Climent Picornell

Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:22

Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant.

Els Jardins d'altri els confegesc arreplegant d'ací i d'allà, coses que he trobat sense cercar-les massa i que me diuen cosa. Demà he de tornar xerrar, a Andratx, d'en Guillem Frontera, que encara no fa un any que ens va deixar. Sempre me deia: "El meu poble és com una mina a la qual he acudit sempre en cerca de materials de construcció literària. I això que no hi he viscut sempre. Ara crec que hi visc, com a conseqüència més d'una inèrcia que no d'una decisió raonada i enraonada”. Enyor les converses amb en Guillem, a Ariany o a Sant Joan, parlant del país i la seva situació, del món i de la bolla. Un dia, va sortir aquella dita, atribuïda al president Kennedy: «Enlloc de preguntar-te què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu per el teu país” i Frontera hi afegí: “...si la resposta és correcta, participaràs en el sorteig d’una setmana de vacances a Tenerife per a dues persones, tot pagat». De si podíem salvar alguna cosa del que quedava a Mallorca, després de la malifeta social i paisatgística, solia repetir: “Brutta situazione, comandante!” Aquesta expressió l'emprava, en temps de la guerra civil, un militar italià al qual un col·lega menorquí demanava que els bombardejos de Maó no afectassin ca seva: Brutta situazione, comandante!! li repetia l'italià. I acabava en Guillem: “Al nostre país li falten poques coses... però essencials! Brutta situazione!”. Cerc, i el trob, als prestatges desordenats del meu estudi el seu llibre Bombolles de sabó i obrint-lo a l'atzar: «La capacitat de resistència a l'adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa». Pens que ho podria lligar amb el que deia Paul Valéry: “Quan algú et comenci a llepar les soles de les sabates, posa-li un peu damunt el cap, abans que et comenci a mossegar els peus”. Aquest aforisme el vaig arreplegar al Museu del calçat i la indústria d'Inca. Curiós? Te a veure amb els peus! Tanmateix (Frontera, again): "Soledat: És el lloc on t'endinses en allunyar-te dels teus morts".

Mentre pel toca-discs (sí, sí, era un LP...) sonava el Parado de Valldemossa que cantava: “Sortiu al·lotetes, sortiu a ballar, que venen els moros i mos n'hem d'anar”! Vaig barrinar un llongo per aturar ràpidament l'aparell, els meus veïnats són magrebins: el que cantava el Parado no era políticament correcte, no era woke. “Però això és una cosa d'abans”, me diu algú de ca nostra, “ara...” “Ara! Antes, antes... va dir en Canyot!” dic copiant el que solia dir mon pare. Me prepar per baixar al cafè. No són de la gauche divine els cassinos del meu poble, més aviat són de peu-pla, sols que m'entenguin, vull dir de tocar amb els peus enterra. I em torna sortir en Frontera: «Tenien els seus restaurants, els seus bars quasi exclusius, els nights clubs on rematar unes jornades només a l’abast de cossos robusts o dedicats tan sols a llenegar suaument per les nits de Barcelona, els seus alcohols, l’estridència dels llums parpellejants, la seva música i aquella promiscuïtat ecumènica que era, digué un filòsof, l’excipient de la gauche divine». Ho diu a la seva novel·la Sicília sense morts, una novel·la negra. I parlant de thrillers, conta Iñigo Domínguez que el 1943 Billy Wilder començà a escriure el guió de Double Indemnity juntament amb Raymond Chandler especialista en el génere negre, que no era un tipus dur, sinò un senyor molt normal que li semblà un avorrit funcionari. No es van entendre gaire, però els sortí una obra mestra de la història del cinema, set òscars.

Me trob amb aquest oxímoron oriental, tan mal d'entendre per a un servidor, a no ser que no vulgui dir res: “La comunitat sense comunicació deixa pas a la comunicació sense comunitat” (Byung-Chul Hang a La desaparició dels rituals, Herder). I acab amb en Frontera que deia: “En l’art de 'vorejar' el poder, el mediocre no té rival”. I afegia, “...i aquí, a Mallorca, no té rival en l’art de 'conquerir' el poder”. Llepaculs i enxufats. Ho tenim així. S'hi escau el que deia Josep Albertí: “No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant."

Climent Picornell