Climent Picornell

Petita història d'un bar de poble. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2026 17:55

Petita història d'un bar de poble

El bar del Centre Catòlic de Sant Joan, conegut com 'Es Centro', el 1922 era el lloc d'encontre de les classes dominants. I d'alguns cacics. Primer de tot el cafè era al primer pis, a baix hi havia el Sindicat Agrícola, que repartia el menjar de les cartilles de racionament i la Sección Femenina de la Falange Española y de las JONS. El primer que va gestionar el bar va ser un vilafranquer. Llavors ho va agafar en Toni Carritxó, que havia fet de Policia Armada. Els anys cinquanta fou l'època de l'amo en Miquel Company, Mena, i n'Antònia Florit, de S'Hostalet, que tengueren els seus fills allà mateix. El 1966, els seguiren N'Arnau Company, Lligat, des Centro, i la seva dona Margalida Matas, Zeladora, que a l'any 1974 hi feren una bona remodelació. Després els seus fills, Arnau i Toni. I ara mateix el du en Toni, 'des Centro', un extraordinari cassiner, consultor sentimental i assistent social, tot al mateix temps.

De la classe dominant encara hi havia presència els anys seixanta: l’amo en Pep Sobrassada, en Montserrat de sa Matança, el Secretari de l'Ajuntament -Miró-, el Mestre Pagès, el metge Mena, el cabo de la Guàrdia Civil, l'amo en Biel de Son Gual, en Pere Maiol, el misser don Toni Gual 'Pesseta', S'Estafeter, l'amo en Miquel Ribes... Poc a poc evolucionà cap un bar on es mesclaven tota casta de persones i ara, també, homes magrebins. Un bar amb futbolin, escurabutxaques, màquina per vendre tabac i una per jugar a dards. Una gran televisió que presideix els grans partits de futbol. Cal recordar el billar on abans es feien competicions i exhibicions, primer de caramboles, amb en Joan Lligat fent perdre la paciència a tothom -untant el taco i observant l'estratègia a seguir-, també de palet i després de billar americà. A finals del setanta es va posar en marxa el “Reservat” on s'escoltava música i hi acudien les parelletes a fer les seves coses, i segurament fou un niu de amor.

Nombrosos personatges populars n'han estat clients i han construït aquestes històries que formen part del costumari de les petites viles de Mallorca. És avinent el recordar que abans es fumava a dins i els Barça-Madrid tan sols ni s'hi podien veure, de la fumassa. Els homes feien la ronda, de bar en bar, fent un suret, una seca, una xicra. Hi havia autèntics professionals d'aquest art. El Botet, que es jugava entre parroquians i cassiner. En Joan Costarró quan perdia el botet, no bevia, i així només pagava la beguda dels altres, per gastar manco. Les taulades dels jocs de cartes, de ramiros i garrafines, on cada persona o grup tenia el seu lloc i horari i es respectava. S'ha de recordar que a 'Monte' i a 'Set i mig', hi hagué timbes fortes de doblers. Jugadors de truc veterans foren en Xisco de Son Roig i en Miquel Ferro... També s'hi jugà molt a Marededéu, Pòquer, Pinacle i a taulers de Parxessi o a escacs, inoblidables les partides entre el Carter i en Bernadí Escolà.

Ara en Toni tanca quan és hora, abans existí el "rodar clau", quan ja s'havia complert l'horari, rodar clau, amb clients a dins, que seguien jugant al set i mig o allargant la bauxa en un mode 'privé'. Conten que un dia que jugaven a Tuti, en Pep Xisquet, guàrdia civil retirat, devers les quatre va dir: “Si fèiem un parell de tirades més, jo a les cinc he d'anar a encendre sa caldera per fer matances”. Els vespres, encara ara s’hi arreplega un sanedrí, una taula de savis, la majoria jubilats, que passa revista a tothom, amb més condescendència que justícia. I encara es senten les paraules d'en Tomeu Cap Blanc, recordant i contestant al seu capità durant la batalla de l'Ebro: “¿Dónde estás Gayá?” “¡Estoy atrás de la garba, mi capitán!”

Ara als populosos 'Tardeos' o Hores-Bauxes amb un cadafal a la plaça on hi sona 'Veniu a n'es Pla' dels Ánimos Parrec. La Terrassa, a la plaça, era i és el centre nocturn del poble des de la seva existència. La plaça, un espai, un temps amb brollador, un arbre alt -un Ailantus altíssima- i amb el 'carretet' de llepolies d'en Perdut i sa dona, i els futbolins tocant al carrer Bellavista. Les columnes de pedra de la plaça diuen “Any”, una i “1922”, l'altra, per datar el seu naixement, “plaça des Centro”. Durant anys només hi hagué homes, les dones no entraven als cafès. Més canvis: abans dels mòbils, tenien un telèfon i qualcú que festejava fora poble, o qui sap, hi rebia telefonades. Un servidor de vostès hi va celebrar la festa del seus setanta-cinc anys, i l'escriptor Biel Mesquida hi recità 'La Relíquia' de Joan Alcover. Més sobre el canvi: l'aigua, consum impensable fa estona, ara és un dels bests-sellers.

Climent Picornell