Climent Picornell

Els orígens de la turismofòbia

Abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als turistes gats de Magaluf, abans dels anys seixanta, les relacions amb els turistes eren d’admiració i enveja cap a les formes de vida i les possibilitats econòmiques dels visitants, als quals, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte, al mateix temps que es provocava un desencís per la inevitable comparança entre les pròpies formes de vida i les dels visitants. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació amb el turistes i hom es sentí "europeïtzat". Els mateixos residents a les Balears ens hem convertit en turistes i ens permeten menysprear les franges més dèbils, econòmicament, dels nostres visitants, els “guiris”.

En un principi hi havia grans canvis en les formes de vestir o d'expressió públiques que s'han anat anivellant. Moltes d'aquestes modificacions estan connectades amb els canvis dels valors religiosos, polítics, morals o culturals.  La societat es feu  més tolerant i permissiva. Els joves s'han pogut moure del clan familiar, gràcies al turisme, que va ajudar a promoure els primers conflictes generacionals. Per a algunes dones, els llocs de feina que el turisme oferia tingueren efectes d'alliberament i els permeteren allunyar-se de les tutel·les tradicionals estrictes, amb l'entrada d’un salari dins les famílies. Aquestes deixaren de ser unitats tancades de producció i de consum en una societat cada cop més oberta.

El turisme provocà un autèntic trastorn cultural. S’ha comprovat que, des del primer moment, l'intercanvi entre les dues cultures, més que un enriquiment de la coneixença mútua donà lloc a una desvalorització de la pròpia imatge i a una folklorització de la cultura local. Aquesta es treu del seu context, es comercialitza i s'entra dins coneguts processos d'aculturació i homogeneïtzació. Tot i que, poc a poc, es fabricarà un discurs hostil cap a les franges més pobres i “hooliganesques” dels estrangers i una revalorització de tots els aspectes minusvalorats, quan s’arriba a cotes perilloses de substitució cultural.  

A les illes, per mor del turisme,  cohabiten col·lectius amb pautes culturals diferents i amb impossibilitat d'integració a la societat, “soi dissant”, tradicional illenca. Això provoca xocs culturals diversos. Un dels exponents més clars és el retrocés en l’ús de la nostra llengua, enfront de les actituds d'algunes persones d’aquests col·lectius. Ara bé, a l'efecte que el franquisme tengué sobre la minusvaloració de la pròpia cultura hi hem d'afegir que gran part de la suposada "nova burgesia" que ha escalat econòmicament ja ha renunciant al seu senyal més evident d'identificació.       

Hi ha també molts d’exemples de la influència del turisme en les formes materials de la cultura. Vet aquí un,  en això que hom anomena els souvenirs. En un principi es venien a les Balears productes tradicionals, que poc després passaren a ser substituïts per uns productes degenerats, elaborats de forma massiva. Però, lentament, es recuperaran els productes tradicionals amb una dosi de valor afegit, com a reacció a la “prostitució” per la venda turística, en forma d’artesans minoritaris i revaloritzats. En els casos de relacions entre turisme i cultura immaterial passa el mateix. El turista quan compra un “package” de vacances compra cultura, encara que aquesta s’hagi reduït a quatre estereotips venuts pel tour-operator en el fulletó de propaganda o a una cultura-espectacle a les guies turístiques. La conclusió és que si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com un estimulador de fenòmens culturals, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza.

El turisme va ser considerat com a font de progrés, no tan sols material. No així amb posterioritat en què se l'acusà de ser el responsable de la pèrdua de les senyes d'identitat de la col·lectivitat i de la degradació ambiental.   S’ha ‘balearitzat’ també el patrimoni, no tot s’ha de vendre en funció del pragmatisme econòmic. El turisme provocà un emmirallament badoc pel cosmopolitisme postís, molts d’illencs interpretaren les seves arrels com una forma d’inferioritat: l’aparició de l’auto-odi. Ara els cossiers ballen quan és l’hora i el dia. No com ballaven abans cada deu minuts per un esbart de turistes. I això, pot servir d’exemple: tenim el negoci turístic, però conservant l’honradesa de no vendre el que no fa falta, ni la dignitat, ni la terra.

Climent Picornell