Tino Alomar: el retruc de la mort d'un amic. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Setembre, 2026 18:43

Tino Alomar: el retruc de la mort d’un amic

Érem dos al·lotots del Pla de Mallorca. Ell, de Llubí; jo, de Sant Joan. I Tino Alomar va fer per mi una cosa importantíssima: em va ensenyar a jugar a truc. Això no s’oblida. L’onze de bastos i el deu d’oros fan una bona basa. No sé si era una lliçó de cartes o una primera lliçó de vida, però sempre l'he recordada.

Ens tornàrem a trobar, estudiant Geografia, a la Barcelona convulsa d’aquells anys en què volaven bustos de Franco per les finestres del Rectorat de la Universitat Central. Tino venia i revenia llibres de marxisme al bar del soterrani de la Universitat. Aquella era la seva manera de ser: sempre en moviment, sempre atent a allò que passava, sempre amb un llibre, una idea o una conversa entre mans. Acabàrem la carrera junts, un poc més tard que els altres quintos nostres. Jo era dues setmanes més vell que ell. De l'any 1949. L’any que Mao Zedong entrà a Pequín.

Fa uns minuts na Carme, la seva filla, m'ha telefonat:—Climent, mon pare s’acaba de morir. Prenia un cafè amb gel al Bar Centro de Sant Joan. I m'he posat a bramar. Havia seguit de prop la seva malaltia. L’havia empès amb la cadira de rodes pel Port de Pollença. I un servidor, tossut com som, encara tenia fe que aquella darrera medicació el faria surar una vegada més. No ha estat així.

Altres faran —i segurament ho faran millor que jo— la laudatio del polític polimorf. Del militant de Bandera Roja, del fundador del PSI i, finalment, la seva vinculació al PSIB. De la seva actuació ferma dins la societat civil, especialment a Palma XXI. De la seva trajectòria pública, llarga, diversa i difícil d’encabir dins una sola etiqueta. Jo vull parlar de l’amic. Tino era un home afectiu, efectiu i resolutiu. Tenia un cap molt ben moblat intel·lectualment i una extraordinària capacitat per llegir la realitat política de les Illes, de l'Estat Espanyol i del Món. Ho feia parlant, amb convicció, ordre i una estructura mental que et deixava, moltes vegades, amb la sensació que aquell assumpte ja estava definitivament aclarit. I ho va fer també escrivint. Aquests darrers anys ha publicat articles molt bons a Última Hora, Ara Balears i Sa Plaça. Reservava sovint aquesta darrera tribuna per als seus textos més entranyables i poètics.

Érem membres d’una partida de penyes amicals on el trobaran molt a faltar. Ens faran falta els seus judicis, assenyats però categòrics. La seva memòria extraordinària. Aquella capacitat de recordar, amb noms i detalls, qui era qui a la cuina i a la rebotiga de la Moncloa en temps d’Adolfo Suárez, quan treballava a Madrid de la mà del seu amic Josep Melià. O de descriure’t com era el paisatge de la Baixa Califòrnia un dia de tempesta, en l’època en què va exercir d’agregat cultural a l’ambaixada d’Espanya a Mèxic.

I no en parlem del nostre tema totèmic: el turisme. En sabia molt. No debades havia recorregut gairebé totes les trinxeres de la política i la gestió turística: Madrid, amb Javier Gómez-Navarro, a Palma, el treball amb Jaume Cladera, i aquella etapa de govern durant el mític primer Pacte de Progrés, amb Francesc Antich, com a conseller de Turisme. Inoblidables eren els seus relats sobre la gestació de la primera ecotaxa, tant explicada des de la seva pròpia trinxera com des de l’altra, la que pretenia, simbòlicament i políticament, fer-lo desaparèixer.

Gran lector, compulsiu, atent. Carinyós en les distàncies curtes. I profundament orgullós de la seva família: de la seva dona, Jungla, i dels seus quatre fills, dels quals parlava sempre amb satisfacció, explicant les seves passes per la vida i allò que anaven fent a mesura que es feien grans. No fa gaire li vaig regalar un quadre de Tony Castellanos. S’hi veia la mar gran. La mar que tant li agradava. Les seves sortides amb piragua de bon matí, remant cap a la punta de l’Avançada. Així és com ara m’agrada imaginar-lo. De bon matí. Tot sol, o gairebé. Remant dins la Mediterrània. I, de tant en tant, amb l’onze de bastos i el deu d’oros ben guardats, disposat encara a fer un retruc.

Climent Picornell