Climent Picornell

Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen.

jcmllonja | 18 Maig, 2026 18:02

 
 

Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen

 

He agranat dues palades ben plenes de flor de taronger. Els arbres ara en van plens però em costa de distingir l'olor seva de la dels dos gessamins que també han florit, l'olor d'aquests darrers és més melosa i empallegosa que la dels tarongers. Els nísperos maduren insensiblement, però implacablement.

Baix cap al poble i me top amb en Bernadí Pretenci que no em sol fer cas, normalment ni me saluda però avui me fa un casser . Ho coment a en Llorenç Pallaupi qui, sense reflexionar gaire m'enfloca: “Qui te fa festa / i no te'n sol fer / O t'ha de fotre / O t'ha de menester!”. N'Antònia Primateca, que escoltava, hi afegeix: “Aquest fa que és un 'santito de guixo, que no caga ni pixo'... i és més puta que ses genetes!” Li aniré alerta, pens, no en vull sortir esgarrinxat. En Jordi Cretoix, que també escoltava s'acosta i me diu: “Me contaren que va anar a Palma a sol·licitar un crèdit sucós, demanaren informació d'ell als treballadors del banc de la vila, que informaren: “A aquest subjecte no li deixeu res de res, si li deixau qualque cosa haureu d'anar a cobrar a sa presó”. A això se li diu un bon currículum! Dic. “L'escrivent del banc de Ciutat, que quasi li havia donat el crèdit, va tornar blanc. No podia dir ni piu! Tu sabràs que has de fer!” Més clar: aigua.

És l'hora en que els nins i nines van cap a l'escola, alguns pares o mares els acompanyen amb cotxe, les dones musulmanes majoritàriament a peu i són molt visibles, per la seva manera de vestir i pels nombrosos infants que acompanyen. Na Maria Magdalena de Can Pronobis me diu quan veu que observ la comitiva escolar, sempre sol tenir la veu escanyada,: “Ahir sentia per la televisió aquell fatxa, expulsat de Vox, Ivan Espinosa de los Monteros que aconsellava lo següent: 'Jo, a l'esquerra que pensa que no s'han de tenir fills, els dic que sí, que no en tenguin. Que és molt millor que no en tenguin perquè el món serà molt millor amb menys gent d'esquerres i amb més gent sensata'. ¿Aquests magrebins deuen ser de dretes o d'esquerres? Tu que en penses?”. “Idò, que ja hi tornam a ser a la parada de les cebes, jo crec que a n'Espinosa de los Monteros se li podria aplicar aquella sentència que vaig aprendre al Batxillerat quan ens feien llegir El Lazarillo de Tormes: “Quants n'hi deu haver en el món que fugen dels altres perquè no es veuen a si mateixos!”. Adéu, adéu... i seguesc cap al cassino a fer un cafè amb llet ben calent.

La conversa va dels sembrats, que si van alts, que si van verds, que si aquell ha sembrat veces -la veça abans la donaven als coloms- ara les fan per fer pinço o garba d'avena, que aquell ha sembrat pèsols i faves per oxigenar la terra... “Nitrogenar! Nitrogenar la terra!” precisa n'Amador de Gostaula “les lleguminoses a ses seves arrels hi concentren unes protuberàncies nitrogenades que enriqueixen el sòl, els pagesos d'abans ja ho sabien i per això a un bocí de terra el sembraven un any de cereals, un any de faves, per regenerar-lo, i un altre el deixaven en guaret perquè descansés”. Tothom alça les celles com qui voler dir aquest en sap, però és en Toni Cleques que no se'n pot avenir, que diu: '”Aquest Amador és una enciclopèdia, que dic... una Viquipèdia! O encara més: un ChatGPT vivent!”

Me top amb en Tomeu Pixaulí que baixa la costa del turó de ca meva i que ve de cercar caragols, havia plogut de matinada: “Ha anat bé?” Li deman. “226”. Me respon. En Tomeu és així. Un dia 127, un altre 342... Ell sempre compta els cargols que va agafant. Ni bé, ni malament: tants! Ànima de matemàtic, o de comptable. Encara que fou selleter.

Per amunt s'ha dit. Em ressonen uns versos en anglès, prefaci de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, sense signar: “When more is said than must...“ (Quan es diu més del que toca, / és millor deixar-ho sense dir i fer-ho...) . Diuen ara si eren de la seva dona, durant 1964-66, l'americana Jil Jarrell. Jo em pensava que eren ben seus. En arribar cerc el llibre, és la primera edició de 1968, amb les fulles arruades, bruta, encara m'enganxa... “... Amb ben poc en tenim prou. Només / el sentiment de dues coses: / la terra gira, i les dones dormen. / Conciliats, fem via / cap a la fi del món. No ens cal / fer res per ajudar-lo.” Es va suïcidar: un coktail de pastilles, un bons glops de ginebra i passà el cap dins una bossa de plàstic. Fa cinquanta-tres anys. Malgrat tot, sent cantar els primers rossinyols des dels pins. I no és una altra versió del “era de noche y sin embargo llovia”, que quedi ben clar!

 

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2026 17:59


 
 

Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA

 

Els Jardins d'altri són això: un recull, un enfilall de despropòsits. Queda dit! Un alumne s'asseu davant la professora amb una camiseta que duia escrit: “Esclavo de tu agujero”. Era o no una provocació? ¿La professora devia creure, com Kilian Jornet, el corredor infatigable, que “El sofrir i el gaudir s'alimenten l'un a l'altre”? O és un recurs d'humor negre? Tanmateix per a Javier Coronas: “L'humor és un salvavides. Unes ulleres de fer gran el que és petit i de fer petit el que és gran per a poder suportar el que està passant”. Li demana l'entrevistador: “Hi ha més ulleres?” Resposta: “Sí, les de mirar cap a una altra part”. Les ulleres de mirar cap a una altra part! Quantes vegades les duim posades!

Però com molt be diu Tzvetan Todorov: “Tot el món vol ser una víctima... però ningú vol haver-ho estat!”. Víctimes d'una estafa, tal vegada? Com ho som els qui creim amb els horòscops, les cartes astrals o el Tarot. A qui era, abans, el Maestro Joao i ara s'ha transformat en Benita Castejón, experta en totes aquestes mangarrufes, li demanen: “Que li diria a qui creu que el Tarot és una estafa?”. “Li diria que això és com anar a l'església. Que dic? Millor que l'església! Allà et fan creure per força i, a més, et passen la bacina. La gran diferència és que el que dic jo, si ho vols creure ho creus i sinó no, i a més jo te faig una factura amb IVA i ho declar a Hisenda!” Veritat com una catedral i no s'hi val la 'división de opiniones' que diuen als toros. ¿Ja saben el que deia El Gallo, el torero, un dia que no havia triomfat a Córdoba? “Maestro, ¿Cómo le ha ido?” “Pues... división de opiniones: unos se cagaban en mi madre y otros en mi padre”.

Són els toros cultura o tortura? Hi podríem cercar una explicació conspiranoica. Rara. Tanmateix, com diu Natàlia Moreno, directora de cinema i escriptora: “Està especialment sobrevalorada l'estabilitat com objectiu vital, també el romanticisme buit. El que hem aconseguit com identitat. De vegades tot això només és una altra forma de por. M'encanta l'honestedat de la contradicció, però clar, som tots, tant de judicar, de posar etiquetes que sobrevaloram el vestir de beis i el no molestar en els sopars...”. Això encaixa perfectament amb Álvaro Cunqueiro, l'escriptor gallec, llegesc un comentari a una biografia seva, publicada ara fa poc, Cunqueiro en els anys trenta passà del galleguisme militant i d'escriure “contra l'horda berberisca de Castella” a signar sonets d'alabança a José Antonio Primo de Rivera i a ser el bufó d'El Caudillo, fins a arribar a “mantenidor de l'exaltació del musclo” a Villagarcia de Arousa”... i això que el llibre no és una hagiografia! Veritablement, no vull ser injust, però Cunqueiro tengué altres virtuts com escriptor. Que lluny de Roberto Bolaño, mort a Barcelona el 2003, de qui ara es publica Notas para una autobiografía (Alfaguara, 2026) on confessa que els seus propòsits, el 1975, eren: “conèixer-me, salvar el món i que m'estimin”, fin a arribar a dir “Jo no crec per res en la literatura com a diari de vida, com crònica personal. Jo crec en la literatura com literatura”.

Literatura o Show business? No coneixia Samanta Schweblin fins que la vaig veure guanyadora del premi AENA dotat amb un milió d'euros, provinents dels guanys, entre altres llocs, del nostre aeroport de Son Sant Joan (per quan Aeroport Ramon Llull?), idò la veig a un Babelia de fa temps on titulen l'entrevista “En les coses rares hi ha la veritat”. També a l'epígraf del seu darrer llibre El buen mal, hi posa una frase de Silvina Ocampo: “Les coses rares sempre són les més certes”. El llegiré. Literatura? Idò Marguerite Yourcenar, qui a Memòries d'Adrià parla de la salud de l'emperador ja vell i diu que és a un punt “quan la vida és ja una derrota acceptada”. Tal vegada avui no s'acompleix aquest axioma i com diu Alba Rico “s'ha de saber envellir, que és el més complicat que hi ha, i de cada pic ens ho posen més difícil”. Jo crec que envellim quan començam a exercitar-nos en la nostàlgia i en l'oblit, encara que aquest sigui selectiu. Carmen de Burgos digués ja el 1910 que “l'oblit té la malenconia de les coses que es moren”. I que? Tot en la vellesa ens recorda el que hauríem hagut de fer i no férem, com per exemple, ho diu Pau Roca i ara ho confirmam: “La feina de pare consisteix en acompanyar sense embafar”. Ni sobreprotegir, hi afegiria un servidor.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Petita història d'un bar de poble. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2026 17:55


 


 
Petita història d'un bar de poble

 

El bar del Centre Catòlic de Sant Joan, conegut com 'Es Centro', el 1922 era el lloc d'encontre de les classes dominants. I d'alguns cacics. Primer de tot el cafè era al primer pis, a baix hi havia el Sindicat Agrícola, que repartia el menjar de les cartilles de racionament i la Sección Femenina de la Falange Española y de las JONS. El primer que va gestionar el bar va ser un vilafranquer. Llavors ho va agafar en Toni Carritxó, que havia fet de Policia Armada. Els anys cinquanta fou l'època de l'amo en Miquel Company, Mena, i n'Antònia Florit, de S'Hostalet, que tengueren els seus fills allà mateix. El 1966, els seguiren N'Arnau Company, Lligat, des Centro, i la seva dona Margalida Matas, Zeladora, que a l'any 1974 hi feren una bona remodelació. Després els seus fills, Arnau i Toni. I ara mateix el du en Toni, 'des Centro', un extraordinari cassiner, consultor sentimental i assistent social, tot al mateix temps.

De la classe dominant encara hi havia presència els anys seixanta: l’amo en Pep Sobrassada, en Montserrat de sa Matança, el Secretari de l'Ajuntament -Miró-, el Mestre Pagès, el metge Mena, el cabo de la Guàrdia Civil, l'amo en Biel de Son Gual, en Pere Maiol, el misser don Toni Gual 'Pesseta', S'Estafeter, l'amo en Miquel Ribes... Poc a poc evolucionà cap un bar on es mesclaven tota casta de persones i ara, també, homes magrebins. Un bar amb futbolin, escurabutxaques, màquina per vendre tabac i una per jugar a dards. Una gran televisió que presideix els grans partits de futbol. Cal recordar el billar on abans es feien competicions i exhibicions, primer de caramboles, amb en Joan Lligat fent perdre la paciència a tothom -untant el taco i observant l'estratègia a seguir-, també de palet i després de billar americà. A finals del setanta es va posar en marxa el “Reservat” on s'escoltava música i hi acudien les parelletes a fer les seves coses, i segurament fou un niu de amor.

Nombrosos personatges populars n'han estat clients i han construït aquestes històries que formen part del costumari de les petites viles de Mallorca. És avinent el recordar que abans es fumava a dins i els Barça-Madrid tan sols ni s'hi podien veure, de la fumassa. Els homes feien la ronda, de bar en bar, fent un suret, una seca, una xicra. Hi havia autèntics professionals d'aquest art. El Botet, que es jugava entre parroquians i cassiner. En Joan Costarró quan perdia el botet, no bevia, i així només pagava la beguda dels altres, per gastar manco. Les taulades dels jocs de cartes, de ramiros i garrafines, on cada persona o grup tenia el seu lloc i horari i es respectava. S'ha de recordar que a 'Monte' i a 'Set i mig', hi hagué timbes fortes de doblers. Jugadors de truc veterans foren en Xisco de Son Roig i en Miquel Ferro... També s'hi jugà molt a Marededéu, Pòquer, Pinacle i a taulers de Parxessi o a escacs, inoblidables les partides entre el Carter i en Bernadí Escolà.

Ara en Toni tanca quan és hora, abans existí el "rodar clau", quan ja s'havia complert l'horari, rodar clau, amb clients a dins, que seguien jugant al set i mig o allargant la bauxa en un mode 'privé'. Conten que un dia que jugaven a Tuti, en Pep Xisquet, guàrdia civil retirat, devers les quatre va dir: “Si fèiem un parell de tirades més, jo a les cinc he d'anar a encendre sa caldera per fer matances”. Els vespres, encara ara s’hi arreplega un sanedrí, una taula de savis, la majoria jubilats, que passa revista a tothom, amb més condescendència que justícia. I encara es senten les paraules d'en Tomeu Cap Blanc, recordant i contestant al seu capità durant la batalla de l'Ebro: “¿Dónde estás Gayá?” “¡Estoy atrás de la garba, mi capitán!”

Ara als populosos 'Tardeos' o Hores-Bauxes amb un cadafal a la plaça on hi sona 'Veniu a n'es Pla' dels Ánimos Parrec. La Terrassa, a la plaça, era i és el centre nocturn del poble des de la seva existència. La plaça, un espai, un temps amb brollador, un arbre alt -un Ailantus altíssima- i amb el 'carretet' de llepolies d'en Perdut i sa dona, i els futbolins tocant al carrer Bellavista. Les columnes de pedra de la plaça diuen “Any”, una i “1922”, l'altra, per datar el seu naixement, “plaça des Centro”. Durant anys només hi hagué homes, les dones no entraven als cafès. Més canvis: abans dels mòbils, tenien un telèfon i qualcú que festejava fora poble, o qui sap, hi rebia telefonades. Un servidor de vostès hi va celebrar la festa del seus setanta-cinc anys, i l'escriptor Biel Mesquida hi recità 'La Relíquia' de Joan Alcover. Més sobre el canvi: l'aigua, consum impensable fa estona, ara és un dels bests-sellers.

 

Climent Picornell

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb