Climent Picornell

Dalt del Turó amb caragolins, foc, 'paso al frente', fortor i serps

jcmllonja | 18 Setembre, 2026 11:42

Dalt del Turó amb caragolins, foc, 'paso al frente', fortor i serps

Passejant pels camins calorosos i secs de l'estiu veig les caramuixes dels albons farcides de caragolins. Pareix que les han arrebossades, uns damunt els altres. Ja no se'n fan de caragolinades. Ara tothom s'estima més els caragols grossos, caragoles, viudes i boquers com els fan als restaurants, encara que els duguin de la Península i del Marroc. Una caragolinada era com una festa per passar la vetllada, proteïnes de baix grau. Me trob en Joan Camel·lo assegut a un banc de la plaça, a l'ombra d'una morera borda. Me diu: “Hi ha arbres amb ombra fresca i arbres amb ombra calenta. Fresca: moreres, lledoners... En canvi l'ombra dels pins o dels ametlers és calorosa”. “I la de figuera?” deman. “Fresca i serrada!” “El garrover?” “No! Mala ombra! Ni fresca, ni calorosa!”

La conversa, al cassino va sobre què passaria si aquí es pegava foc. La conclusió és unànime, els pinars 'estan bruts', hi ha molta llenya prima, molta d'herba. Ja no hi ha qui usi la llenya de les garrigues per fer foc, ja no hi ha guardes de cabres o d'ovelles... “Cremaria tot amb flamarades de trenta metres”, diu en Cosme Conductor, “ni si me pagaven viuria a un xaletet dins una garriga!”. Prest es deriva cap a la testosterona, l'anar fort, en una paraula. Segons en Miquel Fluenci, abans anàvem forts més anys i ara, menjant tants de danones, torna fluixa més aviat. “Mira tu” diu en Miquel “malgrat l'edat, el sen Biel de son Claveller va ser actiu sexualment fins bens passats els vuitanta. O això deia ell. Anà amb bicicleta fins als noranta i encara partia cap a Llorito: “Vaig a veure una amiga meva!”, solia dir riguent sorneguer. Un dia que havia d'anar al metge a Manacor, una veïnada seva, na Joana Lloriguera, se va oferir a dur-li. Quan ja estaven embarcats dins el cotxo l'amo en Biel li digué: “Joana no t'enfadis, però t'ho he de demanar, i tu ja me contestaràs lo que trobis”. “Idò, vos direu”. “Si mos aturàssim, em podríem pegar un?” Aquella dona no sabé si l'havia de fer baixar, o tornar-lo cap a la vila. Decidí continuar fins a Manacor i dir-li: “L'amo en Biel, vos, sempre tan flamenc!”. Sembla però que la tàctica no sempre li anava malament. Diuen.

N'Agustín, el paraguaià, s'aixeca indignat i li diu fort i clar al que seu amb ell: “Tots soms estrangers en alguna part del món, excepte els racistes com tu que són gilipolles per tot!” Un dia me contà que al seu país, al darrer cop d'estat, el general en cap colpista, declarà: “Estabamos al borde del abismo y decidimos dar un paso al frente!”. Ja saben com i on solen acabar aquestes passes envant davant l'abisme. A la taula de majors del costat: “Al 'Pelotón de Campos' n'hi havia molts de la vila, les se'n dugueren amb un barco, es Jaume I, fins a Sevilla, allà desembarcaren, pel setembre de 1936 i hi estaren fins que acabà sa guerra. Per dins trinxeres a Guadalajara amb dos palms d'aigua, morts de fred per ses gelades a Teruel, per cert.., en el 'frente', a Balaguer, es va disparar un Mauser i ferí el teu tio Mateu, li hagueren de tallar una mà... res, saps que són desgràcies?” M'ho conta l'amo en Jaume Roncó rodejats de gent dins el cafè, joves amb pírcings, jovenetes amb tatuatges per tot, turistes despistats perduts pel Pla de Mallorca menjant panets amb camallot”.

Comença el temps de figues. A ma mare s'amitger, sense dir-li res, li arrebassà la darrera figuera que teníem, una Coll de Dama negra, i d'aquell dia ençà el tengué entrevessat. “Això és una hecatombe! Si vull menjar figues n'hauré de pidolar! Ha perdut els papers aquest homo!” Coment als amics: “He d'anar a esmotxar una figuera de moro que ha crescut molt devora es safareig de Son Salvos, però hauria d'esmolar es xorrac”. “Esmolar un xorrac?” s'espanta en Toni Guerxo: “Un de nou, te sortirà molt més barato! Un llarg amb perxa... I alerta a ses rabasses de ses figueres de moro que són fortes com un arbre!”.“Només tenc por que me surtin serps”, els dic, “som molt poruc amb aquests animals”. “Serps? Moltes rates! I molts de coloms, hi ha per foravila. No pensis amb ses serps! A mi s'altre dia me'n va sortir una, s'acostà, me va mirar i se'n tornà!” “L'havies d'haver morta” li diu en Miquel Caltamora “Perquè?” “Idò perquè l'any qui ve tornarà, tu seràs més vell i ella més grossa i te menjarà”. Res. Quatre rialles per esquivar la basca abassegadora d'aquest estiu.

Climent Picornell