'Gota Freda', que a mi m'agradava més, trobava molt més poètica aquesta denominació), això, dic, ha fet que els arbres i les mates responguin tot d'una, anaven coll mort i han reviscolat; fins i tot algunes esparregueres han tret espàrecs! Dues maleïdes tórtores damunt l'antena de televisió no aturen, tot lo dia cantant, o passant el seu rosari, repetit i avorrit.

Passaren les festes. Molts d'actes, molt bé, massa dies, però no han vengut torroneres que duien unes barretes de torró fluix de cacauet que s'aferrava per les dents. Hi hagué una revetlla clandestina, ja que una votació popular havia sentenciat que no es farien focs artificials, i alguns no no ho poden pair... Els dimonis rabiosos sortiren a assajar sa barrota, sa llandera i ses 'escorretjades' a la jovenea qui, en un acte de masoquisme col·lectiu, els incita i els provoca que els peguin. Cosa curiosa aquesta de la devoció popular pel dimoni, que se mostra en tota la seva grandesa per Sant Antoni, quan el sant roman estàtic, silent, avorrit, mentre el dimoni, o els dimonis, són les figures etèries, actives i ballarines.

Feim una volta pel camí de Ses Casetes i a l'esquerra es dibuixa l'edifici de la residència per persones majors: “Allò és un 'muridero', comenta na Maria Sanfaina. “M'estim més ser a ca nostra encara que em maltracti la 'panchita' que em guarda, i me digui 'mi amor, mi amor...”   En Toni Gordall passeja un ca. “Com va s'estiu?” Li deman. “I bé, els estius d'ara no són com els d'abans. En s'estiu se feia molta de feina a foravila, fins i tot els muls s'amagrien! Record mon pare que per fer es paller se posava una calça de dona pes cap i estava davall es raig de palla de sa batedora! N'hi havia que els feien ben rodons, tot un art! En canvi jo, ara, ja me veus. Saps que som jo? Un caramull d'escombros!” “Pensa tu!” El contradic: “Això són guindaines!”. 

La Guàrdia Civil fa voltes per la vila, en cotxe i a peu, cerca a El Chichi que, segons conten, comanà a una filla seva que pegàs a la seva dona, per no engrunar-se ell, que sabia a lo que estava exposat. “Yo no la he tocado” deia als guàrdies que sabien ben bé el que vol dir violència vicària. Per equilibrar els episodis que esbuquen la bona convivència, en Toni Marvilló, jove, passa revista als llocs zen o de budisme que hi ha per fora-vila. N'arriba a nomenar deu, alguns d'ells s'anuncien per Internet, com un d'ells a una possessió, Son Pual, on es veu que fan una meditació al celler de les cases, una altre rebatiat “Cielo Azul”, a un altre fan romandre la gent dins 'tipis', tendes d'indis, un altre és un totum-revolutum energètico-boixadero devers la possessió de Son Fortà i així...

Baix, ja tardet, a fer una xerradeta al cassino. Comentam el darrer accident, d'un fill d'en Toni de Son Podelles. “Li va costar tretze punts: set que n'hi posaren a n'es cap i sis que li llevaren des carnet de conduir. Quan el curaven els qui l'acompanyaven deien als metges: “No li poseu molta anestèsia que ja en du molta!” L'infermer que el cosia era fill d'en Gori Vinenci. “Sí. Vos ne recordau d'aquell que jugava amb s'equip de la vila, d'extrem dret, de Petra? Era primel·lo però corria molt!” “Feia tanta via que passava davant a sa pilota!” comenta en Pep Praxedis amb conya. Joan Frasquinó, recentment jubilat, fa el resum de la seva nova vida de pagès: “Vaig sembrar trenta meloneres. Deu varen sobreviure, cinc varen fer flors, quatre les se menjaren els conills: he collit un meló!”  “Miss Melones” elegien a Vilafranca un temps per la fira!” postil·la en Xec de Son Llosques.

Fosca negra me'n vaig cap al turó. No me top amb ningú. Molta gent ha tret les bosses d'envasos, avui és dilluns. Per una persiana sent el gemecs amorosos d'una parella de nou-vinguts. Avui la lluna és plena. I grossa.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud

Els 'Jardins d'altri' són recerques o encontres amb allò que han dit altres i que me fan reflexionar. Com allò de la lleugeresa de la nostra vida segons Kundera... “com una ploma, com la pols que es mou a l'aire, com qualsevol cosa que ja no existirà demà”. Un poc ximpló, no? Però, vaja...

“Una generació que no suporta l'avorriment serà una generació d'escàs valor” (Bertrand Russell). El papa Francesc (ja saben, aquell jesuïta argentí que es va franciscanitzar el nom, ai!): “Si els joves estan cridats a obrir noves portes, els vells en tenim les claus”. Si és la referència 'clau' per a entendre les noves generacions estan ben llestos, els catòlics, vull dir. Parlant de generacions. Un altre encriptament nou: Yolo. De l'anglès you only live once que vol dir 'només vius una vegada'. Quina originalitat! Si cau una bomba cal ser un Yolo.  O com “Broligarques”, contracció de Brother i Oligarca, homes influents, el seu poder desborda la política. Ho vaig llegir a un article signat per Josep Maria Ganyet a La Vanguardia qui s'autoanomena “etnògraf digital”, servidor fins a influencer hi arribava, però això ja és jugar a una altra categoria o com deia el gitano: 'a mi me habla usted más sencillo!' Les coses que ens queden per aprendre! Com Usagimi, no és com Antaviana una paraula inventada, vol dir literalment “orelles de conill” en japonès i fa referència a una branca feminoide i eròtica del kemonomini típic de la cultura popular japonesa, que ha estat 'tunejat' pel manga i el anime.

Ja ho deia Ciceró “qui comença una conversa no ha d'impedir entrar-hi als demés, com si fos una propietat particular: ha de pensar que, com en tot, també en la conversa general, es just que hi hagi torns”. En qui devia pensar? Jo no, vull dir Ciceró! No és en qui es pensen sinó en alguna d'aquestes personalitats narcisistes incapaces d'estimar a ningú profundament i que segons A. Palomeque “les seves relacions només se conformen amb el grupet promotor de la seva ambició, del que se'n deriva una personalitat amb angoixa vital, associada a la carència d'afectes”. Parlant d'això, els versos que encapçalen el llibre Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, que escrigué la seva ex-dona Jill Jarrell, morta fa poc: “Si es parla més del compte  /  val més callar i ja està.  /  Els teus versos d'amor, tan calculats, /  la lascívia dita amb aspror,  / han tornat una astuta mena de joc sobreactuat”.

Creix un sentiment de por generalitzat i impersonalitzat, depressiu diria, davant l'avenç dels populismes d'ultradreta. Cal recordar el que deia l'ex-president Obama en el seu discurs d'acomiadament: “Democracy can buckle when we give in to fear” -la democràcia pot esfondrar-se si cedim davant la por-. A un servidor el que li fa por, també, és en el que s'estan convertint les nostres ciutats. Erik Harley es refereix al “salsitxerisme urbà” o al “salseig immobiliari” per anomenar les corrupteles, les obres com un tripijoc “sempre pensant en el benefici propi i mai en en el benefici de la societat, Harley és fundador del moviment “Pelsmeusousvisme” que denuncia l'urbanisme i l'arquitectura especulatives. Com Santiago Calatrava que construí deu ponts a l'Estat Espanyol “quasi tots iguals, a escollir entre el tipus peineta o el tipus jamonero, pagats a preu d'or i com el de Bilbao amb el trespol de vidre a una ciutat on hi plou més de 200 dies cada any, amb continues patinades i trencament d'ossos. 

“Me vaig casar amb tu no perquè t'estimàs, sinó per arribar a estimar-te” escrivia Churchill en una carta a la seva dona. Devia tenir por d'estar tot sol? “La soledat té mala reputació perquè som animals socials i assumim que els altres són infeliços quan estan sols. No sempre és així”. (Jennifer L. Smith). En aquest sentit diu Tore Bonsaksen: “Els usuaris actius de les xarxes “xategen”, publiquen i comenten; el passius scrol·leen i miren altres perfils. Aquesta actitud passiva a les xarxes s'ha relacionat amb un ànim depressiu que sol anar lligat a la solitud no desitjada”. Ho resolia, en l'era d'abans de les xarxes socials, Luís Buñuel: “Ador la solitud sempre que un amic me vengui a parlar d'ella”.

Climent Picornell 

 

Palma reconstruïda? Palma, mon amour!

Faig meva la cita de Miquel Àngel, el de la capella Sixtina: “Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot”.  Ciutat ha estat i és escenari dels meus escrits fins el punt de què Palma és protagonista de dos llibres meus: Palma, crònica sentimental i Postals de Ciutat, on hi surten, d'una manera o d'altra, tots els escenaris urbans que he viscut des del meu naixement, infantesa, jovenesa i senectut. Del passeig Marítim al barri del Pont del Tren, de l'Institut Ramon Llull a la ciutat antiga i, sobretot, on visc des de fa més de quaranta anys, la plaça de la Llotja i tot el barri del Raval de Mar. M'han interessant les microgeografies urbanes i els seus personatges peculiars, entre ells, particularment, els dels cafès i bars als que he anat més sovint: el Bosch, el Martí, el Central, el bar sa Llonja...i alguns de desapareguts, amb gran esment pel Niza i el Líric. M'ha agradat passejar sense massa nord, fer de flâneur, perdrem pels carrerons del barri de la Seu o pels carrers de l'Eixample, molt més enllà d'estudiar la ciutat com si fos un professor de geografia urbana, que ho he estat. En aquest darrer sentit els amics de Palma XXI que m'ajuden en tots els meus anhels de conèixer Palma des dels vessants més històrics i socials. Però de totes maneres, ho he de dir, una branca de la geografia m'ha interessat en aquest sentit, la geografia del subjecte o les geografies personals, anomenades per altres psicogeografies, que es preocupen de com les emocions que sentim en determinats espais ens influeixen i al revés. Palma ens apareix aleshores amb els seus llocs viscuts, visitats, allunyats, estimats, temuts, odiats... en definitiva un espai personal. Ciutat mediatitzada pels nostres sentiments, Palma matisada per l'experiència, els valors, la personalitat pròpia. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més: l'espai percebut, per ells és el món viscut, l'espai és converteix en vivència. 'What's the city but the people?''  ¿La ciutat que és, sinó la seva gent? es demanava Shakespeare, i és veritat, la gent fa Ciutat, i com ha canviat la gent de Palma! Això és el que es reflecteix en les converses que escolt i transcric, i modific, o invent, dels ciutadans d'avui. M'agrada molt la cita d'Albert Camus: 'L'amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret'. És ben certa però alguns traïm aquest amor secret i el feim públic d'una manera brusca i sensual per compartir-lo, per mostrar-lo impúdicament. És cert que la meva mirada sobre Palma és per esbrinar el que queda de la ciutat d'abans i en què s'ha convertit la ciutat d'ara, però sense estar travat per un excés d'enyorament. Deia Joyce que si Dublín desaparegués, podria ser reconstruïda fidelment a partir del que ha escrit sobre ella. Pot passar això a Palma? Jo crec decididament que sí. Des de La ciutat de Palma de s'Arxiduc, passant pels Aygoforts de G. Maura, o L'illa de la Calma de Santiago Russiñol, fins a La Ciutat de Mallorques de Miquel dels Sants Oliver, en els llunyans més de cent anys passats. O per les Notes de Mallorca de Josep Pla i La Ciutat de Mallorca de Miquel Ferrà, fins i tot a través del poema Auca de B. Rosselló-Pòrcel, abans de la Guerra Civil. I després les Passejades per Ciutat de Jaume Vidal Alcover o La Ciutat Esvaïda de Màrius Verdaguer, Palma dels 'tres Guillems” (Guillem Rosselló Bordoy, Guillem Frontera, Guillem Soler), o Palma, la ciutat i les ombres de Gabriel Janer Manila, abans del 2000. En la Ciudad sumergida de J.C. Llop -i Gomila, recent-, La Ciutat Tankada de Josep Noguerol, Ciutat -llarg poema- de Miquel Flaquer, els llibres fonamentals sobre Palma de Gaspar Valero. I ja més prop de nosaltres Crònica desordenada de la Ciutat Antiga de Jaume Oliver, Cròniques de Palma de Damià Alou, Palmesan@s de Carlos Garrido, Passes per Palma de Biel Mesquida ( tot i que a Homersea, Acrollam i T'estim a tu, Palma també hi sigui ben present) o el més recent de Rosa Planas, Palma: entre la calma i el vent. Com Joyce, crec que servidor té raó, a partir dels arsenals de ficció i realitat sobre Palma, la podríem reconstruir, després de la destrucció a la que és sotmesa. Palma, mon amour!

Climent Picornell 

 

La mala jugada de l'autocura ('autocuración' o 'self-care')

 

M'ho diu ella ben convençuda: “Els perfils dels drogoaddictes dels anys setanta coincideixen amb els de qui ara són addictes als probiòtics, fanàtics rabiosos del fúting i obsessos amb el culte al cos. Tot fruit de l'autocura!” L'autocura, autocuración o self-care, en espanyol o en anglés, s'ha definit com el procés d'establir conductes per garantir el benestar d'un mateix, per promoure la salut i gestionar la malaltia amb opcions sobre els aliments, exercici, son, higiene... El problema no consisteix en negar les màximes de l'autocura: és obvi que, si t'alimentes bé, dorms millor i no desenvolupes mals hàbits, tens més possibilitats de sentir-te bé a nivell físic i mental; la perversió  arriba quan aquesta idea de cura ve acompanyada d'una gestió psicològica sobredimensionada. En l'episodi Fascismo del cuerpo del seu pòdcast 'Amiga Date Cuenta', les periodistes Begoña Gómez i Noelia Ramírez recorden que el terme 'autocura' va ser enunciat per Audre Lorde –que es definia a si mateixa com a “negra, lesbiana, mare, guerrera, poeta”– en el seu llibre A Burst of Light : “L'autocura no és autocomplaença és autoconservació i això és un acte de guerra política”. El capitalisme, però, s'ha apropiat del terme. Actualment, és primordialment, i metafòricament, per a “dones blanques, riques i primes”. Tres adjectius que són aplicables a la reina del negoci de l'autocura: Gwyneth Paltrow. L'actriu va posar en marxa la newsletter Goop, que actualment és una empresa potent. L'espelma anomenada Treu les mans de la meva vagina costa 75 dòlars i complements nutricionals com les 'Súper pólvores estimulants del metabolisme' es venen en caixes de 15 sobres per 58 dòlars. Cap de les coses que comercialitza Paltrow garanteix res i, de fet, ha hagut de pagar alguna multa per mentir sobre les propietats dels seus productes.

Gran part del malestar que estam experimentant té a veure amb fets estructurals i que s'hagin de canalitzar cap a l'autocura és vertaderament llastimós, però, com tot allò que desvia la culpa del sistema, l'autocura ha fet aparèixer nous papers per treure'n profit amb falses solucions miraculoses. Una de les 'desviacions' de l'autocura és l'ortorèxia. Una persona amb ortorèxia sol comprovar de manera compulsiva les llistes d'ingredients i les etiquetes nutricionals; elimina un nombre cada vegada major de grups d'aliments, com el sucre, carbohidrats, lactis o carn; es mostra ansiosa si no hi ha aliments saludables als restaurants... El que pot començar com un intent inofensiu de seguir unes regles d'alimentació saludable, es converteix en obsessió. La petjada psicològica que deixa es reflecteix en estrès i aïllament social i una sensació de culpa quan es veuen obligats a menjar aliments 'no saludables'.

El nostre llistat d'obligacions diàries ja causa estrès, per això la indústria del benestar és tan florida: gominoles de melatonina per a dormir, bolles de sals per a banys de bimbolles, aplicacions als mòbils per a meditar... Només cal reservar un foradet a l'agenda per a 'autocuidar-se'. Tot i que les obsessions per la salut i la longevitat han perseguit la humanitat, aquesta darrera versió és magnificada per influencers i podcasters que és beneficien obtenint patrocinis d'empreses de suplements i altres productes de benestar pseudocientífics. Sol ser un menú complicat i sovint contradictori de “biohacks” (dreceres per millorar la nostra salut, mancades de rigor científic) i “wellness protocols” (règims molt específics per a l'exercici i l'alimentació). Per obtenir l'eterna joventut hi ha des de dutxes fredes fins els suposats beneficis de la llum solar matinal d'angle baix o innomenables dietes que van des d'evitar els olis de llavors fins a prendre consciència dels 'perills ocults' de determinades fruites i verdures.

Tothom sap que s'ha de dur una alimentació sana, fer exercici i dormir bé, però sentir remordiments per no fer el necessari per a aconseguir-ho pot ser una càrrega. El problema d'aquest discurs és quan s'apodera dels significats de 'cura' i 'felicitat'. L'autocura no és acabar obsessionat amb tu mateix. Sempre podries estar més sa, fer més esport o menjar saludable. I, al final, pensar únicament en estar millor, es converteix en un monotema vital.

 

Climent Picornell

 

 

Les indústries de la depressió i de la felicitat

El meu psiquiatre m'ho té ben dit: “No t'enrollis tant en pensar si ets o no feliç!  Viu i gaudeix de les petites coses!  No existeix la felicitat permanent!” Dec formar part d'aquest món carregat de persones deprimides que corr paral·lel al de la gent que vol ser feliç. Entre pastilles, sessions de psicoanàlisi i cursets per a aprendre a no estar trist hi deix mitja vida. Llegesc al New York Times que fa cent anys la gent era ansiosa o neuròtica, però no deprimida. La depressió avui és per tot i l'insomni, la desgana, la baixa energia o la disminució de to vital són atribuïts a un problema químic en el cervell. Les companyies de drogues van manufacturar la idea d'aquesta malaltia i de la seva cura, al mateix temps: la creació de la depressió és la pedra angular d'un negoci molt rendible. La indústria farmacèutica, a través de la venda d'ansiolítics i d'antidepressius, ens modifica i normativitza el comportament, suprimeix els símptomes sense canviar la condició del nostre estat mental i, a la vegada, ens crea dependència dels tractaments.  Som ja part  d'un món d'autòmats empastillats! 

A la vegada va creixent la “indústria de la felicitat”, que mou milers de milions d'euros, i que afirma que pot modelar els individus, com un servidor de vostès, i fer d'ells criatures capaces d'oposar resistència als seus sentiments negatius, de traure el millor partit de si mateixos controlant els seus pensaments derrotistes. Ho conten a Happycràcia, Edgar Cabanas i Eva Illouz. En menys d'una dècada, la quantitat i l'impacte de la investigació acadèmica sobre la felicitat i el benestar subjectiu, les fortaleses i virtuts del caràcter, les emocions positives, l'autenticitat, el creixement personal, l'optimisme o la resiliència, s'han multiplicat. L'extraordinari èxit de la 'psicologia positiva' ha vençut finalment l'escepticisme inicial amb el qual es va acollir l'estudi 'científic' de la felicitat. Conceptes com l'optimisme, el pensament positiu, l'esperança, que al principi despertaven suspicàcies per considerar-los 'autoajuda', han passat a ser creïbles i legítims. Tota l'esfera no acadèmica de professionals «psi» que s'havien fet un lloc en el mercat terapèutic -autors de llibres d'autoajuda, especialistes del coaching, conferenciants motivacionals...- han tret partit de la situació. Dedicats a promoure uns certs estils de vida i uns hàbits emocionals, aquests «mediadors culturals» van mostrar sempre especial interès per el desenvolupament personal o el poder de la ment sobre el cos i per com aplicar-lo als contextos de la salut, de l'educació, o... dels negocis. Mancaven de legitimitat científica, mesclant sense coherència la psicoanàlisi, el conductisme, la psiquiatria, l'ocultisme i l'espiritualitat, les neurociències o la saviesa oriental.

La ciència de la felicitat argumenta que la teràpia no sols ha d'anar dirigida a compensar-nos les deficiències, tractar malalties o pal·liar-nos el sofriment, sinó també a augmentar la felicitat de les persones, les sanes i tot. Els esperançats, els extravertits, els triomfadors, tenen el mateix dret de rebre atenció i orientació que els desesperats, els solitaris, els deprimits, els malalts o els fracassats com un servidor.  Els psicòlegs positius, no ens enganyem, se serveixen dels conceptes i pràctiques típiques dels “coaches”, dels escriptors d'autoajuda i altres «professionals del desenvolupament personal», tant com aquests ho fan dels psicòlegs positius!

Malgrat ser camps diferents i mantenir discrepàncies, la psiquiatria i la indústria de la felicitat comparteixen que la felicitat és un concepte objectiu, universal. Però ¿no estarem davant una nova mentida destinada a convèncer-nos de que la riquesa i la pobresa, l'èxit i el fracàs, la salut i la malaltia, o l'obesitat, són únicament responsabilitat nostra? ¿No estaran les arrels de la moderna positivitat en el nostre passat religiós, que ens va proporcionar pautes per a la vida i la noció de salvació, oferint una imatge sòlida del món, amb final feliç? 

Són les vuit. Hora de prendre les pastilletes i de fer meditació.

 

Climent Picornell 

 

Per Ciutat, passejant amb un llibre amb Gay Talese

Li dic: “Ningú ha reparat mai que Palma és una ciutat plena de gent normal, però també d'excèntrics moderns, més enllà dels històrics com na Bel Rollet o en Nicolau Marieta. Hi ha mendicants mallorquins, jueus grassos que seuen a un banc del Born, imploradors de miracles, aplaudidors de malifetes, consumidors de gelats de pistatxo... Sempre rodejats de moixos republicans que, de nit, es reuneixen al Puig de Sant Pere, a refugi dels atacs dels moixos de dretes de l'Avinguda de Jaume III”. 

Palma és la ciutat d'Antoni Ferraggi, campió del món de carreres de caragol; de Lluïsa Vanderbilt, filla d'una holandesa i un palmesà, ella mateixa nascuda a s'Hort des Ca, campiona de beure cassalla amb aigua, una 'paloma'; d' Andreu Vessagit, campió del món de seure al banc del 'sinofós': dos anys i mig sense moure's.

“Les vibracions de Palma són molt 'chill' i et conviden a viure més lent” diu Paula Herrera, pintant unes sabatilles. Falsament, aparenta moviment, però és més bé una ciutat aturada. Si tanquen els ulls i els obren de cop, veuran com els seus habitants han quedat fossilitzats, sense moviment: demanant un quilo de patates al mercat de l'Olivar o fent la traveta a un turista que se pensava que podia anar amb calçons blancs per la Plaça Gomila. Ciutat, plena d'apartaments que han comprat estrangers i que han decorat amb aquarel·les de palmeres i figueres de moro, per fer parèixer que són d'aquí, o anant a menjar frit al Celler Pagès o al restaurant Can Nofre.

Hi ha gent sense-sostre a la ciutat antiga, davall els ponts de l'autopista, organitzats com un quarter militar a barris de Ciutat. Alguns solen presumir dels seus tatuatges i de les seves gestes militars als exèrcits moderns del món, a Iraq, a Afganistan, a Ucraïna... solen ser rossos i amb molt de pèl pels braços, violents quan van sobris, i molt pacífics quan van beguts de vi Don Simón, en cartró.

Entre els qui saben més de Palma -a part de Gaspar Valero, Tomàs Vibot i Joan C. Palos- hi ha els conductors de galeres de cavalls, fan tantes voltes per Palma a la descoberta que ens aclareixen que la Llotja és una església Catòlica. Molts de conductors de cotxes, en canvi, i malgrat els seus exàmens, solen ser ignorants, i molts d'ells, l'avantguarda del feixisme urbà. En els molls, mariners plens de tatuatges, estibadors amb els braços com els de Popeye, dones del món a l'espera dels mariners que venen d'El Cairo, pandilles de mossons que tornen de Menorca o grups de nines que tornen de Formentera de fer-se les hippies esbravades.

A les sis del dematí Ciutat és molt diferent que a les quatre. A les quatre encara hi trobarem trompetistes de cabaret, ballarines de Can Vallés que ja no existeix... En canvi a les sis canvia el decorat surten els agranadors amb enormes bufadores i les persones apressades a les que els fuig el bus. Obri la botigueta que despatxa panetets de troncs de xampinyó o el quiosc de les Minyones que, impertèrrit, continua com sempre, prop de Correus. En Saíto i n'Enriqueta del Bar Niàgara se n'anaren a viure a Zamora, lluny de Palma, per la humitat ambiental insuportable!

Palma té cent-mil gorrions, vint-mil coloms i tres-mil mèl·leres que constitueixen un parc ornitològic considerable, la seva densitat augmenta prop del local social del GOB i hi han vist una colla de milanes provant de rapinyar un perro caliente a un al·lot xinès que anava del braç de sa mare. “Les meves mans són una ciutat” deia Gregory Corso. 

Cada dia, a la mateixa hora, les 11'20, baixa del bus 35 una senyora vestida de tuls transparents i amb els llavis mol pintats i les celles perfilades que va fins a sant Nicolau, puja cap a La Pajarita i compra mig quilo de bombons farcits de trufa negra que se menja asseguda davall l'estàtua de D. Antoni Maura a la plaça de Mercat. L'enrevolten un grupet d'al·lotons multiculturals que saben que, quan ja no pot pus, deixa la bossa amb una càrrega significativa de dolços.

Na Catalina Maritoina i Cotens compareix puntualment al seu cap de cantó on fa mamades terapèutiques a homes desconsolats, de manera eficient, llançant seguidament la glopada a una pedra escopidora maltractada pel temps i els carruatges.

Climent Picornell