Climent Picornell

Jardins d'altri amb naixença, educació, 'terraristes', germans Tanner. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Juliol, 2026 12:06

Jardins d'altri amb naixença, educació, terraristes, germans Tanner

Anomèn 'Jardins d'altri' a la recollida d'ací i d'allà del que vaig llegint. Per exemple de Joan Puig i Ferreter (1882-1952) escriptor i polític, d'ell deia Gabriel Ferrater: “...la seva incultura era tan fabulosa, que gairebé no permetia que el seu talent es manifestés”- Tot i que sembla que en tenia de talent, ja ho diran vostès després de llegir com relatava el seu naixement: “Vaig néixer a la Selva del Camp, província de Tarragona, la matinada del 5 de febrer de 1882, i la meva naixença no alegrà ningú. El marit de la meva mare, perquè sabia que el fill no era seu; la mare, perquè la meva naixença significava per a ella l'esclat d'una catàstrofe, la deshonra; el meu pare (el cunyat de la mare), perquè temia que es descobrís la seva infàmia...” La veritat és que la narració promet. A que sí?

Joan Brossa: “La veritable família són els amics, l'altra no la pots triar”. Apollinaire deia, i podia ser ben bé una dita de Nietzsche: “No porteu a coll-i-be el cadàver del vostre pare, enterreu-lo d'una vegada i llestos”. Un altre pic Brossa: “No es pot ensenyar com fer coses interessants. Per això el vertader professor és el que ensenya l'alumne a esser ell mateix”. Ben diferent del concepte d'educació que tenia Joan Fuster: “L’educació del cans consisteix en aconseguir obediència. Com l'educació dels homes”. Joan Oliver (Pere Quart): “Quan jo mori, / tots, tots, / bons o dolents, / sereu només els meus supervivents”. “La paraula deslliura els ignorants, / comencen els amors amb la paraula, / les paraules menyscaben els tirans”.

M'agrada llegir l'article final de l'excel·lentíssima revista Mètode de la Universitat de València, l'escriu sempre Ramon Folch, aquest anava sobre Rellotges, acabava així: “No hauríem de confondre memòria culta amb nostàlgia deletèria. El present, al capdavall, és el passat del futur. Les nostres mentalitats haurien de prendre'n nota. La mandra ho dificulta. I ens fa envellir”. No sé molt bé si ho he entès. Nostàlgia deletèria? Mortal, destructiva? El present, al capdavall, és el passat del futur? Genialitat o lloc comú?

Repàs algunes de les revistes a las que, encara, estic subscrit, és el torn de Sàpiens, en un article sobre un abús de poder de 1607, en un text ressaltat hi llegesc: “...instruments contundents destinats a immobilitzar cossos que podien esdevenir violents o perillosos... La frontera entre la contenció terapèutica i el castig era fràgil, i la temptació d'utilitzar-la com a mecanisme de punició devia ser ben real”. Escarrufa! I sona més modern del que es suposa, ai las!

En un encontre de gent interessada en noves relacions dels homes i les dones amb el camp i amb l'alimentació, un reducte de neo-hippies, agaf de damunt una taula un pamflet: Manifest terrarista. No entenc la meitat de les coses que diu... Acaba així: “El terrarisme se situa -ens situa- en una altra geografia: oberta, inacabada, fèrtil i present. Fa dels gestos quotidians el seu mitjà, estimula els vincles de proximitat, evita els intermediaris, s'organitza. La contemplació, l'escolta, el tacte, la resistència, són la seva senda... Crear, compartir, defensar zones, regenerar la terra, reforçar els lligams i perseverar fins a la mort -que pot ser una gran i bella acció terrarista: enterrar-se i, amb la pròpia descomposició, gestar vida. Vida per la vida. Esdevenir de nou, humus.” I com a signatura: “Gestem el complot, gestem el compost”. No pareix d'aquest moment, d'ara, vull dir. Vintage? Dèjá-vu? Res?

Aquí, tal vegada, hi preferesc, de molt, la humilitat de Robert Walser qui a la seva obra Els German Tanner fa dir a un personatge, reflex d'ell mateix: “Preferesc comptar-me entre els que no tenen res, així com a a mínim la meva ànima serà meva”. Molt diferent de Daniel Guzmán, cineasta: “Som un punki: primer xerr i després pens”.

Climent Picornell