Climent Picornell

Sopar d'estiu amb figueres de moro

“Avui t'hagués dit coses però m'havien de dur la nova adquisició pictòrica. Ja la veuràs. D'avui a vuit dies és el sopar”. “No vull seure amb gent rara”, li dic. “Idò no hi seuràs, enguany hi ha finger food i taules altes amb taburets, cadascú haurà de seure allà on hi hagi lloc, per afinitats o per liaisons dangereuses. Ça va sans dire... que tu trobaràs molts de llocs, te conec Climent”. El toc de francès fa més xic que el d'anglès.

Me pos les espardenyes d'espart vermelles, els calçons verds i un dels mambos florejats que vaig comprar a Jamaica, me mir i... em faig llàstima. Agaf el cotxe petit. Enguany la il·luminació de Son Garbaix és exagerada i el safareig-piscina una horterada de berbena. Només arribar ja me mareig amb la quantitat d'esquenes immenses, nues, i els tatuatges que decoren aquells cossos de dones joves. Res millor que un dry martini. Vaig intuir que el meu amfitrió enguany havia variat els convidats, hi afegia classe mitja rural, que no és tan mitja, alguns tenen més terra que ell, i molta gent jove, amics dels seus fills, uns que es coneixeren a ESADE, altres quan feren el batxillerat a Canadà i altres comprant farina a Son Banya...

Sense saludar, me'n vaig cap al menjar, que té molta pressa, excepte una taula amb quatre persones i allà hi faig tala. Quan tenc el plat ple, veig un cartell damunt l'esqueixada que posa: “sense gluten, sense lactosa, sense sucre”. Avui passaré per celíac o per diabètic. “Climent!” És una antiga amiga, a Barcelona vivia amb una filla d'en Durany Garrell i això ens permetia anar a veure el Barça al palco de son pare. Ulls expressius, vestida de Cortana i un acompanyant amb gaiato amb pom de plata que és un cap d'animal. “Quin animal és?” “Una geneta”. “On són les genetes embalsamades?” deman, “Passaren d'estar damunt els canteranos a estar damunt la televisió”.

El leit-motiv d'enguany són les fulles de figueres de moro, el seu wedding- planner de la festa, o com es digui, un pijo beneit de devers Ciutat ha trobat que las “chumberas tienen mucho encanto”. És un jovenot, vestit de negre, sabates blanques, com un ballarí de claqué, explica coses de los “higos chumbos” i que a la taula de dolços i quemullars hi ha gelat de figa de moro de Can Miquel de Palma: “exquisito”. Veig l'arquitecte famosíssim que té casa a son Calbuig, i que després de tastar les ensaïmades trunyellades de la vila, sempre ve a comprar-ne. Fa un buc per un museu a Chicago, ell i la dona, elegants i sobris, són de l'Opus Dei, però quan vaig a ca seva nedam tots en pèl a la caleta de baix. N'Escrivà de Balaguer ho degué beneir? “He probado de leer tu libro pero escribes un mallorquin muy cerrado, tienes que pasarte al español”. Li dic que m'ho pensaré i torn a carregar menjar, tot sol. Per poc temps, fins que unes jovenetes diuen: “anem a la tauleta aquella on hi ha aquell home gras”. Aquell home gras, i vell, som jo, que amb el mambo florejat faig el ridícul. Els escolt parlant d'IA, una fa un màster al MIT. Record quan hi vaig anar, a Boston, a veure el metge Nadal que transposava cors de

porc a humans. Pec a una de les fulles de figuera de moro que pengen fermades amb fil de ràfia, comprat a can Garanya de Manacor, supòs. Hi ha en Gonçal López Nadal, ens saludam efusivament, recordant els viatges a Nova Delhi, aniré a alguns dels actes que ha organitzat a Son Comparet, sobretot al del seu oncle Guillem Nadal, que va ser ambaixador d'Espanya a l'Índia. Brindam amb gorgollassa, ben fresc.

Ve ella, a poc a poc, vestit llarg, de tub... “Que fas tan tot sol? Vine que te mostraré una cosa nova”. No sabia si me mostraria el retoc que li han fet al mugró després del seu càncer de mama. Però no, me du cap a la sala gran de la possessió i vaja! l'adquisició d'enguany no era un Miquel Barceló, “ara el trob molt agro-pecuari”, diu, sinó un Anselm Kiefer, gros com anar d'aquí a allà i tornar... “Magnífic”, li dic i ho pens. Quan entra en Jordi, amb un personatge: “Què feis?” Demana riguent, sap que som incapaços de posar-li banyes, malgrat les ganes que en tenim, des de fa molts d'anys. “És el propietari d'una multinacional suïssa” me diu ella. “I la seva dona?” Deman. “La te presentaré, és argentina”. La trobam predicant a un rotlet de gent i n'Elisabet la me presenta. Li dic: “No nos une el amor, sinó el espanto, por eso te quiero tanto!” “Borges!” respon ella “pero no se lo dijo a una mujer, se referia a su querida Buenos Aires”. “Perdóname, pero estoy algo bebido...” Ho dic per justificar la meva estúpida pedanteria. De la terrassa es divisa la plana de Confleix i més enllà, la mar d'Artà. M'enyor de Cala Tonó i deix amb la paraula a la boca a l'argentina i fuig escapat a pegar un capfico, pensant que ningú no acaba d'entendre què hi fa allà, però tothom procura que es noti que hi és.

Climent Picornell

Sí: “Menys turisme, més vida!”

Demà hi ha convocada una manifestació amb el lema “Menys turisme, més vida”. La convocatòria arriba, en un context especialment tens. La detenció i l'emmanillament de dues activistes en els dies previs han provocat una gran commoció social i ha estat percebut com una actuació desproporcionada, un intent d'escenificar autoritat i de dissuadir la contestació social. Lluny de desmobilitzar, aquests fets han incrementat el malestar i la voluntat de participar en la protesta.

Perquè hi hagué un temps en què qüestionar el turisme era gairebé un sacrilegi. I encara ara. A Mallorca el turisme és la religió civil, el gran relat col·lectiu: “ens ha tret de la pobresa, ens ha 'comprat sabates', cotxes, casa, estudis per als fills i una certa sensació de prosperitat...” sigui com sigui, el turisme ha transformat les Illes Balears més profundament que molts segles d'història anterior.

Però avui, una part molt important de la societat es demana si no hem arribat massa lluny. La manifestació de demà, diumenge, no és un atac als visitants. És, sobretot, un crit d'alerta. Perquè allò que està en qüestió no és el turisme. Allò que està en qüestió és 'l'excés' de turisme. Durant dècades ens repetiren que el creixement era infinit. Que més turistes significava més benestar. Més places, més hotels, més creuers, més lloguers vacacionals, més promoció. Sempre més. I avui ens trobam davant una gran paradoxa. Mai no havíem rebut tants de visitants. Mai no s'havien generat tants de milions d'euros. I mai tanta gent havia tengut tantes dificultats per viure dignament a les seves pròpies illes.

Els joves no poden accedir a un habitatge. Molts de treballadors del sector turístic no troben lloc per viure. Els residents són expulsats dels centres històrics. Les carreteres col·lapsen. Els espais naturals pateixen una pressió insostenible. Els pobles de l'interior, considerats espais refugi, també se saturen. Una part significativa de Palma es transforma en un gran parc temàtic per a creueristes i visitants de pas... Alguna cosa no funciona.

Si fa molts d'anys el problema era un altre, avui el problema és la saturació. El turisme de masses ha acabat convertint-se en víctima del seu propi èxit. Durant molt de temps s'acceptaren els seus impactes negatius com un preu inevitable del progrés. «Efectes col·laterals», deien alguns. Però han deixat de ser col·laterals per convertir-se en centrals. Parlam d'una transformació radical del territori, de la degradació del paisatge, de la banalització cultural. Parlam de la pèrdua progressiva de la nostra llengua i de les formes de vida que havien caracteritzat aquestes illes.

El turisme no només transforma l'economia. El turisme de masses transforma també les mentalitats, els valors i la manera de viure. Fins que arriba un moment en què els residents comencen a sentir-se estrangers a ca seva. Aquest és el vertader problema. És una qüestió de vida. Es demanen, per tant, coses ben naturals: més habitatge, més tranquil·litat, més territori, més paisatge, més llengua, més comunitat, més temps per viure.

La qüestió és: Per a qui són les Illes Balears? Per als seus habitants? O per al consum turístic global? Podem continuar augmentant indefinidament el nombre de visitants? Podem seguir urbanitzant, construint infraestructures i pressionant recursos limitats com l'aigua o el territori? Podem convertinr la nostra cultura en una qüestió marginal? La resposta és evident: No.

Els territoris tenen límits. Les societats també. I les capacitats de càrrega, de les quals parlàvem els geògrafs fa dècades, ja fa temps que començaren a encendre tots els llums vermells. Es tracta de recuperar el control. De decidir que el benestar dels residents ha de situar-se al centre. De recordar que aquestes illes no són només una destinació turística. Són, abans de res, el lloc on hi viu una societat, un poble.

La manifestació, per tant, expressa aquest canvi de mentalitat. Durant molts d'anys semblava impossible qüestionar el model. Avui és una necessitat democràtica. Perquè estimar Mallorca no consisteix a vendre-la millor. Consisteix a conservar-la habitable. I això exigeix valentia política i social. Exigeix abandonar el mite del creixement infinit. Exigeix entendre que menys pot ser més. Més vida. Més dignitat. Més futur. Diumenge dia 26 ens manifestarem tots aquells que pensam que encara podem evitar que Mallorca acabi convertida únicament en un gran parc temàtic de sol i platja. Que encara podem defensar el dret a viure aquí. Que podem conservar allò que ens fa diferents. Perquè, al capdavall, la pregunta és molt senzilla: ¿Si perdem la capacitat de viure dignament a les nostres illes, quin és, exactament, el seu èxit turístic?

Climent Picornell