Climent Picornell

Jardins d'altri amb cristianisme, odediència, matar i morir. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Juliol, 2026 11:57

Jardins d'altri amb cristianisme, obediència, matar i morir

Els meus 'Jardins d'altri' són espipellades inconnexes, un tutti-frutti de mal gust que he anat arreplegant d'ací i d'allà. Els deman excuses d'antuvi.

He sentit contar que el gran escultor Bernini va fer totes les seves escultures per encàrrec, menys una: la de la seva amant Constanza Piccolomini Bonarelli. La va fer mostrant generosament l'escot dels seus pits. Quan descobrí que l'enganava amb el seu germà Luigi, ordenà que destrossassin el rostre de l'estàtua i va provar de matar al seu germà. Gràcies a d'intervenció del seu gran admirador, el Papa Urbà VIII, no li passà res. Hagués estat bé que algú li recités uns versos d'Elisa Fernández Guzmán: “Jo, com déu, / t'ho perdon tot / fins i tot el que encara / no m'has fet”.

I ja que hi som. M'han sentit a dir, perquè ho repeteixo molt, que no perdonaré als capellans que me xafassin la meva infància amb la por a l'infern. Ho he recobrat llegint una entrevista a l'escriptora Mona Cholet que defineix el cristianisme com “la religió de l'ansietat”. “Ha estat més culpabilitzador que les altres religions monoteistes?” Li demanen. “Sí. Sant Agustí va ser decisiu en la fixació del pecat 'original' com a dogma. Durant segles s'inculcà la idea de que fins i tot un 'mal pensament' podia condemnar-te. Part de l'església practicà la pedagogia del terror”. Idò! Per reblanir un poc l'anterior, em ve al cap un conte de Woody Allen que succeeix quan Déu ordena a Abraham sacrificar el seu fill Isaac. Bé, la qüestió és que arribada l'hora, com se sap, Déu li diu que no ho faci que era per 'provar-lo'. I Abraham s'emprenya amb Déu i li diu: “Mai sé quan parles seriosament!”

Vago i procrastinador com som, m'agrada quan algú apareix i em dona la raó. És el cas de Laura Carreira, jove directora de cinema portuguesa: “Crec que els essers humans no hem nascut per treballar, sinó per estimar-nos, escoltar-nos i fer-nos companyia”. Que els pareix? Malgrat llavors continuii: “Però el cert és que passam la major part del nostre temps treballant, i que és això el que determina en gran mesura la nostra identitat”. Ai las! A mesura que em faig vell vaig tombant a l'atracció, quasi una abducció, per les coses repetides i sabudes, lluny de les novetats i els assumptes no esperats.

L'antropòleg David Graeber en el seu assaig El amanecer de todo (2021) explica que qualsevol festa, des de la d'aniversari fins a la festa major del poble, s'ha d'entendre com una vàlvula d'escapament de la rutina per, tot d'una que acaba, retornar amb forces renovades “als hàbits quotidians de l'obediència”. No diu a qui, però ja ho podem suposar, l'obediència als qui comanden, des de les micro-obediències a les macro-obediències, vagin aquestes desfressades de consum o de turisme. Quina misèria! Ara que consumim el que ens arriba per les xarxes socials. Una de les cites d'Elies Canetti, recordin que fou Nobel de literatura, diu: “Ningú és més solitari que aquell que no ha rebut mai una carta”. Posada a l'estil modern com seria? “Ningú és més solitari que aquell que no ha rebut mai un WhatsApp?” Vatuadell! Agobiats per la magnitud de la missatgeria electrònica tal vegada l'hauríem de canviar: “Ningú és més solitari que aquell que ha rebut cents de missatges?” No els llegim, saturats per l'excés de “cartes” modernes.

Morir i matar. Trob una cita del meu amic i metge pollencí Joan Carles March: “La persona que se suïcida no vol morir, vol deixar de patir”. Més de morir i matar. No és que Ramiro de Maeztu sigui sant de la meva devoció però sempre he recordat el que digué al anarquistes que l'afusellaren: “Vosaltres no sabeu perquè em matau; però jo si que sé perquè mor: perquè els vostres fills siguin millors que vosaltres”. Pensava Wilhelm Stekel, un dels principals deixebles de Sigmund Freud que “Allò que distingeix un home immadur és que desitja morir noblement per una causa, mentre que allò que distingeix un home madur és que desitja viure humilment per servir-la”. Caldria afegir-li el matís d'una cançó de George Brassens: “En rendant l'âme à Dieu c'est bien de constater / Qu'on a fait fausse route, qu'on s'est trompé d'idée / Mourrons pour des idées, d'accord, mais de mort lente / D'accord, mais de mort lente”. Morir per les idees, d'acord, però de mort lenta. Conten que quan Valle-Inclán sentia els venedors de diaris que anunciaven pel carrer que Blasco Ibáñez havia mort, s'aixecà de la seva taula del bar on estava assegut i sortí al carrer per dir-los: “No li faceu tanta publicitat”. Entre escriptors tot és permès. O no?

Climent Picornell