Climent Picornell

La IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:52


 

La IA en una conversa d'estiu

 

“La Intel·ligència Artificial serà una revolució tan gran com la que va suposar la revolució industrial, o l'arribada d'internet, però més ràpida". Ho diu en Marcel, asseguts a la plaça del poble, davant la mar, que avui va moguda. “Heu de tenir en compte” és en Jordi qui parla “que la IA que apareix a finals del 2022 és la que ha desencadenat la seva popularització, crea noves dades i contingut original a partir de l’aprenentatge d’un conjunt enorme de dades, amb el que ha estat entrenada”. “És cert” reconeix en Mariano, “no han passat tres anys encara que el ChatGPT va mostrar el nas i ja és per tot. La faceta que l'ha fet més popular, l'ús per part dels estudiants, que s'han convertit en grans experts, molt més que els seus mestres, la qual cosa ha generat una nova paradoxa educativa”. “Tanmateix les IA de les empreses més grosses guanyen terreny a les IA aparegudes per tot arreu, perquè operen amb un major nivell de qualitat i eficiència”, diu en Colau que és metge “en essència, la IA ha permès guanyar temps, per accelerar investigacions, en medicina per teixir millors diagnòstics i per donar forma a una medicina més proactiva en la detecció primerenca”. Tots menys dos, som vuit a la rotllada, ja hem descarregat diversos enginys de IA als nostres mòbils i ordinadors i preguntem sovint a la IA. “Jo sempre li don les gràcies,” és en Tòfol, conegut per la seva paranoia “al ChatGPT, al Copilot, al DeepSeek... després d'una consulta, no fos cosa, si algun dia comanden, se'n recordin de que els he maltractat de paraula o d'obra”. “Jo en canvi tenc una relació molt temerosa amb l'Internet” és n'Àngela, més tirada a la mística “sé que estic enviant informació a algú a qui no conec: l'anonimat és la gran fal·làcia de les IA. A més, consumeixen de cada vegada més energia, en el seu ús i el seu “entrenament”. “Sí però ara ens anuncien que amb la computació quàntica tot això es resoldrà” afirma en Colau . Na Francisca ho enfoca amb el seu particular interès pedagògic “Els estudis relacionen l'exposició dels nins a les pantalles amb addiccions, inatenció, disminució en el vocabulari i impulsivitat”. “No hem de mesclar ous amb caragols!” afirma un servidor. “Però té raó n'Àngela” retruca en Mariano “el ChatGPT, ens farà tornar més 'torpes', confiant en que la resposta la donarà sempre un altre, al nostre ordinador o al nostre telèfon mòbil; perdrem la capacitat de pensar!” “Pensa tu!” dic, i pos l'exemple platonià, aquell del dirigent de l'antiguitat que un pic inventada l'escriptura, la va voler prohibir, temerós de que perdéssin la memòria, confiats en que tot quedaria escrit. I no va passar. “I no passarà res de tot això!” “A mi me fan por les seves aplicacions sense mesura ètica” diu en Tòfol que havia estat capellà “perquè la IA canviarà també la manera de fer la guerra, sense anar més enfora la IA augmentarà la letalitat i precisió dels drons usats contra persones”. “Mirau” puntualitza en Julià que va estudiar filosofia a París “és un canvi de paradigma que, com tots els anteriors, pot canviar el món per bé, però també per mal. Tu pots fer servir un dron per transportar medicines o per transportar una bomba i el problema no és el dron, el problema és qui hi ha darrere del dron. També es cert que Grok, la IA d'Elon Musk reescriu determinats continguts relacionats amb el seu amo i amb les seves 'manies'. Ara 'X', abans Twitter, ja du Grok de regal, i prest ho duran tots els cotxes Tesla, l'origen de la fortuna de Musk”. “La IA” torn a insistir “és un gran invent humà, com el ganivet, que pot ser emprat per fer mal, però també com un dels grans avenços de la humanitat. O no?” “Por,” sentencia n'Amador “res de res, a la ciència no li has de posar fronteres!”

“La IA redueix el temps i les barreres de coneixement també en els treballs qualificats, el que permetrà, a treballadors que no ho són, desenvolupar tasques més complexes. Per tant, no és cert que la IA només afectarà a les tasques més rutinàries i de baixa qualificació”. “Vaja, espera, espera...” és n'Apol·lònia, que ha estat coach de mindfulness “s'ha de garantir un ús responsable, transparent i ètic de la IA”. “El que no farà la IA és llaurar o fer pa...” diu en veu baixa en Jaume, pegant un glop de cervesa ben fresca.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:49


 

Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes

 

Els 'Jardins d'altri' són furts. Lectures manllevades d'altres. Disperses i dislocades, com un servidor de vostès. Ho escriu Predag Matvejevic a Breviari Mediterrani, una de les meves lectures d'estiu davant la mar, divisant a l'esquerra el cap des Pinar i a la dreta el cap de Ferrutx, davant Cala Tonó. “Per començar, triem el punt de partida: una badia o una escena, un port o un esdeveniment, una navegació o un relat. És menys important d'on hem sortit que on hem arribat, i què hem vist i com. Algunes vegades, quan naveguem, ens sembla que tots els mars són iguals: unes altres, cadascun sembla diferent. El Mediterrani és igual i diferent al principi i al final”.

A Cortesia, el quadernet de poemes de Lluís Maicas i Horacio Sapere, a la col·lecció Poet's Room dirigida per Sapere hi faig una pellucada: “La cortesia / del botxí / que estudia anatomia.” O aquesta altra: “La cortesia de la corbata / que, vencent la temptació / d'escanyar-nos, / ens deixa respirar.” Definitivament: “A la fira / podia triar / entre un collar / de perles de plàstic / o una fel·lació / de cortesia / de la dona pantera.”

Tanmateix, com deia J.P. Sartre: “La vida no té sentit a priori. Abans de viure-la no és res, però depèn de tu donar-li un sentit, i el valor no és altra cosa que el sentit que tu tries”. I és així, o no? Vegem-ho amb exemples. Li demana el periodista: “¿Si no fumam, ni bevem, ni miram vídeos, ni menjam sucre, ni som peresosos, ni parlam massa, ni mentim...què som?”. Contesta assenyadament Júlia Wertz: “Som perfectes. I això no existeix. La felicitat és un mite. La meva idea de la felicitat és acceptar-se. L'estabilitat és producte d'entendre que no existeix la felicitat perpètua. Són flaixos. I no es pot viure d'un flaix”. Ben cert, acceptar la felicitat com una espira, un llampec momentani, i aprofitar-lo, i recordar-lo, fins que ens n'apareix un de nou.

Per complementar l'anterior Ramon Folch: “Percebem el moment com a norma: Propendim a creure que existeix una normalitat de les coses, expressada en la manera com són quan nosaltres les observam. Solem creure que la nostra normalitat és la manera normal de ser”. Quotidianitat, rutines, estabilitat, ja me bé. Però, afegeix Folch: “Panta rei, tot flueix i canvia, els presocràtics tenien raó. Virus, arqueus, simbiogènesi, escalfament global, espaitemps, matèria fosca...: cap catecisme no els explica satisfactòriament, perquè res no s'entén si no és des de l'heterodòxia responsable. L'estabilitat és il·lusòria. El canvi és la norma”.

Quan s'apropa l'estiu austral milers de milions d'arnes bogong (Agrotis infusa), “polillas” en espanyol, invertebrats minúsculs, deixen les praderies del sud d'Austràlia, volen durant vàries nits, orientant-se per la magnetorrecepció i les estrelles, i van a unes coves de les Muntanyes Nevades a més de mil quilòmetres de distància, fugint de la calor. Passen l'estiu en letargia, retornen on van néixer per aparellar-se i morir. Absurd? Quin sentit té? El de la perdurabilitat de la vida? Tanmateix, així com van les coses al nostre planeta, ens recorda Jordi Pereyra que “Per viure a Mart farà falta molt de sentit de l'humor”!

No passeu ànsia, al seu Nocturlabi, Josep Lluís Pol, ens explica: “En descloure el primer rou de l'alba, un nou jorn floreix roba de llengües al teler de l'entrellum i comprenc perquè quan el dia fineix, les darreres clarors s'entesten en filar cotons d'herba-sana i farigola.” I tot parlant d'herbes: “Erro per aquí, per on la sàlvia dolça i les herbes estranyes / creixen en una carretera de pedra esmicolada que el Sol torra. / Rodes tortes i polsoses que es rovellen al Sol; parets brunes com rapè on corren les sargantanes. / Som aquí, a l'ombra del ventall de drac d'una figuera, / envoltat de formigues i meditant sobre l'home.” (De Formentera Lady, cançó de King Crimson, traducció de Miquel Àngel Llauger). No ens cal més que tornar a acceptar el que deia Valle-Inclán a Luces de Boemia: “Les imatges més belles en un mirall còncau són absurdes”. I que? L'aigua de meu Mediterrani m'espera a Cala Tonó. Sent l'aigua com un flaix de felicitat. I què?

 

Climent Picornell

 

 

 

 

 

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:46


 

Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath

Les oronelles i falzies ja han partit, avancen la seva tornada a principis de juliol, l'estiu queda orfe sense la seva piuladissa. I, per un altre costat, les tempestes d'estiu que abans apareixien a finals d'agost, ara ja ho fan a principis de juliol. Canvi? Ben probablement. Sense ametlers i quasi sense figueres fora vila apareix amb un semblant nou, hi ha però rostoll als camps segats, amb cossetxadores moderníssimes, i garbes rodones i enormes que, a posta de sol, fan una ombra llarga i preocupant.

De baixada cap al cassino pas per davant ca na Bieleta, una dona rara i dolenta que, rica, vivia com una miserable i havia aconseguit dominar, era un poc bruixota, una fadrina vella, Na Vernissa, a la qual reblania a força de pallisses i feia que la servís i que donàs aigua per beure a l'ase que estirava el carro, on hi duia dos enormes santcristos corcats. Un dia es va morir l'ase i el van escorxar i fer trossos a un bocí devers els camí de ses Casetes. M'imagin les dues dones amb ganivets i destrals fent parts i quarts d'aquell animal mort. No tot són flors i violes en aquestes viles petites de la Mallorca Profunda, “entre Puerto Urraco i Atapuerca”, va definir el poble n'Agustí Parral.

Quan arrib a la rotllada del Bar Centro, en Biel Xau, que té el costum de manejar, mentre prenem cerveses, el Copilot, una Intel·ligència Artificial, ens demana: “Qui va dir això?” pregunta al redol d'amics, “És aliè a l'esperit del marxisme-leninisme enaltir a una persona fins a transformar-la en un superhome, dotat de característiques sobrenaturals semblants a les d'un déu. A un home d'aquesta naturalesa se'l suposa dotat d'un coneixement inesgotable, d'una visió extraordinària, d'un poder de pensament que li permet preveure-ho tot i, també, d'un comportament infal·lible”. Ningú ho va saber. “Idò” diu ell “No ho digueren referint-se a Donald Trump. No. Ho digué Nikita Jruschov, el 25 de febrer de 1956 al Congrés del Partit Comunista de la URSS, tot denunciant el comportament de Josef Stalin, mort tres anys abans d'un vessament cerebral”. “Demanar això en aquesta taula és complicat i delicat” li respon n'Amador Claret “perquè ja saps que mos movem entre el catastrofisme innat, el pessimisme ingenu o el bonisme nostàlgic”.

Li coment al meu amic Joan que no me sent gaire bé: “Això” diu ell “ja ho saps des de que eres jove, ets i seràs carn de divà de psiquiatre fins que te moris!” “He hagut de remar de valent per sortir-ne ben parat” vaig afirmar. “Però no te creguis...” els obr un poc la meva animeta al redol de tertulians, encara que la cadira era mal present i hi feia mal seure, “hi va haver dues coses que me marcaren en la meva adolescència. Una: que vaig ser segon en el campionat de ping-pong de la parròquia. Aquest fracàs m'ha acompanyat tota la meva vida, fent de “segundón”, mai de campió, quina creu començar alguna cosa i saber que no guanyaràs, quin trauma insuperable! Quin sentit de la inferioritat arrapat a la meva carn! No me n'he pogut alliberar mai! A l'hora de la mort esper, pel meu bé, també ser el segon, i que s'oblidin de mi, mentre aplaudeixen al guanyador. Dues: me digueren que per saber si tenia vocació havia d'esperar la crida del Senyor, i espera que t'espera, em preguntava si m'enviaria senyals fefaents de que havia de seguir la vocació de servir-lo, evidentment fent-me capellà. Idò això, espera que t'espera les senyals del més enllà... encara ara esper, dins el dubte de si no vaig saber escoltar o discernir les crides vocacionals que m'enviava subtilment Déu-nostre-senyor”. Així m'ha anat, pens, sense dir-ho.

Després de les converses i reflexions d'aquesta vetllada, mentre vaig caminant cap al turó, fosca serrada, i vegent el que me costa pujar, el cap me va cap a un poema de Sylvia Plath que titulà L'aspirant: “Abans que res, ja ets un dels nostres? / ¿Portes un ull de vidre, dents postisses o una crossa, / un clau o un garfi, / sexe de goma, pits de goma, / sutures que demostrin que et manca alguna cosa? / No, no? Com vols, doncs, que et donem res? / No ploris. / Obre la mà. / Buida? Ben buida. Heus aquí una mà per omplir-la, amatent / a servir el te i esbargir migranyes / i fer tot el que li manis. / T'hi vols casar? / Té garantia: / et tancarà els ulls quan t'arribi la fi i es fondrà de dolor”. Avui dormiré tranquil, me pareix.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2025 12:43


 

Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones

 

“Climent hauries de venir al sopar de demà”. “Demà?” “Sí, tenc una taula molt difícil i tu ets el meu 'help angel' per aquestes qüestions, no me pots dir que no”. Idò, cametes me valguin cap a la casa, majestuosa, dels meus amics, cultes, educats, sensibles i sobre tot, bons amics. Quan vaig arribar sonava una cançó del grup “Ànimos Parrec”: “Qui passarà per ses ginyes, qui esmotxarà els ametlers, qui farà cas en els vells...” El meu amic i amfitrió ha repoblat d'ametlers deus quarterades: “no vull que la Xylella me guanyi a mi també!”

Me toca seure a un taula devora el safareig, centenari, avui ple de nenúfars. La taula sembla difícil perquè hi han col·locat tots els outsiders del sopar, inclòs un servidor. M'havia posat les espardenyes d'espart vermelles, el calçons verds i la camisa blanca. Res! Les sabates més normals que hi havia eren unes sandàlies multicolors que duia un senyor que va dir que era peruà, de llinatge Iwasaki, parent d'enfora d'en Fujimori. Dues dones joves que feien coneixedor que eren parella, massa coneixedor, ho devien esser de fresc i encara menjaven pa de noces, vestits transparents de Cortana que deixaven, no entreveure, sinó veure, uns pits perfectes i uns monts de Venus bens depilats. Un matrimoni -“fem quedar bé amb aquest dos, m'havia dit el meu amic, són els més rics de tots el que hi ha avui aquí”- ell duia una camisa imperi carabassa i ella un vestit de llengües mallorquines. Un compositor, del qual el meu amic Joan Quena, que li havia estrenat una obra, em confessà que li hagué de dir que allò que havia escrit no hi arribava cap veu humana, 'cap problema va dir ell, ho cantarà una veu inhumana feta per la IA'. Mentre, ens servien, com sempre, un sopar de productes de proximitat, el millor eren els melicotons de son Burixó . El sopar començà fort, perquè n'Iwasaki, el peruà, demanà com se n'havien temut que eren lesbianes. En comptes d'importunar-se, se'ls il·luminà la cara: “Idò, quan no vaig poder aguantar més la llàstima que em feia que allò tan sòlid i enorme que m'havien ficat, es reduïa i s'ablania entre les meves cames fins que quedava com els calamars que arrebossava la meva padrina a la cuina”. Bono! Vaig pensar: avui m'ho passaré molt millor que l'any passat. 'Cosa que no passa ara' i mirà la seva parella amb amor. El de la camisa imperi prova de desviar la xerrada cap a la problemàtica del wellness com a negoci i el seu vessant sexual “he llegit que s'ha posat de moda lligar amb perfum de feromones, qui t'ensuma, si te n'has posat, fa que et percebi com la persona més atractiva; això pot ser un gran negoci”. “I tant” vaig dir “que ho demanin a l'actriu Gwyneth Paltrow “que llançà la marca 'Goop' i ara factura milers de milions de dollars” “I què ven?” “Es va fer famosa per vendre unes espelmes que feien l'olor de la seva vagina, però ven suplements alimentaris, vibradors, llibres de receptes 'detox', podcasts sobre mindfulness” “Està vostè molt ben informat” me contesta una senyora major, la única que du joies, altres han cregut que havien de vestir com l'hortera d'en Mark Zuckerberg, l'amo de Meta, i del Facebook i del WhatsApp. Diu la senyora: “tot això és una enganyifa, el benestar, físic i mental, al que aspira tothom, és una pràctica molt senzilla per conduir a un bon estat, que ara es diu 'holístic' i amb això dels perfums amb feromones: on anirà a romandre l'art de la seducció?” M'anava reconciliant amb els integrants de la taula i això que abans de venir havia practicat un exercici que feien els estoics, el premeditatio malorum, que consisteix en preparar-se mentalment pels moments en que creus que ho passaràs malament. Per fugir de la taula faig una pregunta 'destróyer': “Ja estan preparats per la tercera guerra mundial?” El més rics confessen que han comprat un terrenys al Neuquén, a l'Argentina, conec la regió, a la baixada de les muntanyes dels Andes, “per refugiar-nos d'una futura guerra nuclear”, tant els fa, si funciona o no la motoserra redemptora d'en Javier Milei. “Ens entrenam per a dissuadir els conflictes, però...” Quan veig que la discussió es mantén, me'n vaig. Els amics s'han comprat un obra de fang immensa de Miquel Barceló i l'han col·locada prop del torrentó, amb l'excusa de anar a veure-la, vaig a veure-la”.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb