Climent Picornell

KUROSAWA, O EL CINEMA COM A SEDUCCIÓ I MOTIVACIÓ Climent Picornell

jcmllonja | 30 Març, 2010 21:49

 

 

Kurosawa, o el cinema com a seducció i motivació

 

Climent Picornell

 

Havia esmentat als meus alumnes  Dersu Uzala, la preciosa pel·lícula d’Akira Kurosawa i també Master and Commander (de llavors ençà no em puc treure la música de Boccherini del cap), per il·lustrar el tema de les expedicions geografico-científiques. I, casualment, l’endemà amb els meus veïnats del Puig de Sant Pere-Sa Llonja tornà a sortir Kurosawa. Amb motiu de la inauguració de la remodelació de la plaça de la porta del Santa Catalina –amb els pins, que els veïnats salvarem i sense el monument en homenatge als feixistes Jinetes de Alcalá-, deia que, en motiu d’això, havíem pensat en organitzar un cicle sobre Cinema i moviment veïnal. Aquí es torna a presentar Kurosawa amb la seva pel·lícula Viure. Juntament amb altres dues cintes, Miracle a Milà ( Vittorio de Sica, 1950), un clàssic del neorealisme Itàlia -troben petroli a un suburbi de xaboles de Milà- i  L’estratègia del Caragol ( Sergio Cabrera, 1993), un cas d’assetjament urbanístic a uns veïnats.

 

Akira Kurosawa (1910-1998) hagués fet cent anys aquesta setmana. Trobaran aquests dies reportatges parlant d’ell, “el Shakespeare pictòric” com el definí Steven Spielberg. Realitzà més de trenta pel·lícules durant cinquanta anys. Bàsicament en dues grans temàtiques; una sobre la tradició històrica japonesa i l’altra, l’anàlisi social contemporani del seu país. Viure (1952) connecta amb el neorealisme per la temàtica i el caràcter, falsament pessimista. L’actor Takashi Shimura encarna un personatge que, davant la notícia de la seva pròxima mort per càncer, decideix durant els dies que li queden, aprofitar el seu càrrec de funcionari del departament municipal d’atenció al ciutadà, per implicar-se realment, cosa que no havia fet. El film denuncia la irresponsabilitat de l’administració davant la crisi del Japó de la postguerra. Kurosawa és un dels grans cineastes del segle XX, mirin quina grandesa la del cinema, generador d’escenaris tan diversos, dels boscos de Sibèria a les misèries de la burocràcia urbana.

Perquè l’altra pel·lícula seva que he esmentat, Dersu Uzala (1975), ens situa a principis del segle XX, en una expedició topogràfica del govern rus a la zona de Usuri, a Sibèria, prop de les fronteres de Xina, mostrant els paisatges impressionants i intocats de la taigà. Comandada pel capità Arseniev es troben amb un nadiu de l’ètnia gold, Dersu, caçador, solitari, que els transmetrà un gran coneixement de la natura, dins la qual viu immers. Parla amb el foc, amb l’aigua, deixa menjar per als morts que l’hagin de menester, amb un cert toc de comunió animista. Va més enllà de la simple interpretació ecologista. Ens conta la gran compenetració que es va  afirmant entre el rus i l’indígena, solidari i generós. Basada en el relat de Vladimir Arseniev (1872-1930) és un vertader homenatge a Dersu Uzala que existí de veritat. Una pel·lícula tendra i emocionant, un cant al paisatge i a l’amistat.

 

Havia sortit més amunt Master and Commander ( P. Weir, 2003), que no és només una pel·lícula de vaixells (Tampoc Moby Dick és una novel·la només de balenes). El personatge interessant és el del cirurgià de bord, i científic pre-darwinista, amb les seves curolles biogeogràfiques per devers les illes Galápagos. A principis del segle XIX, Europa baix el domini de Napoleó, el comandant britànic Jack Aubrey  i la seva tripulació –amb el seu amic i cirurgià Stephen Maturin ( Paul Bettany)- a bord de la fragata Surprise van darrera el vaixell de guerra francès Acheron. Hi ha el que hi ha d’haver en aquestes pel·lícules, abordatges i tempestes, però hi ha més, sobretot per la figura del científic. La pel·lícula es basa en algunes de les vint novel·les de Patrick O’Brian, conegudes com la sèrie Aubrey-Maturin, aquest darrer –figuradament- fill d’irlandès i catalana, per això parla català.

 

El cinema ens ha de servir com auxiliar de l’explicació, motivador, per la seva força de seducció. Vull dir que a més del seu status artístic l’hem d’aprofitar com instrument didàctic. Els meus col·legues A. Gamir, C. M. Valdés o J. Costa ja n’han donat constància, el cinema pot ser una eina explicativa per a les ciències socials, la geografia, el paisatge o l’urbanisme, en una paraula, les pel·lícules conformen l’imaginari geogràfic col·lectiu i, aprofitant la seva vessant creativa i de producte de masses,  reprodueixen o imaginen el territori i la societat amb molta potència.

 

Basta pegar una ullada onsevulla per demostrar que universitats, departaments o associacions fan ús del cinema per a explicar millor el que pretenen, Le Monde de l’éducation ha duit una secció que es diu “Cinéclasse” i hi ha manuals a l’ús. Pos uns exemples. La temàtica urbana ha estat molt ressaltada ( hi ha un Cahiers du cinéma dedicat a “Les Ciutats al Cine”); perquè en vegin les derivacions, una assignatura d’història de l’Urbanisme analitza les ciutats imaginades i, per tant, mostren La vida de Truman, per a la ciutat perfecta, modelada a les urbanitzacions americanes; El màgic d’Oz, la ciutat fortalesa, fruit del somni d’un infant; Batman, la ciutat obscura, Gothan, imaginada, acrònica però significativa; Farenheit 451, la ciutat controlada i censurada. Hi faltaria Blade Runner, la ciutat contaminada, plujosa, bigarrada, multicultural, amb un toc de Xina, per evocar la ciutat del futur proper. 

 

Cinema i Paisatge, és un altre dels clàssics. Per al paisatge de pluviïsilva, la selva: Fitzcarraldo. La missió. La reina d’Àfrica. Aguirre o la còlera de Déu. Apocalipsis Now. La Sabana seca: Memòries d’Àfrica. Hatari. Els deserts: Lawrence d’Aràbia. Centaures del Desert. Les praderies i estepes: Horitzons de Grandesa. Ballant amb llops. Fargo. Els ponts  de Madison. Boscos temperats: Doctor Zhivago. Pelle, el Conqueridor. Tundra i Taigà. Dersu Uzala.  Zones polars: Els ullals del Diable. Nanuk l’esquimal. Bones eines per a mostrar els paisatges biogeogràfics mundials.

 

”Migracions i cinema”, tema que els cineastes han versionat de forma excel·lent i abundosa es un cicle que tenim pendent, amb el Col·legi de Geògrafs. Aprofitant el coneixements de l’amic Lluís Vidaña, expert en aquestes temàtiques de migracions  i integració dels nous-vinguts, anam llimant la llista. Començant per  Els raïms de la ira, 1940, de John Ford; Solcs,1951, de Juan Antonio Nieves Conde;  Rocco i els seus germans, 1960, de Luchino Visconti; Amèrica, Amèrica,1963,d’Elia Kazan... i acabant per Les cartes d’Alou, 1990, de Montxo Armendáriz; Avui comença tot, 1999, de Bertrand Tavernier; East is East,1999, de Daniel O’Donell; Pa i roses, 2000, de Ken Loach; Babel, 2006, de Alejandro González; 14 Quilòmetres, 2007, de Gerardo Olivares.

En fi, hi ha temes a voler. Sona Luigi Boccherini al You Tube, el Passacarrers de la Mussica notturna delle strade di Madrid, que interpreten el comadant i el cirurgià a bord del seu vaixell, a Master and Commander.

_______________

Un pic escrit el post he vist que a la Universitat de les illes Balears, hi fan un cicle sobre Kurosawa i un cicle sobre Cinema i Economia.

_______________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

LA IDENTITAT (...DELS FRANCESOS) Climent Picornell

jcmllonja | 17 Març, 2010 11:30

 

La identitat (...dels francesos)

 

Climent Picornell

 

“Qui perd els orígens, perd identitat” cantava Raimon ( perd identitat, no “la identitat”, matisava ell). En un moment en que si Catalunya pot dir que és una nació –que ho és- ho han de decidir, veurem quan, els jutges del Tribunal Constitucional espanyol, les qüestions identitàries (de les quals en som tan sensibles els qui, com nosaltres, estam sempre abocats a veure suplantada la nostra –“manu militari” en algunes ocasions-) són a la palestra, ara amb el cas francès.

 

Fa uns dies s’han presentat els resultats del ‘gran debat’ sobre la identitat dels francesos. Sembla una tautologia. Però el president Sarkozy, exponent de la dreta francesa, s’ho tragué de dins la gorra frígia; la francofonia i la grandeur de França es senten atacades, França, mare d’un imperi que la globalització i el seu vector immigratori han sotmès a tensió. A començaments de novembre el ministre d’Immigració i Identitat Nacional (tenen un ministeri que es diu això, aquí –per ara- es diu només ‘Trabajo e immigración’), l’exsocialista Éric Besson, llençà un debat general per decidir: “En què consisteix ser francès?” Debat que ha durat fins a principis de febrer. S’ha fet de diverses maneres, amb reunions coordinades per les Prefectures (on s’hi ha d’anar pels problemes amb la justícia o la policia) o intervenint a la plana web Gran débat sur l'identité nationale. Aquí n’hi ha de tots colors, des de “Ser francès és estimar la diferència, elogiar la tolerància i... no participar a debats com aquest”, “La identitat nacional està representada molt millor al Metro que no a l’Assemblea Nacional”, fins a “Ser francès és llegir i escriure la llengua francesa, cantar La Marsellesa...” ( que va ser xiulada al partit de futbol Tunísia-França, recorden també quan es va xiular l’himne espanyol?) , mesclades amb l’orgull, la nació més gran del món, la laïcicitat, etc. Un internauta, Asterix, opina sobre el que “no és” ser francès: “Les mesquites i els tam-tam, el Ramadan i els gri-gris, els minarets i els boubous, la bruixeria africana i la llengua àrab...” La consulta ha virat cap a un tema, el de la immigració. Ja al plantejament de la temàtica s’esmentava explícitament l’ús del burka en les dones musulmanes, hi ha vuit milions de musulmans a França, no es feia esment a la kipà jueva o als crucifixes, i sí, però, que s’esmentaven els ‘nostres’ vins, la ‘nostra’ arquitectura, la bandera o el gall com a símbols de la República.

 

Plantejat per Sarkozy en clau electoral per a les properes regionals -moltes són en mans de l’esquerra- pretén fer-se seu un debat que abans manejava la ultradreta. L’oposició socialista va dir que no hi participaria, únicament Ségolène Royal estava preocupada per aquesta apropiació partidista dels símbols de França. Malgrat tot, s’ha convertit en objecte de discussió mediàtica i ha debilitat l’esquerra, com sempre, no massa clara en aquesta qüestió. Ja abans de les municipals de 2008 la identitat nacional va ser objecte electoral, quan s’anunciaren la introducció en els programes escolars d’activitats sobre l’himne i la bandera. Jean-Marie Le Pen, líder de l’extrema dreta, fa temps que esgrimeix la immigració com amenaça per a la identitat nacional, ara la dreta ha provat d’apropiar-se’n, ja que mai ha acceptat l’aliança amb el Front Nacional, això sí, Sarkozy reclutà alguns ministres, i una ministra, provinents de la immigració.

He estat atent pensant que d’aquest debat en sortirien coses innovadores, anava errat. El que ha passat és que la concepció essencialista, la que defineix el ciutadà com individu tocat per la vessant ètnica o cultural, ha guanyat camí a desgrat de la més jacobina, la nació com un contracte entre ciutadans lliures i iguals, més en la tradició republicana nascuda de la Revolució de 1789, en la qual s’hi excloïen elements com ètnia o origen. Recordin que la França ultracentralista ja ‘noquejà’ les aspiracions de catalans, bretons o corsos.

 

Per a alguns és un debat mal plantejat, l’estat suplanta els actors de la vida pública diu Bernard-Henri Lévy, és un debat dirigit, tutelat i controlat; “és com si l’estat examinés a setanta milions de ciutadans infantilitzats comminats a entregar l’examen al Gran Examinador, el president Sarkozy, i a aquesta gran heretgia republicana: el ministeri de la Identitat Nacional i la Immigració”. I això amb les amenaces,  advertència dirigida sobretot als joves musulmans, de dividir amb bons i mals francesos i alerta amb les conseqüències. El primer ministre François Fillon va donar per acabada la primera part d’aquesta escenificació, fa un dies, anunciant una sèrie de mesures que van des de reforçar l’orgull de ser francès ( orgull, en francés és fierté, de ferotge), propiciar el cant de l’himne nacional, La Marsellesa –himne violent, tot s’ha de dir,  i poc integrador- un pic a l’any (com el combregar per Pasqua), reforçar l’autoritat dels mestres o que dins les classes s’hi pengin els drets de l’home (símbol de la República Francesa). La proposta d’acollida dels ‘nous francesos’ es vol fer en una cerimònia solemne, “es signarà baix l’aprovació d’una autoritat un contracte de deures i obligacions, entre els qual hi haurà el de respectar les lleis de la República i un determinat nivell de coneixement de l’idioma francès”. De tot això, diuen, en parlarà Sarkozy el mes d’abril... després de les eleccions.

 

El debat sobre la identitat ha escorat cap a un monotema, la immigració, tot aprofitant la indefinció, volguda i electoralista, dels polítics en el poder. Ha fet pública la xenofòbia present a la societat francesa –com a moltes altres-, el ministre admetia que dels missatges rebuts a la web prop d’un 7% eren de característiques com “França s’ha convertit en una colònia d’Àfrica”, “Cap francès ha demanat ésser invadit per estrangers”, “Ser francès no és treure profit dels susbsidis socials, no treballar i imposar una cultura discriminatòria”, fins i tot, el ministre es feia la pregunta de si l’Islam és compatible amb la República i la democràcia, “Jo pens que sí” respongué. Mentrestant alguns intel·lectuals, entre ells  Étienne Balibar i Tzvetan Todorov, demanen la supressió del  Ministeri de la Identitat Nacional i la Immigració i acusen de què el debat, mal plantejat i oportunista, posa en joc la democràcia; creuen que es va derivant de “la pàtria de ciutadans lliures, cap a la nació de valors obligatoris”, que les nacions són canviants i els relats de la seva identitat també, i tot el demés és fossilitzar-les.

 

Aquest tema, connectat amb la problemàtica immigratòria, s’aguditzarà més els propers anys a tota Europa. Tot amarat per la crisi galopant dels estats-nació contemporanis i la globalització ( libertè-égalité-fraternité substituïdes per la “rentabilité”?) que genera una pèrdua de senyes d’identitat col·lectives que aboquen a la pèrdua de referents estables. Nosaltres, com a gats escaldats, l’aigua teba hem de témer. De totes les maneres com deia la setmana passada Orham Pamuk, premi Nobel turc: “No hi ha una sola definició del fet de ser turc. De la mateixa manera que no hi ha una sola forma de ser espanyol... Per a mi, com escriptor, l’ànima d’un turc és la llengua”. Sempre la llengua. ‘La meva pàtria és la meva llengua’, digueren Borges i Günter Grass, per l’espanyol i l’alemany. Joan Maragall i Nadal Batle, pel català..

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI, AMB DONES SUÏCIDES I CRISIS Climent Picornell

jcmllonja | 15 Març, 2010 12:24

 

Jardins d’altri, amb dones, suïcides i crisis

 

Climent Picornell

 

Aquests jardins són les contrades on vaig a passejar, pellucar i espigolar, sempre darrera els altres. Vaig agafar el nom d’una obra de Bioy Casares (De Jardines Ajenos). El mateix Bioy escrigué Borges que és un immens sementer on arreplegar collites, comentaris i maledicències mil. Per exemple, parlant d’Eduardo Mallea, “Em fa enveja”, deia Borges, “tan encertat amb els títols de les seves obres, però és una vertadera llàstima que s’obstini en afegir-hi llibres al darrera”. Ni Borges, ni Bioy podien suportar els transcendentalisme: “En l’excessiva obscuritat hi viuen monstres de vanitosa amargor”. M’agrada aquest camí  que transita entre la intranscendència, la diletància i l’estupidesa.

 

La meva associació de veïnats, Puig de Sant Pere – Sa Llonja,  organitza cursets diversos; estic a punt de començar el de “Petites reparacions domèstiques”. Les gestores de l’associació han publicat a la revista un llistat, de perfum feminista, ara que ja sabem que les feministes no són “dones lletges, tortilleres pagades amb l’or de Moscou” com les va definir una autoritat franquista a qui, això de l’alliberament de la dona, li semblava cosa d’extraterrestres. Tornem als cursos per a homes, anunciats: - Cuinar i recollir la taula no provoca impotència ni tetraplegia (es fan pràctiques de laboratori); - Regalar flors no és dolent, encara que estiguis casat amb ella (amb gràfics explicatius); - Neix el paper higiènic al wàter? Com col·locar-lo (amb esquemes i muntatge audiovisual); - És possible pixar sense esquitxar tot l’excusat? (amb pràctiques de grups reduïts); - Curs de relaxació i autocontrol (Examen final: acompanyar la parella durant quatre hores a El Corte Inglés o a Carrefour, sense protestar); - Atròfia cerebral. (Un pic acabat el curs es recordarà de qui ha cridat per telèfon, dels encàrrecs, qui ve demà a sopar o quan fan els anys els fills.); - Aprendre a trobar les coses (començant a  cercar-les primer al seu lloc, abans de fer el ridícul cridant i removent-ho tot); - Vostè pot vèncer el zapping (no serem responsables de taquicàrdies o pèrdues de coneixement, els alumnes han d’aguantar un comandament 20 minuts sense canviar de canal); - Planxar. Explicació d’aquest procés misteriós pel qual, seguint un camí tortuós, les coses van de la rentadora als armaris (amb gràfics explicatius i professora personalitzada). Etc, etc...

 

Coses de dones? Cesare Pavese publicà Entre dones soles –amb un coneixement notable i sensible del tarannà femení- un any abans de suïcidar-se. Al relat, na Rosetta pren Veronal perquè el món li és de demés, però es frustra la seva acció. Pavese escrigué a la seva nota de suïcidi: “No em murmureu massa”. Vaig fer un Dry Martini a un bar prop d’on Pavese ens deixà, a Torí. Si escau el que digué Roland Barthes: “La vida no fa més que imitar el que diuen els llibres”, tot forçant la cita de Wilde “La vida imita l’art, més que l’art a la vida”. En fi, tampoc és el cas de suïcidar-se per les carències domèstiques. Però ja que en parlam, el poeta Jacques Rigault poc abans de disparar-se una bala al cor va posar un coixí entre el cos i la pistola, per “no haver de notar el fred de la mort abans d’hora”. O com José Mallorquí, el creador de El Coyote, que va deixar una noteta abans de pegar-se un tret: “No puc pus. Me mat. Dins el calaix de la taula hi ha un parell de xecs signats. Papà.”  I un poc més abaix, “Perdonau-me”. Conten que Emilio Salgari, fill de suïcida i pare de dos suïcides, quan ho feu, la nota que deixà era més agre, dirigida als seus editors: “A vosaltres que vos heu enriquit arrabassant-me la pell... només vos deman que pagueu les despeses del meu enterro”. Agaf aquestes apreciacions de l’article que escrigué Javier Pérez Andújar després de veure l’excel·lent documental Metrònom Ferrater, de la productora Bellveure, que emeteren pel Canal 33, i aquí no poguérem veure, el me va fer arribar el seu productor, Emili Manzano. Gabriel Ferrater es va suïcidar, record el dia, jo era estudiant a Barcelona.

 

Semblen maneres radicals de resoldre les crisis personals i econòmiques. Crec que fou Kierkegaard que tenia ben clar que “la vida només pot ser entesa mirant per enrera, però ha de ser viscuda mirant per envant”.  En aquest sentit: “A cada época  su adoquín?” Li demanen a Cohn-Bendit, líder dels estudiants del Maig del 68 a París (aquella revolta que no menà enlloc?): “Era maig. Feia bon temps, és cert. No coneixíem la Sida, ni la degradació climàtica, ni les adversitats de la globalització o de l’atur. Érem Prometeus. Tot pareixia possible. El futur ens pertanyia...” Com passa el temps! Cohn-Bendit: “Si la mar puja dos metres el món tendrà milions de nous refugiats, els refugiats climàtics”. Refugiats climàtics. Les crisis contemporànies generen conceptes nous. Warren Buffet –l’inversionista més ric del món—el 2003 ja va emprar, tot referint-se a productes com els fons lliures, que es transformaren en fems, l’apel·latiu “d’armes financeres de destrucció massiva”. Érem al començament de la guerra d’Iraq, lluny de la crisi actual.

 

Problemes, que ens duen a patir. Encara que no tant com anunciava Churchill a la 2ª guerra mundial: “No tenc res per oferir, més que sang, suor i llàgrimes”. Aquesta frase ha passat a ser churchilliana malgrat al seu discurs anava entre cometes, era manllevada? No sabem de qui; de Garibaldi tal vegada, que en té una de semblant? Sang, suor i llàgrimes actuaren com un beuratge purificador. Ara Paulo Coelho -ha venut 100 milions de llibres- ens amolla: “La crisis que vivim ens purificarà? No. La Borsa hauria d’haver caigut i caigut per trobar una altra sortida. És el meu costat jesuític: d’una bona purga ens surts purificat; així com hem quedat ara, tornarem a caure més prest o més tard”. No crec en absolut en la vena d’analista econòmic de Coelho però sí en la d’en Xavier Sala i Martin, el qual assimila polítics i economia quan tracten una crisi, com si fossin metges i pacients. Vegin: “Si a un malalt de càncer el metge li recepta només una aspirina, et moriràs de por. Però si diu: és un càncer i ho farem tot per curar-lo, tens possibilitats, et poses nerviós, però el creus”. El problema, diu Amanda Mars “és que l’especialitat de la medicina en la que millor es mouen els economistes és la forense: l’encerten a l’hora de dictaminar de què ha mort el malalt”. La recepta de l’escriptor José Donoso no ens serviria: “S’ha d’estalviar amb les coses que són necessàries, per a poder gastar en luxes”.

 

Parlant de dones i crisis, un amic, talaiant sempre les bregues de parella, preferia l’onanisme; era cult, però anava fort, i a fer-se palles li deia “Fer l’amor, in absentia”. Bon remei per evitar els sotracs personals, i els econòmics.

_______________________________

Imatge FLOWERS d'Andy WARHOL ( 1970)

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

CARTOGRAFIA DE LES ILLES BALEARS ( VALLSECA, 1439 - FOTOGRAFIES, 1956) Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2010 18:38

 

 

Cartografia de les illes Balears (Vallseca de 1439 / Fotografies de 1956)

 

Climent Picornell

 

Des dels temps de Ptolomeu fins ara, fa prop de 2000 anys que es fan mapes de les illes. No vull fer una classe de cartografia, sinó esmentar dues aportacions a aquesta sèrie històrica. Una, la publicació recent de l’estudi de Ramon Pujades sobre la carta nàutica de Gabriel de Vallseca  de 1439, que m’ha fet arribar l’Institut d’Estudis Catalans -la mà del mestre Vicenç M. Rosselló i Verger deu ser darrere aquesta tramesa-, i l’altra, la digitalització de les fotografies aèries que l’exèrcit dels Estats Units feu de les illes Balears l’any 1956, (*) es poden consultar al portal web de SITIBSA, organisme depenent de la Conselleria de  Medi Ambient i Mobilitat  del Govern de les illes Balears.

 

Fa 25 anys, Antoni Ginard, Joana Mª  Seguí i un servidor publicàrem 700 anys de cartografia de les illes Balears, il·lustrava una mostra de cartografia provinent de fons oficials i col·leccions privades. D’allà on ens aturàrem -érem a les palpentes de la informatització cartogràfica i Internet no es sabia què era- fins ara, han passat coses significatives. Des de l’exploració sistemàtica de la terra amb satèl·lits, la teledetecció, fins al desenvolupament d’una eina potent per a la construcció de mapes, digitals, els Sistemes d’Informació Geogràfica. Tot s’hauria de barrejar amb altres fites, com la decisió de l’Unió Europea de coordinar i fer públics els arxius geoterritorials, a través de normatives d’obligat compliment, o com l’accés a través dels ordinadors personals a cartografia d’alta resolució de forma quotidiana, amb l’estendard del Google Earth, exemple de com les fotografies i les imatges de satèl·lits, restringides abans, s’han començat a difondre; un “boom” d’acostament de la cartografia a la societat. Nogensmenys, la cartografia d’avantguarda que adquireix informació per centenars de canals amb sensors sofisticats i amb resolucions de 20 a 30 cm, renovada cada pocs minuts, és una eina de recerca i dels estats majors: cartografia, poder i geografia per a la guerra.

 

La fotografia aèria de les illes Balears, de 1956-57,  la coneixíem com el vol “dels americans”, fruit de la cooperació –en temps del franquisme i la guerra freda- entre l’exèrcit espanyol i el servei fotogràfic de l’exèrcit dels Estats Units; desenes d’ortofotografies, fetes en verticalitat, en blanc i negre, a una escala de 1:33.000 (aprox.) presenten un vertader estat de la qüestió de com eren les terres de Balears, abans de què passàs el que passà en aquest mig segle. Ja l’any 1858 se’n realitzaren des de globus aerostàtics, a París, fins que les aerofotografies es convertiren en una eina bàsica per fer cartografia. Els militars venien les de 1956 per a ús comercial i educatiu restringit, amb alguns llocs esborrats (quarters o polvorins, tapats amb una taca, que tanmateix després apareixien sense borrar a la fotografia de veïnat, les fotos es solapaven). Quan érem estudiants, observant parells de fotografies estereoscòpiques veiem el terreny amb relleu, tocàvem amb un dit en el cel de la innovació tècnica. Ara es poden consultar aquestes “passades” i fer la comparació amb les ortofotografies actuals, la qual cosa ens dóna una lliçó monumental de geografia preturística: veure com ha evolucionat el nostre territori, observar la perifèria de Palma l’any 1956, comparar la platja de Magaluf o l’arenal de Son Bou, ara i abans. La reconstrucció digital d’aquestes fotografies han duit com a resultat una imatge continua del territori illenc, una excel·lent eina per analitzar les dinàmiques de creixement de les àrees urbanes i l’evolució del nostre paisatge. Aquest fet em du a reflexionar sobre la repercussió de les directives europees, en aquest cas la INSPIRE (2007/2/CE), sobre la infrastructura espacial i territorial, en el sentit d’haver de compartir dades cartogràfiques i “no restringir-les indegudament per a la seva utilització generalitzada”, s’ha de garantir el dret dels ciutadans a accedir a la informació georeferenciada. Això allunya, en part, la cartografia d’aquella cosa secreta i en poder de l’estat. En desenvolupament de l’INSPIRE europeu, el govern creà l’IDEIB ( Infrastructura de dades espacials de les illes Balears).

 

He fet referència a l’obra de Ramon Pujades i Bataller: La carta de Gabriel de Vallseca de 1439 ( Lumen Artis, 2009), tot continuant la feina que havia enllestit amb una altra publicació ( Les cartes portolanes, 2007). Les cartes nàutiques medievals, sobretot les primeres, significaren un avançament científic i tècnic innegable. Foren, juntament amb la brúixola, els equivalents als GPS moderns i als mapes digitals actuals, per això deman una mica d’empatia, i de simpatia, cap als cartògrafs medievals. La tasca de Pujades, és ingent, i ho demostra amb el llibre sobre la carta nàutica de 1439, que va d’Escandinàvia a la mar Bàltica, Irlanda, les Açores (una novetat), fins a la mar Roja, el golf  Pèrsic i el Turquestan. La comprà el cardenal Despuig, ara dipositada al Museu Marítim de Barcelona. Gabriel de Vallseca fou “mestre de cartes de navegar”, cristià novell, segons Pujades continuà practicant el judaisme en secret. Del seu taller en podia sortir una carta de navegar cada setmana, a dues lliures i mitja la peça. El llibre és d’una gran precisió tècnica, molt ben redactat, un document per obsequiar. Les cartes portolanes, fetes sobre pergamí, creuades per una densa xarxa de rumbs que servien per arribar als ports, retolats amb el seu nom, amb una escala rudimentària, s’iniciaren probablement al nord d’Itàlia a finals del XIII. Pujades fa referència a unes 300 obres d’abans de 1500, amb dades originals sobre aquests “primers mapes autèntics”. Ens han arribat les que es feien per decorar, no les utilitzades dins les naus. Tenim constància fefaent de la primera feta a Mallorca per Angelino Dulceti l’any 1339. Eren, les fetes a Mallorca, eines d’avantguarda dins la història de la ciència? Pujades és taxatiu: no. I en la disjuntiva de si els cartògrafs mallorquins foren més científics o copiadors de patrons sistematitzats, respon que foren més que res, pintors de mapes. Si de cas recalcar la gosadia del mapamundi de 1375 de Cresques Abraham o alguns elements originals de Vallseca, sense arribar a la innovació del genovès Francesco Beccari.

 

2000 anys de cartografia de Balears es poden resseguir ja amb les imatges que hi ha a Internet, de quasi totes les peces bàsiques. Des de l’atlas de Mercator (a la British Library amb “Turning the pages”, es poden girar les pàgines...), fins als fons cartogràfics digitalitzats de biblioteques diverses o de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Es poden veure amb detall les Balears ingènues a la Tabula Peutingeriana –una còpia, “remasteritzada”, d’un itinerarium pictum del temps dels romans- fins als treballs d’alguns internautes, a Balearweb, Alta Mar posa a la disposició de tothom un bon gruix de mapes, de Palma sobretot, o, a UIB digital els parcel·laris de Capdepera i Manacor de Pere d’Alcàntara Penya.

 

La cartografia, abans en mans exclusives de l’estat, exèrcits i ministeris de recaptació de tributs –cadastres de rústica i urbana- és ara més a l’abast de tothom i guaita per la finestra internetiana. Encara que ens arribin les sobres d’un material que és fa obsolet ràpidament, ens meravellam: tenim la figura i la representació dels món dins el nostre ordinador.

________________________________________________

(*) Un pic obert l'enllaç, heu de marcar Orto IB 1956, i es farà una malla sobre la imatge de les illes; si vos anau aproximant amb el  + , o fent un doble clic sobre les illes, en arribar a l'escala 1:50.000 ja apareixen les fotografies de 1956. Amb successius dobles-clics podreu aproximar-vos fins a l'escala 1:1000.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

AMETLERS FLORITS I RELLOTGES BIOLÒGICS Climent Picornell

jcmllonja | 08 Març, 2010 20:38

Ametlers florits i rellotges biològics.

 

Climent Picornell

 

Em sembla un déjà-vu, déjà-lu, però qui no ha escrit a Mallorca alguna cosa sobre els ametlers? Des de la poetessa romàntica fins als sociòlegs postmoderns han usat la floració blanquinosa que entapissa l’illa per enlairar-se o queixar-se. Ella, de les meravelles de la natura, i els altres per indignar-se veient com, d’una agricultura en decadència, els espavilats hotelers –amb la seva postal- en feien bandera promocional de “la industria de los forasteros” o sia, del turisme, de franc.

 

A tots ens ha donat a l’abast el conreu d’aquest arbre, substitutori d’un altre conreu comercial, la vinya, després del desastre de la invasió de la fil·loxera. Els set milions i escaig d’arbres que hi va arribar a haver, donaren pa a les famílies que en sembraren i tema als literats que s’hi fixaren. Només de la varietat d’en Pons hi havia més d’un milió d’arbres, un milió d’en Pou de Felanitx, nou-cents mil de la Canaleta, mig milió de la Verdereta (tan saborosa)... I, un temps, fins i tot foren una atracció real per als turistes que venien els febrers a veure’ls florir, com ara fan a la vall de Jerte a Extremadura o al Japó, amb la florida dels cirerers; aquesta atracció passà a ser virtual quan es convertí en una fotografia de catàleg de tour-operator turístic o de guia repetitiva de les illes Balears.

 

Fou Joan March, en Verga, qui malfiant-se del negoci turístic, mentre observava el canvi del litoral de Calvià, pronuncià la frase que –al manco fins avui- no encertà-: “Si aquest negoci va malament, no bastaran els ametller per penjar-se”. El fet és que dels set milions, avui n’hi deu haver la meitat, i el negoci no és que s’hagi dividit entre dos, no, ha baixat com una barrina impulsat per la competència ferotge dels enormes ametlerars californians i per la impossibilitat, manifesta, de fer consumir ametles de les illes, més bones i més ecològiques, encara que siguin més lletges i irregulars que les importades. “Tastau el bessó de Mallorca”, deia un eslògan de la conselleria d’Agricultura, jugant amb el doble o triple sentit que té la paraula bessó.

 

Però el fet era que la gran quantitat de varietats, la vellesa i la poca productivitat dels arbres o la dificultat de la seva recol·lecció han impedit que el cultiu es refés i molts d’ametlers han mort i altres sobreviuen amb les ametles de l’any passat encara a l’arbre. Val a dir, però, que en queden de pagesos i hobby farmers que duen les tanques que fan mirera. Però no sé fins quan serà possible que hi hagi difunts sota els ametlers en flor.

Com integrant del desaparegut “Col·lectiu Bessó de Mallorca” (juntament amb Miquel Pastor i Xavier Moratinos) férem donació al Jardí Botànic de Sóller de la nostra col·lecció de més de 100 castes diferents d’ametles que reberen amb satisfacció, crec, Andreu Ramis, el seu president i Josep L. Gradaille, el seu dinàmic director.

 

Ara, com a bon representant del “Col·lectiu de Folklòrics Ploramiques”, aquesta setmana he fet la meva volta ritual per la Mallorca florida. Les vistes dels ametlerars florits més fotogèniques han estat les de la carretera que surt de S’Esgleieta cap a Bunyola i les del camí del Raiguer, prop del torrent d’Almedrà, darrera Lloseta. El contrast amb el cimals nevats de la Serra de Tramuntana acabava de compondre la tramoia necessària: “Ametler no facis via, que gelarà qualque dia”, aforisme o parèmia subseqüent de la que diu que “Flor de gener, no umpl el paner”.

 

I aquí volia arribar, a la floració de l’ametler, més que com objecte paisatgístic, com a indicador fenològic. I ara miraré d’explicar-ho. Geògrafs, biòlegs i climatòlegs ens interessam per la fenologia, que no és més que l’estudi dels fenòmens periòdics dels essers vius i la seva relació amb les condicions ambientals determinades pel temps atmosfèric. Vegetals i animals són vertaders registradors anuals de les condicions climàtiques: el brostar de les fulles, la floració, la maduració dels fruits, la caiguda del fullatge, la migració dels ocells, els primers cants, la nidificació, l’època d’aparellament, etc. no es produeixen en la mateixa data sinó dins una extensió temporal d’uns paràmetres determinats per la durada del dia, les temperatures –fred i calor- o l’aigua de què es disposa. Així vegetals i animals, amb aquests bioritmes, ens informen, són vertaders registradors ambientals. Ja des de 1943 el que abans es denominava “Servicio Meteorològico Nacional” va començar les observacions fenològiques metòdiques. Tot i que es fa amb plantes no cultivades i animals no domesticats ( l’arribada de  falzies i oronelles, el primer cant de l’enganyapastors o la primera volada de la papallona de la col, per exemple), també s’ha agafat com indicador la primera floració dels ametlers.

 

La floració dels ametlers és una de les més primerenques ( “La fruita més primerenca / n’és la flor de l’ametler./ Senyor Rei un altra en sé,/ la Reina en el corral té / una pomera hivernenca”), és abans de què surtin les fulles de l’arbre i sol ocórrer quan la temperatura mitjana ja supera els 6-8º C. Gelades, ventades, temporals de pluja afecten la flor i, per tant, la pol·linització i el rendiment. La màxima activat floral i pol·linitzadora es troba entre els 15º C i els 25ºC. Els més primerencs pel gener, els més tardans el març. Aquestes observacions plurianuals permeten la construcció de mapes d’ isòfenes ( les ratlles que uneixen els mateix temps de floració en aquest cas) que ens demostren que a la península Ibèrica, a gran part de la Meseta, el nord i els Pirineus els ametlers floreixen dins l’abril.

 

Una demostració més de què els essers vius seguim uns ritmes fisiològics ajustats als cicles ambientals dels nostres habitats. Cicles diaris, vigília i son, llum i obscuritat; ritmes lligats a les fases de la Lluna, coneguts des dels temps antics pels agricultors, i els cicles estacionals que als països temperats, com el nostre, són els més espectaculars. Els mecanismes interns dels cossos s’adapten, s’avancen i es preparen, a partir d’una determinada senya es posen en marxa els rellotges biològics. També els nostres, per molt que creguem que ens hem independitzat de les condicions ambientals externes.

 

Aprofit l’aniversari del premi Nobel Albert Camus per recuperar un text, precisament titulat Els Ametlers: “Quan jo vivia a Alger, sentia tot l’hivern una frisança perquè sabia que, en una nit, en una sola nit freda i pura de febrer, els ametlers de la vall dels Cònsols es cobririen de flors blanques. I em meravellava de veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i les vents de la mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit... Davant l’enormitat de la jugada en la qual ens trobam implicats, cal tenir molt present, sobretot, la força del caràcter. I no parl d’aquella que, a les tarimes electorals, acompanya les celles arruades i les amenaces, sinó de la que aguanta tots els vents de la mar amb la seva blancor i la seva saba. La que, dins l’hivern del món, va germinant el fruit”. Valgui la metàfora, fenològica també, en aquest cas, però no sé si pel caràcter dels mallorquins sigui més aplicable allò de “Ser una ametla que s’adreça”, significant l’escassa probabilitat d’una cosa, tal vegada de la nostra força de caràcter, al manco la d’un servidor de vostès.

___________________________________________

LA IMATGE ÉS DEL MEU COSÍ, FOTÒGRAF, CLIMENT PICORNELL (1956-2003)

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

DE SENECTUTE ( MARES ) Climent Picornell

jcmllonja | 19 Febrer, 2010 14:22

 

De senectute (Mares)

 

Climent Picornell

 

Les mares d’ara viuen el seu procés d’envelliment totes soles, o acompanyades a ca seva per cuidadores immigrants, o a ca els fills, o a residències privades o públiques. Ells es moren abans, elles, vídues, quan ja no es valen per elles mateixes els comença un temps incòmode. Veuen que donen feina, senten que fan nosa. “Un temps en ser vell tenies el teu balancí i veies els fills, els néts, els veïnats... les cares de sempre”. Ara vivim enfora i canviar-les de lloc ho prenen com un càstig que no es mereixen.

 

Ma mare és a Son Dureta a la unitat de psiquiatria. Té l’esquizofrènia descontrolada, tot lo dia li posen coses, psicotròpics fortíssims. Avui m’ha paregut que em coneixia, i ha fet un mig somriure. A mi, ja m’ha bastat, me n’he anat content, feia dies que la seva cara era totalment inexpressiva.

 

Ma mare no vol estar tota sola, la por la se menja, por a tot, a morir. Vol que els vespres quan la colguen li enrevoltin un rosari a la ‘munyeca’ esquerra, ben estret, després li han de treure, el braç li torna blau... Por als negres, als moros, turmentada per la televisió, li han haguda d’apagar i ara no s’entretén amb res, només en espantar-se per tothom que passa pel carrer.

 

La mare d’en Miquel, hi és tota i ben tota, 93 anys. ‘Pepera’ de tota la vida despotrica  contra tots els corruptes del seu partit, s’entretén retallant diaris i fent col·leccions de notícies inverosímils, fruit del seu passat de bibliotecària. Li han hagut de comprar un arxivadors nous i els fills li duen revistes i diaris passats. Així, la tenen enfeinada.

 

La mare de na Catalina té càncer terminal (i son pare el mal d’Alzheimer, fuig pels carrers de Palma i després no sap tornar). Vol estar a ca seva, no vol anar pus a l’hospital, se vol morir allà, però el nivell de dependència és altíssim. Ella, la mare, molt dominant vol que li facin les coses així com ella troba: insuportable.

 

A la mare de  n’Arnau la se’n duen fermada amb corretges dins el bus que va al centre de dia, on se’n cuidaran d’ella, set o vuit hores, alliberant als seus familiars de la servitud. Bava i mou el cap rítmicament dia i nit, set dies a la setmana, no xerra, no riu, menja perquè li fan enviar-se el menjar, no camina, està llagada, però resisteix amb la fortalesa de les dones de foravila, les que segaven –manegots posats- davall el sol enorme dels juliols de la seva joventut, quan eren fortes, hermoses i anaven calentes, davall la suor.

 

A la mare de na Rosita  se li ha despert una lascívia covada, creu que tothom la se’n vol dur al llit, i no coneix al qui s’ajeu amb ella, el seu home. “Qui és aquest? Demana, “no el vull dins el llit; aquell sí”, i n’assenyala un que surt per la televisió; reclama constantment el seu germà, desaparegut a la guerra.

 

La mare d’en Joan, en farà 90,  viu amb el seu fill homosexual i la seva parella, fuma porros amb ells, dins l’enorme casa del barri antic, prop de La Seu, sempre amb aquells vestits llargs davant l’hivernadero perquè la vegin les seves veïnades, beates, i la gent del carrer. De jove la se rifaven les majors fortunes de l’illa.

 

Na Catalina, operada de ‘cadera’, en sortir de l’hospital cau, i l’han haguda de tornar entrar. El seu home quan veu el guirigall -és vuit anys més vell- s’imagina desatès: qui el servirà si la dona és mor?  La por li guanya, i malgrat els ansiolítics, perd, i perd acceleradament. El temps que la seva dona és a l’hospital ell torna invàlid, de cop.

 

Madò Maciana Peremates, 98. Dorm i menja, la renten, l’aixequen un poc. Dorm vint hores o al manco jeu, no llegeix, no escolta la ràdio, no veu la televisió... Això sí, dóna les gràcies quan la renten o l’aixequen perquè orini, o quan li donen berenar i al cap de quatre hores dinar-sopar i fins demà. Què deu pensar?

 

La mare de na Pereta, operada de càncer de colon fa les feines dins una bossa, ella que era tan presumida, tan primmirada i tan neta, quin cop! D’això feia anys, ahir va tenir un infart cerebral, quedà tocada, mig baldada, ja no és val de si mateixa... “Deixarà de passar pena per ella”, diu la seva filla.

 

La mare de na Bompesa visita el batle i el capellà, denunciant que les filles li roben “després del que ha fet ella per elles”. Una de les filles, segons ella “és més dolenta i menys de fiar”. Aquesta quan se’n tem, sense comprendre que la seva mare està malalta se posa histèrica: “t’estimes més estar amb ella, idò hi pots estar, jo no tornaré, que vengui ella i només ella!”. I plora desconsolada. Sa mare, quan encara se’n temia de les coses l’estimava més a ella. Ara és a l’inrevés.

Entra dins ca sa ma mare, que viu a baix i diu: Bon dia! Per contesta: "La cadena del wàter no va bé"; "El taronger s’ha escuixat, l’has de podar"; "El llum del quarto no funciona..." “Cada dia me mana una feina, res de bon dia. Ha fet 91 anys i a més el cap li bull, li va a tota. Mira tu, va al Bingo que organitzen els vells. A molts els ve just tenir esment a un cartró, idò ella en maneja quatre, al mateix temps, m'has sentit? Bono...! No és guanyar que la fa feliç, sinó veure que està millor que els altres”.

Ma mare encara me comanda. Tenc tres fills, el major té 34 anys, i encara me comanda. A ella, sa  mare la devia comandar? No! Idò, això que és... Ha de ser el caràcter: ella és comandadora i jo no.

Ella i s’home se n’anaren a la primera residència que s’obrí a Palma. Quan morí s’home, ella hi quedà. Mantenia les amistats, la filla l’anava a veure cada dia i li donava el sopar. Ja amb demència senil, la mare li deia: “Vostè és molt simpàtica, però sap per què no me vénen a veure els de ca nostra?”. Amorosament, la filla li acostava la cullera a la boca, sense llàgrimes.

 

Sa mare mai li ha dit t'estim. Mai. I a més no sap besar, posa la cara però poca cosa més. I els de fora casa, sempre són més, conta les seves proeses i pareix que no vol sentir les de les seves filles, ni les dels seus néts. En canvi, no té res seu. "Du-te’n això; He fet una coca...". És la seva manera d'estimar; no ho sap verbalitzar. Quan fa dos dies que no li telefonen, ho fa ella: "Me trobaran morta, plena de cucs!" ( S’ha de traduir, volia dir: "Tenia ganes de xerrar amb tu i no me telefonaves").

Fou de les primeres dones que accedien als estudis superiors, mestra a un col·legi de monges. El seu home l’enganyà amb altres dones, sempre. Ara acaba els seus dies retuda. D’ençà que es retirà, l'Alzheimer li prengué els records. Sense memòria s’estalvià -és un suposar- la visita dels seus fantasmes. La seva germana fadrina, gelosa encara ara de la seva elegància, de la seva maternitat, de la seva carrera, de la seva paga d'estat... començà a exercir sobre ella una tirànica tutela: cuidar-se’n d'ella els darrers quinze anys ha estat la seva condemna, i la seva salvació.

 

Poques mares acaben la vida com els agradaria. Viure més és la darrera marginació que pateixen moltes dones.

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

"UN HIVERN A MALLORCA" ( 'XUPANT' RODA DE L'ANY CHOPIN) Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2010 09:34

 

Un hivern a Mallorca (‘xupant’ roda de l’Any Chopin)

 

Climent Picornell

 

Enguany el nostre govern ha decretat que sigui l’any Chopin -l’any passat va ser l’any Darwin-, commemorant el dos-cents aniversari del seu naixement i, supòs, perquè el músic s’arrossegà per aquí agafat de les faldes de la senyora Dupin, baronessa  Dudevant, la molt anomenada escriptora -amb nom de mascle- George Sand. Els cent dies que estigueren per aquí – del desembre de1838 al gener de 1839- donaren per treure’n un profit incalculable, al manco per a la propaganda turística, tot llegint interessadament i parcialment un llibre que poca gent coneix sencer: Un hivern a Mallorca. En el qual, curiosament, en Chopin no surt ( “el nostre malalt”, “un acompanyant”, “un familiar...”). Que Sand no parli directament de Chopin vol dir que amagava una gran decepció? Tal vegada la del somni de viure un gran amor romàntic transformat en la realitat d’haver de fer d’infermera d’un malalt?  Sí que és, en canvi, una exclamació a favor dels nostres paisatges i un dejectar continu als mallorquins, com a salvatges de Polinèsia. I no podia ser d’altra manera. Com volen que ens miràs? Una escriptora de costums ultramodernes i des del centre de la moda mundial, París, que va caure –segons ella, aconsellada per gent que no hi havia estat mai- a unes illes perifèriques i endarrerides on “gràcies a l’exportació dels porcs hi començava a entrar la civilització”.

 

Un hivern a Mallorca és una barreja interessant; és el recompte d’una forta experiència interior, d’una presa de consciència enfrontada a si mateixa, separada de la societat a la qual pertany, neguitosa per haver de tenir esment de tots i de tot: dels fills, de Chopin, de la intendència... Un text autobiogràfic on el lector hi descobrirà una bona escriptora quan, aquesta, es creu descobrir-li Mallorca. Aquest punt és el menys interessant, són descripcions històrico-topogràfiques-culturals de l’illa, afusellades d’altres textos, citant la procedència, o no: Grasset de Saint-Sauveur, Jovellanos, Tastu, Aragó, Vargas Ponce, Laurens, etc... Es fan lectures parcials d’aquesta obra, escrita a escarada.

 

Em crida en Biel Massot, pel seu programa de ràdio. He de triar una obra entre els aniversaris musicals d’enguany. Trii  Chopin per dues raons. Una, perquè m’agrada i l’altra per la seva estada a Valldemosa. Per què m’agrada? Per la seva creativitat, pel seu toc minimalista -diríem avui- “tots els acords i tots els ornaments, però sempre una melodia fonamental, suau i mantinguda” deia Schumann, suggeridora de matisos i sentiments. Com reconeixen Fauré i Debussy, Chopin trobà una nova manera de fer sonar el piano, “reinventà l’harmonia del segle XIX”. No era músic per a grans auditoris, més bé intimista, músic de saló, més informal. Però tot sense renunciar al romanticisme. El seu aspecte, les seves creences, fins i tot la seva malaltia és romàntica; vengué a Mallorca creguent que el Mediterrani el milloraria i es trobà amb les humitats de Son Vent d’Establiments i la Cartoixa de Valldemosa. I com a subproducte del romanticisme, el seu nacionalisme. No existia Polònia després de Napoleó, per xiripes històriques existí després, no com ens passà a nosaltres, “polacos” d’aquesta Polònia. Ell, però, és fidel a les seves arrels i ho feia avinent en temps de l’ocupació de Polònia. Adoptà formes procedents de la música popular polonesa i melodies de tipus patriòtic. Per això vaig triar una obra que composà a Mallorca: la Polonesa Op. 40. Conegudíssima i famosíssima, és la derivació d’una dansa de caire aristocràtic i cerimonial, gairebé processional, ja Bach -a qui admirava- l’usava com integrant de les “suites”, tal vegada exager, però pens que per a Chopin era un signe de resistència de la pàtria oprimida.

 

Chopin morí jove, als 39 anys, i escrigué més de dues-centes peces (61 masurques, 28 preludis, 26 valsos, 27 estudis, 20 poloneses, 18 nocturns, 18 cançons...). “Era un déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sorgia aconseguia trasplantar-me molt més enllà que qualsevol plaer terrenal”, deia George Sand, suposadament insatisfeta en aquesta altra vessant. Va dir d’ella el poeta Alfred de Musset, quan es barallaren, una cosa així com que “volia un amant, però em tenia com un fill”, relació de la qual es queixarà també Chopin.

 

Aránzazu Miró, en el seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca –el millor dels que he consultat- analitza la seva etapa mallorquina i creu que Chopin no tornarà a tenir un període creatiu tan fructífer com el que tengué “durant la seva estada a Mallorca, on es troba en la plenitud creativa”. De les obres que escrigué, o acabà, o començà o hi treballà aquí ( preludis, balades, un scherzo, masurques, nocturns, poloneses, sonates...) la polonesa la degué composar entre l’ansietat de si arribava per fi, o no, el piano que havien encarregat a França. Les seves cartes donen una informació més personal. “He estat malalt com un ca”; “Les gents d’aquest país són excel·lents i avorrides”; “No hi ha pianos, en aquest aspecte és un país salvatge”; “El meu piano” (un Camille Pleyel) “no ha arribat encara. Pens música, però no la faig perquè no tenc piano”. Quan arribà, el 20 de desembre, tengué problemes amb l’aduana i a la fi dia 5 de gener era a Valldemosa, d’on partirien escapats el 13 de Febrer: un mes i busques particularment creatius.

 

George Sand: “És un país que va enrere més de tres-cents anys”; “Sentia el plor d’una criatura petita a la granja de veïnat, i també sentia  a la mare que, per adormir-la, li cantava una hermosa tonada del país, molt monòtona, molt trista, molt àrab. Però aleshores, unes altres veus no tan poètiques em recordaren la part grotesca de Mallorca. Els porcs em van despertar...”.  Per altra part, Chopin que feia adesiara esputs amb rastres de sang demanava: “No digueu a la gent que he estat malalt”. Ja més envant, un pic acabada la relació: “La meva malaltia va servir d’excel·lent pretext per a rompre amb mi. Després, lentament i amb gran habilitat, tractà de convèncer-me que el meu estat de salut no permetia continuar les nostres relacions amoroses. Des de llavors em va oferir solament un amor maternal...”. Un hivern amb spleen i la seva dosi d’angoixa. “No es tracta tant de viatjar com de partir. Qui de nosaltres no té alguna pena per oblidar o algun jou per treure’s de damunt?” Em sonen les paraules de George Sand com un déjà vu particular, com una circumstància personal, meva, amb regust de lletra de cançoneta cursi.

 

Com a bon inici de l’any Chopin ja tenim un dels seus actes primerencs. Els propietaris de la cel·la 4 de la Cartoixa han demandat als de la cel·la 2. Tots diuen  que Chopin va romandre a les seves respectives propietats. La justícia decidirà, o no, a quina habità Chopin i quins pianos tocà, si el Pleyel o també l’altre. Com veuen, hem començat bé la commemoració.

_________________________________________________

 

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

COSTUMARI DELS QUINTOS DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2010 21:37

Costumari dels “quintos” de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Els quintos del meu poble han estat notícia, el seu esperit transgressor els ha generat -com és natural- problemes amb la batlessa. Ésser quintos significava: ser home, haver nascut el mateix any i tenir l’edat d’entregar-se al servei militar. Ara són mascles i femelles, quintos i quintes, i no existeix el servei militar obligatori. Ma mare es referia al Papa Joan Pau II com “el meu quinto”. El nom prové de les quintes; per sorteig, un de cada cinc joves anava a la milícia, a fer el servici (militar), tot i que, qui tenia doblers se’n lliurava, pagant. El frau, els suborns i les falsificacions eren corrents i els ciutadans en responsabilitzaven l’administració, local sobretot. Això explica alguns fets actuals. Poc a poc han anat perdent el seu significat i ara són estols de joves que durant una temporada fan bulla a voler. Hi ha rastres encara d’aquests costums a Alaró, Algaida, Ariany, Binissalem, Búger, Bunyola, Campanet, Campos, Caimari, Consell, Costitx, Lloret, Lloseta, Maria, Montuïri, Muro, Petra, Porreres, Pòrtol,  Sa Pobla, Sant Joan, Santa Eugènia, Santa Margalida, Santa Maria, Selva, Sencelles, Ses Salines, Sineu i Vilafranca.

 

Què fan els quintos? A alguns pobles més, a altres només una part. L’agrupament i el costumari comença quan, els que seran quintos l’any següent es veuen obligats a fotre, als qui ho són enguany, un pi plantat a la casa dels quintos –una casa vella on hi conviuen els joves-; hi haurà grapades, guerres de fruites, remullades i corregudes. És l’enllaç d’una generació amb l’altra. Pels sants Innocents comencen a fer renou i innocentades, algunes gruixades, dirigides contra l’autoritat o el mobiliari urbà. Aquest vessant “gamberril” sembla que els era permès i tolerat, en part; eren un grup de joves que anaven per força a l’exèrcit o a fer la guerra –alguns-, era la seva manera de manifestar el seu desencant i malestar contra el poder que els separava de les seves famílies. S’han d’entendre aquests estires i amolles entre quintos i batles o guàrdia civil en aquest sentit, sense que un servidor vulgui justificar cap de les seves barrabassades actuals. Per Sant Antoni fan el seu fogueró i per les beneïdes la seva carrossa particular, elles i ells amb un símbol distintiu: un mocadoret de color pel coll, un capellet, una camiseta amb disseny al·lusiu...

 

Cobren vertader protagonisme durant la Quaresma i la setmana de Pasqua. Per pagar les seves despeses rifen un mè -en altres dates una porcella-, que passegen pel poble el diumenge del Ram. Si hi ha festa al poble, munten una paradeta i hi venen panades i robiols. La nit del dissabte sant, de Pasqua, arrambaven -i arramben- amb tot el que trobaven, eines, rodes, carros, ormejos que apareixen al mig de plaça o en els llocs més visitats, davant l’ajuntament, davant l’església (alguns al cementeri), aquest costum ha derivat en una certa via canalla que els causa problemes i ells en causen: pinten façanes d’ajuntament o fan injustícies a estàtues públiques, tapien la Sala, etc, etc. Amollen coets i traques durant tot el vespre despertant i espavilant el poble. Els quintos s’han de fer notar, abans ho feien amb picarols i amb gresca diversa, el seu descontrol és assumit pel poble, de mala gana: “coses dels quintos!” Era costum, en general, fer renou, fa temps, per anunciar la resurrecció de Crist. A alguns pobles en la processó de l’Encontrada, els quintos duen el Bonjesús i les quintes la Mare de Déu, als qui fan pegar els tres botets reglamentaris ( alguns organitzen la cavalcada d’Els Reis). Durant la segona festa “canten” panades ( derivació de “capten”, de captar, de demanar). Amb l’ajut d’alguns músics es passegen al so de la melodia de cantar panades ( “Panades mos heu de dar / grosses i ben atapeïdes, / si no les heu beneïdes / noltros menam s’escolà. / Sí, sí madoneta les mos heu de dar / les mos hem guanyades / de tant de cantar...”).

 

Avui en dia la gent els dóna doblers, dins un covo, una gerra, una senalla  que els serviran per organitzar els ball dels quintos, ara una berbena amb conjunts de rock-and-roll. Abans anaven casa per casa, possessió per possessió del terme, i sí que els donaven menjar, fins i tot alguna panada especial ( “d’ullastre”, plena d’ossos). La tercera festa solen fer el pancaritat del poble tots junts, allà es menjaven les panades “captades”. Amb els doblers recol·lectats es dediquen a fer un parell de sopars, els qui han participat en tot aquest sarau, de cada pic menys, per la baixa de la natalitat o per la deserció d’alguns companys, menys motivats per la “quinteria”.

 

Captar, renou, sarau, carreres de joies, música, desastres o “gamberrades” passades de límit en mans de joves. Sempre m’ha agradat creure que són costums obliterades de tradicions que encara ara queden, desdibuixades, adquirides pels quintos, i que perduren en la Mallorca actual. M’explicaré. És diu que hi ha una obliteració quan es conserven determinats costums però amb un canvi de significat; una baula entre antigues tradicions i l’actualitat. No sé exactament quan, els quintos es converteixen en els protagonistes de la capta col·lectiva ( galls, ous, panades, robiols, begudes, doblers...) i de la bulla associada. Però el que és cert és que són ells, amb algunes derivacions ( Salers, Gogers, Captadors, Caramellers...), els qui s’encarreguen de complir amb aquest costumari, fragmentat evidentment, de quan els joves participaven o organitzaven aquests àpats en comú, realitzats en algun lloc assenyalat, en la forma del que ara anomenan pancaritats. Aquests es celebren a llocs significats, en algun, encara, venen cintes de colorins, com les que se penjaven de la cintura les dones embarassades pre-cristianes –en un ritus de fertilitat- per tenir bon naixement del fills.

 

En aquest sentit els quintos són l’entroncament amb el que feien els pobles primitius: una menjada, beguda i ballada en comú, precedida de la capta col·lectiva d’aliments. Amb aquests rituals es pensava que s’ajudava al bon canvi de les estacions de l’any, es volia que les divinats i els genis de la natura els fossin propicis i imprimissin al curs de l’any (meteorològic, pels conreus principalment) una marxa convenient. “Vos desitjam bona anyada / a casa i as sementeres / de faves que n’hi hagués / més caramull que de paia / i de blat, ordi i civada / n’ompligueu tots els graners / que no faci cap boirada / en estar en flor els ametlers”. Connectant amb tota aquesta simbologia –i abusant de l’obliteració- podríem dir que  aquests costumaris, que han anat a parar, en part, als quintos actuals, són restes fragmentades d’antigues tradicions, que també ens recorden els ritus iniciàtics dels jovençans abans d’entrar al món adult, una vàlvula d’escapament, com ho serà el carnestoltes pel comú de la gent.

 

En definitiva, festa col·lectiva que atansa les seves arrels en temps antiquíssims i que la cosa cosmopolita, venguda amb la modernor i el turisme, ha llançat dins la boira de l’antigor. Els quintos són un dels serrells, una fita encara, d’un costumari cada cop més trossejat. Perviuen, per molt que, per mor dels maldecaps que generen, alguns batles o batlesses voldrien segurament domesticar-los, o que desapareguessin.

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ALBERT CAMUS, MENORCA, EL FUTBOL, EL PRIMER HOME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Gener, 2010 19:00

Albert Camus, Menorca, el futbol, el primer home

 

Climent Picornell

 

“La noblesa de l’ofici d’escriptor rau en la resistència a l’opressió, i per tant en dir que sí a la soledat”. Dia quatre d’aquest mes, ha fet cinquanta anys que morí Albert Camus, premi Nobel de Literatura. Al dBalears, Tomeu Martí i Joan F. López Casasnovas s’hi han referit amb encert. Cal recomanar, però, una mica de precaució amb les commemoracions, no contaré res que no sigui conegut,  ho faig perquè he vist indicis d’homenatges al Camus “semi-menorquí” (sic), embalats pel seu segon llinatge: Sintes.

 

Albert Camus (1913 - 1960) –escriptor, pensador, director de teatre, periodista, activista, filòsof...- nascut a Alger era nét d’uns colons menorquins que, ja a la primera meitat del XIX, anaren a Alger. La mare, Catalina Sintes Cardona (Birkaden,1882 - Alger, 1960) morí un poc després que el seu fill. La padrina Catalina Maria Cardona Fedelich (1857-1930) –nascuda a Sant Lluís de Menorca- a casa de la qual, a Alger, i baix la seva autoritat ( “A benidor”, i l’obligava a fer la sesta) va créixer Camus, quan el seu pare morí a la primera guerra mundial ( “Quan el convocaren, mon pare no havia vist mai França. La va veure i el mataren”), eren gent molt humil.

 

De l’obra i la vida de Camus -en la qual aquelles dues dones són molt importants- se’n desprenen poques arrels menorquines, culturals, a part de les biològiques provinents d’Esteve Sintes i Margalida Cursach, Josep Cardona i Joana Fedelich, els seus besavis emigrants (Vegeu: Maria Marfany i Simó, Els menorquins d’Argèlia). Menorca es confon, per Camus, amb arrels espanyoles generals i el parlar menorquí, esmentat poquíssimes vegades, amb un “patois mahonnais”, amb el to despreciatiu que té “patois” per als francesos. Si bé és cert que els orígens per part de mare entronquen amb Menorca, aquesta referència és molt menor, per no dir imperceptible en la seva obra. No així el seu sentit de pertànyer als colons  d’Alger, els primers llauraven amb el fusell carregat... el fet colonial, sempre violent amb els nadius. En tot cas, quan Camus ve a Balears, l’any 1935, fent un viatge amb la seva primera dona, reflectit als seus Carnets, ni tan sols va a Menorca: exemple del seu poc interès?

 

Tenia una visió més genèrica, d’una Espanya uniforme, “Ce que je dois à l’Espagne”, del republicanisme exiliat, dimiteix de la UNESCO quan s’accepta l’entrada d’Espanya, etc. No és per tant un semi-menorquí que, per conseqüència, és també un poc català universal (sic) com volen suposar alguns, pel fet, únicament, de ser de nissaga illenca, malgrat compongués el Cant Espiritual de Maragall en francès, Víctor Alba li feu la feina prèvia. Xavier Vall ho tracta a  Albert Camus: catalanitat i estranyesa (1999). Per no dir que, tampoc, era un panarabista universal, els àrabs apareixen diluïts en una tintura genèrica i poc precisa, malgrat el seu reportatge famós sobre la Kabylia. D’Alger i en francès, això sí, malgrat de nin –ho conta ell- li fa gràcia que companys seus de l’Institut es referissin a França com “la pàtria”. Per tant, és cert que els protagonistes d’algunes obres duen cognoms menorquins “Sintés” o Cardona i que ell es referia a que “nous sommes en partie du même sang” i... sempre és millor recordar a Camus que a tanta patum buida, ho dic des del convenciment de “camussià”, al manco, de joventut.

 

Un temps vaig anar per Alger. Era el moment apropiat per llegir Camus. Hi havia vaixell de Marsella-Palma-Alger, tot i que de vegades, si hi havia poc passatge, no s’aturava a Mallorca; em va passar un pic i vaig haver de quedar una setmana més, a un hotelet de les muntanyes -rodejat d’enormes cedres- el conserge del qual escoltava música de les emissores mallorquines. La revolta de la sèmola i els assassinats cruentíssims aturaren aquesta via. Ara he reverdit els records. He llegit El primer home ( publicada en posterioritat, la duia manuscrita dins la seva maleta el dia que es matà en accident de cotxe) és un exercici de retrobament  -amb gran detall de la seva infantesa i joventut-, per molt que -com deia Derrida- tota autobiografia funciona com una desfiguració de si mateix. Hi he reconegut el territori, tan mediterrani, tan igual al nostre litoral, i  que tant estimà Camus. Encara que sempre he cregut que d’Alger estimava només una part, com ho demostra el seu paper durant el conflicte contra la dominació francesa (1954-1962): ni amb uns ni contra els altres. S’ha fet famosa la seva exclamació: “ Sempre he condemnat el terror; he de condemnar també un terrorisme que s’exerceix de manera cega als carrers d’Alger i que un dia pot colpejar una mare o la meva família: crec en la justícia, però defensaria ma mare abans que la justícia”. A sa mare, juntament al seu mestre de primària, els dedicà el premi Nobel. Al mestre que intuí el potencial d’un nin que gràcies a les beques va poder continuar els seus estudis.

 

“El camusisme, i aquesta era la seva virtut, volia ser un kantisme pràctic. I amb la guerra d’Alger, s’acabà. En el somni de Camus -una fraternitat entre “indígenes” i “blanquets”- hi havia una petjada d’ingenuïtat”, Bernard-Henry Lévy, Els dos segles de Camus, recull molt bé el seu importantíssim paper en el pensament universal, les grans diatribes de la seva època, amb Jean-Paul Sartre per exemple (primer havien estat molt amics), l’existencialisme, l’absurd,  la gran fabulació d’aquell “home estrany” sense emocions, més que sense sentiments.

 

Els que vam viure les darreries del franquisme,  passàrem per una època en què no estava bé que ens agradàs el futbol, màquina d’alienació popular, era poc compromès i hi anàvem com d’amagat, no feia bona planta intel·lectual. Camus va jugar a futbol i sempre demostrà i declarà com gaudia de fer-ho. Per a France Football: “Després de molts anys en què el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol”. La seva obra està trufada del gust per aquest esport, ja de nin, quan la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan “el fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d’una al·lota” i la de la felicitat: “No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi”.

 

Nicolas Sarkozy el vol dur al Panteó devora les glòries de la grandeur de França, ara és al cementiri prop del poble on hi comprà la casa amb els doblers del Nobel. Les seves deu paraules preferides eren: món, dolor, terra, mare, homes, desert, honor, misèria, estiu, mar. Tenia clar que per viure la veritat, “s’havia de fer comèdia” (teatre, vull dir); humanista per damunt tot, molt més que existencialista, comunista o anarquista, sabia que el pensament d’un home és abans de res, i sobretot, la seva nostàlgia. Tenia clar que “la vertadera generositat amb el futur consistia en donar-ho tot en el present”. Fos, o no, mig menorquí.

_____________________

 Imatge del pintor menorquí FLORIT I NIN

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

MÉS POSTALS DE PALMA I UN HAIKU Climent Picornell

jcmllonja | 13 Gener, 2010 18:23

 

 

Més postals de Palma i un haiku

 

Climent Picornell

 

"Aquest home et deixarà". Eren dues dones, ben arreglades, encara joves, dues amigues assegudes al Bar Central. La pronúncia conduïa inexorablement a Menorca ("Aquet homu et dixarà"). Quin "homu"? El seu? El seu amant de sempre? Un contacte furtiu? A un servidor -expert en demolicions internes, catàstrofes domèstiques i temporals quotidians- funcionari de l'oficina de secrets públics,  m'agrada escoltar. Però a vegades només enganx paraules d'una conversa, fortuïtament, una frase treta de context de la qual no sabré mai la continuació. "Ja em va fer lo mateix a Itàlia". Indignat, un home gran, gros i barbut. Ho repetia de bell nou: “Ja em va fer lo mateix a Itàlia”. Qui ? Què li va fer? Li va fugir? Ho explicava davant la carboneria -encara oberta i activa- del carrer ample de Sant Magí al barri de Santa Catalina a dos personatges que anaven de bracet, un matrimoni tal vegada... "Ja em va fer lo mateix a Itàlia" tornava a dir, jo feia com qui mirar les eines de la ferreteria de ca Don Pau, però no podia fingir més i vaig haver de partir... "No. De cap manera. És un tubérculo". Una velleta mallorquina, ulls excessivament pintats, pareixia que s'havia escampat el rimmel per tota la cara. La receptora de l'aclariment botànic era una altra dona amb una boina d'angorina blanca. Eren a la cua del supermercat del carrer de Felip Bauçà, l'antic carrer de la Llebre. Un "Tubérculo"? I perquè no una arrel?

 

"Contemplar les coses remotes com ordinàries i sorprendre's davant les quotidianes, era una de les mirades a la realitat de Claude Lévi-Strauss". M'ho enfloca en Joan Pi, el meu filòsof de capçalera, ben davall el rellotge de Cort. "Te'n recordes de la primera glopada? I de la primera nedada? I de la primera besada? I de la primera badada?... Ai Climent! I de la darrera cosa que no has feta, ni faràs mai? Idò això som. Som les coses que hem deixat de fer; les coses que no hem gosat fer, les coses que no ens han deixat fer, les coses que no hem pogut fer... Tanmateix les coses que sí que hem fet, són el que queda de les anteriors, poca cosa en comparança amb el que no farem mai. Bones Festes!” No em deixà ni respondre.

 

El dia que mon pare em digué que ja no podia pus, el dia que a l'hospital l'assegueren a una cadira de rodes i quedà allà, consentit, amb la mirada perduda, molt de temps, aquest dia vaig  anar a veure un parell de Betlems de per Palma. En arribar aquesta temporada hi pens i també record com li agradava el torró de Can Garcias de la costa d'es Pas d'en Quint, per on ara passeig, "molt millor que el de Can Fresquet o el de Cas Nét" segons ell. Can Garcias tancà fa molt d'anys, són les panòplies urbanes dels nostres avantpassats que hem fet nostres, malgrat tot. Observ una vintena de turistes joves -pareixen d'una escola que està de vacances- asseguts davant la bassa del Parc de la Mar. El que pareix una monitora els llegeix alguna cosa en un idioma estrany i ells, al mateix temps, examinen cada un la seva ensaïmada per damunt i per davall. Estam ben arreglats, convertits en bestiar de microscopi per a les guies de camp turístiques.

 

Està magre però fortarró. És sensible, li agrada molt la música, tota. “Tenc un pis per llogar”, em diu dins un restaurant del carrer Blanquerna, “té tres quartos, és a la plaça Fleming, 660 euros negociables. Ara el pint. Hi vaig tenir uns estudiants de Pollença que eren una monada, el seu pare però era un cap de fava. El problema el vaig tenir amb unes brasileres. Però com que venien avalades pe’n Pep d’Eivissa, idò... En Pep es va morir -havia alçat molt de vidre, m'entens?, moltes copetes de gin- i a partir de llavors el subrogaren a unes altres brasileres també, però putes. Ja te pots imaginar, gent pitjant el timbre que no tocava, els veïnats emprenyats. Un vespre a una reunió de la comunitat, que fèiem a l'entrada, baixen quatre bergantes mamelludes, quatre putarrots, ai, ai, ai...  En acabar hi vaig i m'obri un ‘chulo’ enorme: "Vocé qui é?" “I jo li contest amb el meu portuguès d'assimil: E vocé qui é? Eu so o propietario d'esta morada! He duit sort, han fuit".

 

Me passa molt sovint que a determinades persones del meu barri de Ciutat -conegudes o  no- els associí amb papers de determinades pel·lícules. Un municipal és clavat a J.L.Trintignant a Z de Costa-Gavras. Un veïnat de baix, que té una gelateria i va coixeu-coixeu, és exacte, ben igual que la cucamolla que inicia la sèrie Men in black. No me diguin que no els passa. Una dependenta d'una perfumeria du els cabells com na Meg Ryan a Tens un email o els morros de l'apotecària de la plaça són els de na Penélope Cruz a Belle Époque. El meu cas és més greu, perquè un pic que això m'ha passat el personatge de ficció sepulta al personatge real. Un cambrer és ja per sempre Kevin Costner a Waterworld, no per les ganyes que li sortien sinó perquè s'havia cremat de petit, el cambrer, i tenia els dits afegits com els rèptils... I així, dia a dia, un món de ficció insemina el món normal.

 

Vaig a veure en Guillem Frontera que enguany fa el pregó de la Festa de l'Estendard. És a la sala de plens de l’ajuntament amb tots aquells retrats de filles i fills il·lustres de Palma, que ocupen abusivament -horror vacuï municipal- les parets. Joan Alcover i Maria Antònia Salvà des dels quadres frontals me miren fixament, més fixament que la resta de capellans, militars i tutti quanti enfilats a la il·lustre galeria. En Frontera parla sobre la seva experiència llegint viatgers del segle XIX: "Sigui on sigui que arriben, hi veuen allò que havien somiat". "Podríem dir, d'alguna manera, que ells ens miraven i nosaltres ens miràvem en ells".

 

En Pep Fluxà tornava a col·locar na Nancy al seu lloc, els jardins de s'Hort del Rei. Era dematinet i m'atur a xerrar amb ell. La peana buida, l'escultura d'en Calder sense braços, enterra, feia com a llàstima, era una positura com a lasciva i denigrant. No era un stabile-mobile, era una immobile, una prima donna in terra. Mentre, la sirena, l'alarma de les drassanes crida a entrar a la feina als operaris. Els velers eixuguen les enormes veles dels seus pals altíssims. Les gavines, en estols, gemeguen mentre van a cercar menjar terra endins: és l'inici del món a l'inrevés. El cel tavellat, el vent de mestral. Les palmeres, amb els seus fassos desbaratats, gronxen el seu tronc perillosament, mentre travessa la plaça de la Llotja una dona apressada: arriba tard a la feina o frissa de tornar a ca seva. Els fematers amb gran estropici buiden el contenidors.

 

Haiku per a l'any que comença.

Tot el que vendrà.

L'ametla que s'adreça.

Un somni torna.

 __________________

IMATGE DE PEP TORRO

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 ... 74 75 76  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb