La turismofòbia és una malaltia? Climent Picornell

jcmllonja | 11 Juliol, 2026 12:08

La turismofòbia és una malaltia?

La turismofòbia a les Balears no és cap malaltia social ni cap excentricitat ideològica. És una reacció. Potser emocional, potser desordenada, però perfectament comprensible. Quan una societat arriba a sentir que el seu territori, la seva vida quotidiana i fins i tot la seva identitat, han quedat subordinats a una sola activitat econòmica, el rebuig és inevitable. I aquest rebuig no neix de l'odi als visitants, sinó de la percepció creixent que el turisme ha deixat de ser una activitat integrada dins la societat per convertir-se en l'eix que ho condiciona tot.

Durant dècades se'ns repetí que el turisme era intocable. La indústria sense xemeneies. La locomotora del progrés. I és cert que transformà unes illes pobres i perifèriques en una societat amb nivells de renda impensables fa setanta anys. El turisme dugué feina, infraestructures i modernització. Però també deixà darrere seu destrucció territorial, dependència econòmica extrema, precarització laboral i degradació ambiental. El problema és que el turisme deixà de ser una activitat econòmica per convertir-se en una forma d'ocupació integral del territori. Gairebé vint milions de visitants anuals sobre unes illes amb poc més d'un milió d'habitants no són una anècdota estadística. Són una pressió colossal sobre carreteres, habitatges, platges, recursos hídrics i serveis públics. La saturació no és una percepció neuròtica: és una experiència física i quotidiana.

I mentre aquesta pressió augmentava, es consolidava un discurs gairebé religiós segons el qual qualsevol crítica al model equival a atacar el benestar general. El turisme es convertí en un dogma. Els grans poders turístics assumiren que els seus interessos coincidien exactament amb els de tota la societat. Qui qüestionava el model era tractat d'irresponsable, enemic del progrés o radical antisistema. Aquesta arrogància explica bona part del conflicte actual. Perquè el malestar no és només econòmic o ecològic. És també emocional. Molts de residents tenim la sensació que les nostrees illes han deixat de pertànyer-nos. Que vivim dins un mostrador. Que els barris, els pobles i fins i tot el paisatge funcionen sobretot com un decorat per al consum vacacional. El ciutadà es transforma lentament en personal de servei d'una economia orientada a satisfer visitants.

I aleshores arriba la pregunta incòmoda: qui paga el cost real del turisme? Perquè els beneficis es concentren en sectors molt determinats mentre les conseqüències negatives es reparteixen entre tota la població. Els residents assumeixen carreteres saturades, consum excessiu d'aigua, augment dels preus, contaminació, destrucció paisatgística i degradació de serveis. La riquesa existeix, sí, però cada vegada està més mal repartida.

La turismofòbia neix també d'una humiliació cultural silenciosa. Durant anys es va insinuar que la llengua, la cultura i els costums propis eren obstacles davant la modernitat turística. Les tradicions es convertiren en espectacle, els pobles en escenografies i la identitat en un producte decoratiu. El cosmopolitisme turístic generà sovint un autoodi subtil, la idea que allò propi era provincià i allò forà modern i superior.

Però la gran paradoxa és una altra. El turisme de masses acaba destruint allò mateix que comercialitza. Ven autenticitat mentre homogeneïtza. Ven paisatge mentre el degrada. Ven tranquil·litat mentre massifica. Ven cultura mentre la banalitza. Palma i molts pobles de les Illes corren el risc de convertir-se en espais sense vida real, ocupats per apartaments turístics, franquícies globals i visitants temporals.

Per això és fals reduir la turismofòbia a una simple hostilitat contra els turistes. El problema no és el visitant individual. El problema és un model econòmic addicte al creixement infinit dins un territori finit. Un sistema que necessita cada any més vols, més creuers, més places i més consum per continuar funcionant.

I quan una societat percep que aquest creixement no té límits, apareix inevitablement el desig de frenar. Ara fins i tot sectors tradicionalment entusiastes del turisme han començat a parlar de sostenibilitat, contenció i límits. Però massa sovint aquesta sostenibilitat sembla simple maquillatge retòric. La pregunta continua intacta: Quants de turistes són massa turistes? Quanta gent hi cap dins el paradís? La turismofòbia és, en realitat, el crit d'alerta d'una societat que comença a sospitar que el preu pagat pel monocultiu turístic és massa alt. No és odi als visitants. És cansament. És la necessitat urgent de recuperar el control sobre la pròpia terra, el propi temps i la pròpia vida.

Climent Picornell