Climent Picornell

Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Maig, 2026 12:37

 

Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc.

Mata de Jonc celebrarà 50 anys com a referent de l’educació en català a Mallorca. Fou una escola que va desobeir abans que fos normal el realitzar tot l'ensenyament amb català. Mig segle després, el sistema educatiu assumeix com a pròpies moltes de les idees que un grup de famílies i mestres va haver de defensar sense suport, amb precarietat i contra la inèrcia institucional. Hi ha projectes que neixen per encaixar. I n’hi ha que neixen per incomodar. Mata de Jonc forma part, sense cap dubte, del segon grup. Cinquanta anys després de la seva fundació, la seva història no s’hauria d’explicar com una simple celebració, sinó com el record d’una desobediència conscient. Perquè això és el que va ser, una escola que no va esperar permís per fer allò que considerava just.

La seva gestació, entre els mesos d’abril i maig de 1976, no responia a cap pla institucional ni a cap estratègia política definida. Era, més aviat, la resposta d’un grup de famílies i mestres que no trobaven en el sistema educatiu cap espai que respongués a les seves inquietuds. Veníem d’un franquisme que havia capolat la llengua catalana, uniformitzat els continguts i convertit l’educació en una eina de transmissió acrítica. En aquest context, decidir crear una escola nova, activa i en català no era només innovar, era contradir obertament l’ordre establert.

El nom de Mata de Jonc, extret de la Crònica de Ramon Muntaner, no era cap detall anecdòtic. La imatge de la mata que resisteix unida i es desfà quan se l'estira fulla a fulla era tota una declaració d’intencions. No es tractava només de fer escola, sinó de fer comunitat. I aquesta idea, avui repetida en discursos pedagògics, aleshores era una aposta arriscada. El curs 1976-1977, l’escola va començar a funcionar. Ho va fer amb una voluntat clara: un ensenyament actiu, arrelat al medi, capaç de tenir en compte les necessitats dels infants —també les discapacitats— i fidel a la realitat lingüística i cultural de Mallorca. El català no era una assignatura més, era la llengua natural del projecte. La seva estructura també era una presa de posició. L’escola es va organitzar al voltant d’una associació de famílies i una cooperativa de treballadors. No hi havia jerarquies rígides ni direccions allunyades de la base. Hi havia una voluntat compartida de gestionar el projecte de manera assembleària. Entre els noms propis hi destaca Conxa Vidal Oliver, com l'ànima del projecte, envoltada d'altres mestres i famílies. Mata de Jonc és, sobretot, una vivència col·lectiva.

Els inicis, com passa sovint amb els projectes que no s’ajustaren al guió, varen ser difícils. L’escola començà en un petit local de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a la plaça Santa Pagesa, un espai que havia funcionat com a 'guarderia' parroquial. Aviat es va fer evident que aquell lloc no era suficient. Els infants es varen haver de repartir entre aquest local i una casa de la possessió de Son Anglada, cedida per Antònia Bonet i Pere Jofre. No era una solució pedagògica òptima, però era la manera de continuar. Amb el temps, el centre es traslladaria a l’edifici del carrer de Son Espanyolet, antic Col·legi del Sagrat Cor, adquirit per la cooperativa a finals dels anys vuitanta. Però aquest final aparentment estable no pot fer oblidar el recorregut previ, marcat per la precarietat i la manca de reconeixement.

Perquè si alguna cosa va caracteritzar els primers anys de Mata de Jonc va ser l’absència de suport institucional. Les dificultats econòmiques eren constants i el reconeixement oficial no arribava. Davant això, la resposta no va ser la resignació, sinó la mobilització. La imatge d’una comissió de mestres i famílies ocupant pacíficament la sala d’espera de l’Ajuntament de Palma, amb pancartes, globus i adhesius, per reunir-se amb el batlle Paulino Buchens, és prou eloqüent. No reclamaven privilegis. Reclamaven condicions mínimes: una subvenció per sostenir el projecte, recursos per adequar espais, mobiliari procedent d’escoles públiques i, sobretot, la legalització de l’EGB en català. Volien evitar que Mata de Jonc es convertís en una escola per a uns pocs. Volien que fos una opció real i no elitista.

Les gestions arribaren fins a Madrid, amb la intervenció de Josep Melià. Mentrestant, el centre creixia. Ja comptava amb 105 alumnes i un equip de 14 educadors, 2 cuiners i 2 persones de neteja, tots amb el mateix salari -23.000 pessetes- molt inferior al de les escoles públiques i privades. Aquest detall no és menor: parla d’una manera d’entendre el treball basada en la igualtat i el compromís. Per fer-se visibles, organitzaren un acte a la plaça Major de Palma amb cercavila i titelles. Però la visibilitat no sempre es tradueix en decisions polítiques. La proposta de convertir Mata de Jonc en un centre pilot no es va concretar. La voluntat institucional, una vegada més, es va quedar a mig camí. Finalment, el 8 de maig de 1980, l’escola va ser legalitzada. I el curs 1984-1985 es va iniciar el procés per obtenir el concert, vuit anys després d'un projecte que ja havia demostrat la seva viabilitat.

Mata de Jonc no només va ser diferent per la llengua. També ho va ser per la seva concepció educativa. El seu manifest de 1978 parlava d’una “escola nova, novíssima”, que es negava a reproduir els models socials dominants. La gestió assembleària i la implicació de famílies i treballadors no eren només una forma d’organització, sinó una declaració ideològica. L’ensenyament en català, en aquell moment, no era una opció neutral. Era una aposta. Davant la manca de materials, el mateix equip docent el creava; entre ells Ansa per Ansa, d’Elisabet Abeyà, Maria Fortuny i Assumpta Mascaró, n’és un exemple. El premi Baldiri Reixac va reconèixer aquesta tasca, però el seu valor real ja s’havia demostrat a l’aula.

Les imatges dels primers anys, estudiades pels pedagogs Josep Casasnovas i Francisca Comas, mostren una escola activa, amb mestres com Conxa Vidal o Margalida Munar treballant amb infants en entorns creatius, sovint amb materials reutilitzats. No era una escola per 'aparcar' els infants. Era una escola que educava. I això, en aquell context, no era menor. La Universitat de les Illes Balears també s’hi va fixar aviat. El vídeo Escola Mata de Jonc: Treball dins l’aula, produït pel Servei de Recursos Audiovisuals, no només documentava una experiència, sinó que la convertia en model. Cinquanta anys després, moltes de les idees que defensava Mata de Jonc han estat incloses pel sistema: l’ensenyament en català, la pedagogia activa, la participació de les famílies. Però això no hauria passat sense projectes que, com aquest, varen assumir el risc abans que fos còmode fer-ho.

El seu llegat no es limita als exalumnes —arquitectes, enginyeres, matemàtics, manescals, professores, artistes...—, sinó que s’estén a una manera d’entendre l’educació. També a tots aquells estudiants seus que no surten als titulars però que han crescut amb una mirada crítica i arrelada. Mata de Jonc no va néixer per adaptar-se. Va néixer per posar en qüestió. I en un moment en què moltes d’aquelles conquestes tornen a estar en debat, potser convé recordar que res del que avui sembla normal va ser mai inevitable.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb