Climent Picornell

Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen.

jcmllonja | 18 Maig, 2026 18:02

Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen

He agranat dues palades ben plenes de flor de taronger. Els arbres ara en van plens però em costa de distingir l'olor seva de la dels dos gessamins que també han florit, l'olor d'aquests darrers és més melosa i empallegosa que la dels tarongers. Els nísperos maduren insensiblement, però implacablement.

Baix cap al poble i me top amb en Bernadí Pretenci que no em sol fer cas, normalment ni me saluda però avui me fa un casser . Ho coment a en Llorenç Pallaupi qui, sense reflexionar gaire m'enfloca: “Qui te fa festa / i no te'n sol fer / O t'ha de fotre / O t'ha de menester!”. N'Antònia Primateca, que escoltava, hi afegeix: “Aquest fa que és un 'santito de guixo, que no caga ni pixo'... i és més puta que ses genetes!” Li aniré alerta, pens, no en vull sortir esgarrinxat. En Jordi Cretoix, que també escoltava s'acosta i me diu: “Me contaren que va anar a Palma a sol·licitar un crèdit sucós, demanaren informació d'ell als treballadors del banc de la vila, que informaren: “A aquest subjecte no li deixeu res de res, si li deixau qualque cosa haureu d'anar a cobrar a sa presó”. A això se li diu un bon currículum! Dic. “L'escrivent del banc de Ciutat, que quasi li havia donat el crèdit, va tornar blanc. No podia dir ni piu! Tu sabràs que has de fer!” Més clar: aigua.

És l'hora en que els nins i nines van cap a l'escola, alguns pares o mares els acompanyen amb cotxe, les dones musulmanes majoritàriament a peu i són molt visibles, per la seva manera de vestir i pels nombrosos infants que acompanyen. Na Maria Magdalena de Can Pronobis me diu quan veu que observ la comitiva escolar, sempre sol tenir la veu escanyada,: “Ahir sentia per la televisió aquell fatxa, expulsat de Vox, Ivan Espinosa de los Monteros que aconsellava lo següent: 'Jo, a l'esquerra que pensa que no s'han de tenir fills, els dic que sí, que no en tenguin. Que és molt millor que no en tenguin perquè el món serà molt millor amb menys gent d'esquerres i amb més gent sensata'. ¿Aquests magrebins deuen ser de dretes o d'esquerres? Tu que en penses?”. “Idò, que ja hi tornam a ser a la parada de les cebes, jo crec que a n'Espinosa de los Monteros se li podria aplicar aquella sentència que vaig aprendre al Batxillerat quan ens feien llegir El Lazarillo de Tormes: “Quants n'hi deu haver en el món que fugen dels altres perquè no es veuen a si mateixos!”. Adéu, adéu... i seguesc cap al cassino a fer un cafè amb llet ben calent.

La conversa va dels sembrats, que si van alts, que si van verds, que si aquell ha sembrat veces -la veça abans la donaven als coloms- ara les fan per fer pinço o garba d'avena, que aquell ha sembrat pèsols i faves per oxigenar la terra... “Nitrogenar! Nitrogenar la terra!” precisa n'Amador de Gostaula “les lleguminoses a ses seves arrels hi concentren unes protuberàncies nitrogenades que enriqueixen el sòl, els pagesos d'abans ja ho sabien i per això a un bocí de terra el sembraven un any de cereals, un any de faves, per regenerar-lo, i un altre el deixaven en guaret perquè descansés”. Tothom alça les celles com qui voler dir aquest en sap, però és en Toni Cleques que no se'n pot avenir, que diu: '”Aquest Amador és una enciclopèdia, que dic... una Viquipèdia! O encara més: un ChatGPT vivent!”

Me top amb en Tomeu Pixaulí que baixa la costa del turó de ca meva i que ve de cercar caragols, havia plogut de matinada: “Ha anat bé?” Li deman. “226”. Me respon. En Tomeu és així. Un dia 127, un altre 342... Ell sempre compta els cargols que va agafant. Ni bé, ni malament: tants! Ànima de matemàtic, o de comptable. Encara que fou selleter.

Per amunt s'ha dit. Em ressonen uns versos en anglès, prefaci de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, sense signar: “When more is said than must...“ (Quan es diu més del que toca, / és millor deixar-ho sense dir i fer-ho...) . Diuen ara si eren de la seva dona, durant 1964-66, l'americana Jil Jarrell. Jo em pensava que eren ben seus. En arribar cerc el llibre, és la primera edició de 1968, amb les fulles arruades, bruta, encara m'enganxa... “... Amb ben poc en tenim prou. Només / el sentiment de dues coses: / la terra gira, i les dones dormen. / Conciliats, fem via / cap a la fi del món. No ens cal / fer res per ajudar-lo.” Es va suïcidar: un coktail de pastilles, un bons glops de ginebra i passà el cap dins una bossa de plàstic. Fa cinquanta-tres anys. Malgrat tot, sent cantar els primers rossinyols des dels pins. I no és una altra versió del “era de noche y sin embargo llovia”, que quedi ben clar!

Climent Picornell