Climent Picornell

Boires, Erasmus, oliveres...

jcmllonja | 21 Febrer, 2022 11:16

 

 

Dalt del Turó

Boires, Erasmus, oliveres...

Climent Picornell

 

La boira, intensa, fina i freda, ho ha humitejat tot. Els ramellers van xops i un busqueret de cap negre i un ropit beuen les gotes que regalimen. Dins el ribell l’aigua ha fet un cristall amb la gelada de la nit. Baix ben abrigat per la capavallada cap al forn. Sent les campanes que toquen de mort. “Qui és?” deman, “Són pare d’en Miquel de cas Sifoner, el trobaren mort al seu bocí i l’hi han hagut de fer l’autòpsia, mira tu quin mal de cap per sa família”.  “Això no hagués passat amb don Toni”. Dic jo. “I això?” I els cont que el meu sogre mori davant la seva caseta de Can Mal. El trobà un deñs exsecalladors que tenia aquell dia. Era ben mort. Cridaren al metge que, quan arribà,  digué: “Encara alena!” “Però... és ben mort!” digué l’amo en Toni Biu. “Qui és el metge?” Digué el metge. “Vostè” diu en Biu. “Idò si jo dic que encara alena, encara alena. L’agafau i els duis a ca seva i allà ja diré si és mort o no!”  Era un bon metge Don Toni de can Fullana.

M’assec al cafè amb en Toni Grapellut que me conta el seu dia a dia. “Avui ha vengut el veïnat, un home violent i baralladís i que ara ha tornat més manso amb això d’haver-se’n de cuidar de sa seva dona que té Alzheimer”. “Mira, Toni,” me diu “t’ho volia dir a tu i no a ton pare que ja té molts d’anys, però alimenta una guarda de deu o dotze moixos i vénen dins lo meu i s’esmolen ses ungles amb sos troncs d’aquelles oliveres joves que he sembrat. Hi hauries de posar remei”. “Jo vaig pensar i pensar i per no dar un disgust a mon pare vaig comprar unes defenses de plàstic que se posen als tronquets dels arbres joves per protegir-los i els hi vaig posar. I s’ha acabat el conflicte. Idò! I és que a vegades feim voltes a sa sínia com els ases vells i sa solució és ben senzilla”. Veig que molta gent, amb els anys, s’amanseix i fa bonda, en Toni Grapellut era parent de Don Gaspar, el capellà, que tenia molt mal geni, he sentit contar  que un dia va tallar el batall de l’ase amb una fals ben esmolada perquè l’animal l’havia mossegat!  Jo el record bé a don Gaspar perquè era l’encarregat de recollir la mel a les caseres de ca sa meva tia Rosa, sense llevar-se la sotana, es tirava per damunt una xarxa, per evitar les picades de les abelles, i amb aquell aparell per fer fum, pareixia una astronauta barato.

“Avui he vist sa de can Barrera”. “Quí? Aquella que tenia un ca bufó que no feia un pam d’alçada?”  “Sa mateixa, feia molt mala cara”. “ No saps perquè? Idò sa filla de na Francina Barrera que era molt guapa i tenia un cap bo, però bo de tot, era un deu com estudianta. A un Erasmus que feu a Alemanya, a Colònia, es va trobar un kurd i s’hi va enamorar, i fa dos anys que no saben res d’ella. Bé, saben que és viva, això sí. Mira tu quina desgràcia! Sinó hagués estudiat ara faria cebet o vendria planters amb els seus pares i ara vés a saber per on para, qui sap si amb un fusell a la mà per una muntanya gelada del Kurdistan”. “Sa sogra ho du molt malament, també,  i li han hagut de donar pastilletes”. “A na Venància de can Cabiu? Vaja,  si allò era carn de xoric!  Més dura que es ferro! Cap sentiment ni un! Mira tu! No devia ser vera!”

Avui convida en Joan Trena que va néixer el dia vint-i-cinc de gener i par tant té sa saliva beneïda com correspon a tot el qui ha nascut el dia de la conversió de Sant Pau, conta que un pic, devia tenir set o vuit anys son pare el va fer anar a ca Sa Viuda d’en Toni Maiol que l’havia picada un abeller a la pitrera. I ja me tens en Joan posant saliva a ses mames de sa Viuda... quina servitud!”  En Toni de can Poloni aprofita que no ha de pagar i s’aixeca diguent: “Los invitados dan alegría y cuando se marchan, más todavía. Me´n vaig perquè he de començar un fogueró, si vol prendre,  tenc un caramull de branques i herbatge.  Ara tot és molt humit. Però duc una capsa d’aquestes pastilles de començar foc i l’hi posaré sencera, veuràs tu si prendrà o no!” En Toni s’ha deixat  els cabells llargs i els du arreplegats amb una coa. Record que el padrí Climent, el ferrer de s’Arraval,  sempre solia dir. “Desgraciat s’animal que du sa coa a n’es cap!” No li vaig voler cercar mai el sentit, però avui crec que li he trobat.

 

 

 

 

 

 

 

General | Següent | Anterior | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Comentaris

S'aubó

Miquel Galmes | 24/02/2022, 16:40

Bon dia, un pic vaig llegir sa canço de s'aubó al vostre bloc, però no l'he pogut trobar enlloc, i crec que vostè la sap, si la me voleu passar per correu, estaré molt agraït.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb