Climent Picornell

Jardins d'altri amb passat, mort, Abascal, cans i moixos. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Abril, 2026 10:17

Jardins d'altri amb passat, mort, Abascal, cans i moixos

“Un home feliç no té passat, un home infeliç... no té res més”. He de suposar que no té res més que passat i això el fa ser infeliç, o no? La frase és de Richard Flanagan, novel·lista australià, de Tasmània per afinar més, al llibre L'estret camí cap al nord profund. Sempre dic que la idea de la meva mort m'acollona un 'muntó', que diuen els valencians, em fa infeliç. Per això quan algú opina, par atenció: “No tenc por a la mort. Pens en ella des de que vaig néixer. No m'assusta. Si no pensam en la mort, no estam vivint. No crec en Déu, si existeix ell sí que creu en mi. Jo no visc en aquesta realitat. Som jueu perquè vaig néixer jueu, però no som jueu. Així és la cosa” ho diu Alexandre Jodorowsky, xilè, nascut el 1929, artista. Però... en canvi Dylan Thomas (1914-1953) diu: “No entris dòcilment en aquesta bona nit / Que al final del dia hauria de cremar i fer delirar la vellesa; / enfureix-te, enfureix-te davant la mort de la llum”. La nit i el dia. Ja saben de quina part estic.

“Estem buscant referents, arrelar-nos i viure la vida el més prop de la veritat possible, una veritat lliure i sense complexos”, en boca d'un jove de la generació Z, de dretes, molt de dretes. “Déu, pàtria i mercat”. Tot això s'entremescla en el discurs de l'economista Antonini de Jiménez. “Espanya necessita més Mercadones i menys inspectors d'hisenda. Els Sants del segle XXI seran empresaris o no seran”, proclama amb entusiasme aquest youtuber sevillà. “Si algú vol entendre què és Espanya, ha de passar pels valors cristians”, assegura l'economista Jano García, autor de El triunfo de la estupidez. Ara el líder, Santiago Abascal: “Hay que proteger los espacios públicos de prácticas ajenas a nuestra cultura”. Els podem oposar el que diu Pilar Mera: “Hem de començar per entendre que integrar no és sinònim de diluir, sinó de construir i assumir realitats plurals i mòbils que parteixen d'uns mínims irrenunciables per a la convivència democràtica. Sense espais pels guetos i combatent l'exclussió social que és la principal gasolina pels conflictes. I no oblidar mai la humanitat de l'altre i la seva condició d'igual”.

Un dels llibres que més èxit tenen avui en dia al Japó és Li receptaré un moix de Syou Ishida -l'ha publicat Columna edicions- un 'healing book' o llibre de ficció curativa, on els moixos són les criatures sanadores de totes les històries contades, és un exemple més del poder curatiu de les mascotes. Moix o ca? El moix et dona més sensació de relax, benestar, tranquil·litat, el ca et fa ser més sociable, t'obliga a sortir i relacionar-te. En tot cas els animals ofereixen una rutina que és positiva i molt més si les persones viuen soles o passen un mal moment. Thais Gutiérrez al diari AraBalears esmenta que “la relació que s'estableix amb un animal de companyia seria una barreja de la relació que podem tenir amb un fill o un amic”. Contava Rosa Montero, en les seves xarxes socials, que amb la mascota “hi ha un intercanvi de calor i afecte essencials que t'exclou de la definició exacta de soledat”. Alguns dels seus seguidors afirmaren que els seus animals formaven part de la família, cosa que irrità a molts d'altres que afirmaven que la família no inclou 'bitxos' peluts. Ella afirma que sí, tot i que “es cert que un ca no substitueix un fill ni a cap altre individu sinó que aporta coses (sanadores i meravelloses) que només pot donar-te la relació amb un animal no humà”. Lord Byron es referia al seu ca com portador de “totes les virtuts de l'home, sense els seus vicis”. Precisament en aquest 'estar devora nosaltres' trobava Curzio Malaparte que el seu ca, Febo, era el reflex del seu esperit: “Sentia que es pareixia tant a mi que era la imatge de la meva consciència”. I ja no en parlem de la mort d'una mascota. Vaig dur dol per un conill, Ollaus li deien, que era el meu amic, el sabia fer ballar, i mumare el va aguiar amb ceba! Wallace Sife en The Loss of a Pet – La pèrdua d'una mascota- diu: “el vincle amb un animal de companyia és una relació psicològica complexa, arraigada en les nostres necessitats d'afecte i tendresa. Coneixen el poema de Un perro ha muerto? De Pablo Neruda, diu: “Y yo, materialista que no cree / en el celeste cielo prometido / para ningún humano, / para este perro o para todo perro / creo en el cielo.”

Ricardo Domingo, joier de professió diu: “Quan més local ets. Més internacional tornes, perquè ningú pot ser com tu” . Per un folklòric ploramiques hiperlocal com un servidor, que té moixos, no me queda sinó donar-li la raó.

Climent Picornell