Climent Picornell

El barri de na Bel

Climent  Picornell

Na Bel Cerdà i Soler va morir fa tres setmanes. Feia mesos que no la topava pel barri quan la seva filla, dins el Bar Bosch, plorant, em va dir: “ma mare és morta, ara venc d’enterrar-la”. Més enllà dels mèrits ciutadans, que en tenia, més enllà de la seva vessant de dinamitzadora social, que ho va ser i molt, la relació de la meva família amb na Bel va ser d’amistat i de veïnatge. Sempre tenia una paraula amable per als meus fills: tant li era ensenyar-los a fer un xorrac per acompanyar la música del ball de bot, com perdre horabaixes fent volar estels fets de canya i paper de diari, aprofitant l’embat mariner. Fins que va tenir el restaurant obert -el Singular, font de molts dels  seus últims maldecaps- allà ens solíem veure fent la xerradeta després de dinar. Però aquests darrers mesos no l’havia vista ni poc ni gens. Em van dir que se n’havia anat a la casa que tenia a s’Estanyol d’Artà.

El meu barri, el de sa Llonja i puig de Sant Pere de Palma li deu molt. Li deu un procés de recuperació que s’inicià a través de les naixents Associacions de Veïnats i del procés paral·lel de revitalització popular d’aquest tros de Ciutat que s’havia degradat físicament i moralment. Les cases, velles de segles, i la vida tradicional del barri de pescadors agonitzaven, tot això a dues passes de l’avinguda de Jaume III on els rics es compraven els seus pisos d’alt  standing. Aquesta degradació ja anava bé als interessos especulatius que venien d’anys enrere. L’arquitecte Gabriel Alomar me contava que en al plec de clàusules, quan guanyà el Pla de Reforma i Eixample, l’any 1943, s’hi imposava l’erradicació dels barris de Sa Calatrava i del puig de Sant Pere. El descobriment per part dels veïnats de què l’Ajuntament declarava zona verda una illeta habitada destapà connexions rares i a 1974 es crea l’Associació de Veïnats, que trobà bona aliança en el Col·legi d’Arquitectes. Un vespre dues cases caigueren i moriren dues persones, això catalitzà la mobilització: “El puig per als seus habitants”. Es declarà part de la zona en estat de runa i s’aturà l’arrasament especulatiu del barri. S’aconseguí la redacció d’un PERI (Pla especial de reforma interior), el primer en ser aprovat a Espanya. Segons J. Franquesa, “s’estava bastint a Palma una contranarrativa legitimadora potent contra l’urbanisme oficial”. No sé si tots els objectius s’han aconseguit, però el caràcter del barri s’ha conservat, amb tots o part dels seus residents tradicionals. Aquí hi era na Bel, ben al cap davant.

Li encantava parlar-me de la vida al barri quan era nina, era tan viu el que em deia, que pareixia un acte d’una peça costumista. Les bregues, més enllà de la frontera que marcava el torrent de sa Riera, de “putxeros” (del Puig) contra “Catalineros” (de Santa Catalina), les pedrades eren la menor de les barbaritats. Les corregudes pels terrats. El  moll, tan prop, els vaixells de línia que arribaven a l’altre costat de La Riba, que ja no hi és. O els primers estrangers  que venien als locals del carrer dels Apuntadors, “ells amb smoking i elles amb vestit llarg, trèiem cadiretes defora, els miraven, i els admiràvem”. Na Bel visqué en una cruïlla,  d’una vivor intraurbana excepcional i fou a temps de veure en què se convertien els carrers. Se’n va anar sense haver de sofrir el Halloween –imparable- apoderant-se del barri. Va recuperar tradicions que s’havien deixat anar: ella, quan ja ningú treia Sant Pere per dur-lo a passejar en barca fins a la farola de Porto Pi, s’hi va posar.

He llegit un recordatori, emocionat, del seu amic i veïnat Jaume Llabrés. “De sa mare que era poblera na Bel va heretar l’essència de la cultura popular i va aprendre les cançons tradicionals de la seva boca. De son pare, alcudienc, na Bel tenia vertadera passió per la mar, ja que ell era mariner i passava llargues temporades embarcat”. Amb ell i Aina Pascual fou responsable del muntatge de les exposicions del convent de les Caputxines. Amb Eugeni Cañellas, Francesca Adrover, Antoni Peralta i Joan Guasp conformà el grup “Sis Som” per treure les teranyines a la música popular mallorquina, vint anys damunt els escenaris i una partida de treballs editats (Cançons per a un capvespre, Tres i dos: Sis Som i Fruits de la terra) en donen fe. Això remarca el seu paper d’agitadora a una Palma que iniciava el seu procés de transformació multicultural.

Vaig fer una volta pel barri de na Bel, abans d’anar als seu funeral, a l’església de Santa Creu, tot esperant que el Lobby de dones, l’Associació de Veïnats i els seus amics ens posem a fer feina per un reconeixement que es mereix. He travessat la plaça de la Llotja, els bars plens de italians de tres creuers grossos al port. Un cec escolta una radieta arrepitat a l’antiga Comandància de Marina avui una conselleria, s’hi passa hores i hores. Han tancat el moll de pescadors, ja no es pot anar a veure arribar les barques del bou; el carril bici travessa la plaça de la porta de Santa Catalina, amb els pins i dues estàtues de Ben Jakober –dos colomots de tamany descomunal- a cent metres de “l’església a l’inrevés” sembrada per la punta del campanar; el venedors de droga “trapitxeen” davant el bar que confronta amb la nova biblioteca Pública, prop del museu del Baluard; el carrer del Vi amb moltes cases restaurades per gent de bona posició que ha tornat dins murada – els acadèmics en diuen “gentrificació”-; el petit supermercat del carrer de la Llebre, neixen petites fruiteries, queda, encara, una carnisseria; la plaça de les Drassanes amb el seu trull –feixuc per als veïnats- guitarres flamenques, contenidors plens de fems, estornells damunt els plàtans altíssims. Els de la UGT es manifestaven davant el Consolat de la Mar, per la porta de darrera surt un conseller i el president Antich, amb cotxe, pel jardinet de la porta del Moll. Posen canonades noves, la merda no surarà quan les tronetes rebentin; en “Cariñoso”, el llanterner, passejant amb les mans a l’espatlla; els alemanys fan coa per entrar a La Bóveda on en Jaume talla pernil; l’escolà de Sant Joan de Malta, petit i grassonet, toca la campaneta; na Xisqueta cerca aparcament –un bé molt preuat- a un barri que és ACIRE (de circulació restringida) però on entra tothom qui vol; a sa Feixina pares amb infants petits, skaters davall el monument –ara innominat- per l’enfonsament del creuer “Baleares”;  els sense-casa es fan el jaç al jardins públics bevent vi de tetrabric.

Les gavines van cap al moll, l’horabaixa s’enfosqueix, un pintor japonès, del natural, mira de capturar aquest moment; milers de cotxers circulen pel passeig Marítim; uns operaris ja pengen els llums de Nadal, mentre na Rosa diu al seu estimat que per Nadal vol estar amb ell, que no vol anar a ca els seus pares; una nina petita estreny una sirena de pedaç, aferrada a la mà de sa mare. La vida que segueix és l’expressió cursi que esdevé trista quan un servidor enfila el carrer de Sant Llorenç. La meva passejada pel barri on havia nascut na Bel és un homenatge. Petit i particular.

Els Top ten dels refranys de les illes Balears

Climent Picornell

Un refrany és una sentència, molt semblant a un adagi, o a un proverbi, una màxima, un aforisme, en la mateixa línia d’una dita, una locució o una frase feta. “Qui no vol pols que no vagi a l’era” o “A la taula i al llit, al primer crit”. Són, també, alguna cosa semblant a regles no escrites de comportament, recolzades sobre evidències populars amplament admeses per tothom. Els grecs els heretaren de l’antic Orient, i els transmeteren als romans,  Erasme de Rotterdam en la seva Adagiorum Collectanea en feu de pont per a difondre’ls per tot Europa. Algú els ha volgut qualificar com la “filosofia de la frase breu”, la condensació de la saviesa popular, amarada d’ironia, aferrada a una gran força expressiva. En català, dos mallorquins notables, Ramon Llull i Anselm Turmeda, a l’edat Mitjana ja feren ús del refranyer, recolliren i crearen proverbis. El refrany gaudeix de certes característiques estructurals que fan referència a la seva codificació,  a la seva edificació verbal moltes vegades binària, sovint rimada. Té també una estructura rítmica, apel·la a les metàfores, a les comparances, a la sàtira, i no defuig, si escau, les onomatopeies. Ja des de molt antic, per tant, els hem usat per expressar de manera abreujada i mnemotècnica preceptes de la vida. “Tal faràs, tal trobaràs” o “Qui dia passa, any empeny”. Els diferents reculls existents han aconseguit arreplegar moltes d’aquestes expressions populars que la disminució de la vida pagesa i de la transmissió oral havia deixat baldats i, és ben cert, han desaparegut de la parla dels joves, i també dels qui no ho són tant.

