Climent Picornell

Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2026 17:59

Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA

Els Jardins d'altri són això: un recull, un enfilall de despropòsits. Queda dit! Un alumne s'asseu davant la professora amb una camiseta que duia escrit: “Esclavo de tu agujero”. Era o no una provocació? ¿La professora devia creure, com Kilian Jornet, el corredor infatigable, que “El sofrir i el gaudir s'alimenten l'un a l'altre”? O és un recurs d'humor negre? Tanmateix per a Javier Coronas: “L'humor és un salvavides. Unes ulleres de fer gran el que és petit i de fer petit el que és gran per a poder suportar el que està passant”. Li demana l'entrevistador: “Hi ha més ulleres?” Resposta: “Sí, les de mirar cap a una altra part”. Les ulleres de mirar cap a una altra part! Quantes vegades les duim posades!

Però com molt be diu Tzvetan Todorov: “Tot el món vol ser una víctima... però ningú vol haver-ho estat!”. Víctimes d'una estafa, tal vegada? Com ho som els qui creim amb els horòscops, les cartes astrals o el Tarot. A qui era, abans, el Maestro Joao i ara s'ha transformat en Benita Castejón, experta en totes aquestes mangarrufes, li demanen: “Que li diria a qui creu que el Tarot és una estafa?”. “Li diria que això és com anar a l'església. Que dic? Millor que l'església! Allà et fan creure per força i, a més, et passen la bacina. La gran diferència és que el que dic jo, si ho vols creure ho creus i sinó no, i a més jo te faig una factura amb IVA i ho declar a Hisenda!” Veritat com una catedral i no s'hi val la 'división de opiniones' que diuen als toros. ¿Ja saben el que deia El Gallo, el torero, un dia que no havia triomfat a Córdoba? “Maestro, ¿Cómo le ha ido?” “Pues... división de opiniones: unos se cagaban en mi madre y otros en mi padre”.

Són els toros cultura o tortura? Hi podríem cercar una explicació conspiranoica. Rara. Tanmateix, com diu Natàlia Moreno, directora de cinema i escriptora: “Està especialment sobrevalorada l'estabilitat com objectiu vital, també el romanticisme buit. El que hem aconseguit com identitat. De vegades tot això només és una altra forma de por. M'encanta l'honestedat de la contradicció, però clar, som tots, tant de judicar, de posar etiquetes que sobrevaloram el vestir de beis i el no molestar en els sopars...”. Això encaixa perfectament amb Álvaro Cunqueiro, l'escriptor gallec, llegesc un comentari a una biografia seva, publicada ara fa poc, Cunqueiro en els anys trenta passà del galleguisme militant i d'escriure “contra l'horda berberisca de Castella” a signar sonets d'alabança a José Antonio Primo de Rivera i a ser el bufó d'El Caudillo, fins a arribar a “mantenidor de l'exaltació del musclo” a Villagarcia de Arousa”... i això que el llibre no és una hagiografia! Veritablement, no vull ser injust, però Cunqueiro tengué altres virtuts com escriptor. Que lluny de Roberto Bolaño, mort a Barcelona el 2003, de qui ara es publica Notas para una autobiografía (Alfaguara, 2026) on confessa que els seus propòsits, el 1975, eren: “conèixer-me, salvar el món i que m'estimin”, fin a arribar a dir “Jo no crec per res en la literatura com a diari de vida, com crònica personal. Jo crec en la literatura com literatura”.

Literatura o Show business? No coneixia Samanta Schweblin fins que la vaig veure guanyadora del premi AENA dotat amb un milió d'euros, provinents dels guanys, entre altres llocs, del nostre aeroport de Son Sant Joan (per quan Aeroport Ramon Llull?), idò la veig a un Babelia de fa temps on titulen l'entrevista “En les coses rares hi ha la veritat”. També a l'epígraf del seu darrer llibre El buen mal, hi posa una frase de Silvina Ocampo: “Les coses rares sempre són les més certes”. El llegiré. Literatura? Idò Marguerite Yourcenar, qui a Memòries d'Adrià parla de la salud de l'emperador ja vell i diu que és a un punt “quan la vida és ja una derrota acceptada”. Tal vegada avui no s'acompleix aquest axioma i com diu Alba Rico “s'ha de saber envellir, que és el més complicat que hi ha, i de cada pic ens ho posen més difícil”. Jo crec que envellim quan començam a exercitar-nos en la nostàlgia i en l'oblit, encara que aquest sigui selectiu. Carmen de Burgos digués ja el 1910 que “l'oblit té la malenconia de les coses que es moren”. I que? Tot en la vellesa ens recorda el que hauríem hagut de fer i no férem, com per exemple, ho diu Pau Roca i ara ho confirmam: “La feina de pare consisteix en acompanyar sense embafar”. Ni sobreprotegir, hi afegiria un servidor.

Climent Picornell