Climent Picornell

Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:22


 
 

Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó.

 

La vila recobra el pas de la normalitat després de les festes patronals i el començament de l'any escolar i agrícola. No es veuen tants d'estrangers, habitants de les cases vacacionals, que han proliferat, i les dones magrebines, a l'hora de acompanyar els seus infants a escola, amb les seves túniques fins als peus, tornen a sortir aquesta curta estona pel carrer. Els talls de picapedrers han retornat a la feina. Ningú ha parlat d'espolsar ametles, algú sí que ha comentat la seva verema o la cuita de melicotons, d'aquests, ara, pel setembre, en vénen uns de carn blanca deliciosa.

Berén tot sol amb el campanar de l'esglèsia davant meu com a única companyia, disfrut de la fresca matinera i de l'excel·lent cafè amb llet que me fa n'Antònia Xiscolo. Poc a poc van arribant més parroquians.

En Miquel Nyorris, que avui fa seixanta-set anys, desenterra la seva dèria de totes les tardors, aprendre anglès. “A jo me'n va ensenyar es meu padrí” li diu en Toni Cotó “sí, ara ho veuràs, vos ho diré fil per randa: 'Veri güel, vol dir Miquel, veri gut, vol dir pa-eixut i tot lo demés és com noltros!” “Vaja! Me pensava anaves de veres”. “Pensa tú, si a n'es meu padrí li venia justet xerrar es mallorquí!” Al pas de les dones magrebines amb bastants de nins petits, un dels menuts fa una cucavela davant nosaltres, es provoca la xerrada, no per sabuda, manco repetida. “I els nostros no en fan d'al·lots, o en fan pocs o no en volen...”. “Sabeu que passa” diu en Bernadí Ferrando “Idò vos ho explicaré amb un exemple de ca nostra: Mon pare era germà de vuit, noltros només forem tres germans, jo només he tengut una filla, que diu que no vol tenir fills i viu amb una moixa, sanada, ho heu entés bé?” Apunt la lliçó de demografia d'Europa i de Mallorca, per si la he d'explicar a un altre lloc.

Saluda amb la mà en Miquel Clausí, famós al poble, un heroi, perquè un dia que se n'anava a Londres a veure el seu fill, professor de Cambridge, no li deixaren passar a l'aduana, dues ensaïmades, de cap manera, els havia de deixar; emprenyat les deixà, però abans hi ballà una jota damunt, poteja les ensaïmades mentre els deia als aduaners: “Les deixaré, però no les vos fotreu!”. Diuen que la gent li feia mambelletes. Passa madò Antonia Parritxona, sempre tota sola, sulla, sense dir adeu mai i pens en la cita de Charles Bukowski: “Només els bojos i els solitaris es poden permetre el luxe de ser ells mateixos. Perquè els solitaris no necessiten complaure ningú i als bojos no els importa ser compresos”.

Ha fet quatre brusques, però no ha plogut massa, n'Amador de Planauva no acomplirà el seu desig de trobar esclatassangs 'grossos com a capells'. “Per aquell 'entonces' devia ploure més” diu “però així mateix hi he anat a cercar, amb el meu nét, i sabeu que va trobar el punyetero? La barramenta d'un pony que vaig enterrar fa anys devora un bocí que tenc prop del pinar d'En Simona. Això va ser tota la caçada! 'Tira això!' li deia. Ell... no hi va haver manera. Li he feta ben neta i la té penjada dins es seu quarto”.

Me'n torn per amunt cap al turó i encara sent el que me deia n'Antònia Pixedis, més avall: “Als vint anys tothom em deia: 'Veuràs quan tenguis cinquanta anys!'. I ara, que en tenc cinquanta, que vols que te digui? No he vist res de res”. I jo que ja n'he fet setanta! Res, de res, de res. La moixa de tres colors, quan arrib a a canostra té juguera, me mossega, sense estrènyer fort, una vegada i una altra, símbol d'amistat, o d'amor, qui sap. Esper dormir bé avui, me despert cada dia a les quatre i venga a fer voltes i voltes dins el llit, és ben cert el que deia l'escriptor sicilià Gesualdo Bufalino: “No és el somni, sinó l'insomni de la raó, el que genera monstres”.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:20

 
 

Caminant per Palma amb els turistes i els residents

 

Gran Joan Miró! Baixant d'Es Baluard ens asseim al Bar La Llotja, a la placeta del mateix nom. Un músic 'espontani' intenta fer creure que sap tocar la guitarra, malgrat el seu altaveu ho desmenteix, a una plaça que és zona saturada de renou. Enceta la conversa en Biel: “El turisme a Balears, és un espai d'encontres o de desencontres?”. Jo li responc ben aviat: “Residents i turistes som actors i comparses del canvi social a les illes Balears”. “Molt bé Climent, està molt bé”, és na Judit qui parla, “però responent a la qüestió d'en Biel: encontre o desencontre? La qüestió posa sobre el camí incert de les anàlisis duals, maniquees, blanc o negre, ¿El turisme és, o ha estat, bo o dolent? El que és clar” afirma taxativament na Judit “és que el turisme com a element de coneixement mutu entre els diferents pobles del món, de la terra, del planeta, com element de germandat universal, ha de ser molt matitzat per mor de la seva concepció com a factor de canvi, d'estandardització social, de germen d’uniformitat”. “Però hem de tenir en compte” és en Joan qui ara intervé amb la seva ànima de sociòleg “que el turisme ha significat el factor de canvi més important per a les illes Balears en el segle XX, que aquest canvi han afectat multitud de variables: formes de vida, sistemes de valors, comportament individual, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals...”. “Tot això està molt bé, però” és n'Apol·lònia qui ho manifesta, “jo puc certificar l’augment de la inseguretat en els destins turístics, i no només jo, molta gent veu el turisme com un factor de desestabilització de les poblacions residents; per exemple, els joves residents són més sensibles al conegut “efecte exemple” del turisme; es demostren les diferents demandes i incompatibilitats dels turistes i els residents”. “Però els residents, és a dir, noltros, no constituim un grup homogeni i la reacció davant el turisme pot ser variable. Cal situar correctament l’etapa de desenvolupament del destí turístic, l’estacionalitat del seus models d’activitat o les diferències culturals entres turistes i residents. I també la proximitat laboral o geogràfica dels residents al fet turístic, la seva 'implicació' en l’activitat turística i algunes variables demogràfiques i socioeconòmiques més, edat i formació entre elles”, conclou en Paco taxativament, mentre engoleix un “trifàsic” amb delectació. “Però no hem de ser tan negatius” és n'Enric aquesta vegada “heu de tenir en compte els beneficis econòmics i socials del turisme, en general, extrapolables a les illes Balears, el turisme ha millorat l’ocupació, ha generat llocs de treball, ha generat intercanvi exterior; ha complementat la producció i altres activitats; ha tengut efectes econòmics multiplicadors... “Si però ha tengut també altres impactes socioculturals” és n'Eulàlia desde la seva perspectiva “és ver que es poden millorar les barreres socials, racials, polítiques i religioses; i ha millorat, de retruc, l’apreciació de la cultura dels residents”. Insisteix n'Enric “Tot s’ha de dir, però, que el turisme també pot causar inflació, pot afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, pot generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, pot destruir recursos i crear contaminació ambiental i visual; pot contribuir a la manca d’enteniment entre els pobles en contacte, pot conduir a la xenofòbia, pot fomentar la inseguretat i pot crear conflictes en la societat d’acollida...” “Atura, atura! Me pensava que eres un defensor del turisme” diu en Jaume a n'Enric “I ho som!” Afirma “Però no s'ha de contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, sinó que, en funció dels seu grau de desenvolupament i de les característiques concretes de la societat on es desenvolupa, ha tengut, té, i tendrà, efectes positius i negatius”. Li feim mambelletes i entram a veure l'exposició d'escultures de Joan Miró que hi ha dins la Llotja, des d'on és sent un grup d'acordeonistes romanesos que maltoca “Clavelitos”. Les dues cares del turisme, un altre pic.

 

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:19


 
 

Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino

 

“Les banderes: bolquers per a pobles infantils que es compixen al llit. Ja que alguns moren encara per creure en elles, s'hauria de fer-les canviar cada dia, deixar, què sé jo, el tricolor a Madagascar, o a Itàlia la mitja lluna” (Gesualdo Bufalino) Sempre cont que em vaig inspirar, pels meus 'Jardins d'Altri', en Adolfo Bioy Casares i el seus De Jardines Ajenos, on ell recollia cites excelses de Shakespeare, però també 'ripios' d'un tango o anuncis d'un tauler d'hospital, composant un patchwork divertit, enginyós i savi. Hi ha però “experiments” als quals hi vaig arribar més tard. Són el casos de El Malpensant i Bluf de Paraules del sicilià Gesualdo Bufalino. De Sicília sempre he dit que m'han agradat Sciascia i Camilleri, però el meu amor per Bufalino els guanya. Bufalino: “Hi ha dues classes d'estúpids: els que creuen en tot i els que no creuen en res. Per desgràcia jo pertany a les dues”. “Una puta magra a Nàpols, després de la guerra: 'Es nota que ets un senyor, els vulgars trien les grasses'.” “Li agradava llevar-se la corona de llorer davant del mirall i provar-se'n una d'espines”.

Gesualdo Bufalino va néixer a Comiso el 1920, ciutat en la qual va residir tota la seua vida. Als 60 anys, animat per Leonardo Sciascia, es va donar a conéixer amb la novel·la Llanda de l'empestat. A aquest llibre n'hi seguirien vint més, entre els quals els dos llibres d'aforismes i altres pesques, ja citats. Bufalino va morir, el 1996, en un accident de cotxe, quan ja era considerat un dels millors narradors italians.

En els textos citats el lector hi trobarà una fidel mostra de l'agredolça ironia amb què Bufalino explora els temes més diversos, més profunds, més banals i més inusitats: la mort, el feminisme, conduir un automòbil, Déu, el paper dels crítics, els límits de l'art, l'ànima siciliana, l'escriptura i la vida. Bluf de paraules és un conjunt de xafarderies privades i públiques, records, paradoxes, coses òbvies lúgubres o alegres. Malgrat que el llibre sigui considerat aforístic, ell ho té clar: "El que suporten malament els aforismes és la quasi total absència de subjuntius i condicionals".

Vegeu-ne una mostra: "Tota dona que no m'estima és un home". “La meitat de mi no suporta a l'altra i busca aliats”. “El pacifisme és tort, però el bel·licisme és cec”. “Abans estimava els sentiments excessius; ara no els suport”. “Sense notes a peu de pàgina, algunes dones no es comprenen”. “Si voleu saber més de vosaltres, escolteu darrere de les portes”. “Viure d'incògnit, com Déu”.

Sobre la literatura: “Pensar en el mal, sense atrevir-se a complir-lo… Així es formen les vocacions poètiques”. “Qui abusa del propi enginy no mereix misericòrdia”. “La calúmnia desinteressada és, en qui la propaga, indici inobjectable de talent literari”. Com es pot veure tenia molt clar el que era la professió d'escriptor: “Què pots esperar d'uns tipus que es passen dia rere dia enfront del seu escriptori ajuntant paraules? Quasi no som humans, estam més prop dels caníbals, perquè aprofitaríem qualsevol cosa que ens contàs un amic en la intimitat, som éssers capaços de vendre els fills per una bona frase, que no es cansem mai d'espiar i furgar en els secrets aliens. Mala gent. Mantingueu-vos allunyats de nosaltres”.

Més cites de Bufalino: “Sospit que hi ha un polsim de vanitat en els meus arravataments d'angoixa”. “Abans del naufragi: llançar, amb les coordenades incorrectes, la pròpia minúscula botella a la mar”. “No hi ha cap raó perquè una idea regada amb la sang dels màrtirs sigui menys estúpida que una altra”. “Quina vergonya, després d'una honorable carrera de masoquista descobrir que m'estim molt!”. “Cap passió crema si no l'alimenta, de tant en tant, la mala fe”. “Com tot home lleig, sempre he estat objecte de passions desinteressades”. “Hi ha éssers desafortunats, l'única ambició dels quals en la vida és perfeccionar el desastre”.

Mai m'he volgut aferrar a la cita o a l'aforisme transcendent i engolafrat, ben igual que Bufalino, que ho diu molt bé a Les Calendes Greques: “D'acord: anacrònic fracassat, incapaç de pertànyer al meu temps, incapaç de guanyar-me als altres, no per això em rendesc... D'ara en endavant aquesta serà la meta: fer-li ganyotes al més sublim, enganar-lo sempre que es pugui amb una tímida bufonada, amb un acudit de petit bar”. D'això es tracta. Però: “La felicitat existeix..., n'he sentit a parlar”.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

D'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2025 10:16

 
 

D'on ve el nom de 'sobrassada'?

 

Al meu poble, Sant Joan, a Mallorca, encetaren la “sobrassada més grossa del món”, dins la pell de l'esquena del porc hi caberen setanta-sis quilos de pastó. Però, perquè és diu sobrassada? Sobrassada és, evidentíssimament, un italianisme incorporat al català de Mallorca, des de fa molts d'anys. La cita recurrent és la del Diccionari Alcover-Moll, que dóna com a bo el seu origen italià, el mot «soprassata», un farciment de carn de porc. Descarta el desbarat que véngui de «sobre-asada», perquè és crua, però hi ha -com veurem ara- una «soprassata» que és resultat d'una bullidura. La cita que es fa d'una missiva del Rei Martí, l'any 1403, demanant que de Sicília li enviïn «sobressaoes» [sic] (una errada de copista per «sobressades»), és la més repetida. I la seva procedència, a vegades, obviada. El doctor Antoni Contreras situa molt bé la problemàtica i com el meu admirat mestre Joan Coromines deixen portes obertes. El fet és que a partir de la segona meitat del segle XVI 'sobrassada' és un vocable corrent a Mallorca.

En italià es troben molts diversos mots, indecisos, que han conviscut, antigament i en l'actualitat: Soppressata, Sopressata, Soppresata, Sopresatta, Soppresatta, Sopresata, Sopressatta, Soppressatta, Soprasatta, Soprasata, etc. Encara que dos hi són de manera preferent: «soprassata» i «soppressata». Aquest dos predominen molt per sobre qualsevol altre i són usats per denominar dos productes molt diferents de la matança italiana del porc; perquè hi ha també «soprassata» de pop (i de sèpies i calamars) i de «vitello». Indubtablement el seu origen és de «soppressare» («stringere con soppressa»). Que vol dir premsar o comprimir, la qual cosa implica que el farciment de carn de porc es comprimia a l'interior d'un receptacle, i és premsava per eliminar-li l'aire que podia fer malbé el preparat; però alguna sobrassada calabresa o siciliana no té la forma que comporta el pressionar o prémer sobre dos costats un budell ple de farciment. L'origen de la sobrassada de les illes Balears prové de la «soppressata» del sud d'Itàlia, no de la del nord i centre que és un embotit que es fa bullint el cap del porc amb les orelles i el morro i la llengua, desferrant la carn dels ossos, afegint-hi greix, sal i espècies i embotint-ho. L'aspecte, la textura i els ingredients -encara que siguin del porc- no tenen res a veure amb la nostra sobrassada, ni amb la de Calàbria o Sicília. És semblant a una cosa que en deien per aquí «Cabeza de Jabalí». La nostra sobrassada no prové d'aquesta «soprassata» bullida.

A la segona, i aquesta és la bona, li direm “Soppressàta” i es fixin en l'accent i en la pronúncia, quasi com nosaltres. Aquesta per antonomàsia és la calabresa i siciliana, la de les regions de la punta de la bota que dibuixa la península italiana. Les «soppressàta» amb pebre vermell dolç són anomenades dolces i les coents «piccantes» i les que no tenen pebre vermell, que també n'hi ha, són quasi iguals, al que a Menorca en diuen “carn i xulla” o al que al meu poble, Sant Joan, en diuen “Sobrassada Catalana” o de Vic, una espècie de «fuet», però farcit dins un budell més ample.

El nom genèric de «soprassata» o «soppressata», present a milers de pàgines d'Internet, els ve perquè són carns de porc i perquè són premsades, o comprimides. D'aquí ve el nom i la paradoxa de que la nostra, justament, no ho és premsada. N'he vist de calabreses i sicilianes que tampoc no ho han estat i són, exteriorment, exactament iguals que les d'aquí, però per dins tenen el greix blanc més gros, i la textura menys pastosa, també les pengen i l'aire les cura. Així, la sobrassada mallorquina deu el seu nom a un embotit del sud d'Itàlia, que usava el budells del porc per farcir-lo, i premsar-lo, d'una pasta crua feta de carn bona de la matança del porc, amb afegitó del magre amb greix -de la xulla que deim a Mallorca- sal i espècies, principalment pebre negre, aquest, conegut molt anteriorment que el pebre vermell. Quan es divulga, des d'Amèrica, a partir del segle XVI, el pebre vermell, probablement pel seu perfum i per les seves propietats conservants, antioxidants, es desenvolupa, a Itàlia mateix, una variant de l'embotit originari -dolç i coent-, que probablement fa innecessari el seu premsat. La pregunta és: ¿aquesta varietat de sobrassada amb pebre vermell, més pastosa -«paté» per untar- és també originària d'Itàlia o és a Mallorca, ja amb el nom posat d'abans, on férem l'invent? Me decant per aquesta darrera possibilitat.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb