Climent Picornell

Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:22


 
 

Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó.

 

La vila recobra el pas de la normalitat després de les festes patronals i el començament de l'any escolar i agrícola. No es veuen tants d'estrangers, habitants de les cases vacacionals, que han proliferat, i les dones magrebines, a l'hora de acompanyar els seus infants a escola, amb les seves túniques fins als peus, tornen a sortir aquesta curta estona pel carrer. Els talls de picapedrers han retornat a la feina. Ningú ha parlat d'espolsar ametles, algú sí que ha comentat la seva verema o la cuita de melicotons, d'aquests, ara, pel setembre, en vénen uns de carn blanca deliciosa.

Berén tot sol amb el campanar de l'esglèsia davant meu com a única companyia, disfrut de la fresca matinera i de l'excel·lent cafè amb llet que me fa n'Antònia Xiscolo. Poc a poc van arribant més parroquians.

En Miquel Nyorris, que avui fa seixanta-set anys, desenterra la seva dèria de totes les tardors, aprendre anglès. “A jo me'n va ensenyar es meu padrí” li diu en Toni Cotó “sí, ara ho veuràs, vos ho diré fil per randa: 'Veri güel, vol dir Miquel, veri gut, vol dir pa-eixut i tot lo demés és com noltros!” “Vaja! Me pensava anaves de veres”. “Pensa tú, si a n'es meu padrí li venia justet xerrar es mallorquí!” Al pas de les dones magrebines amb bastants de nins petits, un dels menuts fa una cucavela davant nosaltres, es provoca la xerrada, no per sabuda, manco repetida. “I els nostros no en fan d'al·lots, o en fan pocs o no en volen...”. “Sabeu que passa” diu en Bernadí Ferrando “Idò vos ho explicaré amb un exemple de ca nostra: Mon pare era germà de vuit, noltros només forem tres germans, jo només he tengut una filla, que diu que no vol tenir fills i viu amb una moixa, sanada, ho heu entés bé?” Apunt la lliçó de demografia d'Europa i de Mallorca, per si la he d'explicar a un altre lloc.

Saluda amb la mà en Miquel Clausí, famós al poble, un heroi, perquè un dia que se n'anava a Londres a veure el seu fill, professor de Cambridge, no li deixaren passar a l'aduana, dues ensaïmades, de cap manera, els havia de deixar; emprenyat les deixà, però abans hi ballà una jota damunt, poteja les ensaïmades mentre els deia als aduaners: “Les deixaré, però no les vos fotreu!”. Diuen que la gent li feia mambelletes. Passa madò Antonia Parritxona, sempre tota sola, sulla, sense dir adeu mai i pens en la cita de Charles Bukowski: “Només els bojos i els solitaris es poden permetre el luxe de ser ells mateixos. Perquè els solitaris no necessiten complaure ningú i als bojos no els importa ser compresos”.

Ha fet quatre brusques, però no ha plogut massa, n'Amador de Planauva no acomplirà el seu desig de trobar esclatassangs 'grossos com a capells'. “Per aquell 'entonces' devia ploure més” diu “però així mateix hi he anat a cercar, amb el meu nét, i sabeu que va trobar el punyetero? La barramenta d'un pony que vaig enterrar fa anys devora un bocí que tenc prop del pinar d'En Simona. Això va ser tota la caçada! 'Tira això!' li deia. Ell... no hi va haver manera. Li he feta ben neta i la té penjada dins es seu quarto”.

Me'n torn per amunt cap al turó i encara sent el que me deia n'Antònia Pixedis, més avall: “Als vint anys tothom em deia: 'Veuràs quan tenguis cinquanta anys!'. I ara, que en tenc cinquanta, que vols que te digui? No he vist res de res”. I jo que ja n'he fet setanta! Res, de res, de res. La moixa de tres colors, quan arrib a a canostra té juguera, me mossega, sense estrènyer fort, una vegada i una altra, símbol d'amistat, o d'amor, qui sap. Esper dormir bé avui, me despert cada dia a les quatre i venga a fer voltes i voltes dins el llit, és ben cert el que deia l'escriptor sicilià Gesualdo Bufalino: “No és el somni, sinó l'insomni de la raó, el que genera monstres”.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:20

 
 

Caminant per Palma amb els turistes i els residents

 

Gran Joan Miró! Baixant d'Es Baluard ens asseim al Bar La Llotja, a la placeta del mateix nom. Un músic 'espontani' intenta fer creure que sap tocar la guitarra, malgrat el seu altaveu ho desmenteix, a una plaça que és zona saturada de renou. Enceta la conversa en Biel: “El turisme a Balears, és un espai d'encontres o de desencontres?”. Jo li responc ben aviat: “Residents i turistes som actors i comparses del canvi social a les illes Balears”. “Molt bé Climent, està molt bé”, és na Judit qui parla, “però responent a la qüestió d'en Biel: encontre o desencontre? La qüestió posa sobre el camí incert de les anàlisis duals, maniquees, blanc o negre, ¿El turisme és, o ha estat, bo o dolent? El que és clar” afirma taxativament na Judit “és que el turisme com a element de coneixement mutu entre els diferents pobles del món, de la terra, del planeta, com element de germandat universal, ha de ser molt matitzat per mor de la seva concepció com a factor de canvi, d'estandardització social, de germen d’uniformitat”. “Però hem de tenir en compte” és en Joan qui ara intervé amb la seva ànima de sociòleg “que el turisme ha significat el factor de canvi més important per a les illes Balears en el segle XX, que aquest canvi han afectat multitud de variables: formes de vida, sistemes de valors, comportament individual, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals...”. “Tot això està molt bé, però” és n'Apol·lònia qui ho manifesta, “jo puc certificar l’augment de la inseguretat en els destins turístics, i no només jo, molta gent veu el turisme com un factor de desestabilització de les poblacions residents; per exemple, els joves residents són més sensibles al conegut “efecte exemple” del turisme; es demostren les diferents demandes i incompatibilitats dels turistes i els residents”. “Però els residents, és a dir, noltros, no constituim un grup homogeni i la reacció davant el turisme pot ser variable. Cal situar correctament l’etapa de desenvolupament del destí turístic, l’estacionalitat del seus models d’activitat o les diferències culturals entres turistes i residents. I també la proximitat laboral o geogràfica dels residents al fet turístic, la seva 'implicació' en l’activitat turística i algunes variables demogràfiques i socioeconòmiques més, edat i formació entre elles”, conclou en Paco taxativament, mentre engoleix un “trifàsic” amb delectació. “Però no hem de ser tan negatius” és n'Enric aquesta vegada “heu de tenir en compte els beneficis econòmics i socials del turisme, en general, extrapolables a les illes Balears, el turisme ha millorat l’ocupació, ha generat llocs de treball, ha generat intercanvi exterior; ha complementat la producció i altres activitats; ha tengut efectes econòmics multiplicadors... “Si però ha tengut també altres impactes socioculturals” és n'Eulàlia desde la seva perspectiva “és ver que es poden millorar les barreres socials, racials, polítiques i religioses; i ha millorat, de retruc, l’apreciació de la cultura dels residents”. Insisteix n'Enric “Tot s’ha de dir, però, que el turisme també pot causar inflació, pot afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, pot generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, pot destruir recursos i crear contaminació ambiental i visual; pot contribuir a la manca d’enteniment entre els pobles en contacte, pot conduir a la xenofòbia, pot fomentar la inseguretat i pot crear conflictes en la societat d’acollida...” “Atura, atura! Me pensava que eres un defensor del turisme” diu en Jaume a n'Enric “I ho som!” Afirma “Però no s'ha de contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, sinó que, en funció dels seu grau de desenvolupament i de les característiques concretes de la societat on es desenvolupa, ha tengut, té, i tendrà, efectes positius i negatius”. Li feim mambelletes i entram a veure l'exposició d'escultures de Joan Miró que hi ha dins la Llotja, des d'on és sent un grup d'acordeonistes romanesos que maltoca “Clavelitos”. Les dues cares del turisme, un altre pic.

 

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:19


 
 

Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino

 

“Les banderes: bolquers per a pobles infantils que es compixen al llit. Ja que alguns moren encara per creure en elles, s'hauria de fer-les canviar cada dia, deixar, què sé jo, el tricolor a Madagascar, o a Itàlia la mitja lluna” (Gesualdo Bufalino) Sempre cont que em vaig inspirar, pels meus 'Jardins d'Altri', en Adolfo Bioy Casares i el seus De Jardines Ajenos, on ell recollia cites excelses de Shakespeare, però també 'ripios' d'un tango o anuncis d'un tauler d'hospital, composant un patchwork divertit, enginyós i savi. Hi ha però “experiments” als quals hi vaig arribar més tard. Són el casos de El Malpensant i Bluf de Paraules del sicilià Gesualdo Bufalino. De Sicília sempre he dit que m'han agradat Sciascia i Camilleri, però el meu amor per Bufalino els guanya. Bufalino: “Hi ha dues classes d'estúpids: els que creuen en tot i els que no creuen en res. Per desgràcia jo pertany a les dues”. “Una puta magra a Nàpols, després de la guerra: 'Es nota que ets un senyor, els vulgars trien les grasses'.” “Li agradava llevar-se la corona de llorer davant del mirall i provar-se'n una d'espines”.

Gesualdo Bufalino va néixer a Comiso el 1920, ciutat en la qual va residir tota la seua vida. Als 60 anys, animat per Leonardo Sciascia, es va donar a conéixer amb la novel·la Llanda de l'empestat. A aquest llibre n'hi seguirien vint més, entre els quals els dos llibres d'aforismes i altres pesques, ja citats. Bufalino va morir, el 1996, en un accident de cotxe, quan ja era considerat un dels millors narradors italians.

En els textos citats el lector hi trobarà una fidel mostra de l'agredolça ironia amb què Bufalino explora els temes més diversos, més profunds, més banals i més inusitats: la mort, el feminisme, conduir un automòbil, Déu, el paper dels crítics, els límits de l'art, l'ànima siciliana, l'escriptura i la vida. Bluf de paraules és un conjunt de xafarderies privades i públiques, records, paradoxes, coses òbvies lúgubres o alegres. Malgrat que el llibre sigui considerat aforístic, ell ho té clar: "El que suporten malament els aforismes és la quasi total absència de subjuntius i condicionals".

Vegeu-ne una mostra: "Tota dona que no m'estima és un home". “La meitat de mi no suporta a l'altra i busca aliats”. “El pacifisme és tort, però el bel·licisme és cec”. “Abans estimava els sentiments excessius; ara no els suport”. “Sense notes a peu de pàgina, algunes dones no es comprenen”. “Si voleu saber més de vosaltres, escolteu darrere de les portes”. “Viure d'incògnit, com Déu”.

Sobre la literatura: “Pensar en el mal, sense atrevir-se a complir-lo… Així es formen les vocacions poètiques”. “Qui abusa del propi enginy no mereix misericòrdia”. “La calúmnia desinteressada és, en qui la propaga, indici inobjectable de talent literari”. Com es pot veure tenia molt clar el que era la professió d'escriptor: “Què pots esperar d'uns tipus que es passen dia rere dia enfront del seu escriptori ajuntant paraules? Quasi no som humans, estam més prop dels caníbals, perquè aprofitaríem qualsevol cosa que ens contàs un amic en la intimitat, som éssers capaços de vendre els fills per una bona frase, que no es cansem mai d'espiar i furgar en els secrets aliens. Mala gent. Mantingueu-vos allunyats de nosaltres”.

Més cites de Bufalino: “Sospit que hi ha un polsim de vanitat en els meus arravataments d'angoixa”. “Abans del naufragi: llançar, amb les coordenades incorrectes, la pròpia minúscula botella a la mar”. “No hi ha cap raó perquè una idea regada amb la sang dels màrtirs sigui menys estúpida que una altra”. “Quina vergonya, després d'una honorable carrera de masoquista descobrir que m'estim molt!”. “Cap passió crema si no l'alimenta, de tant en tant, la mala fe”. “Com tot home lleig, sempre he estat objecte de passions desinteressades”. “Hi ha éssers desafortunats, l'única ambició dels quals en la vida és perfeccionar el desastre”.

Mai m'he volgut aferrar a la cita o a l'aforisme transcendent i engolafrat, ben igual que Bufalino, que ho diu molt bé a Les Calendes Greques: “D'acord: anacrònic fracassat, incapaç de pertànyer al meu temps, incapaç de guanyar-me als altres, no per això em rendesc... D'ara en endavant aquesta serà la meta: fer-li ganyotes al més sublim, enganar-lo sempre que es pugui amb una tímida bufonada, amb un acudit de petit bar”. D'això es tracta. Però: “La felicitat existeix..., n'he sentit a parlar”.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

D'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:16

 
 

D'on ve el nom de 'sobrassada'?

 

Al meu poble, Sant Joan, a Mallorca, encetaren la “sobrassada més grossa del món”, dins la pell de l'esquena del porc hi caberen setanta-sis quilos de pastó. Però, perquè és diu sobrassada? Sobrassada és, evidentíssimament, un italianisme incorporat al català de Mallorca, des de fa molts d'anys. La cita recurrent és la del Diccionari Alcover-Moll, que dóna com a bo el seu origen italià, el mot «soprassata», un farciment de carn de porc. Descarta el desbarat que véngui de «sobre-asada», perquè és crua, però hi ha -com veurem ara- una «soprassata» que és resultat d'una bullidura. La cita que es fa d'una missiva del Rei Martí, l'any 1403, demanant que de Sicília li enviïn «sobressaoes» [sic] (una errada de copista per «sobressades»), és la més repetida. I la seva procedència, a vegades, obviada. El doctor Antoni Contreras situa molt bé la problemàtica i com el meu admirat mestre Joan Coromines deixen portes obertes. El fet és que a partir de la segona meitat del segle XVI 'sobrassada' és un vocable corrent a Mallorca.

En italià es troben molts diversos mots, indecisos, que han conviscut, antigament i en l'actualitat: Soppressata, Sopressata, Soppresata, Sopresatta, Soppresatta, Sopresata, Sopressatta, Soppressatta, Soprasatta, Soprasata, etc. Encara que dos hi són de manera preferent: «soprassata» i «soppressata». Aquest dos predominen molt per sobre qualsevol altre i són usats per denominar dos productes molt diferents de la matança italiana del porc; perquè hi ha també «soprassata» de pop (i de sèpies i calamars) i de «vitello». Indubtablement el seu origen és de «soppressare» («stringere con soppressa»). Que vol dir premsar o comprimir, la qual cosa implica que el farciment de carn de porc es comprimia a l'interior d'un receptacle, i és premsava per eliminar-li l'aire que podia fer malbé el preparat; però alguna sobrassada calabresa o siciliana no té la forma que comporta el pressionar o prémer sobre dos costats un budell ple de farciment. L'origen de la sobrassada de les illes Balears prové de la «soppressata» del sud d'Itàlia, no de la del nord i centre que és un embotit que es fa bullint el cap del porc amb les orelles i el morro i la llengua, desferrant la carn dels ossos, afegint-hi greix, sal i espècies i embotint-ho. L'aspecte, la textura i els ingredients -encara que siguin del porc- no tenen res a veure amb la nostra sobrassada, ni amb la de Calàbria o Sicília. És semblant a una cosa que en deien per aquí «Cabeza de Jabalí». La nostra sobrassada no prové d'aquesta «soprassata» bullida.

A la segona, i aquesta és la bona, li direm “Soppressàta” i es fixin en l'accent i en la pronúncia, quasi com nosaltres. Aquesta per antonomàsia és la calabresa i siciliana, la de les regions de la punta de la bota que dibuixa la península italiana. Les «soppressàta» amb pebre vermell dolç són anomenades dolces i les coents «piccantes» i les que no tenen pebre vermell, que també n'hi ha, són quasi iguals, al que a Menorca en diuen “carn i xulla” o al que al meu poble, Sant Joan, en diuen “Sobrassada Catalana” o de Vic, una espècie de «fuet», però farcit dins un budell més ample.

El nom genèric de «soprassata» o «soppressata», present a milers de pàgines d'Internet, els ve perquè són carns de porc i perquè són premsades, o comprimides. D'aquí ve el nom i la paradoxa de que la nostra, justament, no ho és premsada. N'he vist de calabreses i sicilianes que tampoc no ho han estat i són, exteriorment, exactament iguals que les d'aquí, però per dins tenen el greix blanc més gros, i la textura menys pastosa, també les pengen i l'aire les cura. Així, la sobrassada mallorquina deu el seu nom a un embotit del sud d'Itàlia, que usava el budells del porc per farcir-lo, i premsar-lo, d'una pasta crua feta de carn bona de la matança del porc, amb afegitó del magre amb greix -de la xulla que deim a Mallorca- sal i espècies, principalment pebre negre, aquest, conegut molt anteriorment que el pebre vermell. Quan es divulga, des d'Amèrica, a partir del segle XVI, el pebre vermell, probablement pel seu perfum i per les seves propietats conservants, antioxidants, es desenvolupa, a Itàlia mateix, una variant de l'embotit originari -dolç i coent-, que probablement fa innecessari el seu premsat. La pregunta és: ¿aquesta varietat de sobrassada amb pebre vermell, més pastosa -«paté» per untar- és també originària d'Itàlia o és a Mallorca, ja amb el nom posat d'abans, on férem l'invent? Me decant per aquesta darrera possibilitat.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:52


 

La IA en una conversa d'estiu

 

“La Intel·ligència Artificial serà una revolució tan gran com la que va suposar la revolució industrial, o l'arribada d'internet, però més ràpida". Ho diu en Marcel, asseguts a la plaça del poble, davant la mar, que avui va moguda. “Heu de tenir en compte” és en Jordi qui parla “que la IA que apareix a finals del 2022 és la que ha desencadenat la seva popularització, crea noves dades i contingut original a partir de l’aprenentatge d’un conjunt enorme de dades, amb el que ha estat entrenada”. “És cert” reconeix en Mariano, “no han passat tres anys encara que el ChatGPT va mostrar el nas i ja és per tot. La faceta que l'ha fet més popular, l'ús per part dels estudiants, que s'han convertit en grans experts, molt més que els seus mestres, la qual cosa ha generat una nova paradoxa educativa”. “Tanmateix les IA de les empreses més grosses guanyen terreny a les IA aparegudes per tot arreu, perquè operen amb un major nivell de qualitat i eficiència”, diu en Colau que és metge “en essència, la IA ha permès guanyar temps, per accelerar investigacions, en medicina per teixir millors diagnòstics i per donar forma a una medicina més proactiva en la detecció primerenca”. Tots menys dos, som vuit a la rotllada, ja hem descarregat diversos enginys de IA als nostres mòbils i ordinadors i preguntem sovint a la IA. “Jo sempre li don les gràcies,” és en Tòfol, conegut per la seva paranoia “al ChatGPT, al Copilot, al DeepSeek... després d'una consulta, no fos cosa, si algun dia comanden, se'n recordin de que els he maltractat de paraula o d'obra”. “Jo en canvi tenc una relació molt temerosa amb l'Internet” és n'Àngela, més tirada a la mística “sé que estic enviant informació a algú a qui no conec: l'anonimat és la gran fal·làcia de les IA. A més, consumeixen de cada vegada més energia, en el seu ús i el seu “entrenament”. “Sí però ara ens anuncien que amb la computació quàntica tot això es resoldrà” afirma en Colau . Na Francisca ho enfoca amb el seu particular interès pedagògic “Els estudis relacionen l'exposició dels nins a les pantalles amb addiccions, inatenció, disminució en el vocabulari i impulsivitat”. “No hem de mesclar ous amb caragols!” afirma un servidor. “Però té raó n'Àngela” retruca en Mariano “el ChatGPT, ens farà tornar més 'torpes', confiant en que la resposta la donarà sempre un altre, al nostre ordinador o al nostre telèfon mòbil; perdrem la capacitat de pensar!” “Pensa tu!” dic, i pos l'exemple platonià, aquell del dirigent de l'antiguitat que un pic inventada l'escriptura, la va voler prohibir, temerós de que perdéssin la memòria, confiats en que tot quedaria escrit. I no va passar. “I no passarà res de tot això!” “A mi me fan por les seves aplicacions sense mesura ètica” diu en Tòfol que havia estat capellà “perquè la IA canviarà també la manera de fer la guerra, sense anar més enfora la IA augmentarà la letalitat i precisió dels drons usats contra persones”. “Mirau” puntualitza en Julià que va estudiar filosofia a París “és un canvi de paradigma que, com tots els anteriors, pot canviar el món per bé, però també per mal. Tu pots fer servir un dron per transportar medicines o per transportar una bomba i el problema no és el dron, el problema és qui hi ha darrere del dron. També es cert que Grok, la IA d'Elon Musk reescriu determinats continguts relacionats amb el seu amo i amb les seves 'manies'. Ara 'X', abans Twitter, ja du Grok de regal, i prest ho duran tots els cotxes Tesla, l'origen de la fortuna de Musk”. “La IA” torn a insistir “és un gran invent humà, com el ganivet, que pot ser emprat per fer mal, però també com un dels grans avenços de la humanitat. O no?” “Por,” sentencia n'Amador “res de res, a la ciència no li has de posar fronteres!”

“La IA redueix el temps i les barreres de coneixement també en els treballs qualificats, el que permetrà, a treballadors que no ho són, desenvolupar tasques més complexes. Per tant, no és cert que la IA només afectarà a les tasques més rutinàries i de baixa qualificació”. “Vaja, espera, espera...” és n'Apol·lònia, que ha estat coach de mindfulness “s'ha de garantir un ús responsable, transparent i ètic de la IA”. “El que no farà la IA és llaurar o fer pa...” diu en veu baixa en Jaume, pegant un glop de cervesa ben fresca.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:49


 

Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes

 

Els 'Jardins d'altri' són furts. Lectures manllevades d'altres. Disperses i dislocades, com un servidor de vostès. Ho escriu Predag Matvejevic a Breviari Mediterrani, una de les meves lectures d'estiu davant la mar, divisant a l'esquerra el cap des Pinar i a la dreta el cap de Ferrutx, davant Cala Tonó. “Per començar, triem el punt de partida: una badia o una escena, un port o un esdeveniment, una navegació o un relat. És menys important d'on hem sortit que on hem arribat, i què hem vist i com. Algunes vegades, quan naveguem, ens sembla que tots els mars són iguals: unes altres, cadascun sembla diferent. El Mediterrani és igual i diferent al principi i al final”.

A Cortesia, el quadernet de poemes de Lluís Maicas i Horacio Sapere, a la col·lecció Poet's Room dirigida per Sapere hi faig una pellucada: “La cortesia / del botxí / que estudia anatomia.” O aquesta altra: “La cortesia de la corbata / que, vencent la temptació / d'escanyar-nos, / ens deixa respirar.” Definitivament: “A la fira / podia triar / entre un collar / de perles de plàstic / o una fel·lació / de cortesia / de la dona pantera.”

Tanmateix, com deia J.P. Sartre: “La vida no té sentit a priori. Abans de viure-la no és res, però depèn de tu donar-li un sentit, i el valor no és altra cosa que el sentit que tu tries”. I és així, o no? Vegem-ho amb exemples. Li demana el periodista: “¿Si no fumam, ni bevem, ni miram vídeos, ni menjam sucre, ni som peresosos, ni parlam massa, ni mentim...què som?”. Contesta assenyadament Júlia Wertz: “Som perfectes. I això no existeix. La felicitat és un mite. La meva idea de la felicitat és acceptar-se. L'estabilitat és producte d'entendre que no existeix la felicitat perpètua. Són flaixos. I no es pot viure d'un flaix”. Ben cert, acceptar la felicitat com una espira, un llampec momentani, i aprofitar-lo, i recordar-lo, fins que ens n'apareix un de nou.

Per complementar l'anterior Ramon Folch: “Percebem el moment com a norma: Propendim a creure que existeix una normalitat de les coses, expressada en la manera com són quan nosaltres les observam. Solem creure que la nostra normalitat és la manera normal de ser”. Quotidianitat, rutines, estabilitat, ja me bé. Però, afegeix Folch: “Panta rei, tot flueix i canvia, els presocràtics tenien raó. Virus, arqueus, simbiogènesi, escalfament global, espaitemps, matèria fosca...: cap catecisme no els explica satisfactòriament, perquè res no s'entén si no és des de l'heterodòxia responsable. L'estabilitat és il·lusòria. El canvi és la norma”.

Quan s'apropa l'estiu austral milers de milions d'arnes bogong (Agrotis infusa), “polillas” en espanyol, invertebrats minúsculs, deixen les praderies del sud d'Austràlia, volen durant vàries nits, orientant-se per la magnetorrecepció i les estrelles, i van a unes coves de les Muntanyes Nevades a més de mil quilòmetres de distància, fugint de la calor. Passen l'estiu en letargia, retornen on van néixer per aparellar-se i morir. Absurd? Quin sentit té? El de la perdurabilitat de la vida? Tanmateix, així com van les coses al nostre planeta, ens recorda Jordi Pereyra que “Per viure a Mart farà falta molt de sentit de l'humor”!

No passeu ànsia, al seu Nocturlabi, Josep Lluís Pol, ens explica: “En descloure el primer rou de l'alba, un nou jorn floreix roba de llengües al teler de l'entrellum i comprenc perquè quan el dia fineix, les darreres clarors s'entesten en filar cotons d'herba-sana i farigola.” I tot parlant d'herbes: “Erro per aquí, per on la sàlvia dolça i les herbes estranyes / creixen en una carretera de pedra esmicolada que el Sol torra. / Rodes tortes i polsoses que es rovellen al Sol; parets brunes com rapè on corren les sargantanes. / Som aquí, a l'ombra del ventall de drac d'una figuera, / envoltat de formigues i meditant sobre l'home.” (De Formentera Lady, cançó de King Crimson, traducció de Miquel Àngel Llauger). No ens cal més que tornar a acceptar el que deia Valle-Inclán a Luces de Boemia: “Les imatges més belles en un mirall còncau són absurdes”. I que? L'aigua de meu Mediterrani m'espera a Cala Tonó. Sent l'aigua com un flaix de felicitat. I què?

 

Climent Picornell

 

 

 

 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:46


 

Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath

Les oronelles i falzies ja han partit, avancen la seva tornada a principis de juliol, l'estiu queda orfe sense la seva piuladissa. I, per un altre costat, les tempestes d'estiu que abans apareixien a finals d'agost, ara ja ho fan a principis de juliol. Canvi? Ben probablement. Sense ametlers i quasi sense figueres fora vila apareix amb un semblant nou, hi ha però rostoll als camps segats, amb cossetxadores moderníssimes, i garbes rodones i enormes que, a posta de sol, fan una ombra llarga i preocupant.

De baixada cap al cassino pas per davant ca na Bieleta, una dona rara i dolenta que, rica, vivia com una miserable i havia aconseguit dominar, era un poc bruixota, una fadrina vella, Na Vernissa, a la qual reblania a força de pallisses i feia que la servís i que donàs aigua per beure a l'ase que estirava el carro, on hi duia dos enormes santcristos corcats. Un dia es va morir l'ase i el van escorxar i fer trossos a un bocí devers els camí de ses Casetes. M'imagin les dues dones amb ganivets i destrals fent parts i quarts d'aquell animal mort. No tot són flors i violes en aquestes viles petites de la Mallorca Profunda, “entre Puerto Urraco i Atapuerca”, va definir el poble n'Agustí Parral.

Quan arrib a la rotllada del Bar Centro, en Biel Xau, que té el costum de manejar, mentre prenem cerveses, el Copilot, una Intel·ligència Artificial, ens demana: “Qui va dir això?” pregunta al redol d'amics, “És aliè a l'esperit del marxisme-leninisme enaltir a una persona fins a transformar-la en un superhome, dotat de característiques sobrenaturals semblants a les d'un déu. A un home d'aquesta naturalesa se'l suposa dotat d'un coneixement inesgotable, d'una visió extraordinària, d'un poder de pensament que li permet preveure-ho tot i, també, d'un comportament infal·lible”. Ningú ho va saber. “Idò” diu ell “No ho digueren referint-se a Donald Trump. No. Ho digué Nikita Jruschov, el 25 de febrer de 1956 al Congrés del Partit Comunista de la URSS, tot denunciant el comportament de Josef Stalin, mort tres anys abans d'un vessament cerebral”. “Demanar això en aquesta taula és complicat i delicat” li respon n'Amador Claret “perquè ja saps que mos movem entre el catastrofisme innat, el pessimisme ingenu o el bonisme nostàlgic”.

Li coment al meu amic Joan que no me sent gaire bé: “Això” diu ell “ja ho saps des de que eres jove, ets i seràs carn de divà de psiquiatre fins que te moris!” “He hagut de remar de valent per sortir-ne ben parat” vaig afirmar. “Però no te creguis...” els obr un poc la meva animeta al redol de tertulians, encara que la cadira era mal present i hi feia mal seure, “hi va haver dues coses que me marcaren en la meva adolescència. Una: que vaig ser segon en el campionat de ping-pong de la parròquia. Aquest fracàs m'ha acompanyat tota la meva vida, fent de “segundón”, mai de campió, quina creu començar alguna cosa i saber que no guanyaràs, quin trauma insuperable! Quin sentit de la inferioritat arrapat a la meva carn! No me n'he pogut alliberar mai! A l'hora de la mort esper, pel meu bé, també ser el segon, i que s'oblidin de mi, mentre aplaudeixen al guanyador. Dues: me digueren que per saber si tenia vocació havia d'esperar la crida del Senyor, i espera que t'espera, em preguntava si m'enviaria senyals fefaents de que havia de seguir la vocació de servir-lo, evidentment fent-me capellà. Idò això, espera que t'espera les senyals del més enllà... encara ara esper, dins el dubte de si no vaig saber escoltar o discernir les crides vocacionals que m'enviava subtilment Déu-nostre-senyor”. Així m'ha anat, pens, sense dir-ho.

Després de les converses i reflexions d'aquesta vetllada, mentre vaig caminant cap al turó, fosca serrada, i vegent el que me costa pujar, el cap me va cap a un poema de Sylvia Plath que titulà L'aspirant: “Abans que res, ja ets un dels nostres? / ¿Portes un ull de vidre, dents postisses o una crossa, / un clau o un garfi, / sexe de goma, pits de goma, / sutures que demostrin que et manca alguna cosa? / No, no? Com vols, doncs, que et donem res? / No ploris. / Obre la mà. / Buida? Ben buida. Heus aquí una mà per omplir-la, amatent / a servir el te i esbargir migranyes / i fer tot el que li manis. / T'hi vols casar? / Té garantia: / et tancarà els ulls quan t'arribi la fi i es fondrà de dolor”. Avui dormiré tranquil, me pareix.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:43


 

Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones

 

“Climent hauries de venir al sopar de demà”. “Demà?” “Sí, tenc una taula molt difícil i tu ets el meu 'help angel' per aquestes qüestions, no me pots dir que no”. Idò, cametes me valguin cap a la casa, majestuosa, dels meus amics, cultes, educats, sensibles i sobre tot, bons amics. Quan vaig arribar sonava una cançó del grup “Ànimos Parrec”: “Qui passarà per ses ginyes, qui esmotxarà els ametlers, qui farà cas en els vells...” El meu amic i amfitrió ha repoblat d'ametlers deus quarterades: “no vull que la Xylella me guanyi a mi també!”

Me toca seure a un taula devora el safareig, centenari, avui ple de nenúfars. La taula sembla difícil perquè hi han col·locat tots els outsiders del sopar, inclòs un servidor. M'havia posat les espardenyes d'espart vermelles, el calçons verds i la camisa blanca. Res! Les sabates més normals que hi havia eren unes sandàlies multicolors que duia un senyor que va dir que era peruà, de llinatge Iwasaki, parent d'enfora d'en Fujimori. Dues dones joves que feien coneixedor que eren parella, massa coneixedor, ho devien esser de fresc i encara menjaven pa de noces, vestits transparents de Cortana que deixaven, no entreveure, sinó veure, uns pits perfectes i uns monts de Venus bens depilats. Un matrimoni -“fem quedar bé amb aquest dos, m'havia dit el meu amic, són els més rics de tots el que hi ha avui aquí”- ell duia una camisa imperi carabassa i ella un vestit de llengües mallorquines. Un compositor, del qual el meu amic Joan Quena, que li havia estrenat una obra, em confessà que li hagué de dir que allò que havia escrit no hi arribava cap veu humana, 'cap problema va dir ell, ho cantarà una veu inhumana feta per la IA'. Mentre, ens servien, com sempre, un sopar de productes de proximitat, el millor eren els melicotons de son Burixó . El sopar començà fort, perquè n'Iwasaki, el peruà, demanà com se n'havien temut que eren lesbianes. En comptes d'importunar-se, se'ls il·luminà la cara: “Idò, quan no vaig poder aguantar més la llàstima que em feia que allò tan sòlid i enorme que m'havien ficat, es reduïa i s'ablania entre les meves cames fins que quedava com els calamars que arrebossava la meva padrina a la cuina”. Bono! Vaig pensar: avui m'ho passaré molt millor que l'any passat. 'Cosa que no passa ara' i mirà la seva parella amb amor. El de la camisa imperi prova de desviar la xerrada cap a la problemàtica del wellness com a negoci i el seu vessant sexual “he llegit que s'ha posat de moda lligar amb perfum de feromones, qui t'ensuma, si te n'has posat, fa que et percebi com la persona més atractiva; això pot ser un gran negoci”. “I tant” vaig dir “que ho demanin a l'actriu Gwyneth Paltrow “que llançà la marca 'Goop' i ara factura milers de milions de dollars” “I què ven?” “Es va fer famosa per vendre unes espelmes que feien l'olor de la seva vagina, però ven suplements alimentaris, vibradors, llibres de receptes 'detox', podcasts sobre mindfulness” “Està vostè molt ben informat” me contesta una senyora major, la única que du joies, altres han cregut que havien de vestir com l'hortera d'en Mark Zuckerberg, l'amo de Meta, i del Facebook i del WhatsApp. Diu la senyora: “tot això és una enganyifa, el benestar, físic i mental, al que aspira tothom, és una pràctica molt senzilla per conduir a un bon estat, que ara es diu 'holístic' i amb això dels perfums amb feromones: on anirà a romandre l'art de la seducció?” M'anava reconciliant amb els integrants de la taula i això que abans de venir havia practicat un exercici que feien els estoics, el premeditatio malorum, que consisteix en preparar-se mentalment pels moments en que creus que ho passaràs malament. Per fugir de la taula faig una pregunta 'destróyer': “Ja estan preparats per la tercera guerra mundial?” El més rics confessen que han comprat un terrenys al Neuquén, a l'Argentina, conec la regió, a la baixada de les muntanyes dels Andes, “per refugiar-nos d'una futura guerra nuclear”, tant els fa, si funciona o no la motoserra redemptora d'en Javier Milei. “Ens entrenam per a dissuadir els conflictes, però...” Quan veig que la discussió es mantén, me'n vaig. Els amics s'han comprat un obra de fang immensa de Miquel Barceló i l'han col·locada prop del torrentó, amb l'excusa de anar a veure-la, vaig a veure-la”.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Més sobre turisme i canvi social. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Agost, 2025 09:30

 
Més sobre turisme i canvi social

El turisme suposa sempre un canvi en els costums, valors i moral de les societats receptores, que es transformen. Es reconeix que les morals tradicionals sofreixen un fort  “shock” quan s’enfronten a comportaments com l'ús del bikini, el nudisme -o el “top less”- o el hippisme. Hi ha ha una ruptura de la concepció tradicional de la família. Per a alguns és una anècdota, per a altres una categoria, però la figura de l’anomenat "Picador" que els manuals d’estudis d'impacte social del turisme en diuen la “beach-boy syndrome”, pot ser  menyspreable o significativa, tant se val, però la cita de la pastoral del bisbat, l’any 1962 (“Hombres!  No sucumbáis a la seducción y al dinero de las extranjeras!”), és exponent de la preocupació que sentia una institució poderosa com l'església catòlica. Cal reconeixer que el clergat local per mor dels esfectes turístics perd el seu paper de "cacic" de la comunitat. No s’ha d’oblidar, però, que el gran patrimoni cultural de les religions, fa que aquestes considerin el turisme, també, com a generador de rendes per les visites i pagaments d’entrades al seu patrimoni, monumental sobretot. 
Ja el bisbe Enciso, de Mallorca, en una carta pastoral analitzava els efectes positius i els negatius de l’arribada del turisme: “L'economia de l'illa evoluciona ràpidament, la indústria hotelera es desenvolupa a un ritme accelerat, troben feina ben remunerada els illencs i els que vénen de fora, creixen les ciutats, especialment la capital, i es multipliquen els mitjans de comunicació amb tot el món. S’estableixen contactes d’amistat i comprensió entre persones, comunitats i pobles diversos. Afavoreix un moviment d'òsmosi entre les classes socials". Per contra, s’afirma, que “el turisme i l'estiueig afavoreixen la dispersió, el debilitament dels vincles familiars i l'evasió del sistema protector del propi ambient. Es viu fora de casa i s'afavoreixen les tentacions i les aventures. El turisme afavoreix també la despersonalització i la superficialitat en un clima de llibertat. També afavoreix l'egoïsme, ja que el turisme cerca diversió i es desentén de la societat i dels seus membres. També influeix en l'abandonament o allunyament de la pràctica religiosa i l'indeferentisme religiós, afovorint el materialisme, el luxe i les despeses excessives”.
L’església de les illes va passar per diferents fases en relació al turisme. Al principi de temor i alerta per si causava un destrucció social; en un segon estadi, molts de capellans progressistes veien en el turisme un vector d’obertura mental de la societat; un tercer, de preocupació per l’explotació dels treballadors turístics i pels fenòmens de marginació social que aquesta nova societat turística generava i, finalment, un crit d’atenció pels efectes de degradació social i mediambiental. És en aquest sentit que es publica la “Carta dels bisbes Balears : Ecologia i Turisme a les nostres Illes” on dibuixaven una cara positiva del turisme, “el turisme, avui com avui, podem dir que és el pa de les nostres illes” i una cara negativa: erosió continuada dels signes d’identitat del nostre poble; baixada de valors religiosos i morals de tipus personal i familiar; criteris mercantilistes del negoci turístic sense contraprestacions socials ni culturals; el contrast entre una classe treballadora aclaparada de feines i limitacions econòmiques i el món turístic on hi mana l´oci i l’ostentació econòmica i es remarquen els efectes negatius en el camp ecològic. A les conclusions es fa una crida perquè s’estudiin profundament els efectes del turisme i, als diferent col.lectius implicats, una demanda del que avui en dia es coneixeria com sostenibilitat turística.
És cert que quan els valors més fonamentals del grup es posen en dubte, molt sovint, el profit econòmic s’anteposa a la pròpia moral. D'aquesta manera s'instaura una doble moral: tolerant pels visitants i més rígida pels indígenes. Les fronteres d’aquesta doble moral, però, es van diluïnt de forma paulatina i inevitable, quan s’acosten i s'igualen els nivells de desenvolupament i els models de comportament. A les nostres illes el turisme va ser considerat, en principi,  com a font de progrés cultural, no tan sols material. No així, amb posterioritat en què se l'acusa de ser el reponsable de la pèrdua de les senyes d'identitat de la col.lectivitat. No tot s’ha de vendre, en funció del pragmatisme econòmic, al turisme. 


Climent Picornell
 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme

jcmllonja | 14 Agost, 2025 09:27

 
 
Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme

Passejar per Palma a l'estiu té la seva gràcia, sortejant els turistes que omplen Ciutat, funciona com a punt de trobada de la diàspora estival dels amics. Tanmateix als urbanites ens atreu la ciutat com una mala cosa, com una enyorança vana de tot el que passa i ens ha passat pels carrers estimats i coneguts. S'ha de passar revista a les mancances i denous. “Sí” comença un servidor “me varen treure la bufeta de la fel, altrament dita vesícula biliar, una obra d'art que em va fer el doctor José Miguel Moron, quatre foradets al ventre i ala! L'endemà cap a ca nostra, no fos cosa agafàs per l'hospital el que no he d'aplegar. Després d'un parell d'atacades i dues pancreatitis me vaig deixar dur damunt la pedra... i beneïda l'hora!” “Tu sempre tan original” me retreu en Miquel “però vaja, ara ja passeges per Ciutat, però jo el que volia comentar, abundant en l'ocupació excessiva de places i carrers,  és que foren tres milions d'euros, diuen, la donació que va fer Jeff Bezos a Venècia per casar-se allà utilitzant, tancant i privatitzant, espais públics. El fundador d'Amazon i un dels més rics del món, pagava per un casament ostentós i grotesc. Mentre, alguns venecians protestaven amb el lema 'Venècia no es ven', al mateix temps que Matteo Boccelli cantava àries als convidats que menjaven hamburgueses i caviar. Miriam Martínez-Bascuñan ha encunyat un mot que m'agrada: 'Geografia de l'excepció'. Uns espais on el poder extrem suspèn les lleis i les regles normals per operar-hi sense límits. La democràcia és una mera espectadora en un món amb regles a la carta”. “Anau en compte” és en Baltasar qui intervé “que per aquí també ho coneixem a això de la geografia de l'excepció, no fa gaire el nostre ajuntament va “vendre” el castell de Bellver a Louis Vuitton, també un dels més rics del món el tal Arnault, perquè durant molts de dies, preparés i executàs els desfilaments de joies i moda que fessin falta. Aquí, en comptes de botar i cridar que “Palma no es ven”, ens acontentaren amb el mantra dels diners que la ciutat hi guanyava de forma directa, una llimosna de ric, i de forma indirecta amb la publicitat que en feien de la nostra Ciutat”. “Més publicitat encara? No gràcies!” és en Mateu qui introdueix la via progressista “això de rics i pobres pren ara una nova dialèctica, recordau allò del 0'7 %? Aquella taxa que els països rics havien de destinar a l'ajuda al desenvolupament? Qui se'n recorda? En el moment en que Donald Trump elimina els fons que els USA destinaven a cooperació internacional i amenaça als qui no destinin un 5% a la seva despesa en armament? Com ens hi hem d'oposar si no hi estam d'acord?” “Com ens hi hem d'oposar demanes?” Inquireix en Baltasar “De la manera que cadascun ho pot fer, escrivint un article en contra, tu, reforçant les oenagés que se'n cuiden, tu, anant a alguna manifestació... La cosa s'està posant molt malament”. “He llegit el llibre de José Tamayo, teòleg, La internacional del odio, que ha identificat el que ell anomena 'Teologia de la Prosperitat' com un dels pilars de l'ofensiva de l'extrema dreta religiosa. Segons aquesta genteta “si els cristians no són rics és perquè viuen en pecat, la qual cosa demostra com es van reafirmant les aliances entre el neoliberalisme econòmic, l'ultraconservadurisme polític i el fonamentalisme religiós” i que evoluciona cap al que Tamayo anomena el “Cristoneofeixisme”, la idea de que Déu-Nostre-Senyor beneeix als bons cristians amb èxits materials, sol anar aferrada de la mà de la crítica a qualsevol “donació” governamental als pobres, als qui considera culpables de la seva pobresa. Recordau el missatge de Jesucrist sobre la dificultat dels rics en entrar al regne del Cel i tota allò del cós de l'agulla i el camell? És un altra variant del supremacisme, anunciat per Kristin Kobes Du Mez a Jesús y John Wayne”. “Colossal això que contes” diu en Mateu “Aquests predicadors nordamericans són l'hòstia en vers!” Acabam amb els companys a un bar d'aquests tradicionals, del qual no diré el nom, que per quatre collonades ens claven una fortuna i, a més, ens miren malament perquè ocupam la taula massa temps. Coses del juliol i l'agost per Ciutat.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 73 74 75  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb