Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i 'todo a cien'

Per als qui no ho saben, els Jardins d'Altri són el resultat d'un passeig distret i dispers per les espipellades de les lectures d'un servidor. Venga idò! Una cita de Nicolás Bouvier m'ha fet recordar com me vaig sentir un dia d'hivern pel sud de Xile: “Me n'havia anat massa enfora i per massa temps” , tot i que després rebla el clau: “Si un sabia al que s'exposa, mai gosaria ser realment feliç”.

Això me du a pensar que una de les pesades càrregues que duim damunt els mallorquins és la falta d'entusiasme. Per això em va sobtar el que deia Anatxu Zabalbeascoa: “Dues de les vies per accedir al coneixement pareixen contraposades. La primera és l'entusiasme. No val a dir la curiositat o la sorpresa, tampoc la sort, perquè cap d'elles requereix constància. L'entusiasme és construeix. I per això es pot encarnar. Entusiasmar-se és ser habitat per un moment diví”. En fi, continu pensant que es molt dificultós per als mallorquins. Que hi farem! “Nunca estamos a salvo de los que más nos quieren” (Manuel Jabois) i ho remata: “Mai ens podem amagar dels qui saben on ens amagam”.

Conta Isaac Asimov a la seva biografia que un dia, essent universitari, es va ajuntar a una timba de joc. Ho contà a son pare. “Com te va anar?” “Vaig perdre 15 centaus”. “Gràcies a Déu! Imagina't que els haguessis guanyat”. Gran resposta, contra el vici de jugar. Perdre ensenya més que guanyar? És ben adient el que deia Bernd Heinrich :“Com sol ocórrer, el més interessant sol ser el més inesperat”. Inesperat va ser el meu encontre entre ornitologia i música clàssica. Dave Langlois, un ornitòleg londinenc de 73 anys ha publicat Els cants de les aus. L'orfeó oblidat. Allà hi diu que les dues millos aus, a l'hora de cantar, són, primer la mèl·lera i després el rossinyol. La mèl·lera és com Bach, les melodies sinuoses d'un oboè a una cantata, i el rossinyol és Beethoven, com en un dels seus darrers quartets, furiosos. El rossinyol té més de mil síl·labes en el seu cant i no es repeteix, en canvi la mèl·lera és un ocell amb una única frase que varia sense límits. Un altre dia els parlaré de Mozart i el seu estornell.

Atribuït a Maquiavel: “No cal guanyar per la força el que es pot guanyar amb la mentida”. Recorda vagament aquell lema jesuític que diu: “Val més demanar perdó que demanar permís”. Les dues cites anteriors són el preàmbul del que ve ara. Segons Marta D. Riezu, i en sentit metafòric “L'obertura de les botigues de 'Todo a cien' va ser el nostre gran salt endavant cap a la desconeguda abundància. De tenir poc i dolent, vam passar a tenir molt i dolent”.

En un conte de vacances publicat a una revista, aquest estiu, Aixa de la Cruz es sincera amb el lector. Parlant de ca seva: “En aquesta casa i en aquest poble he conviscut amb dos marits diferents i amb diversos amants, em vaig estrenar i em vaig jubilar com a tècnica de llums, hi vaig tramar La línea del frente i hi vaig escriure la meva teis doctoral...” Deu n'hi do, quanta vivència, quanta vibració deuen acumular les parets d'aquesta casa!

Però anau alerta davant les coses del dia-a-dia: “Davant els fets quotidians, per favor, no digueu: És natural. En aquesta època de confusió organitzada, de desordre decretat, d'arbitrarietat planificada i d'humanitat deshumanitzada, mai no digueu: És natural. Perquè tot pugui ser canviat algun dia” -es de Bertold Brecht. Un clàssic. “Un clàssic és un com llibre que mai acaba de dir el que tenia per dir” (Italo Calvino).

Climent Picornell