Climent Picornell

Sopar d'estiu amb figueres de moro

“Avui t'hagués dit coses però m'havien de dur la nova adquisició pictòrica. Ja la veuràs. D'avui a vuit dies és el sopar”. “No vull seure amb gent rara”, li dic. “Idò no hi seuràs, enguany hi ha finger food i taules altes amb taburets, cadascú haurà de seure allà on hi hagi lloc, per afinitats o per liaisons dangereuses. Ça va sans dire... que tu trobaràs molts de llocs, te conec Climent”. El toc de francès fa més xic que el d'anglès.

Me pos les espardenyes d'espart vermelles, els calçons verds i un dels mambos florejats que vaig comprar a Jamaica, me mir i... em faig llàstima. Agaf el cotxe petit. Enguany la il·luminació de Son Garbaix és exagerada i el safareig-piscina una horterada de berbena. Només arribar ja me mareig amb la quantitat d'esquenes immenses, nues, i els tatuatges que decoren aquells cossos de dones joves. Res millor que un dry martini. Vaig intuir que el meu amfitrió enguany havia variat els convidats, hi afegia classe mitja rural, que no és tan mitja, alguns tenen més terra que ell, i molta gent jove, amics dels seus fills, uns que es coneixeren a ESADE, altres quan feren el batxillerat a Canadà i altres comprant farina a Son Banya...

Sense saludar, me'n vaig cap al menjar, que té molta pressa, excepte una taula amb quatre persones i allà hi faig tala. Quan tenc el plat ple, veig un cartell damunt l'esqueixada que posa: “sense gluten, sense lactosa, sense sucre”. Avui passaré per celíac o per diabètic. “Climent!” És una antiga amiga, a Barcelona vivia amb una filla d'en Durany Garrell i això ens permetia anar a veure el Barça al palco de son pare. Ulls expressius, vestida de Cortana i un acompanyant amb gaiato amb pom de plata que és un cap d'animal. “Quin animal és?” “Una geneta”. “On són les genetes embalsamades?” deman, “Passaren d'estar damunt els canteranos a estar damunt la televisió”.

El leit-motiv d'enguany són les fulles de figueres de moro, el seu wedding- planner de la festa, o com es digui, un pijo beneit de devers Ciutat ha trobat que las “chumberas tienen mucho encanto”. És un jovenot, vestit de negre, sabates blanques, com un ballarí de claqué, explica coses de los “higos chumbos” i que a la taula de dolços i quemullars hi ha gelat de figa de moro de Can Miquel de Palma: “exquisito”. Veig l'arquitecte famosíssim que té casa a son Calbuig, i que després de tastar les ensaïmades trunyellades de la vila, sempre ve a comprar-ne. Fa un buc per un museu a Chicago, ell i la dona, elegants i sobris, són de l'Opus Dei, però quan vaig a ca seva nedam tots en pèl a la caleta de baix. N'Escrivà de Balaguer ho degué beneir? “He probado de leer tu libro pero escribes un mallorquin muy cerrado, tienes que pasarte al español”. Li dic que m'ho pensaré i torn a carregar menjar, tot sol. Per poc temps, fins que unes jovenetes diuen: “anem a la tauleta aquella on hi ha aquell home gras”. Aquell home gras, i vell, som jo, que amb el mambo florejat faig el ridícul. Els escolt parlant d'IA, una fa un màster al MIT. Record quan hi vaig anar, a Boston, a veure el metge Nadal que transposava cors de

porc a humans. Pec a una de les fulles de figuera de moro que pengen fermades amb fil de ràfia, comprat a can Garanya de Manacor, supòs. Hi ha en Gonçal López Nadal, ens saludam efusivament, recordant els viatges a Nova Delhi, aniré a alguns dels actes que ha organitzat a Son Comparet, sobretot al del seu oncle Guillem Nadal, que va ser ambaixador d'Espanya a l'Índia. Brindam amb gorgollassa, ben fresc.

Ve ella, a poc a poc, vestit llarg, de tub... “Que fas tan tot sol? Vine que te mostraré una cosa nova”. No sabia si me mostraria el retoc que li han fet al mugró després del seu càncer de mama. Però no, me du cap a la sala gran de la possessió i vaja! l'adquisició d'enguany no era un Miquel Barceló, “ara el trob molt agro-pecuari”, diu, sinó un Anselm Kiefer, gros com anar d'aquí a allà i tornar... “Magnífic”, li dic i ho pens. Quan entra en Jordi, amb un personatge: “Què feis?” Demana riguent, sap que som incapaços de posar-li banyes, malgrat les ganes que en tenim, des de fa molts d'anys. “És el propietari d'una multinacional suïssa” me diu ella. “I la seva dona?” Deman. “La te presentaré, és argentina”. La trobam predicant a un rotlet de gent i n'Elisabet la me presenta. Li dic: “No nos une el amor, sinó el espanto, por eso te quiero tanto!” “Borges!” respon ella “pero no se lo dijo a una mujer, se referia a su querida Buenos Aires”. “Perdóname, pero estoy algo bebido...” Ho dic per justificar la meva estúpida pedanteria. De la terrassa es divisa la plana de Confleix i més enllà, la mar d'Artà. M'enyor de Cala Tonó i deix amb la paraula a la boca a l'argentina i fuig escapat a pegar un capfico, pensant que ningú no acaba d'entendre què hi fa allà, però tothom procura que es noti que hi és.

Climent Picornell