Climent Picornell

Existeix la mort? Pesa l'ànima?

Me crida el meu amic Enric Benito per acompanyar-lo a un programa de ràdio sobre el tema: La mort és el final? Li dic que jo puc dir poca cosa, en comparació amb ell, un especialista en aquestes qüestions del morir, però sempre que surt aquest tema no estam gens d'acord l'un amb l'altre, per tant, si volen debat, en tendran. Un servidor, de la mort en vol estar el més lluny possible, materialment i temporalment, em fa una porada el pensar-hi i això que, com a bon ateu, he de pensar que després de la mort no hi ha res de res, si de cas, el record que tendran de nosaltres. Deia Miguel de Unamuno: “Sólo le pido a Dios que tenga piedad con el alma de este ateo”.

Per tant em vaig armar amb els meus arguments de materialista, heterodox això sí, i amb el meu bolic de por al desconegut. Després de la mort tot s'acaba i el que anomenam ànima no són més que il·lusions creades en la nostra consciència per reaccions químiques del nostre cos, principalment del nostre cervell. Evidentment no vaig voler treure a debat l'experiment, macarrònic, que realitzà el Dr.Duncan MacDougall l'any 1907. MacDougall, un metge i farmacèutic de de Massachusetts, creia que l'ànima tenia un pes físic i que podia mesurar-se mitjançant la diferència de pes en un cos abans i després de la mort. Amb aquest pesatges arribà a la conclusió que l'ànima pesava 21 grams!

La posició de que l’ànima és immortal es sustenta en els qui diuen que l’ésser humà no es pot reduir al cos: tenim consciència, pensament i emocions que van més enllà de la matèria. Si tot s’acabàs amb la mort, la vida no tendria un sentit transcendental ni cap continuïtat moral o espiritual. I la meva por? Por a l'infern, que m'inculcaren els capellans quan era nin, en que tot era pecat? El desconegut sempre ens genera por, i la mort és el major dels desconeguts. La fe pot donar consol, sí, però no transforma el desconegut en conegut. Fins i tot les persones més creients admeten moments de dubte o de temor davant la mort: creure no significa saber. La nostra creença sobre el que hi ha després de la mort pot influir en com vivim. Si una persona pensa que després hi ha un cel o un judici, pot intentar viure esperant una recompensa. En canvi, si qualcú creu que la mort és el final, pot viure amb més intensitat, valorant cada moment. En el fons, tots cercam donar sentit a la vida, sigui a través de la fe o del present. Faltaria més que els que no tenim fe no poguéssim viure una vida present carregada de valors, sentit humà, empatia i comprensió, valors dels quals l'església catòlica en vol tenir l'exclusivitat.

En el que sí vaig haver d'amollar el mac enterra, significat de la meva inexperiència total, va ser quan el locutor va fer la pregunta de si havíem tengut experiència en acompanyaments del camí cap a la mort, en la qual cosa els meus companys de tertúlia eren uns vertaders experts, uns bons guies, uns bons germans en fer que la mort, 'si existeix' afirma Benito, sigui una altra part de la vida. En el que servidor no està d'acord es que les EPM (experiències properes a la mort) -persones clínicament mortes durant uns instants que relaten vivències com sensació de pau absoluta, presència d’una llum intensa i acollidora, revisió de la pròpia vida, percepció de sortir del cos- vulguin significar altra cosa que derivacions dels nostres cervell, mancat o massa ple de substàncies provocadores d'aquestes sensacions. Molt bé i què?

Sé del valor simbòlic i cultural de la mort i sé, també, que cada cultura ha creat relats per donar-li sentit: del viatge de l’ànima en l’Egipte antic fins al concepte budista de la impermanència. I sé també que la ciència no té encara totes les respostes, però cada cop s’apropa més a entendre què passa en el moment de morir. El misteri persisteix, però la recerca actual mostra que la mort podria ser més complexa —i potser més fascinant— del que havíem imaginat. El màxim a que puc arribar és a pensar que quan som al costat d’algú que s’apaga i el cos es deté, l’amor, la memòria, la petjada que aquella persona ha deixat, continuen vius. Benito diu haver sentit una pau tan profunda, una llum tan serena, que sembla que la mort sigui només una porta cap a una altra forma d’existència. Es pot pensar en un instant d’amor pur, de pau, d’absència de por? Ens pot fer imaginar que aquest instant no s’acaba mai, però tampoc s’allarga: simplement és? Potser això és el que en diuen l’eternitat? O no. Morir amb dignitat és el que desig.

Climent Picornell