Climent Picornell

"CALAMO CURRENTE" (APUNTS DISPERSOS) Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2010 09:25

 

 

Calamo currente (Apunts dispersos)

 

Climent Picornell

 

1.- Del terrat es veien les festes dels hereus del marquès de Mollò. Ell, fins que fou viu, va ser un homenet estret, amb els doblers, que no volgué fer cap millora a l’enorme palau. Jo el record d’un pic que havia aconseguit que me mostràs un parell de manuscrits de la seva enorme biblioteca i m’havia rebut allà dins, amb un fred que pelava, i un maridet amb calius als peus, no un braser, un maridet! Un pic mort la seva hereva duia endarrer de tirar la casa per la finestra i cada dia feia un sopar al jardí, que nosaltres dominaven des de ca nostra. Eren sopars servits per cambrers ben llustrats i on s’hi trobava una fauna diversa, des de gent amb smoking fins a ‘tios’ amb una bona cresta damunt el cap. I ella l’hereva, grassa, amb una grassor quasi mòrbida, i rica, molt rica, regnava damunt aquells estrambòtics convidats. 

 

2.- “A la fi he aconseguit posar un mirall de dos metres a ca nostra. Sempre n’havia duit endarrer. El meu fill de catorze anys, s’hi passa mitja vida davant, s’hi pentina, s’hi mira, abans de sortir hi fa desfilades. I jo que el tenc penjat davant la meva habitació, què vols que te digui? Quan hi pas per davant, amb la bata posada, veig a ma mare, som jo, però veig a ma mare, i li he agafat mania. No m’hi mir”.

 

3.- “Solomiiixo”. “Que diu que hi ha ?” Li fa tornar a repetir. “Solomiiixo”, torna a dir el cambrer amb un accent argentí lunfardo. “De serdo?”  “Sí, de serdo, porque de ternera xa no tengo”. Pareixia un diàleg d’un tango ballat pels carrers de la Boca a Bones Aires, però era com una versió, un revival d’ Ai Quaquin que has vengut de prim.

 

4.- Assegudeta al sofà, darrera els ‘visillos’, veu passar na Biela pel carrer. “El seu home” –se diu a ella mateixa- “sa va morir més jove que el meu, li hagueren de tallar les cames, coses del sucre, i el va haver de servir quatre anys. En canvi el meu va ser dit i fet, un atac de cor, ningú no ho vol, però és una bona mort”. Els fills no la vénen a veure tant com ella voldria, vénen poc, no li basta.  Els estima, però dubta si va estimar mai en Tòfol, encara calent dins el nínxol. “Només me cercava per fer-ho i res pus. Fer-ho i dinar o sopar i mirar la televisió. Mai me va dir t’estim”. I se posa dreta i rebenta en plors, i li ve al cap el nét molt malalt, i la filla separada..., i pensa que ella no ha de pensar aquelles coses. No toca.

 

5.- “Li has demanat?” “Sí”. “I...què?” “Què t’ha dit?” “Res. No passa res”. “Com que no passa res! Catorze anys i ja du quatre xuclades al coll que pareixen quatre cops covats! I no passa res! La se tiren o no?” “Com és això de la ‘se’ tiren? O sigui que tu creus que no pot ser ella...  ¿Què te penses que perquè és la teva filla estimada és un santito de guixo que no caga ni... o que no folla ni pixo, en aquest cas?” “Idò sí, no pot ser ella. La ‘se’ tiren”. “I ella no hi deu consentir? Ai els pares! Els pares de filles hauria de dir...”.

 

6.- Gana. També talent, desanament, fam. Es diu de la sensació absolutament psíquica, que es tradueix en una frissor per rossegar alguna cosa, ja sigui una galleta d’Inca o un poc de pa amb sobrassada que ens calmi repentinament la desesperació que hom creu nascuda a la panxa. Els efectes balsàmics d’aquests productes, ja a les primeres mossegades, reafirmen que haurien de passar a ser medecines pagades per la seguretat social. Berenant, dinant o sopant es mantén aquesta disfunció baix un cert control, que es sol disparar a hores diverses durant el dia. O a la nit. A la nit el millor és la xocolata.

 

7.- “Sortien cavalls de dins la paret”. És la definició modèl·lica que donà un home vell el primer pic que vegé una pel·lícula de cinema. Un altre personatge, molt conegut, i que no hi era tot, o tal vegada sí, es creia fermament tot el que passava a la pantalla. Si un és moria, o si l’altre el matava. Per això, plorava i reia, però no com ploraven els altres, sinó amb un plor real per una cosa que ell no distingia de la broma o de l’essència del cinema: la suplantació, el drama fingit.

 

8.- Recordarà sempre quan va ser conscient que el seu fill anava creixent, que tornava gran. Un dia, en una discussió mentre sopàvem, ell fill li digué: “mon pare ets un utòpic”. Un utòpic! No era tant per si era veritat o no, com per la parauleta, un nin que diu utòpic, amb una certa propietat, ja deixa de ser un nin, molt més enllà d’allò dels conceptes concrets i les idees formals de Jean Piaget. Ets un utòpic!  I a més devia ser veritat. Encara ara.

 

9.- He vist moltes carreres que són el resultat de la perseverança i la tossuderia, front a la intel·ligència i la creativitat. La carrera d’aquell home, i la d’aquella dona també,  era això, mesclada amb una certa inconsciència o ingenuïtat, no tenia noció de les seves pròpies limitacions. Això li feia fer i dir coses que els altres, més prudents o més discrets o amb mala consciència d’un mateix –però amb molts més coneixements i més ‘coneixement’- no farien mai de la vida. Per pudor, tal vegada.

 

10.- Elles i ells. Ella li fuig amb un jugador de futbol. Ella li fuig amb amb l’entrenador de gimnàstica. Ella li fuig amb el professor de ioga. Ella li fuig amb un multimilionari. Ella li fuig amb una altra dona.

____________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

PALMA: PERFILS DE LA CIUTAT ESVAÏDA I SUBMERGIDA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Octubre, 2010 17:15

 

Palma: Perfils de la ciutat esvaïda i submergida

 

Climent Picornell

 

Retorn després d’alguns mesos d’absència a practicar el vessant d’urbanita: devot de la ciutat. I em trob el passeig de Sagrera ocupat per un carrincló mercadet “hippie”. Cent anys després de què Gaspar Bennàssar (1869-1933), “s’arquitecte”, en un sol vespre urbanitzàs aquella esplanada malgirbada del barri de Raval de Mar (dec el bellíssim nom a la medievalista Maria Barceló). Patesc per si la remodelació dels entorns de la Llotja se’n durà immisericordiosíssimament aquest passeig. I lament que la noble plaça sia ocupada cada nit per un “botellot” organitzat i legal: més de tres-centes persones assegudes, beguent i menjant, a una placeta de reduïdes dimensions. Però el moment més greu és quan el matí següent vull comprar diaris on sempre els havia comprat, al quiosquet de n’Antònia, que a més de vendre’ls ens guardava la compra, feia ‘recaldos’ als coneguts, ens informava de les malalties i alegries dels veïnats... i no hi ha estada. Al seu lloc, una multinacional s’ha menjat el trosset i hi ha encastat una botiga, ben igual que les seves altres botigues de totes les altres ciutats on n’hi té: “Zara Home”. Un no-lloc més a Palma.

 

Tanta sort que en Vicenç Rotger ha tornat a obrir un parell dels quioscs que s’havien tancat. Una ciutat sense quioscs? Quina llàstima! Tot i que l’evolució de les grans urbs escup els punts de venda de diaris i revistes i mercaderia connexa. A Espanya se n’han tancat milers i milers i l’horitzó és el de la màquina expenedora de diaris o els venedors de cap de cantó. Una altra variant de la substitució del petit comerç, per les multinacionals o pels free-lancers que ocupen buits ocasionals i venturers.

 

Anar de compres o mirar els mostradors és un dels exercicis bàsics del viure a les ciutats. Un additament més de la cerimònia del passeig quotidià. Passejar per la ciutat amb l’attrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus mòbils...  Palma canvia i creix. Ha crescut i, tal vegada no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, si canviar era no mantenir el batec del que han representat les ciutats: ser capdavanteres del progrés, la modernitat i el multiculturalisme.

 

Però així com, per exemple, als cafès els han fabricat la seva petita història mítica, no s’ha fet amb les botigues. O és que no es comprava sabates Einstein? I Picasso, no emprava condons? O Lenin els canalons, per fer-los a la Rossini? Però és cert que és més sòbria la funció del comerç, no sembla lloc per a refugi del flâneur o de l’intel·lectual. Qui se’n recordarà del nostre petit quiosquet?  És inevitable l’oblit, la poca memòria?  Hom podria creure que el que és inevitable és la destrucció dels paisatges urbans,  als quals els pot passar el que els urbanistes italians denominen massa gràficament, “sventramento”; obrir el ventre i esbudellar la ciutat i col·locar-hi uns nous òrgans, més funcionals, però més asèptics. I així, la memòria urbana és substituïda per nous barris edificats damunt les runes dels anteriors, sense cor i sense passat. O encara pitjor, aquesta microcirurgia que elimina, lloc a lloc, petites botigues, estancs, cafès... Lassalle Óptico, Perfumería del Teatro, Librería Oliver, Colchonería Lladó, Colmado Frau, La Mimosa, Carnecería Equina... O conjunts d’edificacions que, pietosament, s’anomenen “Arqueologia Industrial”. Crec que avantposar el mot  “arqueologia” es fa per commoure els responsables de conservar el patrimoni. Tal vegada així no enderrocaran estacions de tren del XIX, fàbriques del racionalisme arquitectònic de principis del XX, barris sencers de la ciutat alguns amb una xemeneia com estendard, botigues laxament art-deco que atresoren un redol de la identitat de Palma.

 

Perfils de la ciutat esvaïda i submergida, ho bestrec dels llibres del capellà Caimari (Els Perfils de la Ciutat), del de  J. Verdaguer (La ciutat Esvaïda)  i del de J. C. Llop (En la ciudad sumergida) per fondre algunes de les cròniques urbanes que transcorren per dins aquests solars de la desmemòria. No voldria que em sentissin reivindicar aquells temps. Que si la ciutat era més amable, que si tothom se coneixia, que si els barris eren autosuficients i no havíem d’agafar cotxe i ara -maleït esperit del zoning de Le Corbusier, polígons monofuncionals- tothom s’ha de desplaçar, perdent temps i energia, a canvi d’aparcament. La ciutat, Palma, és un ens en transformació i evoluciona més ràpidament que la planificació feta des de les administracions. Deixant restes, estalons de la seva memòria. Som veïnat d’una finca que va construir Gaspar Bennàssar i vaig poder entrevistar abans de morir, Gabriel Alomar (1910-1997), dos subjectes històrics de la planificació de Palma, amb ombres i clarors a les seves obres. El carrer del Sindicat era marinat per dues botigues d’espècies, pebres i  claus d’olor, habituals condiments per a les matances, però també nou moscada o canyella. El meu barri ha quedat sense botigues, “La Puertoriqueña” avui és un restaurant de disseny i “tapas”. Ho dic per les metàfores del canvi. Era millor? Era l’aire dels temps. Eusebi Estada (La ciudad de Palma, 1885), era partidari d’enderrocar les murades i ventilar la ciutat, tancada i malaltissa. Ara ho trobaríem un sacrilegi. Per això se’m fa difícil el comentari evocador i nostàlgic i no caure dins el costumisme urbà dels Ayguaforts de Gabriel Maura. Quan ho pens, tal vegada, m’hagi de respondre amb la meva mania de retratar o descriure personatges marginals que han quedat capolats per l’evolució de la ciutat: desadaptats, gent sense casa, dones alimentadores de moixos, inquilins solitaris... Personatges mals d’encabir dins les teoritzacions de “La Palma que volem” o “La Palma que dissenyam” que es llancen des de l’Ajuntament. Les ciutats, Palma, lluny de seguir els col·lectius reivindicatius o l’administració, són modificades per forces molt més àgils que les municipals, o les sentimentals.

 

La pressió actual destrueix les xarxes socials existents als barris, amb l’amenaça connexa dels “assassins del comerç tradicional”, les gran cadenes comercials, usurpadores de les botigues d’antany. S’escenifica el triomf dels “no-llocs”. Així m’ha passat amb el quiosc desaparegut. Un buit urbà dins la meva Palma, només mitigat per les fotografies de Jaume Gual (Botigues de Palma, 2008), que gràficament fa el que jo voldria poder fer: una semàntica de la ciutat, un pàlpit del que volia dir urbà, un reliquiari del què estimàrem i una penyora per als nostres fills.

 

Vaig néixer al passeig Marítim,  vaig viure prop del pont del Tren, vaig tenir estudi al puig de sant Pere, al casalot de Can Canals amb la penya de gent rara, al cul de sac del carrer del Jardí, a la font de la Vila, a la plaça de la Llotja... La meva peripècia palmesana és testimoni d’haver pasturat per Ciutat, on, segons el mite, a les ciutats s’hi colga l'avantguarda, la modernitat. Però dins l'altre mite simètric, el de la postmodernitat Internetiana, tothom es pensa que té la caixa de les novetats a ca seva. Per això les ciutats no massa grosses, com Palma, pensen -ara més que mai- tocar amb un dit en el cel, malgrat el sedàs de crítics impertinents que es queixen quan es tanca el seu quiosc de tota la vida.

____________________________

IMATGE: JAUME GUAL ( BOTIGUES DE PALMA. Un abans i un després ) Palma. 2007

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI A LA "RENTRÉE" Climent Picornell

jcmllonja | 21 Setembre, 2010 08:44

 

 

Jardins d’altri a la rentrée

 

Climent Picornell

 

Caldria dir-los que els Jardins d’altri són pellucades per dins els bocins dels altres.

Ara fa poc han estat les Festes de Gràcia, a Maó, on solen acabar amb la cantoria d’un himne (apòcrif) de la ciutat: ‘Es Mahón / una ciudad hermosa y galante / tiene co… modidades de una ciudad grande / hay comer, hay comercios de gran importancia / juzgado de primera instancia / y una hermosa electricidad…” etc.etc.  Però cercant, cercant, vaig trobar un altre sub-himne d’una empresa maonesa: ‘Somos todos bisuteros / de la ciudad de Mahón / trabajamos en Catisa / con mucha satisfacción…”. Res, coses del googlejar. 

 

Faig una feina per a un parenòstic i he hagut de cercar per dins refranyers, alguns ja informatitzats (Víctor Pàmies en té 300.000 arreplegats a  refranys.wordpress.com  i ara indaga el Top ten dels refranys catalans) fins als llatins (Asinum asinorum in saecula saeculorum, sempre hi haurà ases, ja es deia fa milers d’anys i es pot comprovar amb aquest article) tot passant pels primers que apareixen escrits en la nostra llengua, d’entre els quals vull destacar els d’Anselm Turmeda  ( “... no l'he dictat en llatí / per ço que el vell e lo fadrí, / lo estranger e lo cosí / entendre el puixen...    Açò fo fet al mes d'abril, / temps de primavera gentil; / noranta vuit tres cents e mil, / llavors corríem.” ) De Turmeda, una dotzeneta curta: “Entre les gents, lo poc parlar és saviesa. / Si est estaca soferràs, e si est maça feriràs. / Can hauràs guanyat bon amic guarda'l bé. / Paraula no pot tornar, pus que es dita. / Si vols que diguen bé de tu, no parles mal de negú. /  Si no seràs bon raonador jamai sies gran parlador. /  Ço que oïràs dir faràs, e ço que ells fan esquivaràs. /  Savi és l'hom qui pot trempar la sua ira. /  Més val pa eixut ab amor que no gallines ab remor. / Si l'arbre gran vinclar volràs,  ans que no els vincles trencar l'has. / De mal d'altre no hages pler. / Si tot ho vols, tot ho perdràs”.

 

Ja vaig assajar amb refranys contemporanis: ‘Si tens algun pedaç brut, sortiràs al facebook’ o ‘Vagis brut o vagis net, sortiràs a Internet’. En aquesta sendera -la de la informàtica per a tothom i per tot- davant un cartell que anunciava que al cafè hi havia Wifi gratis, en Toni Modollat, que tot l’anglès que sap és el que sabien tradicionalment tots els mallorquins (‘Verigüel vol dir Miquel; verigut vol dir pa eixut i... tot lo demés és com noltros’) va demanar al cassiner que –si era de franc- que n’hi posàs un copa, de Wifi, i si l’hi agradava, repetiria.

 

Parlava del Top ten dels refranys en català encara no resolt,  però el que sí que puc fer és un Top nine del llibre d’en Cosme Aguiló Sic isti nostri sunt (Així són els nostres) el seu segon llibre, de més de vuitanta narracions, farcit de parèmies. Les present molt resumides. 1.- A un bar de per devers sa Bassa de Manacor aparegué un cartell que deia: “Hoy tenemos cerebro!”  I és bo, i fluix, el cervellet, no? 2.- Una nina de Santanyí dugué a les monges uns ous de sebel·lí –que coven amb la vista, com saben- per a una exposició; la monja transcriptora que no devia saber que era aital animal feu el cartell: “Huevos de jabalí”. Idò. 3.- Ja que va de monges; a s’Alqueria Blanca no hi havia oficina de correus, ho deixaven a ca un veïnat que se n’anà; traspassà la comanda al convent de les Agustines i posà un avís a ca seva: “Correos en casa de la monjas”. 4.- Una mare preocupada per l’urgència de l’estrena de la roba de les seues filles per Sant Pere, posa un telegrama a la modista: “La niñas desnudas. San Pedro encima”. 5.- Una embarassada explica a un foraster que havia de tenir “bessonios”, la germana, més lletrada, la corregeix: “Bessonios no, mestissos”. 6.- Inscripció davall la pintura d’un exvot a una ermiteta: “Purgóse y no iba. Rezó a la Virgen, y fué”. 7.- Aquesta és de Ciutat, “de gent de casa bona, orella alta i mobles de caoba”, explicant a un peninsular que quan anaven a passejar pel Born, hi anaven amb el personal a sou que se’n cuidava de les nines petites davant, davant: “con las tetas por delante”. 8.- Mestre Rafel Felip des Llombards feia auguris versificats com aquest: “Dise un hombre del Llombás: / -si el tiempo no viene mal-,  / que se hará una capital / ensima del arenal / que está serca del Pontás.” 9.-Per acabar la selecció ràpida, i esper haver-vos fet ganes de llegir el llibre sencer (Documenta Balear), aquesta de dues velletes de Felanitx, diu una a l’altra vegent-la més pansida que de costum. “Ai Maria, lo que tornam!”, a la qual cosa replicà l’altre: “Què vols que et diga Catalina? Per lo que has estat tu tota sa vida...”

 

Molts d’escrivans i opinadors han mostrat el llautó, i la seva altura intel·lectual arran de la recent prohibició de las corrides de bous a Catalunya (Germà llop, germà cavall, germà toro, titulava un excel·lent article Xesc Bujosa). Els diaris anaren plens criticant la cosa, es podrien triar moltes de citacions per jardins d’altri. Salvador Sostres encolomava, hiperbòlicament, la feta a l’esquerra: “L’esquerra és aquesta ràbia. Sempre han volgut les nostres dones i els nostres doblers. I enfonsar-nos el iot només perquè no saben navegar”. “Es una vara de castigo clavada en el morro de un toro simbólico llamado España” ( I. Camacho). Quina Espanya? Aquella Espanya negra, tan vigent? Tot molt obscur.

 

Precisament, ha mort Gerson Goldhaber descobridor de l’energia obscura, el 75 % de tot el que existeix. No hi pot faltar una al·lusió a Darth Vader i la “part obscura de la força” de la Guerra de les Galàxies, no? Deu ser una porció dels forats negres, a la frontera del no res, entrevist per Andreu Manresa: “No hi ha res pitjor que un arròs dolent, fracassat... És el no res després de mitja hora d’espera”. Del no res a un caragol buit sense closca. És com l’evolució històrica del Principat de Mònaco (paral·lela a la del capitalisme d’aquests darrers anys) exposada en un reportatge titulat: “Del Glamour als escurabutxaques”...es podria afegir “fins al no res”. Encara vigeix allò de n’Antonio Machado: “Todo necio / confunde valor y precio”. I sinó escoltin Nicolau Sarkozy: “Hem d’aconseguir la implantació del capitalisme just!” Valent oximoron el del president francès! No deu conèixer, o tant li és,  la definició de capitalisme que fa Carlota Pérez, economista especialitzada en bimbolles (econòmiques...ei!): “Capitalisme, sistema estrany que genera benestar col·lectiu a través de l’egoisme individual i que no ho fa amb harmonia, sinó a martellades”.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

LA PLATJA DE PALMA I L'EVOLUCIÓ DELS DESTINS TURÍSTICS Climent Picornell

jcmllonja | 14 Setembre, 2010 15:59

 

 

La Platja de Palma i l’evolució dels destins turístics

 

Climent Picornell

 

El turisme a les Balears ha provocat un gran canvi social, en els processos de producció, en el cultiu de la terra -en “guaret social latent” -, ha sotmès la nostra natura a un estrès ambiental per l’augment de la urbanització. Ha transformat també el nostre sistema de valors. La societat balear s’interroga periòdicament sobre si es podria haver fet d’una altra manera, si el model s’ha exhaurit o si és el preu que s’ha pagat per passar de pobres a classes mitges. L’estudi dels cicles d’evolució, o de vida, dels destins turístics ens dona pautes per saber que conceptes que ara sentim, referits a ca nostra, com estancament, maduresa, saturació, obsolescència, degradació... han estat estudiats a altres parts, i els canvis proposats -substitució, protecció, mutació, reconversió, restauració, esponjament, post-estancament...- també. Ho he recordat quan he visitat l’exposició del Consorci Platja de Palma, on s’especifica que “la nostra missió és reconvertir, rehabilitar i transformar l’espai obsolet de la Platja de Palma en una destinació pròspera, innovadora, sostenible i lliure d’especulació”.

 

La platja de Palma és un espai litoral, amb el seu hinterland, que va des del Carnatge fins a s’Arenal de Llucmajor. Quatre kilòmetres de dunes, amb dessecament de la seva llacuna posterior i després la colonització del territori, primer pels residents estiuejants, després pel turisme de masses. Can Pastilla, La Ribera, Ses Fontanelles, Sometimes, Les Meravelles, Es Pil·larí, ses Cadenes i s’Arenal, fins a Son Verí-Cala Blava-Bellavista, han conformat un gran continu territorial residencial i turístic. El turisme hi posà el peu, primer lentament i després desaforadament, usant per als hotels i apartaments solars dissenyats per a residències familiars, a carrers estrets. S’anà bastint un espai mixt poblat per residents, estiuejants, turistes i activitats complementàries.  Els primers hotels, Solimar, Brisas, San Francisco, Biarritz, Lido, Acapulco... coexistien bé amb els estiuejants, fins que –evolució del cicle de vida del turisme- els carrers del “Codillo”, del “Jamón”, la “Bierstrasse” o la cartografia entre els balnearis 4 i 9 de travestits, prostitutes, carteristes, clavelleres i trilers donen una imatge –desenfocada- del que s’anomena una zona turística madura, expressió piadosa per evitar dir degradada, “un espai obsolet” diu el consorci Platja de Palma; malgrat no tot el conjunt ho sigui; la Platja de Palma continua com a destí turístic massiu, però amb l’espasa de Damocles damunt, sobretot per la competència de les noves destinacions turístiques mediterrànies. El malestar dels residents, els problemes de congestió, de renou, generen progressivament la seva pèrdua d’atractiu, tot i que conserva molts turistes i grans valors, una platja enorme d’aigua neta, per exemple, a només sis kilòmetres de Palma, amb l’anunci d’un nou tramvia que les posaria en connexió.

 

La remodelació de la primera línia en forma de passeig marítim, la modernització d’alguns hotels, al RGPOU anterior que ja proposava la reconversió de trenta cinc hotels a edificacions residencials, etc... foren algunes reformes parcials, reals o anunciades. Malgrat tot, la carrera d’obsolescència del macro-nucli turístic és evident. En aquestes el Consorci de la Platja de Palma, format pel govern d’Espanya, el de Balears, el Consell de Mallorca, i els ajuntaments de Palma i Llucmajor, és creat amb la missió de reconvertir la Platja de Palma en “un nou Mediterrani”. Vaja! La veritat és que alguna cosa s’havia de fer, posar pegats –microcirurgia turística i territorial- ja no “reinventava” la zona, en aquest cas un master-plan global; i un pla d’acció -que ara es presenta- i del qual, a les primeres, se’n desmarquen els polítics que tan ufanosament l’havien signat feia poc, en no donar-se’n compte que algunes de les accions imposaven traumes a la població resident -l’enderrocament de vivendes, la més sentida- i als hotelers, sempre plorinyant, també. És ver que una de les accions immediates diu textualment: “instrumentar un pacte social i institucional i una nova governança per al canvi”. Tot sigui per aconseguir una nova destinació turística: una renovació.

 

Diari de Balears fa un seguiment minuciós del dia a dia. No és el que pretenc fer, però sí incidir en la idea de què els destins turístics de tot el món evolucionen, neixen, creixen i es moren, d’èxit (per excés) o de fracàs (i passen de moda), si no fan alguna cosa, es transformen o renoven. Aquesta anàlisi evolutiva és ben present a l’antropologia, la psicologia, la geografia, l’economia  o la sociologia del turisme. Són conegudes les evolucions dels turistes a mesura que les àrees de destí van madurant, de l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’incipient, el massiu, fins arribar al turista “charter” amb la pèrdua d’identitat que sofreixen les àrees de destí pels consums estandarditzats. Basta fer una volta pel “Balneari 6” . En un altre model s’analitza el pas de l’Eufòria (les poblacions locals acullen amb alegria al turista i existeix la mútua satisfacció), a l’Apatia (creix el turisme i es pren consciència de que ja pertany a la quotidianitat), l’Irritació (entren en acció els fenòmens de saturació i els polítics tracten de solucionar-ho augmentant les infraestructures i provant de limitar el creixement), l’Antagonisme (el turista és el cap de turc de tots els mals del creixement desordenat; fenòmens d’hostilitat; augmenten els impostos, els fenòmens de corrupció, etc.; es fa malbé la reputació de l’àrea com a destí turístic), fins que la població autòctona aprèn a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Continua el turisme massificat i cada pic més degradat.

 

Així idò, conceptes com maduració, saturació o obsolescència, són aplicats a les fases finals dels destins turístics. Gormsen modela perifèries turístiques, la més evolucionada Europa meridional, la segona els litorals de Califòrnia i Florida, la tercera el Nord d’Àfrica, la quarta el Carib... El model de Jean F. Miossec va de la Fase 0 (aïllament de la població receptora respecte al futur turístic) a la Fase 4 (es produeixen fenòmens de saturació, el turisme ha envaït, directa o indirectament, tot el territori; davant la preocupació, els “prenedors de decisions”, preparen plans d’ordenació i de salvaguarda ecològica). Chadefaud proposa una “Diacronia del producte turístic”. Però el model que ha gaudit de més èxit, és el de R . W. Butler. A una fase de descobriment o exploració, li segueix un inici i un desenvolupament del destí turístic, que va evolucionant amb l’augment de visitants, es consolida fins que s’arriba a una fase crítica de saturació de la capacitat de càrrega, la qual cosa produeix un estancament, que pot conduir o bé a una fase de rejoveniment, si es prenen mesures correctores, o bé a una fase de declivi, amb algunes altres evolucions que depenen de les actuacions sobre els recursos turístics.

 

Cal una mirada crítica sobre l’ús banal d’aquests conceptes en una teoria general del turisme. Però, el cas de les illes Balears, forma part dels models més evolucionats dels destins turístics? Es poden aplicar els models evolutius al conjunt de les illes o s’ha de fer  illa per illa? O, limitant més l’escala, fer-ho zona per zona a cada illa? Ara per ara s’intenta fer a la Platja de Palma. I no serà gens senzill.

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

COM UN MAC DE TORRENT (A LA CARRETERA) Climent Picornell

jcmllonja | 03 Setembre, 2010 21:40

 

Com un mac de torrent (a la carretera)

Climent Picornell

És la traducció lliure de Like a Rolling Stone, com una pedra arrodonida, de tant de rodolar. La metàfora que emprà Bob Dylan al composar la seva cançó. A vegades forçam les temàtiques i altres vegades vénen totes soles.  Jordi Puntí i Pere Antoni Pons es presenten a ca nostra per conversar sobre el Pla de Mallorca  i surten els anys en què un servidor anava per Formentera, on mai anà Dylan, els anys en què sí que hi era James Taylor qui enyorant-se composà Carolina in My Mind.  La petita de les Pitiüses es convertí un temps en una espècie de paradís, una estació de repòs per als hippies nord-americans que anaven en peregrinació cap a l’Índia, a guanyar les indulgències dels seus nous gurús, avorrits de la guerra de Vietnam, del pastís de poma de les seves mares i de la societat de l’excés de benestar. Les drogues i les noves incursions espiritualistes dictaven això, o quasi: música, comunes, amor lliure. Els qui vam viure aquella època quedarem fascinats i tocats. Formentera era a prop, i la “Joven Dolores” travessava els Freus sense saber que “els peluts” li donarien imatge turística.

Per  això els nostres gustos s’ameraren de literatura i música nord-americanes, més enllà dels Beatles i els Rolling Stones i de l’estricta Nova Cançó, malgrat a l’Institut llegíem el Salut les copains! Els viatges iniciàtics foren la nostra assignatura pendent que acomplírem com poguérem travessant mig món de qualsevol manera. Creuant  l’Europa comunista,  record columnes militars a la Iugoslàvia titista, Afganistan, fins al nord de l’Índia…  Ara però, un servidor, folklòric ploramiques, s’eixuga les llàgrimes, cada dia a la mateixa hora, abans d’escaldar-se les sopes.

Duc un empatx mal digerit i tenc lectures pendents d’aquesta temàtica que influí a la meva generació: beatniks, música americana, el pensament contracultural que s’inicià després de la segona guerra mundial als USA, que després de lluitar contra el feixisme, començaran a lluitar contra el comunisme, amb la guerra freda –amb punts calents localitzats, com Corea, Cuba o Vietnam-.  Durant aquells anys cinquanta i seixanta del segle passat una sèrie d’icones catalitzaran els canvis comportamentals de la joventut mundial, l’inconformisme i les revoltes. És en aquest sentit que vull situar les dues lectures d’aquest acabatall d’estiu. Si els he de ser franc són llibres comprats pels meus fills, els mateixos que me canten “música per a prejubilats”,  amb el Teach your children cantada per Crosby, Stills, Nash i Young, com himne.

El primer és A la Carretera. El rotlle original de Jack Kerouac (Ed 62, 2009) i l’altre, l’estudi de Greil Marcus sobre la cançó Like a Rolling Stone. Bob Dylan en la encrucijada (Global Rythm Press, 2010). Ja havia llegit A la carretera, en la versió mutilada publicada l’any 1957, li tallaren sobretot escenes sexuals, com la de la moneia sodomitzadora a una casa de putes de Los Ángeles. Aquesta és la versió completa, la que va escriure Kerouac en un rotlle de paper continu, amb el final mossegat pel ca del seu amic Lucien Carr. És una novel·la de viatge, farcida de reflexions, encapçalada per uns versos de Walt Whitman (“Vindràs a viatjar amb mí?”). Rebutjada per les editorials, denigrada pels “finolis” crítics literaris, amb el temps s’ha consolidat com l’obra més representativa de la contracultura naixent i genuïna, de quan els beats, no eren corromputs pels hippies posteriors. Com bé assenyala Howard Cunnell, el mecanografiat  frenètic de Jack Kerouac, s’equipara als furiosos traços de la pintura de Jakson Pollock o als solos amb apoteòsics crescendos de Charlie Parker, la nova trinitat de la contracultura de la postguerra nord-americana: immediatesa i instint, front al tradicionals ofici i perseverança. Com reafirmen els estudis que acompanyen aquesta edició, no era del tot veritat que On the Road aparegués de cop i de tira. És cert que l’escrigué en vint dies seguits, però era el resultat d’un escriptor conscient del que volia ( “Com es diria d’aquest gent a l’Alemanya de Goethe?” es pregunta Kerouac). Apareix després de viatges i apunts previs, amb influències de Melville, Dostoievski o Joyce, per molt que fos vomitada damunt aquell rotlle de paper continu –vertader fetitxe contemporani que hom adora d’universitat en universitat, d’exposició en exposició-. El cert és que es convertí en una novel·la clau i influent, una peça condemnada a ser una obra menor però que farà trontollar la tipologia de novel·la contemporània, per la seva estructura, estil i continguts.

 Com fou una cançó diferent Like a Rolling Stone, Bob Dylan, 1965. Comença com un conte:  Once upon a time… “Hi havia un temps en què anaves molt elegant / En la flor de la vida llançaves diners als pobres / Te’n recordes? / La gent ja t’avisava, alerta nina, acabaràs malament… Ara ja no sembles tan orgullosa / D’haver de menjar de gorra. / Què se sent? / Vaguejant sense casa / Ignorada per tothom / Com un mac de torrent”. Un cop de tambor i una espècie de fanfàrria inauguren el que és la millor cançó del segle XX. Composada per un cantautor folk que volia conquerir les llistes d’èxit del rock, malgrat els seus seguidors (els de Blowin’ in the Wind o Mr. Tambourine Man) l’acusaven de Judes i traïdor. Una cançó feta l’any en què The Beatles editen el seu millor disc, Rubber Soul i els Rolling Stones (I can’t get no). Satisfaction  i Paul McCartney duia dins el cap la balada per a guitarra i quartet de corda que es dirà Yesterday. S’ha remorejat que Dylan titulà la cançó pel que significaven el Rolling Stones (s’havien posat el nom d’una cançó de Muddy Waters, Rollin’ Stone,1950). És un sermó del narrador –Bob Dylan- a la seva al·lota que ha iniciat un camí de davallada que no sap on la durà? Una paràbola del comportament dels joves dels anys seixanta? Com diu Michael Pissano, “Dylan no li parla a ella, et parla a tu (a mi, a nosaltres) dient-nos fins quin punt estam disposats a renunciar al que tenim en nom d’un futur arriscat, sense menjar assegurat, sense casa, tan sols una camioneta a la carretera”. La carretera, un altre pic, com una crida a algun tipus de revolució espontània. És obligat complementar la lectura amb la visió del film No Direction Home de Martin Scorsese.

 La cançó no ha perdut  amb el temps, el llibre de Kerouac, sí. De totes les maneres tan una com l’altre, dues lectures de final d’estiu, són més interessant pel making-of que representen, els testimonis de com es van fabricar. Caldrà fer atenció a l’edició de la correspondència entre  Kerouac i el poeta Allen Ginsberg, quasi dues-centes cartes escrites entre 1944 i 1963, moltes inèdites. He sabut que Francis Ford Coppola produeix el film sobre On the Road que han començat a rodar ara mateix, amb Sam Riley que interpreta a Sal Paradise –Kerouac- i Garrett Hedlund a Dean Moriarty, Neal Cassady en la realitat, un home que  era feliç amb una joveneta, un cotxe i una carretera. Bob Dylan no conegué Kerouac però sí que manifestà: “És el primer escriptor que m’he cregut”. A Spotify, Tom Waits cantusseja Jackie (Kerouac) & Neal (Cassady). Ja toca retornar a Ciutat.

____________________________________

IMATGE: JACK KEROUAC  i  LUCIEN CARR

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

EL "GENIUS LOCI" DE LA CALA Climent Picornell

jcmllonja | 27 Agost, 2010 09:34

 

 

El genius loci (de la cala)

 

Climent Picornell

 

El camí passa per davall d’una pèrgola natural que han fet tamarells, mates i llampúdols. Mentre el baixava pensava que hi ha una cosa especial que es fa notar en alguns llocs. Eren els romans qui pensaven que cada espai tenia el seu genius loci. El geni del lloc, un déu menor, un esperit protector. Ho sentia quan em retrobava amb l’estiu i la “meva” cala. La meva, i la de tots, però per alguna raó, meva. Singular i protegida, malgrat cada any la vegi un poc més esbaldregada. Un pare ensenya la filla, els dos amb les ulleres de nedar: “el peixet de colorins és una donzella, allò un eriçó...”. Un matrimoni jove, blanc, amb dos nins negres hermosíssims, adoptats, supòs, reposen damunt els caramulls d’alga. Una piragua arriba silenciosa amb un pare i dues nines, deu ser un separat jove i li toca guardar-les. Una gavina corsa, de bec vermell, ens sobrevola mirant indolent a banda i banda.

 

Quelcom màgic resideix en determinats llocs, un encanteri, restes d’un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment o no, n’estam gelosos. Nullus locus sine genio, cap lloc sense geni. I no em referesc al feng shui, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Arriben els nins que són de colònies a les cases dels antics quarters que servien a les bateries de costa, els Canons. Els monitors els estiren amb una Zodíac dins una pastereta, com qui fa surf però amb barqueta: “Quina puta passada!” “Només veia l’aigua de les hèlices!” “És total!” Són els comentaris de l’ estol d’infants. Més tardet arriben ja alguns dels guest stars, actors convidats, de la cala. Na Remeis i el seu home –un germà bessó del fatxa, ell no, ell és bon al·lot-, ella camina estirada, mitja edat, ben conservada, no l’ha tudada tenir fills, no en té, sempre amb un llibre, ell com com si no hi fos allà en aquell moment, amb el posat d’un intel·lectual orgànic, antic.

 

El concepte de genius loci anà derivant, del geni del lloc a la identitat del lloc. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els homes. Als escars, sobretot al que va bastir l’amo en Toni Fabioler, pareix que els ha pegat corc, al marès, com a la fusta, mitges parets i barreres rovellades. Ja no guarden els llaüts d’un temps, amb un, fa anys, arribà en Joan Petxo amb un peixarro, una agulla imperial de dos metres, contant –Hemingway nostrat- la seva peripècia nàutica més enllà del cap Ferrutx. Li agradava contar que tallava els cabells al quarter, a Melilla; amb la mateixa maquineta –que s’encasquillava pels innombrables polls dels caps dels soldats- i amb les mateixes tisores que també fa servir per tondre el seu ca a bord. Encara talla els cabells a qui li demani.

 

Haurem de convenir, idò, que el genius loci, actualment es refereix més als aspectes característics d’un lloc que no al seu esperit guardià o protector, del qual a molts d’indrets de Mallorca, li ha fet bona falta. Els “no-llocs”, aquests llocs impersonals moderns, no tenen geni, no tenen “esperit”, no tenen res que els caracteritzi. Una padrina guarda quatre nines i un nin més grandet, néts seus, el nin ja te pèls per les cames i és allà de mal grat, ja se veu gran, però quin remei: s’embetuma de crema protectora. Passa la barca d’en Tòfol, es sent el seu tac-tac tacatatac-tac-tac, tan diferent de les altres barques, el seu motor Solé, de l’any tirurany, sempre ha tengut aquest ritme sincopat, descompassat, no pot anar als verderols que els altres no ho sàpiguen. Passa per davant na Cugussa, que -Cosme Aguiló ho certifica- vol dir na Banyuda, un insult medieval groller, la costa fa un cornaló que s’endinsa. En Tòfol Catiu, havia estat conductor de ‘golondrines’ i feia un arròs de peix fenomenal, ara ja no cuina, “es meu secret” sempre em diu “és que hi feia un picadillo amb un ingredient especial: melsa de cranca”. També tenia escar a la cala, però ara li és més lleuger amarrar al port esportiu, on –genuí “no-lloc”, sense geni- ple de senyorets, no pot fer el que feia quan arribava a l’escar de la cala. “L’amo en Tòfol: que ha anat bé sa potera?”. I ell se posava la mà dreta al braguer i deia fort: “Tu que te n’entens tant de la mar, / això és pop, o calamar?” I se remenava els ous. I reia. En fi, genius loci, de l’esperit guardià i protector del nostres llocs, a l’atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d’identitat.

 

Arriben amb la barca en Tomeu i en Guillem. Tenen cartografiats tots els troncs que la mar ha tret, des de  l’arenal de Son Bauló fins al faralló d’Albarca. L’aigua salada ha amorosit la fusta com un paper de vidre. Ja n’han tret una partida. Demanen ajuda si els temporals els han encastat dins les roques, un pic mogut el remolquen amb la barca a terra ferma. I d’allà a can Tomeu, que tan els farà servir per una escultura com per fer de puntals. Avui en duen un que han tret de davall la mar, davant sa banyera dels Ermitans, ple d’aquelles estructures cilíndriques que fan els cucs tubícoles davall l’aigua.

 

Damunt la branca d’un tamarell sent un txec! És el renou que ha fet un menjamosques que ha caçat i va i ve amb companyia de la seva colla. “Tenc freeeeeeet” diu una nina tremolant. Una cusseta corre per damunt els còdols banyats de saladina, les pedres boten dins la mar. L’embat que no gosa. Unes veus de nins, lluny, però se senten claríssimes: “ara tornen”, diu el padrí vigilant. A gran sol, ja és més de mig dia, plouen senyors madurets amb calçonets curts, camiseta, capellet i avarques menorquines tots en bicicleta. La mar, que la brisa havia deixondit, ara és calma com una bassa d’oli. Na Margalida torna, amb les ulleres i el tub, de donar la galleta d’Inca esmicolada a salpes, variades, vaques i serrans que ja la coneixen, malavesades pe’n Tomeu que els dóna menjar tot l’any. Escolt, mentre m’eixuc i em pos les espardenyes d’espart, les converses erràtiques i recurrents d’un grupet de pre-jubilats: malalts, morts, atacs de cor i feridura, separacions i desamors, uns anunciats, altres amb greuges diversos. Com a contrapunt, nins i nines petits circulen alegres i impertinents: “ensuma aquesta fulla del meu llibre, fa olor de xocolata”.

 

Pujam, de retorn a ca nostra. Per dins les vinyes les cucullades beuen, goteta a goteta, l’aigua que ha quedat als tubs de rec. Tenen una cresta damunt el cap, vaig llegir que s’aparellen volant, no sé si és ver, però m’agrada imaginar-ho. Un mostel entra al seu forat dins la paret seca feta de trossos de marès, com moltes a la Colònia de Sant Pere i escabetxa una mèl·lera. Només en deixarà les plomes i els quatre ossos més grossos. Deix Caloscamps enrere. Amb el seu esperit. Amén.

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

ESCOLTAR EL TEMPS Climent Picornell

jcmllonja | 21 Agost, 2010 13:53

 

Escoltar el temps

 

Climent Picornell

 

Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava, l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. No sé si també li haurem d’endossar la culpa de la crisi financera mundial, la guerra d’Afganistan, l’expansió comercial de Xina, la mutilació de l’Estatut de Catalunya, els embulls d’en Jaume Matas, les mitges veritats de Zapatero o la prohibició d’aquesta tortura pública que són les “corridas”. En fi. Retorn a les estones a la fresca, una de les activitats que resta públic a les infames televisions del TDT, i on els temes de conversa solen evitar les notícies calentes de l’actualitat i s’entra dins una letargia, només activada per les qüestions de proximitat física, allò que passa pel poble o allò que es pot tocar o es veu dins el cel estelat del Pla de Mallorca, lliure de la contaminació lumínica urbana, com els avions carregats de turistes que cerquen el radiofar de Costitx per enfilar cap a l’aeroport de Son Sant Joan. Únicament  els sopars a fora, resten estones a la tranquil·litat, al karma, a l’impressió de fer de babau.

 

I l’excés de festes. Abans n’hi havia una, la major, la del poble i pus. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. No puc fer cap cita d’autoritat i li surt amb lo primer que se m’acut: “Ja ho cantaven Los Javaloyas en els anys més preclars del primer Boom Turístic: “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...”. La cançó acabava dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos del bolero de S’hort d’en Boira. Per ventura era un retrat real, però absurd, de la nova Mallorca que es dibuixava, vestida permanentment de festa per als nostres turistes. Festes postisses. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?

 

“Els vostres joves, els vostres fills” , respon en Sion Peremaiol, “surten cada dia, tenen la bossa plena, el depòsit del cotxe ple, la gelera plena... els heu malavesat, i això és mal de tornar enrere”. L’amo en Sion és un dels oracles de la reunió. La rotllana tradicional de veïnats es manté, malgrat d’any en any li manquen efectius –madò Maria de Cas Saig o l’amo en Marc de Termenor-. Qualsevol cosa va bé, però els grans temes –mundials o estatals-  són etiquetats com a “desastres” o “havien fet llarg! saps quin rumbo que duia la gent!”. “Un temps” diu madò Francisca Gaia “hi havia menys coses per entretenir-se i sa gent passava s’estona sense tants d’aparatos”. Justament sona el mòbil del metge: una urgència. “Un temps, a la vila, no hi havia més de tres telèfons. Na Maruja de la Telefònica i dos o tres més. Quan jo era nina seiem a la fresca davant sa botiga de can Brotat, que eren dels pocs que tenien telèfon. Hi solia anar na Magdalena Margònia que tenia un ‘novio’ foraster que li telefonava a la botiga. Quan sonava el telèfon, la madona responia i deia: “Sí, está aquí” i donant-li l’aparell, negre, li deia: “És per a tu”.  La rotllana cridanera i riallera callava en sec, enmudia i no se sentia ni piulo. Només na Margoia que deia:  “...sí, ...no, ...bueno”. Indefectiblement, sempre, sempre, acabava diguent: “yo también”.  I penjava l’auricular. Sortia i deia “Bona nit, i gràcies” i partia cap a ca seva. A les de defora els covia bastant a què devia respondre “yo también”. La madona grassa de Son Sureda, que tenia estudis i sabia llegir, creia que era la resposta al “Te quiero”. El dubte continuà dos estius, fins que na Margònia un dia desaparegué de la vila, sense aclarir el dilema. 

 

Poques coses hi havia per entretenir-se, mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals; avui però una cosa m’ha retornat a aquells temps. Una farola del cantó no s’acabava d’encendre, però ho provava, adesiara feia com un llamp, estava un segon encesa i es tornava a apagar. Idò això era el màxim entreteniment. “Què farem!”, adreçat al fanal com si fos una persona, “Uep, no... i ho prova!” “Aquest pic sí que ha pres de bon de veres”, quan feia uns segons que es mantenia encès. I així  fins que s’ha aixecat tothom amb els bons propòsits de què algú, inconcret, convendria que anàs a la Sala a donar part, a veure si adobaven aquell fanal emprenyós.

 

Davant aquesta cosa tan absolutament fútil i inconsistent no m’ha quedat més remei que evidenciar com passa el temps sense aturar-se. Sense ser-ne massa conscient, sinó, es farien més coses que no impliquessin la seva pèrdua. O deixar passar el temps, com un esport. Sentir passar el temps, quan els fills es van fent grans i desapareixen de davant teu, per anar-se’n a fer el niu a una altra banda. Escoltar el temps, amb calma, amb sossec, amb atenció, el renou del vent, els renous del teu propi cos. No malbaratar el temps, de forma transaccional, com si fos matèria d’intercanvi. “No tenc temps”, vol dir o que ets mort o que vas tensionat per massa coses per fer. Aprendre a dir no… Temps era temps... Temporades… Ja hi haurà temps… Ja vendran temps millors…  Temps per a què? Per a les bajanades de cada dia durant l’hivern? Per als bons propòsits de l’estiu? Temps per a la creativitat, l’art, la família, els amics, la soledat, l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència, per a escoltar els altres sense presses, per la curiositat, les expectatives, l’humor, la fidelitat, la incertesa,  la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues...

 

He quedat tot sol, el sermó el me faig a mi mateix –marxista penedit, hippie estentís, humanista romàntic de cap de cantó-. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs i me’n vaig a jeure.

__________________________________________________

IMATGE DE JOAN BROSSA

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

ELS ANGLESOS, EL PONT I S'ALBUFERA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 12 Agost, 2010 15:35

 

Els anglesos, el pont i s’Albufera de Mallorca

Climent Picornell

Pas uns dies a ca uns amics molt prop del pont dels Anglesos. El pont passa per damunt del canal Gran de s’Albufera d’Alcúdia –malgrat quasi tota sia de Muro i Sa Pobla- que desaigua al mar, a la badia. L’origen del topònim és degut a una companyia, la “New Majorca Land Co” propietat d’uns anglesos que a partir de 1863 dessecà la gran zona humida del nord de Mallorca. John Frederick (La Trobe) Bateman –després explicaré el parèntesi anterior que envasa un cert enigma- i William Hope n’eren els propietaris i Henry Robert Waring un dels enginyers que executaren el projecte. Biel Perelló ho conta molt bé: “Els projecte dels anglesos suposa la perllongació mar endins dels malecons del Gran Canal per evitar obstruccions, l'obertura de dos importants canals laterals (el d'es Sol i sa Siurana), i l'efectiva dessecació de la zona inundada amb bombes hidràuliques mogudes per màquines de vapor. Un autèntic exèrcit de 1500 homes procedents de tot Mallorca i de fora, treballa a les ordres dels enginyers”. Vet ací “els anglesos” que donen nom al pont que la gent que va del port d’Alcúdia cap a Can Picafort i Son Serra de Marina ha de travessar. Una reial ordre de 1871 atorgava les terres, un parell de milers de quarterades foren dessecades, a la New Majorca Land Co.

 

Cal recordar que els pobles de veïnat, sobretot els de Sa Pobla i Muro, feia segles que anaven ocupant els marges de s’Albufera, recuperant titànicament per al cultiu el que s’aniria conformant com Sa Marjal. Sembla que represàlies dels reis Borbons –per la guerra de Successió- acabaren amb la incorporació d’aquestes terres i també les del comú, al Reial Patrimoni, el rei es feu seu el treball de milers de pagesos durant segles. Fos com fos, el 1799 Alexandre de Canterac amb contacte amb la Sociedad Econòmica de Amigos del País ja havia proposat la dessecació. S’ha de tenir en compte que el que ara interpretaríem com un atemptat ecològic, en aquell moment, era vist com a símbol de progrés -posada en cultiu de terres anegades, sanejament de malalties- per la ideologia higienista dominant. Per això a 1851 ja hi havia una reial Ordre manant la dessecació, altres projectes ho provaren, el d’A. López (1853), el de M. Villaverde (1859),  el cas és però que a l’any 1862 la concessió per transformar s’Albufera era en mans Josep Joan Figueres Porret, William Parkington Hunt i George Higgin Wynfield, els quals la varen vendre a Bateman i Hope, encara que Bateman acabà sent l’únic propietari.

 

De totes les maneres l’èxit del projecte fou relatiu. Inundacions (‘plenes’ i balquenes d’aigua), filtracions, surgències i salinitzacions reduïren les terres disponibles per al cultiu a unes 500 quarterades. El projecte fou, en certa manera, un fracàs. L’any 1886 Bateman –tres anys abans de morir- fa donació al seu fill Lee Latrobe-Bateman, el qual endeutat i tallat el crèdit dels seus familiars des d ‘Anglaterra (llavors interpretaré per què), començà a vendre, fins que finalment la hipotecà i la finca acabà en mans de la família Gual de Torrella l’any 1896. S’acabaven 33 anys de relació directa entre els anglesos i s’Albufera.

 

Ja fa temps, a Antoni Ginard i a un servidor ens interessà aquest fet: per què uns anglesos recalaven a s’Albufera a mitjan segle XIX? Férem un poc de recerca sobre el cas; conversàrem amb Alexandre Ballester i Melcior Tugores, i revisàrem la revista Sa Marjal i la documentació publicada . La figura central era en  Bateman, un anglès –arriscant molts doblers-  embarcat en un projecte hidràulic important a Mallorca. John Frederick (Latrobe) Bateman (1810-1889) fou un enginyer que posà les bases de la moderna enginyeria de conducció d’aigües a les ciutats. Són seus els projectes de  Glasgow, Belfast, Bolton, Dublin, Newcastle, Oldham, Perth... també en realitzà a Buenos Aires, Nàpols, Constantinoble o Colombo a Sri Lanka.  La de Manchester fou una obra gegantina que causà admiració a tota Europa. Era, per tant,  un entès en aquests quefers de l’aigua. Fou president de la Royal Society i  autor d’informes sobre el tema (On the present of our knoledge on the suply of water to towns). L’any 1869 ja projectà un tren submarí entre França i Anglaterra. No visqué molt per Mallorca, però tenia casa a Sa Pobla i a S’Albufera (Can Bateman, és avui la seu del centre d’interpretació de les 1700 hectàrees que en l’actualitat són parc natural); tengué relació amb Paul Bouvy del qual revisà el seu projecte per a la dessecació del prat de Sant Jordi de Palma i convidà Eusebi Estada a visitar les obres que feia a Manchester.

 

A la seva casa de Sa Pobla hi havia una capella. Diuen que J.F. (Latrobe) Bateman era un home molt piadós. Era protestant, de la branca que sorgia de Jan Hus (1369-1415), un dels primers protestants rebel·lats contra Roma més de cent anys abans de Martí Luter; la seva “Unitas Fratrum” perseguida durant anys s’espergí pel món, no de forma massa nombrosa; Comenius (1592-1670) el pare de la moderna Pedagogia fou un dels seus, de la “Germandat de Moràvia”. Fos com fos, per part de la família de la seva mare, els Latrobe, hi havia pastors i missioners de l’església meroviana. El seu padrí Benjamin Latrobe ho fou, i sa mare, Mary Agnes Latrobe, era germana de Benjamin Henry Latrobe (arquitecte que construí el Capitoli de Washington) i de Christian Ignatius Latrobe (missioner, i també compositor musical, amic de Haydn).  L’any 1883 John F. Bateman assumeix el nom de la família de sa mare, per llicencia reial i passa a ser John Frederick Latrobe Bateman, sembla que en honor del seu padrí.

 

Paradoxalment el seu fill Lee Latrobe-Bateman, a qui va fer donació de la propietat de S’Albufera, reboll d’una nissaga pietosa i antany perseguida, es convertí en secret al catolicisme, no sé si a Mallorca estant. Se suposa que per no ofendre i contradir els seus pares que eren a Londres, era un criptopracticant. Uns anys després de mort son pare reconegué públicament el seu catolicisme. Sembla que les represàlies de la seva família, en certa manera integrista protestant, “protestants furiosos” diu el vicari Parera a la revista “Sa Marjal” quan parla de Gatamoix, la colònia agrícola adjunta al projecte i a la qual canvià el nom per Sant Lluís. Aquest fet sembla que afegí al banyat d’un projecte que no anava bé, en  negar-li els seus parents els crèdits suficients per redreçar-lo. El 10 de març de 1896 la família Gual de Torrella en prengué possessió. Amb els anys s’hi sembrà arròs, s’ hi tragué sal, s’hi feu paper, s’hi colocà una central tèrmica, s’hi sembraren hotels, etc, etc... Una part de l’enorme extensió que John F (Latrobe) Bateman havia provat de dessecar esdevingué el Parc natural de s’Albufera de Mallorca. Una zona embassada amb marques de canals, sèquies, bombes i sifons, salines, camins i  ponts. Un d’ells, el pont dels Anglesos m’ha fet companyia un parell de dies d’aquest estiu.

________________________________

 IMATGE DE SEBASTIÀ TORRENS

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

DIARI D'ESTIU D'UN FOLKLÒRIC PLORAMIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 01 Agost, 2010 11:21

 

 

Diari d’estiu d’un folklòric ploramiques

 

Climent Picornell

 

 

Qui s’aixeca de matí pixa allà on vol. És un costum que tenc quan  retorn per les vacances d’estiu al meu poble del Pla de Mallorca. L’aixecar-me dematí. Encara permaneixen les olors de la nit. Les olors de l’estiu són diverses, des dels rostolls banyats de rosada  fins a les olivardes dels camins o la de les figueres a gran dia. Hi ha però també les olors més domèstiques dels corrals. És l’època bona del tarongí i de l’herba lluïsa, el moraduix ha espigat i les alfabegueres regnen dins els cossiols. Abans només n’hi havia de fulla petita i de fulla un poc més ampla, ara ja en veuen de color lila i algunes de fulles grosses com una lletuga –“són per fer pesto”, me diu en Toni des Planters  “i enguany he duit aquestes, són alfabegueres d’Egipte, tenen la fulleta més en punta i només remenar-les fan aroma una bona estona”. Amb el sol s’esvaneix poc a poc la sentor del gessamí i la dama de nit.

 

Els rituals són per complir-los. Per tant: a comprar el pa i a berenar al casino, a la plaça. Baixant la costa, m’atur al forn, compr una barra, n’agaf una bona mossa que mossec i mir quina hora és a les busques del rellotge del campanar. En el mateix moment sona pels altaveus una crida de l’ajuntament: “Qui hagi perdut un ase, que ho digui, que li direm qui l’ha trobat”. Aquesta crida em regracia amb el cop de ruralitat de la vila, servidor que n’és un crític agre de tots els ciutadans que volen reduir els pobles petits de Mallorca a l’estereotip de pagesia i antigor, sense saber que per aquí la modernitat ha fet tala. Resten, però, alguns tocs de profunditat com el de l’ase de la crida, malgrat que ara els fan dur un xip informàtic. Passen tres nines petites, elles, encara que faci calor, van amb el vel musulmà pels carrers. Disculpin si faig d’escriptor costumista de dos reals, em deixin com a mínim la categoria de pardal assolellat, o de folklòric ploramiques, millor. Però la crida estava molt ben feta i a més ara s’ha posat de moda tenir ases o someres i els mercaders de bestiar gros tornen a fer negocis com en un temps quan els muls i les someres argelines regnaven pels camins polsosos i malgirbats de Mallorca.

 

“Mul eguí o mul somerí?” Li demana na Margalida Cabrera a l’amo en Bernat Randa mostrant-li una vella fotografia que du sempre dins la cartera de son pare damunt una bèstia? “Eguí”. “Ses someres són més carinyoses, m’estim més una somera que un ca, per fer companyia, no per guardar, però també fan trull i se remenen per dins es bocins; un parell de someres fan molt de fems, bona llacor...” “Jo hi deix ses ovelles per això” diu na Xisca Prima. “No és lo mateix”, replica l’amo en Bernat, “es cagallons d’ovella són com qui salar es menjar, no entra, m’entens? Aquells cagallonets som com si espolsassis sal damunt un pa amb oli, els bocins, sa terra, ha de menester una cosa més grossa, més potent”.

 

“Vaig menjar ase, un pic”, dic, mentre pec un glop de cafè-amb-llet. Els parroquians s’esvaloten. “Bono!” “Era a Sardenya, allà sí que n’hi ha encara d’ases i muls i bestiar gros. Érem els convidats d’una festa i per fer-nos cas feren un aset torrat”. “I...?” “Bo. És una carn negrenca, tallada fina és molt gustosa. Però jo, que voleu que vos digui –i això que pel món n’he menjades de coses rares- cada pic que mossegava una tallada, em venia al cap l’aset del padrí amb ses orelletes ben dretes...” A la taula hi ha un parell de pagesos joves (molts d’ells de professió principal urbana) que produeixen alls, melicotons, ceba blanca, tomàtiga de ramellet, planters, ramells, herbes medicinals amb alta tecnologia aplicada a l’agricultura. Però, és ver, queden encara quatre patriarques de l’antiga pagesia, que encara roman, la que arregla els albellons dels seus bocins, la que intueixes quan vas a cercar figues-flors a una figuera albacor perduda per dins un bocí malplà o les prunes que han escuixat les branques d’una prunera clàudia empeltada damunt un peu d’ametller. Trossets de la Mallorca profunda, només a l’abast d’uns pocs.

 

“És ver. Tots els animals ara duen un xip, saps els manescals que hi ham tornat d’estugosos. Jo en tenc un que arregla barrams, als cavalls, perquè sinó ses puntes des queixals, quan els poses ses cabeçades, els fan molt de mal i allò els ho han de llimar. Idò pareix un dentista de Palma, amb unes moles i uns baveros i unes ulleres especials i treballa dins les boques des cavalls com si ho fessin dins sa teva...”. “Sa guarda de cabres l’hauria de llevar, entren per dins els veïnats i fan mal a rompre. A un que li menjaren uns arbrets joves se va emprenyar. Sap què me va dir? El Bonjesús no les va voler a n’es Betlem a ses cabres!” “No tengueren tan de mirament. Els tomaren el barram amb dues pedres, mira tu quins dentistes més primitius!”

 

Abans de partir cap al turó m’atur a saludar un estol d’homes que fan el botet al tasser. En Cosme Estel comenta que ahir va arribar tard a ca seva, begut. La seva dona l’esperava desperta i li envergà un estol de galtades. Es lamenta mentre fa la primera copa d’herbes amb la seva confraria. “I tu què feres?” “T’hi tornares?” “Jo? I què volies que fes carregat de culpa?” En sortir veig una ambulància que arriba amb la sirena amollada. Van a l’ajuntament, cerquen en Tomeu Sopat, segons les anàlisis que duen en mà tocaria ser mort. En Tomeu dorm plàcidament a una cadira amb la mà a una cervesa mig plena...

 

He agafat munició per llegir els horabaixes. Dins ca nostra, una casa de paretotes gruixades, es conserva la fresca. He arreplegat els Assaigs de Montaigne, un tom qualsevol de les Obres completes de Josep Pla, els darrers llibres de Sebastià Bennàssar, Pere Antoni Pons, Àlex Volney, Melcior Comes... i per rellegir, La mort i la pluja del mestre Guillem Frontera. He d’acabar però encara Argos el cec de Gesualdo Bufalino. Diu el tros on recomenç: “Realment té raó aquell, la pilota que vaig llançar per amunt quan era nin, encara ara no ha arribat en terra...” Això –dins el xubec- me condueix a una escena familiar, situada davall una enramada feta de fulles de palmera a la vorera de mar, entre cala Gamba i la Ciutat Jardí, les Roques li deien. Menjàvem albergínies farcides amb salsa de tomàtiga. Amb ma mare i la meva germana hi anàvem de bon matí, a mig dia arribava mon pare qui, abans de res, es tirava a la mar des d’uns penya-segats immensos –jo els hi veia, m’ho pareixien-, la mar d’un blau fort. Aquells penya-segats són avui unes roques baixes i tot és al seu nivell real, excepte la magnitud de l’admiració d’un infant per son pare. Un servidor encara espera, també, que baixi del cel la pilota que vaig llençar per amunt, aquells dies quan era nin. I no ha tocat terra, encara. Els entesos crec que li diuen síndrome de Peter Pan.

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

CUT-UPS DE SOPARS D'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2010 20:57

 

Cut-ups de sopars d’estiu

 

Climent Picornell

 

“I allò que no és En Miquel Palbó?” “Si, de jove era guapo. Plantós. Quan havia acabat el batxiller i esperava per anar a la Universitat, un dia na Maria Calnyana, una de les dones més bones de la vila, li va dir: “Vina jovenet i t’arreglaré” (no li va dir així però li va venir a dir això, m’enteneu?). Feia tres anys que era vídua, un camió fent marxa enrere li va capolar el seu Toniet. I el primer dia aficà en Miquel al seu llit i li oferí les anques i ell li entrà per darrera, pel forat del cul, vull dir. En Miquel no pogué dormir. L’endemà em vengué a veure i m’ho contà. “Però lo bo, m’entens? És que m’ha agradat molt! He passat molt de gust! Dec esser maricón!” El vaig tranquil·litzar així com vaig saber. El seu flirt amb na Maria Calnyana durà quatre anys i alguns pics ho feien per darrera, però la majoria per davant, així com ella volia i en tenia ganes. Ell després d’aquell coneixement sempre ha anat amb nines joves de setze a denou anyets. Anava a Cuba i les cercava jovenetes. Jo l’he vist sempre amb aquesta casta de femelles, no sé si era la seva reacció contra les dones maduretes, na Maria quan el marxà, li feia de mare i d’amant, ell n’estava i n’està molt enconyat, i ella ara ja és vella, però encara... Ara s’ha casat amb una “trigueña”, ni blanca, ni negra, no crec que tengui devuit anys. Li vaig enflocar: “Miquel, però no veus que quan tenguis setanta anys aquest angelet en tendrà vint-i-cinc”. Ell em contestà: “És ver, ja serà vella, n’hauré de cercar una de més jove”. Encara, però, passa per davant ca na Maria Calnyana, per molt que ella, si el veu, se gira cap a l’altra costat”.

 

Comencen els sopars d’estiu, molts d’ells a la fresca. Quan el que es desitja de bon de ver és sopar a ca seva d’un poc de trempó i fruita fresca: les figues flors -albecors o roges-, les prunes, els primers melons fets a la seca... Hi ha varietats de sopars, amb les gents de sempre o els sopars amb àgores i comensals nous que te són presentats allà mateix i que no saps exactament a que es dediquen. Algun d’ells pontifiquen a les totes, altres més discrets escolten i parlen poc, altres –imperdonablement- conten confidències. Els he de confessar que la meva actitud depèn de com hagi anat el dia. Si ha estat calorós, una gran part del tema va d’això, del temps... Una altra part de la crisi. La meva entrada és la de donar la culpa a Alan Greenspan, la qual cosa me serveix per parèixer que se alguna cosa dels mercats internacionals... Que si l’IVA, que si Zapatero, que si la construcció i el turisme seran les sortides, velles, de la crisi, nova. La burla de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya o el Barça desfressat que ha guanyat la copa del Món s’han diluït ràpidament com a temes a tractar. També els darrers llibres per llegir que són superats per si ja tens ebook o ipad.

 

Recol·lect converses d’estiu, algunes consentides, altres robades als meus veïnats de taula que creuen disposar d’intimitat, sempre insuficient. Vet aquí. Me toca de veïnat un criador de canaris, té milers d’aucells fent volades curtes dins les gàbies. ‘Jaspeados’, vermellosos, atigrats... un fotimer. Amb tota la parafernàlia tècnica: desinfecció dels beguedors, menjars especials, grava perquè no facin mala olor, germinat amb betacarotè per fer-los més vermells i un estimulador sexual perquè ara els mascles han de caponar, perquè les femelles ja coven els ous. Com jo, sense Viagra no faria res de res”. De les converses més interessants de l’estiu.

 

“N’Alexandre va tot sol?” “No sabeu lo de n’Alexandre? Idò, la seva dona se’n va a Holanda i ell a Nova York. Solien ‘creuar les agendes’ dues vides tan agitades havien de menester una planificació estricta. Essent ella a Holanda i ell ja retornat a ca seva, ha de menester un ordinador i encén el d’ella. Allà hi troba que es xatejava i emailava amb el qui fou el seu primer ‘nóvio’, holandès com ella, i sap el que pensa –realment- ella d’ell. Tot d’una va entendre com era ella i perquè el seu primer home, no el seu primer ‘nóvio’, li havia escrit una carta llarga contant-li les meravelles de la que després seria la seva dona i que ell va atribuir a la gelosia incurable d’aquell malparit. Ara no. Va al seu arxiu i la troba. I la rellegeix. Posa un email a la seva dona i li diu que no torni, que pot quedar a Holanda, que ell ja no l’espera”.

 

En aquest mateix sopar na Margalida Silis conta que en Dapianis també s’ha separat i s’ha ajuntat amb una xinesa molt més jove que ell, jove i, aparentment, poca cosa. Els convidà a sopar i feu un sopar xinès, però d’aquells xinesos autèntics usant coses rares i sofistiqués. “Aumenta virilidad” deia de tan en tan, riguent per endins. Fins que tragué uns ous que els havia tengut uns parell de mesos entre fulles, havien tornat negres com el carbó, els xapa i els va oferint als convidats. Un d’ells, en Miquel Volcar quan va veure allò tan negre tornà d’allò més blanc, com el referit: “No, yo… no, gracias. Ya estoy un poco lleno”. “Aumenta la virilidad” li deia la xinesa posant cara trista, un poc ofesa. En sortir em diu en Miquel: “Ja sabem perquè s’hi ha casat en Dapianis”. “Perquè?”, li deman: “Idò: porque aumenta la virilidad”.

 

L’altre esport dels sopars d’estiu és la crítica directa als personatges... Aquell calb qui és? Aquell tan exagerat amb el vestir? Aquella tan espectacular? És la filla de na Rosa Ascolts. Ai les filles! I les mares! Les filles de les dones que varem estimar ja fa tants d’anys i que ara regnen desaforadament, vestides de negre, escotades a més no poder, amb les mames gens pansides, vius retrats de les mares però sense implants dentals; amb un diàleg intel·ligent  -molt més que el dels comensals vells-, amb un anglès superfluid donen conversa a alguns matrimonis estrangers, normalment veïnats dels amfitrions, a la vorera de mar. Han estat, les mares, un conjunt de femelles extraordinàries, guapes, intel·ligents i decidides que s’havien més que alliberat i deixaven per on passaven rastres de desfeta entre els homes que decidien estimar, abandonar, recuperar, usar, despreciar... Mogudes per un amor mal lletat,  previ, que els havia fet molt de mal, elles repetien la jugada les vegades que feia falta i la repetien amb avantatge, amb les cartes marcades, perquè sabien que farien destrossa, sabien que deixarien aquell incaut que els deia t’estim, algun pollastret els ho deia de bon de veres. L’abandó, sobtat i inexplicat, era la seva arma letal, n’enviaren, a dotzenes de mascles de la nostra generació, a la beguda, a la droga, al suïcidi. Quina generació femenina més brillant i exuberant. Ara les seves filles ens fan mal d’ulls als sopars d’estiu.    

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (5) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 ... 76 77 78  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb