Cartografia dels silencis. Autobiografies i abusos sexuals a Espanya. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Agost, 2026 19:07

Cartografia dels silencis. Autobiografies i abusos sexuals a Espanya.

Quan un escriptor decideix contar la seva vida, dibuixa el territori moral d'una època. Si en llegim un, coneixerem una persona; si en llegim tres-cents trenta-vuit, potser acabarem coneixent un país. Això és exactament el que han fet tres investigadors de la Universitat de les Illes Balears en un treball publicat pel grup Nature. I el mapa que n'ha sorgit és tan inesperat com inquietant.

Hi ha estudis científics que aporten dades. I n'hi ha que obliguen a repensar una època. El treball publicat recentment, juliol de 2026, a Humanities and Social Sciences Communications, del grup Nature, https://www.nature.com/articles/s41599-026-07420-8 es titula “ L'abús sexual infantil en la literatura autobiogràfica espanyola del segle XX: els abusos comesos a l'escola”, és dels investigadors Jaume Sureda Negre, Júlia Vilasís-Pamos i Aina Calvo Sastre i pertany clarament a aquesta segona categoria. No només perquè aborda una de les realitats més doloroses i més silenciades de la història contemporània, sinó perquè ho fa a partir d'una font tan inesperada com valuosa: les autobiografies.

Durant dècades, els historiadors han reconstruït el passat a partir d'arxius, documents administratius, expedients judicials, correspondència o premsa. Aquest estudi, en canvi, parteix d'una pregunta diferent: què passa si llegim centenars d'autobiografies no com a obres literàries, sinó també com a documents històrics? Què ens expliquen sobre la societat en què varen créixer els seus autors? La resposta és colpidora. Els investigadors analitzen 338 autobiografies escrites per persones escolaritzades a Espanya durant el segle XX. En 47 d'aquestes obres —gairebé un 14% del total— hi apareixen relats o referències a abusos sexuals patits durant la infància. Encara més revelador és que prop de dos terços d'aquests episodis tenen com a escenari centres educatius: escoles, internats, seminaris o col·legis religiosos. El resultat no pretén calcular la incidència real dels abusos, però sí mostrar fins a quin punt aquests records formen part de la memòria de molts escriptors i intel·lectuals.

Els mapes convencionals delimiten costes, serralades o fronteres. Aquest, en canvi, assenyala un altre tipus de paisatge: el dels records que durant dècades romangueren ocults. Jaume Sureda Negre, Júlia Vilasís-Pamos i Aina Calvo Sastre han recorregut un territori poc freqüentat pels historiadors: la literatura autobiogràfica. No cercaven una novel·la coral sobre l'Espanya del segle XX, sinó les empremtes que l'escola havia deixat en la memòria dels qui la varen viure. I el resultat és sorprenent. Les dades impressionen, tot i que convé llegir-les amb prudència. Els mateixos autors de l'estudi adverteixen que no es tracta d'una estimació estadística dels abusos a Espanya. Ningú no pot deduir d'aquest corpus la prevalença real del fenomen. El valor de la recerca és un altre: demostrar que les autobiografies constitueixen una font històrica de primer ordre per comprendre experiències que difícilment apareixen en la documentació oficial. Aquesta és, probablement, la gran novetat metodològica del treball. Durant molt de temps, la història de l'educació s'ha construït a partir de lleis, reglaments, memòries administratives, inspeccions i arxius escolars. Tot això és imprescindible, però incomplet. Els documents expliquen com funcionava una institució; les autobiografies expliquen com era viscuda. Entre una disposició ministerial i el record d'un infant hi ha tot un món que els papers oficials no poden reflectir.

Per això aquest estudi té una força especial. Quan les memòries s'acumulen, els records deixen de ser excepcions individuals i comencen a dibuixar patrons. Allò que un lector podria interpretar com una experiència aïllada adquireix un significat diferent quan apareix repetidament en desenes de llibres escrits per persones que no es coneixien entre elles, que pertanyien a generacions distintes i que estudiaren en llocs molt allunyats. És aleshores quan els noms propis adquireixen tota la seva dimensió. Jaume Santandreu, Alejandro Palomas, Terenci Moix, Miguel Gila, Carlos Boyero, Román Gubern, Javier Reverte, Antonio Gamoneda, Fernando Sánchez-Dragó, Francisco Rabal, Juan Goytisolo, Joan Francesc Mira, Manuel Vicent, Ramon Folch, J.L. Giménez Frontín, Joan Margarit... Jaume Santandreu recorda la seva infància a La Salle de Manacor i explica com aquell episodi va romandre ocult durant molts anys. Alejandro Palomas converteix Esto no se dice en una reflexió descarnada sobre el trauma, el silenci i la dificultat de recuperar la pròpia veu. Terenci Moix evoca un univers escolar marcat per l'autoritarisme i la repressió. En altres autobiografies, les referències són més breus, tangencials, però totes contribueixen a dibuixar un mateix horitzó: el d'una societat on callar semblava formar part de l'ordre natural de les coses. No tots els llibres tenen el mateix to. Alguns són una denúncia oberta; d'altres deixen caure el record amb una sobrietat que impressiona encara més. De vegades n'hi ha prou amb dues línies perquè el lector entengui que darrere aquell silenci hi havia una ferida oberta. La memòria no segueix cap protocol.

I aquí apareix un element que m'ha semblat especialment revelador. L'estudi no només parla de persones, de franciscans, d'agustins, d'escolapis, de jesuïtes, de maristes, de germans de La Salle... parla també d'espais. Sense pretendre-ho, les autobiografies acaben construint una geografia moral de l'escola. Hi apareixen aules, dormitoris, patis, escales, capelles, confessionaris, despatxos i passadissos. Llocs quotidians que, segons qui els recordi, evoquen aprenentatge, amistat i descobertes o, ben al contrari, por, humiliació i silenci. Com a geògraf, aquest aspecte em sembla especialment suggeridor. Sempre he pensat que els territoris no són simples superfícies. Els llocs acumulen experiències. Un paisatge és també la memòria de les persones que l'han habitat. Les escoles, igual que les places o els carrers dels pobles, són espais carregats de significats. No hi ha cap mapa que indiqui on es va perdre una infància o on un mestre va despertar una vocació. Però aquests llocs existeixen dins la memòria dels qui els varen viure.

Potser, al capdavall, aquesta és la lliçó més profunda del treball. No ens parla només dels abusos. Ens parla del temps. Del temps necessari perquè una societat trobi les paraules per explicar allò que abans era impronunciable. La majoria d'aquests relats no apareixen fins quaranta o cinquanta anys després dels fets. No perquè el dolor hagués desaparegut, sinó perquè només aleshores el context social permeté transformar el silenci en relat. La literatura, així, deixa de ser únicament un exercici estètic. Es converteix en una forma de coneixement. Els historiadors acostumen a cercar la veritat en els arxius; els memorialistes la cerquen dins la pròpia consciència. Quan ambdues mirades coincideixen, el passat esdevé més ric, més complex i també més humà.

Crec interessant que una investigació d'aquestes característiques hagi sorgit de la Universitat de les Illes Balears i que publicar-lo en una revista del grup Nature no és només un reconeixement als seus autors; és també una demostració que una recerca més, feta des de la UIB, aporta preguntes noves a debats internacionals. Hi ha un detall de l'article que crec que pot donar-li una dimensió extraordinària: els autors han dipositat en un repositori obert els fragments autobiogràfics que han utilitzat. Això vol dir que podem anar directament als textos originals, veure com escriu Terenci Moix, què diu exactament Jaume Santandreu, com construeix el record Alejandro Palomas o quins episodis expliquen Miguel Gila, Carlos Boyero o Román Gubern, sempre dins el que recull l'estudi. Cada autor troba el seu propi llenguatge per acostar-se al passat: (“He sobreviscut a l'horror que m'ha mantingut mut des de que em van matar la veu, que he viscut amb la por”, Palomas; “Les cel·les d'alguns sacerdots serien escenaris de pràctiques sodomítiques completes”, García-Posada.)

Quan passam davant una escola solem veure una façana, un pati, unes finestres obertes i el renou dels infants. Però cap mapa no assenyala els records que hi habiten. Alguns hi recordaran el mestre que els va ensenyar a llegir. Altres, el primer amic. Algú, la primera vegada que va sentir que el món era més gran que el poble. I uns pocs, massa pocs, però massa nombrosos, hi recordaran un silenci que va durar mitja vida. I és per això que, de vegades, la literatura acaba essent la millor cartografia de la memòria. Quan centenars de records coincideixen, deixen de ser només records. Es converteixen en història. I és aleshores quan descobrim que també existeix una cartografia del silenci. Del silenci dels abusats. Del silenci còmplice de l'Esglèsia.

Climent Picornell

https://www.nature.com/articles/s41599-026-07420-8