Climent Picornell

Un nou estoïcisme?

Algú em demana: que és ser estoic? Perquè, me diu, ha vist el tema escrit recentment als diaris. L'estoïcisme fou un corrent de pensament aparegut a Grècia el segle IV a. C. Els estoics creien que per dur una vida correcta el primer que calia era pensar bé i actuar desapassionadament, amb serenitat, amb llibertat interior. No estar pendents ni dels béns materials ni de les opinions alienes. L'estoïcisme, li dic, no és només un intent d'entendre el món, sinó que també ens proposa com participar en la societat. La seva aplicació depèn sobretot de nosaltres mateixos, de la fortalesa de la voluntat i de la raó, que ens ajuden a construir la nostra identitat mitjançant la reflexió sobre les nostres decisions i desitjos. En el seu Enquiridió, Epictet, un dels filòsofs estoics més citats, deia: “No són els fets el que torba a les persones, sinó els seus judicis sobre els fets”. L'estoïcisme no tracta, de cap de les maneres, d'una invitació a la resignació, ni de reprimir les nostres emocions, com sovint s'entén. Els estoics ens conviden a actuar en el que podem i a no deixar-nos dur per la frustració o pel ressentiment.

He llegit dues reflexions sobre el retorn de l'estoïcisme, una d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara i autor de llibres com Anolecrab i Diccionari Montaigne. I l'altra de Jaime Rubio, redactor i columnista del diari El País i autor dels assajos ¿Está bien pegar a un nazi? i El gran libro del humor español. Els dos havien fet pegar un bot a l'estoïcisme fins a l'actualitat. Aragay, havia titulat l'article “Els consells d’Epictet a Elon Musk i Trump” i Rubio, al seu blog, ens recordava que “Sèneca no te compte a Instagram”. Ho deien perquè Trump, Musk i companyia no semblen gaire proclius a cap forma d’honestedat intel·lectual que els condueixi a un mínim grau d’humilitat. Menyspreen els qui no combreguen amb la seva visió d’un món on el que realment compta és fer-se ric al marge de qualsevol idea de bé públic. La seva és una suposada meritocràcia, gens estoica, ni ètica, diu Aragay. O Rubio, que opina que l'estoïcisme s'ha simplificat i banalitzat, fins a convertir-se en una espècie de guia d'autoajuda en xarxes socials per a influencers i emprenedors. És el que Iker Martínez, professor de Filosofia Antiga, defineix com “estoïcisme crossfiter”. Aquest pseudoestoïcisme es limita a presentar-se com una llista de consells per a l'èxit, que no és una cosa que tengui res a veure amb els estoics, als quals la fama i les riqueses els resultaven indiferents. 

Jorge Morla escriu sobre la recuperació d'Epictet: “va fundar una escola estoica, lluny de Roma, i des d'allà va influir en l'elit de la capital, que peregrinava a veure'l. Fins i tot, conten, l'emperador Adrià va acudir a conèixer-lo. Tothom quedava fascinat per aquell mestre, pobre i antic esclau, que ensenyava a alliberar-se del que no era important”. Epictet va ser recuperat pel cristianisme i el seu pensament va influir a Erasme de Rotterdam, a Sant Ignasi de Loiola, a Joan Lluís Vives a Montaigne i a Quevedo. Aquest darrer, seguint l’estoic, diu: “només el savi és ric i lliure; no és capaç d'injúria, ni pot ser vençut". És veritat, però, que  aquest estoïcisme actualitzat també s'ha simplificat i banalitzat, fins a convertir-se en una espècie de guia d'autoajuda i una llista de consells. En definitiva, això és el positiu i, negatiu, de les modes culturals: ajuden al fet que idees, autors i llibres arribin a més públic, però sempre amb un percentatge de gent que ens vol vendre fum.

Així i tot es publiquen nous llibres sobre aquesta escola filosòfica que recomana una vida d'autocontrol i fortalesa d'ànim. Lliçons d'estoïcisme, d'Antonio Cascón Daurat; Ser un estoic, de William Mulligan, youtuber en Everyday Stoic, un canal amb més de 400.000 subscriptors. Massimo Pigliucci conta que en publicar un article al 'The New York Times' sobre l'estoïcisme, es va convertir en un dels més llegits i compartits del periòdic. El mateix dia que el va publicar va rebre tres cridades d'editorials. Com ser un estoic, ja du una dotzena de traduccions i més de 300.000 exemplars venuts.

Climent Picornell