Climent Picornell

 

 

Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça

 

Els capellets de teulada surten d'entre les teules i en les encletxes de les parets de pedra seca que miren a Tramuntana, diuen que són bons per menjar, servidor, però, no ho provarà. Som massa maniós i estugós. Veig un ropit i un busqueret de cap negre, grassos, han acumulat greix per partir de l'illa cap als seus quarters de primavera i estiu. Les esparregueres, tímidament, treuen ja els primers espàrecs.

Trob en Bernadí Pança pel camí de Son Baró amb bastons de nordic-walking. Me diu en Bernadí: “Alerta Climent amb ses teves mirades de folklòric ploramiques, que dius tu! És cert que hi ha valors a foravila o als pobles. El problema és que se'ns oblidi polititzar sa nostra mirada!”  “A mi me fa molta vessa! Me n'afluix!” Li responc. “Idò, no te n'ha de fer tanta!” replica. Adéu, adéu, cadascú pel seu camí. Me ve al cap la reflexió dels famós antropòleg Claude Lévi-Strauss:  “Una cultura només es pot entendre des de fora, sense participar en les auto-mistificacions en les quals es recolza”. Això, un servidor, és totalment incapaç de fer-ho. Conten d'en Bernadí que va anar de putes i ella li va dir: “Son mil y la cama”. L'hi donà un bitllet de mil, i la senyora li demana: “Y la cama?” I en Bernadí, que era estalviador, o aferradot, li contestà: “Nada de cama, ho farem de drets! Tu t'acotes una mica i jo ja la te ficaré, 'collir herba' se diu això, sense 'cama' !”

Vaig a comprar dues arengades, m'agraden torrades i esmicolades dins tomàtiga de ramellet, també torrada. Al sen Toni Garbau també li agradaven molt. No les comprava d'una en una, en tenia una bóta sencera. Un dia, fent les preparacions -les arengades s'havien de premsar ben premsades- ell les posava entre el bastiment i la porta. Tancava la porta i premia. Un dia va fer tanta força que li botaren les tres frontisses i la porta li caigué damunt. “Vatuadell! Aquests peixets són rabassuts avui!” Diuen que va dir.

En Jaume Cot pinta les persianes, ja els feia una bona falta. “Jaume: no n'has de fer massa!” li dic. S'atura i me diu: “Saps que és de bo de fer: Ara ves aquí !  Ara tu ves allà ! Ara fe això!... Es comandar no fa bòfegues!” “A ses mans no, però a lo millor en fa a altres parts” respongué en Toni Ximenis que mos escoltava. He sentit a dir que en Ximenis no era molt destre en les coses del bricolatge. Havia de fer unes feines, poques i petites, i li van vendre ciment ràpid. En va fer una senallada grossa, però un pic feta li mancà, la plana, després una fusta, i després no sé que més i quan tornà al pastó, allò havia forjat i no pogué treure ses paletes amb les que havia mesclat. El 'vatues' i 'mecags' se sentien d'un tros enfora. Sa dona se'n temé i li entaferrà una bona paperina!

Al cassino sent en Pere Cai que remuga: “Per què? Per cagar com un puput? Has d'anar alerta amb sos ous de gallines que van a lloure! Poden tenir brutor aferrada i llavors això pot anar en es menjar!” Se coneix que ha anat destrempat. Entra en Colau Agró. Va sempre per tot com d'amagatotis. “Va sempre així d'ençà que son pare se va matar, se va tirar dins un pou, cosa rara, ja saps que a la pagesia els homes se solien penjar i eren ses dones ses que se tiraven dins els pous, però ell ho va fer així. El trobà ell, que no sé com hi baixà, amb una corda el fermà i, estirant amb so cotxo, el va treure. Pensa tu! Aquell cos mort pegava pels costats des pou i el va treure tot nafrat. El carregà i cap a ca seva. Tot perquè sa gent no sabés que s'havia suïcidat i no li fessin s'autòpsia. Tanmateix, sempre n'hi ha un que mira. En Jordi Cocover ho va veure i l'endemà ho sabia tot es poble”.

Per avui ja he acabat els menuts. Me'n vaig a veure el Barça. L'he tallada ben justa, l'àrbitre ja siula el començament. Passarem pena, com sempre, els barcelonistes. Deu ser mala d'engirgolar una entitat com el Barça, pens. S'asseu devora jo en Biel de Son Fangos amb un quissonet menut, me parla dels seus galindons, que li fan molt de mal. En Lewandosky fa el primer gol.

Climent Picornell