Climent Picornell

Caminant per Palma: de resisitir a desistir. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Juliol, 2026 11:59

Caminant per Palma: de resistir a desistir

Passam per davall els cartells que han penjat els veïnats: “El renou és tortura” i demanen “Silenci, respecte i civisme” davant la inacció del nostre Ajuntament, mentre un músic amb altaveus a gran volum, ben enmig de la plaça de la Llotja, canta una cançó d'en Loquillo. Ai Palma, Palma...!

Com sempre el qui du la bandera de la conversa és en Pere, amb les seves coses i les seves dèries: “Marta Echaves, investigadora cultural, me deia “la gent sol pensar que la cultura de la psicodèlia i el new age sempre ha estat progressista, però la història ha demostrat que també hi interferiren perfils més feixistes i obscurs. Pens amb el vincle entre amfetamines i la Segona Guerra Mundial, la reacció dels opiacis amb els soldats a Vietnam, com la Guerra Freda influí en la investigació dels ansiolítics i antidepressius o els nexes entre el ioga i el sionisme”. “Da-liiii! Pere no te passis! Ja sabem que el teu alè vital te du a estar prop dels israelites, però d'això a ajuntar ioga i sionisme ja es la hòstia, deixa-ho anar!” Li replica na Marta que és molt guerrera en això de Palestina. El grupet d'amics es passeja per una Palma que es deixondeix de l'amable letargia hivernal i primaveral i ja dona senyes del que vendrà aquest estiu. Júlia: “Amb la història de que som un destí refugi, refugi per als estrangers acollonits que no voldran anar prop del conflicte d'Orient, amb tots aquest més, tendrem una anyada turística espantosa”. “Refugi? Refugi per a qui?” Es demana en Carles “A nosaltres ens destrossen el nostre refugi! Tu Climent que ets geògraf ens hauries d'explicar com se menja això?” Mir de respondre: “Jo? He estat un geògraf molt mediocre, la qual cosa fa que no n'estigui massa orgullós, però les coses són així com són... són moviments de tipus mundial, que voleu que hi facem des de la nostra Mallorqueta? Fugir?” “Idò na Llucia Ramis ja ha fuita, vaig llegir el que deia a la seva darrera obra, escoltau: 'Mallorca, com l'enamorament, és preciosa des de la distància, des de l'enyorança, des de la idealització. Quan en formes part, o et fons en la seva llum o et sents fora de lloc i necessites sortir-ne per reivindicar-te. Per això abunden els escriptors a les illes, perquè escriure és una fugida, i no hi ha gaires maneres d'escapar d'una illa' ho diu al seu llibre Un metre quadrat” que na Marcel·la branda ben alt. “Molt típic dels mallorquins, tapar-se els ulls o fugir. Encara serà veritat que som com ens pintava en Guy de Forestier -que tot sabeu que era el pseudònim d'en Carlos García-Delgado, l'arquitecte- a Queridos mallorquines . Els dic: “Vaig editar un llibre -Un paso atrás- amb sentències, aforismes i dites diverses amb les quals acaba el seu article dels diumenges, Boulevard, al DM, el periodista Matías Vallés. Ahir vaig recollir el darrer: “Un mallorquí sempre preferirà la convenció a la convicció”. Una veritat com un temple! La convenció davant el turisme és acomodar-s'hi, quan la convicció és estar-ne fins als ous, ser turismofòbic, però com a 'bons mallorquins' la convenció diu que ens hem d'adaptar a la massificació i renunciar a la nostra Mallorca vuit mesos a l'any!” No t'excitis me diu na Marcel·la. “Parlant de turisme” és en Joan qui s'ha despert, després de mirar obsessivament el seu mòbil, “A la Fira de Turisme de Berlín, març de 2026, a l'estand de l'enorme firma d'informàtica ORACLE només hi havia un únic cartell que deia 'AI changes everithing': 'La IA ho canvia tot'. Idò!” “M'hauré de repensar el meu entusiasme per la IA?” Li deman. En Xavier que escoltava sense dir res fins ara: “Sabeu que vos vull dir que tot això em fa molta pena, prest passarà com amb la nostra llengua: estam a punt de passar de resistir a desistir”. Sentencia na Marta: “Parlant de la pena, vaig anar a veure al Teatre Principal un biopic artístic, si se li pot dir així, que havia fet l'actor artanenc Pep Tosar sobre el poeta Miguel Hernández que em va agradar molt, ara he enganxat aquests versos seus, magnífics: “Sobre la pena duermo, solo y uno; pena, es mi paz y pena mi batalla, / perro que ni me deja ni se calla / siempre a su dueño fiel, pero importuno”. “Sempre m'imagín” dic “que un turista, un representant de tots, ve i me diu, com a la famosa pel·lícula Casablanca el personatge de Peter Lorre demana al de Bogart: “Em menysprees, ¿Veritat, Ricky?”. I aquest, jo en aquest cas, li respon: “Si pensàs alguna vegada en tu, probablement ho faria”. Responen tots: “No imaginis tant i paga els Camparis!”

Climent Picornell