Victor Pàmies, d’una forma exemplar i sistemàtica, recupera, classifica i codifica la paremiologia catalana, l’estudi dels refranys en la nostra llengua, usant les noves tecnologies. És el que es proposa des de fa anys a les seves webs i blogs a Internet (hi podeu entrar  http://refranys.wordpress.com/  ):  Biblioteca paremiològica, Conferències paremiològiques, Diccitionari, Dites i frases fetes, Enciclopèdia paremiològica, Etimologies paremiològiques, Paremiologia didàctica, Paremiosfera, Raons que rimen, Refranyer català-castellà, Refranyer temàtic, Un polsim de refranys... S’ha posat com a fita tenir indexats 500.000 refranys en català l’any 2015. I ja en du més de 300.000! Una de les seves iniciatives començà fa mesos quan proposà als internautes i altres coneguts i  amants dels refranyers la iniciatica d’el·laborar un ranking dels refranys més populars, el que ell anomenà els “Top ten dels refranys catalans”. Creà un blog especial i des de fa unes setmanes va publicant els resultats, producte de més de 1200 informants. Ja ha sortit el Top ten general i el del País Valencià. Faltava però el de les illes Balears. Li vaig escriure, impacient, per tenir els resultats dels de les illes Balears i em contestà ràpidament. “Climent: Concretem per aquesta setmana la publicació del Top ten de les Illes? Tot just ara estic treient les dades del País Valencià. Avui he publicat el Top 100 i demà o dimecres treuré els refranys que només ha dit un únic informant (petites perles, vaja). T'avanço el Top ten, extret de les enquestes rebudes per informants "purs" de les Illes. Fixa't que el Top ten és Top 11, perquè en desè lloc han quedat empatats dos refranys amb el mateix nombre de vots. El de la pols a l'era l'han dit gairebé una de cada tres persones (un 33%), com en el Top general, vaja! Si necessites alguna altra dada més, demana, d'acord?”

Per tant i com a primícia per als lectors de Blog, aquí els tenen: 1.- Qui no vol pols, que no vagi a s'era. 2.- S’ase va dir a n’es porc orellut. 3.- Qui barata es cap se grata. 4.- Qui dia passa, any empeny. 5.- Gat escaldat, d'aigua freda tem. 6.-Es tests semblen a ses olles. 7.- Qui no té cap, ha de tenir cames. 8.- Qui va amb un coix, al cap d'un any ho són tots dos. 9.-Una flor no fa estiu. 10 (a).- No diguis blat que no el tenguis dins es sac, i ben fermat . 10 (b).-A l'abril, cada gota val per mil.

N’hi ha un parell que es repeteixen -o són equivalents amb altres paraules- als del  Top ten general (1.- Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. 2.- Pel maig, cada dia un raig . 3.- No diguis blat que no el tenguis dins el sac i ben lligat. 4.- Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot. 5.- A la taula i al llit al primer crit. 6.- Cel rogenc, pluja o vent. 7.- Per Nadal, cada ovella al seu corral. 8.- Tal faràs, tal trobaràs. 9.- Qui dia passa, any empeny. 10.- A l'estiu tota cuca viu.), i als del País Valencià ( 1.-Qui no vulga pols, que no vaja a l'era. 2.-A la taula i al llit al primer crit. 3.-Quan Benicadell porta capell, pica espart i fes cordell. 4.- Cel a borreguets, aigua a canterets. 5.- No deixes les sendes velles per les novelles. 6.-Li diu el mort al degollat: Qui t'ha fet eixe forat? 7.-De fora vindran que de casa ens trauran. 8.-A l'estiu tot lo món viu. 9.-Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures. 10 (a).- Tota pedra fa paret. 10 (b).-Estira més un pèl de figa que una maroma de barco. 10 (c).- Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal.).

El refrany més citat és una bona indicació: qui vulgui tranquil·litat, que no es cerqui complicacions. Altres fan referència a que no és canviïn les sendes velles per les novelles ja que, després, un s’ha de gratar el cap. Podem veure com es nota la vessant conservadora i assenyada que guia els consells tradicionals. Aquests preceptes vitals o morals, juntament amb els refranys de caire meteorològic i agrològic es situen el cap curucull dels rànquings nostrats, com ho demostra aquesta iniciativa de Víctor Pàmies. No hi ha dubte, però, que la seva potència, la brevetat, la concisió, la sonoritat han fet que els refranys (com els aforismes, les dites o les frases fetes) encara perdurin, com una mena de sublimació de la parla, un recull de la història menuda, no escrita, de la gent planera de tots els països. A la nostra terra, com per tot arreu, els refranys són fruit de la saviesa popular ja que gairebé tots els temes de la vida hi apareixen en forma d’idees, sentiments, consells i normes variades. Han estat el gresol de l’experiència i la voluntat d’educar a les generacions joves, que ara els poden trobar, si volen, també a Internet.

Del sexe, la infidelitat i l’orgasme sec

Climent Picornell

Va tenir esposa i dues amants durant trenta anys. I ara, no se sabia molt bé com, s’havia destapat tot. Primer fou la seva dona qui ho va saber, i la que s’encarregà de què les altres dues sabessin que ho sabia, i de què sabessin cada una d’elles, que existien les tres, cosa que ell sàviament havia aconseguit aïllar. Les amants sabien que era casat, però no sabien que eren dues, es pensaven que eren, cadascuna, l’alternativa. I ara descobert el pastís, ell, tan agosarat, tan atlètic -“és que se cuida molt, miral-te pareix un atleta”, ara ja se sap en què feia tanta de gimnàstica-, desfet, prega i plora, desconsolat, demana a la seva dona que el torni a voler, que el perdoni,  que no hi tornarà mai més. Plora, i plora... I la dona que li diu que no,  que no el vol dins el llit devora ella, que no pot, que no s’imagina que li fiqui allò que ha passejat per tants de llocs diferents, i que no és per les mentides,  que això li és igual, que és una cosa física, i que no li espassarà i que ja pot bramar. I ell que només vol tornar devora la dona, la bona, la del matrimoni i que no en vol cap de les altres, a les que visitava d’amagat. I això que una sí que el vol, ara podria ser tot per a ella, perquè l’altra, casada, tem que tot el rebombori arribi a les orelles del seu home i no vol trull familiar. Trenta anys és tota una vida. Són tres vides, tres llocs, tres boques, tres conys, tres maneres de veure el món, tres maneres de dir t’estim, sense dir noms. Però ell la vol a ella. Deu ser per orgull, ja que no pot ser per vergonya.

A França un 30 % de casats i casades o amb parella estable han estat infidels; el 75 % no se’n pened, i a més no cerca un contacte furtiu i esporàdic sinó un contacte continuat. El sexe, que n’hi ha, sens dubte, no és prioritari, ho és més la nova relació estreta amb algú altre. El  60% d’homes i el 40% de dones, infidels, segons una enquesta recent, donen com a motius principals, el tenir una nova experiència, la falta de relacions amb la parella, l’amor, el gust d’una cosa prohibida... El subjectes de la infidelitat: desconeguts, amics, col·legues, “ex”, un amic o amiga de la seva parella. Les cases respectives són el lloc preferit, també el cotxe i l’hotel. La frontera de la infidelitat només la posen en l’acte sexual complet un 14%. Tot s’ha de dir que les raons per les quals les parelles es mantenen fidels són: l’amor (68%), el respecte a l’altre (55%), les creences morals o religioses (16%), no haver-ne tengut ocasió (10%), el temor a les conseqüències en la família (10%).

“Infidels.com” es titulava un reportatge que publicava La Vanguardia, sobre un web que té un gran èxit: posa en contacte casats amb vocació d’adúlters. “La idea” diuen els seus fundadors “prové d’estudis que demostren que la infidelitat és un fet generalitzat i per tant hem decidit facilitar-la organitzadament”. En deu mesos que fa que funciona té 400.000 membres. A França i a gran part d’Europa la infidelitat no xoca, “basta veure el cinema i la tv: tot el món engana a tot el món”. Segons una dona inscrita al web “elles generalment enganen els seus marits amb altres marits, l’adulteri té per tant quelcom de conjugal”. Segons Elia Quiñones, Internet, a través dels seus múltiples webs de contactes,  permet un accés ràpid i discret, però sense garantia de qualitat, i amb el perill de reduir les relacions a objecte de consum, disfressat de sinceritat i d’anar directament al que es cerca: sexe. Però un sexe sense seducció, sense amor. Aquests cercadors de la xarxa juguen al speed dating (cites ràpides), amb la il·lusió de trobar –amb successives proves d’assaig-error- la persona adequada, en un torrent de noves coneixences, però també de frustracions i de fracassos. Per Quiñones, un “fast-food afectiu-sexual”.

“La vida sexual de Chopin” em va sorprendre. És un article del musicòleg mallorquí resident a Nova York, Antoni Pizà. Lluny de la imatge feble, malalta, tísica del músic, tengué una vida sexual podríem dir que normal. En parla a la correspondència amb les seves amants, sobretot amb Delfina Potocka, amiga de tots els grans artistes de París de la primera meitat del segle XIX. Fins i tot havien establert un cert codi amb paraules clau – la vagina era el “re bemoll”, el seu membre, “el pedal”- de tal manera que hi ha frases com “m’agradaria ficar-te el pedal ben endins del re bemoll”, com veuen, frases no exemptes d’una certa vulgaritat, mala d’empassar en un artista romàntic. Ara bé la idea de l’ejaculació chopiniana tenia una dosi d’irrealitat: “quant buit el meu suc dins una dona, fins al punt de quedar-me ben eixut, la inspiració m’abandona i no em vénen idees musicals noves al cap”. Sensació que converteix en un vertader axioma –el podríem anomenar del “semen com a fluid creatiu”- quan afirma que “els homes que fan gran descobriments s’han de fer enfora de les dones”. No els contaré el que pensava George Sand de Chopin com amant: magrel·lo.

El teorema del semen, fluid de creativitat segons Chopin, me va fer anar a un apunt sobre l’orgasme sec, que burlaria la tesi del music polonès. Sí, sí... l’orgasme sec dels homes, evidentment. Un orgasme sense ejaculació. És una de les claus del sexe tàntric. A través d’una sèrie de tècniques l’home pot viure el plaer sexual sense tenir la sensació de descàrrega. G. Ferrara, mestre del tantrisme, ens informa que es persegueix un sexe que augmenta l’energia psicosexual reprimida al llarg dels segles. L’orgasme sec requereix una sèrie de tècniques, mentals, com la concentració en determinats músculs, entonar sons per a frenar o pressionar un “punt sagrat” a uns set centímetres de la base del penis. Diu que l’orgasme tàntric masculí se sembla a l’orgasme femení, més total, aquest amb cinc nivells; el cinquè anomenat “ona de la felicitat” on la dona experiment set pics d’èxtasi, fins que allibera el que s’anomena la “Amrita”, un líquid lleugerament blanquinós, altament nutritiu. Això Chopin no ho devia saber, m’imagin.

Seixanta quatre arts amatòries són una part del tantra. De tal manera que practicar la “cullera”, la “respiració harmonitzada” o el “yab-yum”, segurament poden fer que les parelles avorrides o en crisi trobin en el sexe tàntric solució als seus problemes. Més enllà de la infidelitat. O de les tècniques gimnàstico-equilibristes, explicitades al més vulgaritzat Kama Sutra, de la teoria de l’energia sexual dels orgons del psiquiatre alemany Wilhem Reich o de la moderna Viagra que retorna en juvenil el sexe senil. Aquest darrer no era un problema per a Adolfo Bioy, gran amant, ja vell, lluny d’aquets remeis, es conformava: “En altre temps, de nit somiava i de dia me colgava amb dones. Ara somiï amb dones”.

__________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

“Cultura i País” (Grup d’anàlisi i d’opinió)

Climent Picornell

Som bastants els qui pensam que l’estat de la cultura al nostre país és insatisfactori. I  que, per tant, caldria introduir modificacions urgents i decidides en el rumb de les polítiques culturals institucionals i en els usos culturals dels ciutadans. Quasi res! Però així es podria imaginar i impulsar un projecte cultural per a les illes Balears, concebudes com a país, sense autocomplaences però també sense complexos. Un projecte cultural arrelat i universal, capaç de fer compatibles les iniciatives de difusió social de la cultura de masses amb el foment de l’excel·lència creativa, que inclogui la recerca científica i la humanística, amb el suport de les institucions públiques amb una dotació pressupostària potent, obert a la innovació i compromès amb el patrimoni heretat. Hi hem d’afegir que els efectes indesitjats de la globalització i les transformacions demogràfiques de grans dimensions succeïdes a les illes aquests darrers anys –que per aquesta raó presenten una gran heterogeneïtat cultural-, sense polítiques eficaces d’integració fonamentades en el principi de la interculturalitat, duen el camí de convertir-nos en un país sense cohesió interna.

N’havíem parlat altres pics, entre nosaltres i per separat, però una certa urgència ens feu reunir – a Guillem Frontera, Joan Melià, Damià Pons i un servidor, Climent Picornell- un dia plujós d’octubre al Pla de Mallorca per veure si totes aquestes reflexions quallaven en alguna cosa més. Va ser a partir d’aquí quan els quatre, com a grup promotor, decidírem redactar un text –del qual beu generosament aquest article- i estendre el procés de discussió a una quarantena de membres que, per una o altra cosa, estassin vinculats amb el fet cultural i tenguessin entre els seus objectius, també, el nostre país. D’aquí la conjetura d’anomenar el grup Cultura i País. Els membres promotors de Cultura i País simplement volem crear un àmbit de debat i de diàleg des del qual es puguin impulsar processos de reflexió, avaluació i prescripció sobre la cultura a les Balears, tant sobre les qüestions generals com sobre les més específiques o sectorials. Contribuir a crear una opinió pública més sensible i exigent, partidària de donar un paper rellevant a la cultura en la vida social, política i econòmica de tots els seus ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència, edat o ideologia.  Pensam que aquest grup d’opinió i d’anàlisi pugui tenir una entitat independent, integrada per persones que, des de posicions plurals, coincideixin en creure en la necessitat que la cultura a les Balears ha de ser un element molt més central en les polítiques públiques i un eix vertebrador de la societat.

Amb la promulgació de l’estatut d’Autonomia i la constitució del Govern de les Illes Balears i dels Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa-Fomentera va començar un cicle polític que es preveia i es suposava que afavoriria un desenvolupament intens de la cultura, amb la consegüent superació progressiva dels seculars dèficits històrics. Dèficits en equipaments, en dotació de recursos, en oferta diversificada i de qualitat, en compromís dels poders públics amb la promoció social dels béns artístics i intel·lectuals,  en els nivells de consum cultural dels ciutadans... I que també es superaria la insuficient adhesió de la població a les manifestacions culturals que es fonamentaven creativament en la identitat de les Balears, un tret molt important de les quals era que s’expressaven en llengua catalana. Això era a l’inici de la dècada de 1980 i l’objectiu ideal, aconseguir una situació homologable als estàndards dels països europeus normals, semblava que podria ser abastable en unes poques dècades. Tanmateix, el fet de disposar d’un règim d’autogovern limitat i d’haver de gestionar les polítiques culturals transferides per l’estat Espanyol amb dotacions insuficients -i moltes sense renunciar a tutelar-les-, pensam que no han donat com a resultat una situació que pugui ser considerada  satisfactòria.

A hores d’ara, novembre de 2010, i ja amb l’experiència de governs de signe ideològic diferent, ens preocupa l’estat de la cultura al nostre país. Malgrat poguem comptar amb conciutadans capaços d’una alta creativitat reconeguda i un bon nombre d’entitats compromeses activament en el foment de la cultura, ens sembla inqüestionable que el sistema cultural a les Balears es caracteritza encara per les seves mancances i la seva feblesa. Entre altres raons perquè els nivells de consum cultural continuen essent impropis d’un país que té una renda per càpita elevada o perquè els dèficits en equipaments culturals han estat escassament resolts –i alguns dels existents es troben en estat de precarietat- i  encara en falten molts, en un país de més d’un milió d’habitants, amb una identitat i un patrimoni cultural singular  que, a més, és visitat per milions de turistes.

Avui la cultura és la gran absent del debat polític. I si hi és introduïda, ho és per instrumentalitzar-la. El compromís que han tengut els diferents governs ha estat del tot insuficient, amb uns pressupostos mínims. Cal no ignorar, és veritat, que l’espoli fiscal que l’estat Espanyol practica fa que totes les àrees del govern autonòmic siguin clarament insolvents, la cultura també n’és una víctima. Però tampoc hi ha hagut massa predisposició a crear consensos, actuacions basades en la cooperació, a fer-ne una planificació racional a mitjà i a llarg termini. Les actuacions culturals basades en el dia a dia, per crear un focus d’atenció mediàtica momentani, han impedit consolidar iniciatives fonamentades en estructures perdurables, que incrementarien progressivament la seva eficiència. És cert que el paisatge cultural pot semblar farcit d’una gran quantitat d’ofertes, però es fa difícil deduir quin és el full de ruta global i estratègic de la cultura a les Balears. Tot plegat genera una sensació de tendència a la programació compulsiva, cada institució dins el seu àmbit. Amb independència, o d’esquena als agents culturals i amb poca complementarietat amb les entitats civils.

La cultura produïda a les Balears té, a més a més, una base empresarial i industrial molt feble. El seu reforçament, com a plataformes de producció i distribució de béns culturals, hauria de ser una prioritat en els programes d’impuls a l’economia productiva. Han de rebre suport per circular, com a mínim, dins tot l’espai català. També els mitjans audiovisuals de bona qualitat, per poder tenir capacitat de competir dins el territori lingüístic propi amb totes les ofertes que hi siguin introduïdes des de fora. La seva adequació, com la de tota la cultura en general, al món de les noves tecnologies ha de ser un element de reflexió central i prioritari.

Per discutir i analitzar tot aquest ventall d’opcions i també dissenyar un mapa de prioritats, o la presència de la cultura en els programes electorals dels partits, l’estat de la música, el teatre, els arxius i biblioteques, la legislació estatal i autonòmica, la dimensió econòmica del fet cultural, els museus o la creació literària, hem convocat un grup ample de persones dia 10 de novembre a Can Alcover de l’Obra Cultural Balear. Procurarem tenir-vos informats. 

__________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

Senyor ahir ...  i despús-ahir: Imatges de Mallorca

Climent Picornell

“Quan pogué controlar el tic de les seves rialles, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven” (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n diran de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable Die Balearen, l’arxiduc Lluís Salvador: “Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix” . Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que feu a Mallorca l’any 1911.

Són observacions que ens fan dos personatges externs i que ens deixen espipellar com era la Mallorca de fa cinquanta i de fa cent anys. És la mirada dels altres, tan alliçonadora per un poble que es creu viure a la millor terreta del món, tot allò de la Roqueta... És cert que els relats dels estrangers i els viatgers s’han de sedassar i que alguns, sobretot els romàntics, no veien el que veien sinó el que creien que venien a veure i per tant no veien res. Hi ha excepcions, George Sand, qui en no veure el que esperava, l’agafà dels mallorquins, i dels porcs. Altres ens deixen anècdotes reveladores, J. A. de Cabanyes el 1838, s’espanta de la quantitat de prebes coents que s’hi menjaven i de l’enormitat de rots que feien els illencs. En fi, hauria d’ordenar els meus apunts sobre viatgers, afegint Mallorca vista pels viatgers alemanys de Germà García i Boned, per un curs que em demanen.

Louis Codet (1876-1914) escriu un text breu, Imatges de Mallorca (Ed. Documenta Balear, amb un estudi introductori completíssim de Francisca Lladó Pol), resultat d’un viatge l’any 1911, amb dibuixos i pintures. Codet és un personatge amb bona formació literària i artística que entén el viatge de forma diferent a la Il·lustració o al Romanticisme; un viatge més interior, de fuita, lluny de la decadència europea. En veure una velleta i dos infants damunt un ase camí de Lluc, li surt: “Em va semblar veure desfilar un conte de Perrault. Tot és tan antic a Espanya! S’hi viu tan dolçament com es feia antany. S’hi resta molt ignorant. No hi existeix l’esperit curiós. Nosaltres, els francesos que tant apreciem la novetat i l’aventura, correm el risc de jutjar malament aquesta bona gent...”. Són poques pàgines però entremig de molt bones descripcions paisatgístiques, s’hi contrapuntegen impressions de caire social: “Els petits diaris són una cosa fúnebre. A la primera plana, no s’hi veuen més que grans quadres negres que contenen les esqueles mortuòries. A continuació alguns comunicats, i després donen compte dels banquets que diverses ciutats ofereixen als seus torejadors”. Mentre descriu la diada de Tots Sants amb “les madones fregint bunyols de patata... les dones, joves i velles, vestides de setí negre”, el viatger “tenia la sensació d’una vella civilització que ens és del tot aliena”.

A Senyor ahir, (Mr. Yesterday), prologat de forma brillant per Llucià Rinyon (Documenta Balear), es reafirmen les impressions de Codet -cinquanta anys després-, quan se’ns dona una visió del que era fer negocis a Mallorca: construir un petit hotelet a Cala Rajada, a principis dels anys 50. Tot contat baix l’òptica d’una nord-americana, moderna, progressista i viatgera, Aurèlia Canaan (nascuda el 1909), que arriba molt prest a la conclusió que “mañana” a Mallorca vol dir mai, o en el millor dels casos... no se sap quan. Com ressalta Rinyon, l’any 1953 desaparegueren les cartilles de racionament, el 1955 s’inaugurà l’hospital de Son Dureta, el 1958 GESA instal·la la central elèctrica d’Alcúdia i el 1960 s’inaugura l’aeroport de Son Sant Joan. “A partir dels anys seixanta, ha estat un desfer calça...”. El llibre va de la construcció de l’hotel El Castillo de Cala Rajada, l’any 1956, per una parella d’americans amb una certa tintura beatnik, d’això va, i de molt més. De les percepcions, del tracte amb les dramatis personae que hi actuen, caricaturitzades, però de realitat: els missers, l’arquitecte, els mestres d’obres, els cambrers, la gent en general, de les monges de l’època i tot. La Mallorca que s’obria al turisme de masses, el qual farà fugir de Mallorca a la parella Canaan quan veuen que el que els havia fet quedar, desapareix –ells en tengueren una part de culpa-. És una de les descripcions més vives del canvi econòmic i moral de la societat de les illes Balears provocat pel turisme, contat amb una visió particular, una altra mirada d’un altre. “No hi havia minuts. Ni tampoc hores. Només temps. Temps per ballar. Temps per cantar. Progrés? Problemes mundials? Una idea no gaire clara dins el pensament de la majoria de persones, res d’important, res pel que s’hagués d’estar preocupat. Per ventura mañana...” . “Don Damián ens advertí que sempre havíem de mantenir les nostres activitats en secret, si no volíem pagar una fortuna per un bocí de terra. A Cala Rajada el més mínim rumor s’aspergia per tot...”.

Uns anys després d’obert el seu hotelet se’n temem de què “Un primer indici que venien noves tendències en la moda de viatjar a tot el món va ser la manca de treballadors...”, compensada amb l’arribada dels primers immigrants andalusos, descrits lluny del políticament correcte: “Encara que no totes aquestes famílies duguessin sang gitana a les venes, com sol dir-se, molts tenien el mateix moreno de pell, trets facials romanesos, i comportaments capriciosos i violents que els feien passar, a la velocitat de la llum, de l’alegria festiva al fosc desafiament, de l’arrogància a... bé, aquí hi ha una característica diferent dels gitanos, a l’humil respecte per la feina dura”. Situacions que constataven els canvis:  “ ...va ser quan descobrírem que cada un dels empleats tenien el seu petit aparell de ràdio... les motocicletes varen prendre el seu lloc on havien estat les bicicletes... A partir d’aleshores, el fet de no ser propietari d’un automòbil va significar un estigma de pobresa”.

Mentre el Foment de Turisme anunciava que els turistes havien passat del milió (fa anys que passam del dotze milions!), els Canaan –“Com una erupció d’urticària, els hotels varen créixer en tots els terrenys prou grans... a vegades amb préstecs de fins al 100%”- decideixen deixar Mallorca i partir, dubten si cap a Grècia, al final se’n van a Cascais de Portugal. Com diu un dels traductors “a Nova York es va llegir com vivien els gabellins de l’època”, és molt més, hauria de ser un llibre de lectura obligada per conèixer la història social i econòmica de com era la Mallorca pobra i -segons Canaan- tranquila, del franquisme i quins foren els mecanismes que conduïren cap al primer dels “booms” turístics. Amb totes les seves conseqüències.

________________

IMATGE: "TEMPS DE VEREMA" DEL FOTÒGRAF FELANITXER FRANCESC BONNIN ("EL MUT MASSETA")

Calamo currente (Apunts dispersos)

Climent Picornell

1.- Del terrat es veien les festes dels hereus del marquès de Mollò. Ell, fins que fou viu, va ser un homenet estret, amb els doblers, que no volgué fer cap millora a l’enorme palau. Jo el record d’un pic que havia aconseguit que me mostràs un parell de manuscrits de la seva enorme biblioteca i m’havia rebut allà dins, amb un fred que pelava, i un maridet amb calius als peus, no un braser, un maridet! Un pic mort la seva hereva duia endarrer de tirar la casa per la finestra i cada dia feia un sopar al jardí, que nosaltres dominaven des de ca nostra. Eren sopars servits per cambrers ben llustrats i on s’hi trobava una fauna diversa, des de gent amb smoking fins a ‘tios’ amb una bona cresta damunt el cap. I ella l’hereva, grassa, amb una grassor quasi mòrbida, i rica, molt rica, regnava damunt aquells estrambòtics convidats. 

2.- “A la fi he aconseguit posar un mirall de dos metres a ca nostra. Sempre n’havia duit endarrer. El meu fill de catorze anys, s’hi passa mitja vida davant, s’hi pentina, s’hi mira, abans de sortir hi fa desfilades. I jo que el tenc penjat davant la meva habitació, què vols que te digui? Quan hi pas per davant, amb la bata posada, veig a ma mare, som jo, però veig a ma mare, i li he agafat mania. No m’hi mir”.

3.- “Solomiiixo”. “Que diu que hi ha ?” Li fa tornar a repetir. “Solomiiixo”, torna a dir el cambrer amb un accent argentí lunfardo. “De serdo?”  “Sí, de serdo, porque de ternera xa no tengo”. Pareixia un diàleg d’un tango ballat pels carrers de la Boca a Bones Aires, però era com una versió, un revival d’ Ai Quaquin que has vengut de prim.

4.- Assegudeta al sofà, darrera els ‘visillos’, veu passar na Biela pel carrer. “El seu home” –se diu a ella mateixa- “sa va morir més jove que el meu, li hagueren de tallar les cames, coses del sucre, i el va haver de servir quatre anys. En canvi el meu va ser dit i fet, un atac de cor, ningú no ho vol, però és una bona mort”. Els fills no la vénen a veure tant com ella voldria, vénen poc, no li basta.  Els estima, però dubta si va estimar mai en Tòfol, encara calent dins el nínxol. “Només me cercava per fer-ho i res pus. Fer-ho i dinar o sopar i mirar la televisió. Mai me va dir t’estim”. I se posa dreta i rebenta en plors, i li ve al cap el nét molt malalt, i la filla separada..., i pensa que ella no ha de pensar aquelles coses. No toca.

5.- “Li has demanat?” “Sí”. “I...què?” “Què t’ha dit?” “Res. No passa res”. “Com que no passa res! Catorze anys i ja du quatre xuclades al coll que pareixen quatre cops covats! I no passa res! La se tiren o no?” “Com és això de la ‘se’ tiren? O sigui que tu creus que no pot ser ella...  ¿Què te penses que perquè és la teva filla estimada és un santito de guixo que no caga ni... o que no folla ni pixo, en aquest cas?” “Idò sí, no pot ser ella. La ‘se’ tiren”. “I ella no hi deu consentir? Ai els pares! Els pares de filles hauria de dir...”.

6.- Gana. També talent, desanament, fam. Es diu de la sensació absolutament psíquica, que es tradueix en una frissor per rossegar alguna cosa, ja sigui una galleta d’Inca o un poc de pa amb sobrassada que ens calmi repentinament la desesperació que hom creu nascuda a la panxa. Els efectes balsàmics d’aquests productes, ja a les primeres mossegades, reafirmen que haurien de passar a ser medecines pagades per la seguretat social. Berenant, dinant o sopant es mantén aquesta disfunció baix un cert control, que es sol disparar a hores diverses durant el dia. O a la nit. A la nit el millor és la xocolata.

7.- “Sortien cavalls de dins la paret”. És la definició modèl·lica que donà un home vell el primer pic que vegé una pel·lícula de cinema. Un altre personatge, molt conegut, i que no hi era tot, o tal vegada sí, es creia fermament tot el que passava a la pantalla. Si un és moria, o si l’altre el matava. Per això, plorava i reia, però no com ploraven els altres, sinó amb un plor real per una cosa que ell no distingia de la broma o de l’essència del cinema: la suplantació, el drama fingit.

8.- Recordarà sempre quan va ser conscient que el seu fill anava creixent, que tornava gran. Un dia, en una discussió mentre sopàvem, ell fill li digué: “mon pare ets un utòpic”. Un utòpic! No era tant per si era veritat o no, com per la parauleta, un nin que diu utòpic, amb una certa propietat, ja deixa de ser un nin, molt més enllà d’allò dels conceptes concrets i les idees formals de Jean Piaget. Ets un utòpic!  I a més devia ser veritat. Encara ara.

9.- He vist moltes carreres que són el resultat de la perseverança i la tossuderia, front a la intel·ligència i la creativitat. La carrera d’aquell home, i la d’aquella dona també,  era això, mesclada amb una certa inconsciència o ingenuïtat, no tenia noció de les seves pròpies limitacions. Això li feia fer i dir coses que els altres, més prudents o més discrets o amb mala consciència d’un mateix –però amb molts més coneixements i més ‘coneixement’- no farien mai de la vida. Per pudor, tal vegada.

10.- Elles i ells. Ella li fuig amb un jugador de futbol. Ella li fuig amb amb l’entrenador de gimnàstica. Ella li fuig amb el professor de ioga. Ella li fuig amb un multimilionari. Ella li fuig amb una altra dona.

____________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

Palma: Perfils de la ciutat esvaïda i submergida

Climent Picornell

Retorn després d’alguns mesos d’absència a practicar el vessant d’urbanita: devot de la ciutat. I em trob el passeig de Sagrera ocupat per un carrincló mercadet “hippie”. Cent anys després de què Gaspar Bennàssar (1869-1933), “s’arquitecte”, en un sol vespre urbanitzàs aquella esplanada malgirbada del barri de Raval de Mar (dec el bellíssim nom a la medievalista Maria Barceló). Patesc per si la remodelació dels entorns de la Llotja se’n durà immisericordiosíssimament aquest passeig. I lament que la noble plaça sia ocupada cada nit per un “botellot” organitzat i legal: més de tres-centes persones assegudes, beguent i menjant, a una placeta de reduïdes dimensions. Però el moment més greu és quan el matí següent vull comprar diaris on sempre els havia comprat, al quiosquet de n’Antònia, que a més de vendre’ls ens guardava la compra, feia ‘recaldos’ als coneguts, ens informava de les malalties i alegries dels veïnats... i no hi ha estada. Al seu lloc, una multinacional s’ha menjat el trosset i hi ha encastat una botiga, ben igual que les seves altres botigues de totes les altres ciutats on n’hi té: “Zara Home”. Un no-lloc més a Palma.

Tanta sort que en Vicenç Rotger ha tornat a obrir un parell dels quioscs que s’havien tancat. Una ciutat sense quioscs? Quina llàstima! Tot i que l’evolució de les grans urbs escup els punts de venda de diaris i revistes i mercaderia connexa. A Espanya se n’han tancat milers i milers i l’horitzó és el de la màquina expenedora de diaris o els venedors de cap de cantó. Una altra variant de la substitució del petit comerç, per les multinacionals o pels free-lancers que ocupen buits ocasionals i venturers.

Anar de compres o mirar els mostradors és un dels exercicis bàsics del viure a les ciutats. Un additament més de la cerimònia del passeig quotidià. Passejar per la ciutat amb l’attrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus mòbils...  Palma canvia i creix. Ha crescut i, tal vegada no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, si canviar era no mantenir el batec del que han representat les ciutats: ser capdavanteres del progrés, la modernitat i el multiculturalisme.

Però així com, per exemple, als cafès els han fabricat la seva petita història mítica, no s’ha fet amb les botigues. O és que no es comprava sabates Einstein? I Picasso, no emprava condons? O Lenin els canalons, per fer-los a la Rossini? Però és cert que és més sòbria la funció del comerç, no sembla lloc per a refugi del flâneur o de l’intel·lectual. Qui se’n recordarà del nostre petit quiosquet?  És inevitable l’oblit, la poca memòria?  Hom podria creure que el que és inevitable és la destrucció dels paisatges urbans,  als quals els pot passar el que els urbanistes italians denominen massa gràficament, “sventramento”; obrir el ventre i esbudellar la ciutat i col·locar-hi uns nous òrgans, més funcionals, però més asèptics. I així, la memòria urbana és substituïda per nous barris edificats damunt les runes dels anteriors, sense cor i sense passat. O encara pitjor, aquesta microcirurgia que elimina, lloc a lloc, petites botigues, estancs, cafès... Lassalle Óptico, Perfumería del Teatro, Librería Oliver, Colchonería Lladó, Colmado Frau, La Mimosa, Carnecería Equina... O conjunts d’edificacions que, pietosament, s’anomenen “Arqueologia Industrial”. Crec que avantposar el mot  “arqueologia” es fa per commoure els responsables de conservar el patrimoni. Tal vegada així no enderrocaran estacions de tren del XIX, fàbriques del racionalisme arquitectònic de principis del XX, barris sencers de la ciutat alguns amb una xemeneia com estendard, botigues laxament art-deco que atresoren un redol de la identitat de Palma.

Perfils de la ciutat esvaïda i submergida, ho bestrec dels llibres del capellà Caimari (Els Perfils de la Ciutat), del de  J. Verdaguer (La ciutat Esvaïda)  i del de J. C. Llop (En la ciudad sumergida) per fondre algunes de les cròniques urbanes que transcorren per dins aquests solars de la desmemòria. No voldria que em sentissin reivindicar aquells temps. Que si la ciutat era més amable, que si tothom se coneixia, que si els barris eren autosuficients i no havíem d’agafar cotxe i ara -maleït esperit del zoning de Le Corbusier, polígons monofuncionals- tothom s’ha de desplaçar, perdent temps i energia, a canvi d’aparcament. La ciutat, Palma, és un ens en transformació i evoluciona més ràpidament que la planificació feta des de les administracions. Deixant restes, estalons de la seva memòria. Som veïnat d’una finca que va construir Gaspar Bennàssar i vaig poder entrevistar abans de morir, Gabriel Alomar (1910-1997), dos subjectes històrics de la planificació de Palma, amb ombres i clarors a les seves obres. El carrer del Sindicat era marinat per dues botigues d’espècies, pebres i  claus d’olor, habituals condiments per a les matances, però també nou moscada o canyella. El meu barri ha quedat sense botigues, “La Puertoriqueña” avui és un restaurant de disseny i “tapas”. Ho dic per les metàfores del canvi. Era millor? Era l’aire dels temps. Eusebi Estada (La ciudad de Palma, 1885), era partidari d’enderrocar les murades i ventilar la ciutat, tancada i malaltissa. Ara ho trobaríem un sacrilegi. Per això se’m fa difícil el comentari evocador i nostàlgic i no caure dins el costumisme urbà dels Ayguaforts de Gabriel Maura. Quan ho pens, tal vegada, m’hagi de respondre amb la meva mania de retratar o descriure personatges marginals que han quedat capolats per l’evolució de la ciutat: desadaptats, gent sense casa, dones alimentadores de moixos, inquilins solitaris... Personatges mals d’encabir dins les teoritzacions de “La Palma que volem” o “La Palma que dissenyam” que es llancen des de l’Ajuntament. Les ciutats, Palma, lluny de seguir els col·lectius reivindicatius o l’administració, són modificades per forces molt més àgils que les municipals, o les sentimentals.

La pressió actual destrueix les xarxes socials existents als barris, amb l’amenaça connexa dels “assassins del comerç tradicional”, les gran cadenes comercials, usurpadores de les botigues d’antany. S’escenifica el triomf dels “no-llocs”. Així m’ha passat amb el quiosc desaparegut. Un buit urbà dins la meva Palma, només mitigat per les fotografies de Jaume Gual (Botigues de Palma, 2008), que gràficament fa el que jo voldria poder fer: una semàntica de la ciutat, un pàlpit del que volia dir urbà, un reliquiari del què estimàrem i una penyora per als nostres fills.

Vaig néixer al passeig Marítim,  vaig viure prop del pont del Tren, vaig tenir estudi al puig de sant Pere, al casalot de Can Canals amb la penya de gent rara, al cul de sac del carrer del Jardí, a la font de la Vila, a la plaça de la Llotja... La meva peripècia palmesana és testimoni d’haver pasturat per Ciutat, on, segons el mite, a les ciutats s’hi colga l'avantguarda, la modernitat. Però dins l'altre mite simètric, el de la postmodernitat Internetiana, tothom es pensa que té la caixa de les novetats a ca seva. Per això les ciutats no massa grosses, com Palma, pensen -ara més que mai- tocar amb un dit en el cel, malgrat el sedàs de crítics impertinents que es queixen quan es tanca el seu quiosc de tota la vida.

____________________________

IMATGE: JAUME GUAL ( BOTIGUES DE PALMA. Un abans i un després ) Palma. 2007

Jardins d’altri a la rentrée

Climent Picornell

Caldria dir-los que els Jardins d’altri són pellucades per dins els bocins dels altres.

Ara fa poc han estat les Festes de Gràcia, a Maó, on solen acabar amb la cantoria d’un himne (apòcrif) de la ciutat: ‘Es Mahón / una ciudad hermosa y galante / tiene co… modidades de una ciudad grande / hay comer, hay comercios de gran importancia / juzgado de primera instancia / y una hermosa electricidad…” etc.etc.  Però cercant, cercant, vaig trobar un altre sub-himne d’una empresa maonesa: ‘Somos todos bisuteros / de la ciudad de Mahón / trabajamos en Catisa / con mucha satisfacción…”. Res, coses del googlejar. 

Faig una feina per a un parenòstic i he hagut de cercar per dins refranyers, alguns ja informatitzats (Víctor Pàmies en té 300.000 arreplegats a  refranys.wordpress.com  i ara indaga el Top ten dels refranys catalans) fins als llatins (Asinum asinorum in saecula saeculorum, sempre hi haurà ases, ja es deia fa milers d’anys i es pot comprovar amb aquest article) tot passant pels primers que apareixen escrits en la nostra llengua, d’entre els quals vull destacar els d’Anselm Turmeda  ( “... no l'he dictat en llatí / per ço que el vell e lo fadrí, / lo estranger e lo cosí / entendre el puixen...    Açò fo fet al mes d'abril, / temps de primavera gentil; / noranta vuit tres cents e mil, / llavors corríem.” ) De Turmeda, una dotzeneta curta: “Entre les gents, lo poc parlar és saviesa. / Si est estaca soferràs, e si est maça feriràs. / Can hauràs guanyat bon amic guarda'l bé. / Paraula no pot tornar, pus que es dita. / Si vols que diguen bé de tu, no parles mal de negú. /  Si no seràs bon raonador jamai sies gran parlador. /  Ço que oïràs dir faràs, e ço que ells fan esquivaràs. /  Savi és l'hom qui pot trempar la sua ira. /  Més val pa eixut ab amor que no gallines ab remor. / Si l'arbre gran vinclar volràs,  ans que no els vincles trencar l'has. / De mal d'altre no hages pler. / Si tot ho vols, tot ho perdràs”.

Ja vaig assajar amb refranys contemporanis: ‘Si tens algun pedaç brut, sortiràs al facebook’ o ‘Vagis brut o vagis net, sortiràs a Internet’. En aquesta sendera -la de la informàtica per a tothom i per tot- davant un cartell que anunciava que al cafè hi havia Wifi gratis, en Toni Modollat, que tot l’anglès que sap és el que sabien tradicionalment tots els mallorquins (‘Verigüel vol dir Miquel; verigut vol dir pa eixut i... tot lo demés és com noltros’) va demanar al cassiner que –si era de franc- que n’hi posàs un copa, de Wifi, i si l’hi agradava, repetiria.

Parlava del Top ten dels refranys en català encara no resolt,  però el que sí que puc fer és un Top nine del llibre d’en Cosme Aguiló Sic isti nostri sunt (Així són els nostres) el seu segon llibre, de més de vuitanta narracions, farcit de parèmies. Les present molt resumides. 1.- A un bar de per devers sa Bassa de Manacor aparegué un cartell que deia: “Hoy tenemos cerebro!”  I és bo, i fluix, el cervellet, no? 2.- Una nina de Santanyí dugué a les monges uns ous de sebel·lí –que coven amb la vista, com saben- per a una exposició; la monja transcriptora que no devia saber que era aital animal feu el cartell: “Huevos de jabalí”. Idò. 3.- Ja que va de monges; a s’Alqueria Blanca no hi havia oficina de correus, ho deixaven a ca un veïnat que se n’anà; traspassà la comanda al convent de les Agustines i posà un avís a ca seva: “Correos en casa de la monjas”. 4.- Una mare preocupada per l’urgència de l’estrena de la roba de les seues filles per Sant Pere, posa un telegrama a la modista: “La niñas desnudas. San Pedro encima”. 5.- Una embarassada explica a un foraster que havia de tenir “bessonios”, la germana, més lletrada, la corregeix: “Bessonios no, mestissos”. 6.- Inscripció davall la pintura d’un exvot a una ermiteta: “Purgóse y no iba. Rezó a la Virgen, y fué”. 7.- Aquesta és de Ciutat, “de gent de casa bona, orella alta i mobles de caoba”, explicant a un peninsular que quan anaven a passejar pel Born, hi anaven amb el personal a sou que se’n cuidava de les nines petites davant, davant: “con las tetas por delante”. 8.- Mestre Rafel Felip des Llombards feia auguris versificats com aquest: “Dise un hombre del Llombás: / -si el tiempo no viene mal-,  / que se hará una capital / ensima del arenal / que está serca del Pontás.” 9.-Per acabar la selecció ràpida, i esper haver-vos fet ganes de llegir el llibre sencer (Documenta Balear), aquesta de dues velletes de Felanitx, diu una a l’altra vegent-la més pansida que de costum. “Ai Maria, lo que tornam!”, a la qual cosa replicà l’altre: “Què vols que et diga Catalina? Per lo que has estat tu tota sa vida...”

Molts d’escrivans i opinadors han mostrat el llautó, i la seva altura intel·lectual arran de la recent prohibició de las corrides de bous a Catalunya (Germà llop, germà cavall, germà toro, titulava un excel·lent article Xesc Bujosa). Els diaris anaren plens criticant la cosa, es podrien triar moltes de citacions per jardins d’altri. Salvador Sostres encolomava, hiperbòlicament, la feta a l’esquerra: “L’esquerra és aquesta ràbia. Sempre han volgut les nostres dones i els nostres doblers. I enfonsar-nos el iot només perquè no saben navegar”. “Es una vara de castigo clavada en el morro de un toro simbólico llamado España” ( I. Camacho). Quina Espanya? Aquella Espanya negra, tan vigent? Tot molt obscur.

Precisament, ha mort Gerson Goldhaber descobridor de l’energia obscura, el 75 % de tot el que existeix. No hi pot faltar una al·lusió a Darth Vader i la “part obscura de la força” de la Guerra de les Galàxies, no? Deu ser una porció dels forats negres, a la frontera del no res, entrevist per Andreu Manresa: “No hi ha res pitjor que un arròs dolent, fracassat... És el no res després de mitja hora d’espera”. Del no res a un caragol buit sense closca. És com l’evolució històrica del Principat de Mònaco (paral·lela a la del capitalisme d’aquests darrers anys) exposada en un reportatge titulat: “Del Glamour als escurabutxaques”...es podria afegir “fins al no res”. Encara vigeix allò de n’Antonio Machado: “Todo necio / confunde valor y precio”. I sinó escoltin Nicolau Sarkozy: “Hem d’aconseguir la implantació del capitalisme just!” Valent oximoron el del president francès! No deu conèixer, o tant li és,  la definició de capitalisme que fa Carlota Pérez, economista especialitzada en bimbolles (econòmiques...ei!): “Capitalisme, sistema estrany que genera benestar col·lectiu a través de l’egoisme individual i que no ho fa amb harmonia, sinó a martellades”.

La Platja de Palma i l’evolució dels destins turístics

Climent Picornell

El turisme a les Balears ha provocat un gran canvi social, en els processos de producció, en el cultiu de la terra -en “guaret social latent” -, ha sotmès la nostra natura a un estrès ambiental per l’augment de la urbanització. Ha transformat també el nostre sistema de valors. La societat balear s’interroga periòdicament sobre si es podria haver fet d’una altra manera, si el model s’ha exhaurit o si és el preu que s’ha pagat per passar de pobres a classes mitges. L’estudi dels cicles d’evolució, o de vida, dels destins turístics ens dona pautes per saber que conceptes que ara sentim, referits a ca nostra, com estancament, maduresa, saturació, obsolescència, degradació... han estat estudiats a altres parts, i els canvis proposats -substitució, protecció, mutació, reconversió, restauració, esponjament, post-estancament...- també. Ho he recordat quan he visitat l’exposició del Consorci Platja de Palma, on s’especifica que “la nostra missió és reconvertir, rehabilitar i transformar l’espai obsolet de la Platja de Palma en una destinació pròspera, innovadora, sostenible i lliure d’especulació”.

La platja de Palma és un espai litoral, amb el seu hinterland, que va des del Carnatge fins a s’Arenal de Llucmajor. Quatre kilòmetres de dunes, amb dessecament de la seva llacuna posterior i després la colonització del territori, primer pels residents estiuejants, després pel turisme de masses. Can Pastilla, La Ribera, Ses Fontanelles, Sometimes, Les Meravelles, Es Pil·larí, ses Cadenes i s’Arenal, fins a Son Verí-Cala Blava-Bellavista, han conformat un gran continu territorial residencial i turístic. El turisme hi posà el peu, primer lentament i després desaforadament, usant per als hotels i apartaments solars dissenyats per a residències familiars, a carrers estrets. S’anà bastint un espai mixt poblat per residents, estiuejants, turistes i activitats complementàries.  Els primers hotels, Solimar, Brisas, San Francisco, Biarritz, Lido, Acapulco... coexistien bé amb els estiuejants, fins que –evolució del cicle de vida del turisme- els carrers del “Codillo”, del “Jamón”, la “Bierstrasse” o la cartografia entre els balnearis 4 i 9 de travestits, prostitutes, carteristes, clavelleres i trilers donen una imatge –desenfocada- del que s’anomena una zona turística madura, expressió piadosa per evitar dir degradada, “un espai obsolet” diu el consorci Platja de Palma; malgrat no tot el conjunt ho sigui; la Platja de Palma continua com a destí turístic massiu, però amb l’espasa de Damocles damunt, sobretot per la competència de les noves destinacions turístiques mediterrànies. El malestar dels residents, els problemes de congestió, de renou, generen progressivament la seva pèrdua d’atractiu, tot i que conserva molts turistes i grans valors, una platja enorme d’aigua neta, per exemple, a només sis kilòmetres de Palma, amb l’anunci d’un nou tramvia que les posaria en connexió.

La remodelació de la primera línia en forma de passeig marítim, la modernització d’alguns hotels, al RGPOU anterior que ja proposava la reconversió de trenta cinc hotels a edificacions residencials, etc... foren algunes reformes parcials, reals o anunciades. Malgrat tot, la carrera d’obsolescència del macro-nucli turístic és evident. En aquestes el Consorci de la Platja de Palma, format pel govern d’Espanya, el de Balears, el Consell de Mallorca, i els ajuntaments de Palma i Llucmajor, és creat amb la missió de reconvertir la Platja de Palma en “un nou Mediterrani”. Vaja! La veritat és que alguna cosa s’havia de fer, posar pegats –microcirurgia turística i territorial- ja no “reinventava” la zona, en aquest cas un master-plan global; i un pla d’acció -que ara es presenta- i del qual, a les primeres, se’n desmarquen els polítics que tan ufanosament l’havien signat feia poc, en no donar-se’n compte que algunes de les accions imposaven traumes a la població resident -l’enderrocament de vivendes, la més sentida- i als hotelers, sempre plorinyant, també. És ver que una de les accions immediates diu textualment: “instrumentar un pacte social i institucional i una nova governança per al canvi”. Tot sigui per aconseguir una nova destinació turística: una renovació.

Diari de Balears fa un seguiment minuciós del dia a dia. No és el que pretenc fer, però sí incidir en la idea de què els destins turístics de tot el món evolucionen, neixen, creixen i es moren, d’èxit (per excés) o de fracàs (i passen de moda), si no fan alguna cosa, es transformen o renoven. Aquesta anàlisi evolutiva és ben present a l’antropologia, la psicologia, la geografia, l’economia  o la sociologia del turisme. Són conegudes les evolucions dels turistes a mesura que les àrees de destí van madurant, de l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’incipient, el massiu, fins arribar al turista “charter” amb la pèrdua d’identitat que sofreixen les àrees de destí pels consums estandarditzats. Basta fer una volta pel “Balneari 6” . En un altre model s’analitza el pas de l’Eufòria (les poblacions locals acullen amb alegria al turista i existeix la mútua satisfacció), a l’Apatia (creix el turisme i es pren consciència de que ja pertany a la quotidianitat), l’Irritació (entren en acció els fenòmens de saturació i els polítics tracten de solucionar-ho augmentant les infraestructures i provant de limitar el creixement), l’Antagonisme (el turista és el cap de turc de tots els mals del creixement desordenat; fenòmens d’hostilitat; augmenten els impostos, els fenòmens de corrupció, etc.; es fa malbé la reputació de l’àrea com a destí turístic), fins que la població autòctona aprèn a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Continua el turisme massificat i cada pic més degradat.

Així idò, conceptes com maduració, saturació o obsolescència, són aplicats a les fases finals dels destins turístics. Gormsen modela perifèries turístiques, la més evolucionada Europa meridional, la segona els litorals de Califòrnia i Florida, la tercera el Nord d’Àfrica, la quarta el Carib... El model de Jean F. Miossec va de la Fase 0 (aïllament de la població receptora respecte al futur turístic) a la Fase 4 (es produeixen fenòmens de saturació, el turisme ha envaït, directa o indirectament, tot el territori; davant la preocupació, els “prenedors de decisions”, preparen plans d’ordenació i de salvaguarda ecològica). Chadefaud proposa una “Diacronia del producte turístic”. Però el model que ha gaudit de més èxit, és el de R . W. Butler. A una fase de descobriment o exploració, li segueix un inici i un desenvolupament del destí turístic, que va evolucionant amb l’augment de visitants, es consolida fins que s’arriba a una fase crítica de saturació de la capacitat de càrrega, la qual cosa produeix un estancament, que pot conduir o bé a una fase de rejoveniment, si es prenen mesures correctores, o bé a una fase de declivi, amb algunes altres evolucions que depenen de les actuacions sobre els recursos turístics.

Cal una mirada crítica sobre l’ús banal d’aquests conceptes en una teoria general del turisme. Però, el cas de les illes Balears, forma part dels models més evolucionats dels destins turístics? Es poden aplicar els models evolutius al conjunt de les illes o s’ha de fer  illa per illa? O, limitant més l’escala, fer-ho zona per zona a cada illa? Ara per ara s’intenta fer a la Platja de Palma. I no serà gens senzill.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• La Llotja: els culpables, segons el batle, són els qui pateixen. Climent Picornell
• Fidel Castro, Gabriel Escarrer... i Meliá que abandona Cuba. Climent Picornell
• Dalt del Turó amb caragolins, foc, 'paso al frente', fortor i serps
• Tino Alomar: el retruc de la mort d'un amic. Climent Picornell
• Les 115.262 places turístiques que ja hi eren amb el PP. Climent Picornell
• Cartografia dels silencis. Autobiografies i abusos sexuals a Espanya. Climent Picornell
• Salvem Portopí ! Climent Picornell
• Sopar d'estiu amb figueres de moro
• Sí: "Menys turisme, més vida!" Climent Picornell
• La turismofòbia és una malaltia? Climent Picornell
• Jardins d'altri amb naixença, educació, 'terraristes', germans Tanner. Climent Picornell
• Caminant per Palma a l'estiu, amb Wagner, apple, IA, Duras. Climent Picornell
• Guerres, geopolítica i les Balears com a 'refugi turístic'. Climent Picornell
• Caminant per Palma: de resisitir a desistir. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb cristianisme, odediència, matar i morir. Climent Picornell
• Dalt del turó amb albercocs, eclipsi, rellotge de Sol i Turmeda
• Mallorca és Las Vegas? Climent Picornell
• Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen.
• Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA. Climent Picornell
• Petita història d'un bar de poble. Climent Picornell
• Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc. Climent Picornell
• Reflexions sobre l' Ecotaxa (´Horitzó 2038'). Climent Picornell
• 25 anys de l'ecotaxa, els hotelers contra el Govern. Climent Picornell
• VOX : la Toponímia, ciència o moneda de canvi? Climent Picornell
• Dalt del turó amb garballó, Els Calderers, pròstata i Carner
• Jardins d'altri amb 'bananalització', fel·lació, IA i el nou opi del poble. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb 'Aire d'Intrús', ecotaxa, la nova dreta, IA, poemes. Climent Picornell
• Forever Young (De Bob Dylan i Formentera, encara). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb passat, mort, Abascal, cans i moixos. Climent Picornell
• Més sobre IA. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, el cos de Crist, piscines, el precuneus i un mussol
• Turisme tòxic, la dinàmica turística de Balears, la 'fàbrica d'Espanya'. Climent Picornell
• Reconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell
• Lloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell
• Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'
• Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell
• Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell
• És la immigració, estúpid! Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.
• Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell
• Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell
• Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell
• Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell
• Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no? Climent Picornell
• Dues propostes per salvar el català. Climent Picornell
• Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó
• Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell
• D'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell
• La IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath
• Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell
• Més sobre turisme i canvi social. Climent Picornell
• Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme
• Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares... Climent Picornell
• 'Bonisme? o gastar més amb armes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits
• Més sobre turisme i cultura local. Climent Picornell
• Tot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell
• Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell
• Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral
• Conviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació
• Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell
• Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak
• La Internacional Reaccionària. Climent Picornell
• Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci. Climent Picornell
• Dalt del turó depressiu i amb brusca
• Quimi Portet i les seves cançons amb bell llemosí
• Internet és avui de dretes? Climent Picornell
• Dalt del turó amb skyline, Kant, reunió animal i grufar.
• 'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil. Climent Picornell
• La Intel·ligència artificial (IA) i jo. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes
• "Jardins d'altri" amb l'impossible i la carn de gallina. Climent Picornell
• Un nou estoïcisme? Climent Picornell
• Woke i antiwoke. Climent Picornell
• Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
• Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
• Dalt del Turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
• L'OLivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma. Climent Picornell
• UC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell
• Dalt del turó de desembre amb estornells
• I si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell
• Moixos. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat
• Antivacunes i pseudociències diverses. Climent Picornell
• La classe mitjana i les eleccions als Estats Units. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Estellés, Play station i 'les neiges d'antan'. Climent Picornell
• Dalt del turó amb llestiscle, bravejar i un país sense nom
• Caminant per Palma, entre el dol i el desig. Climent Picornell
• "Quatre poetes mallorquins": Llorenç Moyà, Jaume Vidal i Alcover, Josep M. Llompart i Blai Bonet
• Dalt del turó amb gregal, revetla, 'muridero' i el Chichi
• Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud. Climent. Picornell
• Palma reconstruïda? "Palma, mon amour !" Climent Picornell
• La mala jugada de l'autocura ("autocuración" o "self-care")
• Les indústries de la depressió i de la felicitat. Climent Picornell
• Per Ciutat, passejant amb un llibre de Gay Talese. Climent Picornell
• Dalt del turó amb estiu , 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet
• Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi. Climent Picornell
• Jardins d'Altri d'un mes d'agost. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous
• Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre. Climent Picornell
• Rosa Planas: una antologia de Palma. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament. Climent Picornell
• Dalt del turo amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig
• Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero. Climent Picornell
• Turisme i societat a les illes Balears (Ara: Tots turismofòbics?). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol
• De l'hivern cap al suïcidi fins el reemplaçament demogràfics. Climent Picornell
• ¿Límits al turisme? ¿ 20 milions de turistes ja basten ? Climent Picornell
• Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història. Climent Picornell
• De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet. Climent Picornell
• Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls
• Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort. Climent Picornell
• Els objectes de ca nostra tenen història. Climent Picornell
• Biografia de Palma, una Ciutat envaïda. Climent Picornell
• Pere Garau: biografia d'un barri de Palma. Climent Picornell
• "El temps de les magranes". de. Caterina Karmany i Jaume
• Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics. Climent Picornell
• Els hotelers contra les vivendes vacacionals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa
• Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi. Climent Picornell
• Caminada per Ciutat amb depressió hivernal. Climent Picornell
• Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre
• Hipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
• Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell
• D' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell
• Molts d'anys! Molts? Climent Picornell
• NADAL. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell
• Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell
• Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.
• Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat. Climent Picornell
• Des de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell
• Converses entotsolades. Climent Picornell
• Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell
• Sentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó
• La Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.
• Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell
• Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat
• La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?
• Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor
• Converses per Palma amb dimissió, narcisissisme i malestar. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc esntusiasme. Climent Picornell
• Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne
• Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano. Climent Picornell
• Generacions: silenciosa, boomers, X, millenials, centennials, Alfa... Climent Picornell
• Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón. Climent Picornell
• Més sobre turistes i residents de Balears. Climent Picornell
• "S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
• Converses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
• De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
• Reflexió post-turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
• Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
• Setmana, de sis dies. Climent Picornell
• El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
• Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
• Més sobre el ChatGPT. Climent Picornell
• Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell
• Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell
• Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
• Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell
• Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
• Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell
• Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell
• Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell
• Converses o soliloquis Climent Picornell
• Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell
• Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell
• Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats
• Dalt del turó: boira, planters i palla.
• Jardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell
• Per Ciutat, banyada. Climent Picornell
• Converses. Climent Picornell
• 25 anys sense Nadal Batle
• Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell
• Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell
• Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell
• Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell
• Encontres a Ciutat. Climent Picornell
• Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell
• La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell
• Jardins d'altri, ara. Climent Picornell
• Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres
• Gínjols, garroves, bous i cendres
• Jardins d'altri setembrins Climent Picornell
• El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell
• Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell
• Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària
• Jardins d'altri agostencs Climent Picornell
• Tórtores, somera, galliner i pesta
• Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell
• Peripatetisme per Palma. Climent Picornell
• Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell
• Els orígens de la turismofòbia Climent Picornell
• Falzies, bevedors, "Los Melones" i el saig
• BENEIT !! Climent Picornell
• En l'hora de la meva mort Climent Picornell
• Anècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell
• Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell
• Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell
• Calor, Amazon, prudència i moraduix
• Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing
• Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell
• Jack Kerouac, encara
• Jardins d'Altri amb pessimisme
• Postals de Palma amb taca de sang
• Avui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan
• Magraner, 'tirita', russos i cocaïna
• Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell
• Porgar fum
• Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell
• Boires, Erasmus, oliveres...
• De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell
• Jardins d'altri de gener Climent Picornell
• Nínxols, brebatge i orgues
• Repensar-nos. Climent Picornell
• Confinament, ventositat, presó
• Jardins d'altri hivernals Climent Picornell
• Burgesia turística? Climent Picornell
• Grills, solls i cocarrois
• GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell
• Figues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'
• Jardins d'altri amb aforismes Climent Picornell
• Corbs, cendres, banyes i donardes
• 600 anys de la Llotja Climent Picornell
• Ullastres, jugadors i el dia s'allarga
• Born Climent Picornell
• Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge
• Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues
• La ciutat pandèmica Climent Picornell
• Més Jardins d'Altri Climent Picornell
• Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs
• Jardins (d'Altri) Climent Picornell
• Pandèmia, brasers, taronger bord
• Mussol, selleter i milanes
• Plou, somnis i casa esbucada
• Hivern a foravila
• Mascaretes i garroves
• Ordi, separats i serp
• Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada
• Pandèmia i paisatge
• Carxofes, antigors i padrins
• Cafès, endolats i coentor
• Divendres, paons, bous i esplugabous
• Final de tardor, fotografies i niguls
• Milanes, birros i quartons
• Fressar, calor i coentor
• Claveller d'aire, taronges i felicitat
• Ravanissa, capsibos i olivó
• Llebres i rotondes
• Temps i contarelles de gener
• Verros i polissons
• Salvatgina puta!
• Vermell de roselles
• Les possessions
• Aucellons, panades i rubiols
• Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort
• Calmes de gener i dignitat retornada
• Cama-roges, bolets i Nadal
• Passar pena, botifarres i porcelles
• De l'octubre i un albó
• D'abans i altres essències
• L'estiu i la festa
• Estiu de ple, amb serps i espluga-bous
• Figues-flors i prebes coents
• Remeis per viure bé
• De l'unicorn al bell mig de l'illa aimada
• Brou a rompre !
• Temps de matances i altres andances
• El desembre congelat ( o això era abans?)
• Panellets, morts i "tricotraco"
• Octubre o la curiositat
• Ni paparres, ni segadors
• Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham
• Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila
• N'hi ha que duren tota sa vida

• General [789]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom