Climent Picornell

Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2026 10:24

Jardins d'altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis.

Arrepleg al 'Jardins d'Altri' citacions extemporànies o serioses, tant se val. Observam les paradoxes de la modernitat que desgrana Manuel Castells, per exemple: “Un multimilionari es converteix en agent de la transformació del sistema, recolzat per la classe obrera” (es refereix a Trump) o “La paradoxa més extraordinària és que la millor empresa del segle XXI ha estat un Estat comunista”, es refereix evidentment a Xina, davant això, deia, algun espavilat o espavilada com Cris Noguer ens vol convèncer amb una altra paradoxa: “L'únic futur que tenim és el futur arcaic. Cal centrar-nos en el decreixement i recuperar molt coneixement del passat”. L'olor a woke entabana. On menys te penses trobes un pensament desllorigador del maremàgnum en el que estam immersos: “S'ha d'evolucionar constantment sense deixar de ser conseqüents amb la teva pròpia història”, ho diu Maurizio Marinella, un antropòleg? No, un empresari, referint-se a la moda. O sents un clam d'autoafirmació: “Estam preparats per enfrontar-nos al que segueix”, no diu a què, ho escriu una tik-toker anònima carregada d'autoestima davant... el futur arcaic. No com aquell artista que a Catar, exposà només quadres blancs, qüestionat per això, responia: “Davant el món d'avui l'artista no pot dir res”, un altre espavilat, un crític d'art ho catalogà com el “cul de sac de l'art minimalista”. Trob, encara , molt més pertinent el que diuen que digué Theodor Adorno: “Escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie” -es referia al camp de concentració nazi, evidentment-.

Davant tanta pedanteria, preferesc les citacions extretes de pel·lícules antigues: “Vaig néixer quan em besà, vaig morir el dia que m'abandonà i vaig viure les poques setmanes que m'estimà” en boca, primer de Humphrey Bogart, que ho fa repetir a Gloria Grahame, mentre condueixen, al film En un lloc solitari (1950) de N. Ray. Grahame en Els subornats (1953) de Fritz Lang fa el paper de Debby, amb mitja cara desfigurada per un cafè bullent que li havia tirat Lee Marvin, diu també: “Una cicatriu no està tan malament si només és a un costat de la cara. Sempre es pot passar per la vida de costat”. Meravellós! Ja m'agradaria passar de costat per molts d'aconteixements. Idò! “Que val un quilo d'autoestima?” És la pregunta que es fan a un anunci d'una ONG que acull drogoaddictes. “Abraçar una simplicitat radical és un acte profundament agosarat”, no, no és una frase d'un llibre d'autoajuda, no, sinó de Clara Díez, “activista del formatge artesà”, referint-se a la mantega: “els significats ocults de la mantega”. No cal anar a filòsofs de l'antiguitat, avui qualsevol influencer fa de filòsof... del futur arcaic.

Continuem. Diu el premi Nobel d'Economia 2025 Philippe Aghion que “Només la destrucció creativa impulsarà la competitivitat” o, aclareix més envant, “Fomentar la destrucció creativa i la innovació revolucionària a Europa també requerirà polítiques complementàries que ajudin els treballadors a reassignar-se de sectors endarrerits a sectors més avançats, i a compensar els perdedors a curt termini de les reformes estructurals. Per això he optat per un model de “Flexiguretat” en que l'Estat cobreix els salaris dels treballadors desplaçats mentre busquen el reciclatge i la reinserció laboral. I acaba: “Una revolució industrial impulsada per la IA no n'exigeix menys!”. Deu meu! Tanta sort que li han donat el Nobel.

Titular: “La Eternitat en lluita contra el temps”. Una contradictio in terminis? Un oxímoron? No, un reportatge sobre Benarés a l'Índia contemporània. No poden, ho veig a les fotografies, ho vaig veure quan hi vivia, esvair la brutor. No puc deixar d'extremir-me amb els conflictes de l'actualitat, en aquest sentit Paco Cerdà, repensant les guerres i els exiliats, diu que a partir d'un cert moment estan en dos llocs diferents de la seva vida, “Per això els desvalguts caminen sense mirar. Avancen retrocedint”. I ja ho deien els llatins Vae Victis! Ai, dels vençuts! Tàcit deixava constància de l'expansió romana: “A la rapinya, l'assassinat i el robatori, els romans en diuen governar i on creen un desert, li diuen pau”. Més vell que el pastar! Que solia dir mon pare.

Climent Picornell