Climent Picornell

D'ESTRANGERS I MALLORQUINS Climent Picornell

jcmllonja | 11 Febrer, 2011 14:35

 

 

D’estrangers i mallorquins

 

Climent Picornell

 

Me cridaren del setmanari en alemany Mallorca Magazin per si volia donar la meva opinió per un dossier que preparaven sobre el tema “Així són els mallorquins”. Pretenien explicar als seus lectors, alemanys residents a Mallorca, la mentalitat dels illencs i volia saber si “la llengua, les tradicions, els costums, el caràcter, el paisatge són les peces del puzzle de la mallorquinitat”. Vaig decidir contestar tot i que, no feia gaire, havia llegit un treball de Joan Miralles Plantalamor i Amaia Iturraspe Bellver sobre les opinions i les actituds envers el català que tenien els estrangers d’origen europeu residents a Mallorca. Residents, en aquest cas, que ja hi vivien abans de la gran onada d’immigració dels darrers anys. Havien entrevistat sobretot  alemanys i anglesos. L’opinió d’aquests estrangers, en la seva gran majoria, està en desacord amb les polítiques de normalització del català. Són partidaris de l’unilingüisme i, si de cas, del català per a un ús reduït i residual. El castellà és la seva lingua franca i es queixen de les notificacions que els ajuntaments els fan arribar únicament en català. Si tenen fills, solen aprendre el català de Mallorca, però si s’han de definir, volen que aprenguin bé el castellà –llengua d’abast internacional, manifesten-, primant així la utilitat per damunt qualsevol discurs sobre la identitat dels mallorquins. Miralles i Iturraspe al seu treball havien identificat bé les xarxes d’estrangers residents, amb elles es reforcen com a grup, però els allunya de qualsevol integració cultural, com a molt mostren interès per les coses més folklòriques de la mallorquinitat. Hi ha molt poques excepcions. Per això vaig enviar-los el text que segueix a continuació, “políticament correcte”.

 

No crec en els estereotips socials, en això de que els espanyols són així, els italians aixà, els mallorquins aixidessà… Perquè s'arriba a elucubracions vagues i generals: “els francesos són pecadors per luxúria; els anglesos perquè s'avorreixen”, deia R. Mannynng de Brunne, al segle XIV. Sir Bertrand Russell quan li demanaren com eren els alemanys, va respondre: “Ho sent, però no els conec a tots”. Els diccionaris enciclopèdics del segle XIX, com el de Pascual Madoz, repartien caràcters socials, dibuixant estereotips diferents: “Els naturals de Mallorca són generosos, forts i molt aplicats, valerosos, agosarats i aptes per a la guerra, sobris i de costums religioses i obedients a les autoritats". “Les dones d'Artà són hermosíssimes, d'una cintura esvelta; els homes de Manacor són robustíssims i amb una força extremada. A Felanitx es distingeixen pel seu singular gust per vestir i a Santanyí pel blanc esmaltat de les seves dentadures". Més modernament s'ha especulat sobre el caràcter dels mallorquins, Luís Ripoll (El caràcter dels mallorquins) o l'arquitecte Carlos García-Delgado sota el pseudònim de Guy de Forestier (Queridos mallorquines) van donar la seva versió edulcorada de la qüestió, quan, estudis recents, ens donen als mallorquins les quotes corresponents d’intransigència social, per exemple, sense excloure el racisme, gairebé com els altres europeus.

 

Quan s’associa als mallorquins altes dosis de placidesa i de calma, els diria que la història de Mallorca desmenteix, cada segle, aquestes asseveracions. Des dels grans navegants i cartògrafs de l'edat Mitjana a personatges com Ramón Llull, Anselm Turmeda, Juníper Serra o Felip Bauzà, que no són casos aïllats. Com tampoc ho són els conflictes socials interns, poc calmosos, com els assassinats de jueus, les revoltes camperoles de les Germanies o la repressió feixista en temps de la guerra civil del 36-39. En tot cas faria alguna excepció a major escala que la de Mallorca, com pugui ser la diferència entre els pobles del Mediterrani i els d'Europa del Nord. Com fa L. Racionero (El Mediterrani i els bàrbars del Nord), els del nord -com els bàrbars antics- estan envaint les nostres fronteres, com a turistes i residents, qui sap si més pacíficament que abans. Els del nord, marcats per l'ètica del protestantisme (en el sentit que li donà Max Weber en L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme), amb una relació estreta entre el treball, els diners i la moral. Els del sud, més tocats per la sensualitat, el clima amable i un concepte etiquetat com “bons vivants”. Evidentment en un discurs un poc més elaborat, caldria no confondre això amb el reduccionisme que defensa que la nostra cultura de la migdiada, per exemple, és millor que la mania centreeuropea i anglosaxona de viure per treballar. Dos caràcters diferenciats per una frontera invisible: els qui consumien mantega i cervesa i els qui usaven oli i vi.

 

Tal vegada el fet de ser illencs conferia una característica diferenciadora. Com integrants de poblacions petites i aïllades, érem, i repetesc érem, més desconfiats –al principi- amb tot el que provenia de l'exterior. Aquesta desconfiança es trencava i transformava en un sentit particular de l'acollida, sempre que els provinents de fora no posassin en qüestió els costums tradicionals. Ara, tanmateix, la globalització redueix les identitats particulars -per desgràcia- i va unificant, a tot el món, els caràcters. A qui denominam mallorquins en el segle XXI? Només als d’ascendència mallorquina de segles enrere, que són ja una minoria? S’hi han de sumar els qui van venir a treballar en l’inici del turisme des de la península Ibèrica, que si parlaven castellà, eren anomenats forasters i, també, els qui algú ha anomenat “nous mallorquins”, immigrants recents (treballadors i residents) d'Amèrica, Europa, Àsia i Àfrica. Qui és mallorquí? El qui ha nascut a Mallorca? El qui viu a Mallorca? El qui viu i treballa a Mallorca? És mallorquí qui té voluntat de ser-ho i és conscient que viu en un territori, un paisatge i una societat amb història, que ha generat unes senyes pròpies d’identitat, per molt que les vagin desdibuixant els estàndards socials que divulguen els grans mitjans de comunicació de masses. Més que en la pervivència de la mallorquinitat amable, que també hi pot ser (calma, flor d’ametler, ensaïmada, balls típics, sobrassada, festes populars, la pedra en sec...), crec en la necessitat d’assentar les bases sobre les quals ha de perviure la identitat del mallorquins d’ara: l’autodeterminació, la convivència entre les diferents llengües i cultures amb l’autòctona, la protecció del paisatge i, per que no, un finançament econòmic just.

 

L’essència de mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, n’hi ha que li afegirien altres condiments, però li farien perdre el seu sentit o  la transformarien en un espectacle. Mantenir la identitat dels mallorquins, a un territori petit en un món globalitzat, convivint amb gegants, és una tasca difícil però engrescadora. Ara que alguns fan rebrotar el conflicte entre castellà i català, quant aquest camina cap a una major normalitat, retorn a la poca consideració de la nostra llengua – el nostre estendard- que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: “la meva llengua és la meva pàtria”.

__________________________________

IMATGE DE PEP TORRO

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ALGÚ SAP QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS? Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2011 12:35

 

 

Algú sap què s’ha fet d’aquelles flors?

 

Climent Picornell

 

Llorenç Valverde, de retorn d’un viatge per Estats Units, em fa un present, coneixedor de les meves senderes: el Book of Haikus de Jack Kerouac. Però, i no és menys important, comprat a la City Lights Books, la llibreria que fundà el 1953 Lawrence Ferlinghetti a San Francisco. Del llibre què en puc dir? El seu autor J. Kerouac (1926-1969) ha estat catalogat de rei dels beats, de pare dels hippies, de darrer romàntic dels USA, llegenda i fascinació s’hi entremesclen. La fama li arribà per ser el cronista de la seva pròpia èpica, la dels beatnicks, els irreductibles contraculturals americans. Segons Norman Mailer no  eren més que blancs fascinats pels negres. Però segons Allen Ginsberg: “Kerouac era poeta”. El contactes amb el budisme o amb l’obra proto-ecologista de H. D. Thoreau aprofundiren el seu sentiment pels haikus, composicions poètiques japoneses de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, amb rima o sense. Kerouac no era partidari d’haver-se de subjectar obligatòriament a la rigorosa mètrica, i així, tres versos senzills poden ser un haiku en qualsevol llengua (també s’han conrat a la poesia catalana, Espriu sense anar més lluny) mentre tenguin naturalitat, instantaneïtat, vivacitat, lleugeresa.  Això els permeté una nova forma de llibertat temàtica, sil·làbica i ortogràfica com molt bé apunta al pròleg de Bartleby Editors, Marcos Cantelli.  A raindrop from / the roof / fell in my beer (“Una gotera des de / la teulada / caigué dins la meva cervesa”) o,  I said a joke / under the stars / -No laugther ( “Vaig contar un acudit / davall els estels / -ningú va riure”).

 

Més enllà del paper de Kerouac, L. Ferlinghetti (Nova York, 1919) , editor, escriptor i llibreter, ha vist fa poc reeditada, amb il·lustracions de Frederic Amat, Poetry as an insurgent act (aquest títol sempre m’ha recordat La poesía es un arma cargada de futuro de Gabriel Celaya); fou un home clau de la generació Beat, de molts dels seus integrants en fou l’editor. El 1956 publicà Howl, el llibre de Ginsberg que funcionà com a manifest generacional. Ferlinghetti fou acusat d’obscenitat, però guanyà el judici, i el fet suposà un canvi radical en la noció de censura als USA, puritans i antisoviètics.

 

Com es vehiculà tot això cap a Europa? Com entrà a ca nostra? Un país sotmès a la dictadura nacional-catolicista del general Franco. Entrà per la porta d’Anglaterra i per la funció d’importadors que feren alguns intel·lectuals, entre els qui s’ha de destacar a Lluís Racionero. Racionero entre 1968 i 1970 era a Berkeley, l’ull de l’huracà hippie i de la revolta d’estudiants. Tot el que passava a l’Amèrica d’aquells anys eren anècdotes o categories socials? Theodore Roszak al seu llibre El naixement d’una contracultura ens deia que fou una vertadera revolució cultural –a Occident, molt diferent de la Revolució Cultural xinesa empesa per la “Banda dels Quatre” amb connivència amb Mao Zedong-.  Bob Dylan, els poetes Beat, les filosofies orientals, les drogues i altres substàncies psicodèliques, l’antimilitarisme amb el seu himne “Que s’ha fet d’aquelles flors?”... Racionero planteja com es produí la irrupció d’aquesta contracultura a l’estat espanyol i el seu frec a frec grinyolant amb la “intelligentsia” espanyola combatent del franquisme, amb el marxisme com a única arma i puerilment antiamericana. Al seu llibre Filosofies de l’Underground explica els principals components de la contracultura: l’individualisme (Blake, Byron, Hesse, l’Anarquisme...); les filosofies orientals (Zen, Ioga, Taoisme, Sufisme, Tantra...); la Psicodèlia ( LSD, xamanisme, la ment com energia...). “La meva generació” diu, “la del 68, es distingí de la dels anys 50 pel rebuig del marxisme, Freud i Nietzsche ens interessaven més que Marx i Engels. Ells eren etíl·lics, nosaltres psicodèl·lics”. Les conseqüències en foren la reivindicació de l’alliberament de la dona, la llibertat sexual, la igualtat racial, el poder gay, la introducció de l’ecologia en la política, “segrestada avui pels comunistes”.

 

Deia que tota aquesta rauxa usà la porta d’entrada a Europa a través dels portals anglesos, Londres principalment, el que implicà una nova hegemonia cultural mundial anglosaxona de la mà del rock and roll, que es convertí en la cultura pop global. Si abans miràvem París com a referent cultural, molts ens giràrem cap a Londres, Nova York, Los Ángeles i San Francisco. La potència d’artistes visuals com Jackson Pollock, Robert Rauschenberg o Jasper Johns penetrà directament fins a Antoni Tapies, per exemple. Andrew Dempsey, comissari de l’exposició que actualment es mostra a la Fundació Miró (Let us face the future) defineix aquells anys com “L’edat dels submarins: els nuclears i el dels Beatles; el submarí groc encara solca la nostra imaginació i els Polaris nuclears no són més que xatarra”. Valgui com  a metàfora.

 

Però la metàfora dominant és “que s’ha fet d’aquelles flors?” La frase en qüestió prové de la traducció de Where Have All the Flowers Gone? Una cançó antimilitarista que composà Pete Seeger, inspirant-se en un romanç ucraïnès que havia llegit a una obra de M. Sholokhov. M’agradava la versió de Peter, Paul and Mary. Aquí la cantà el “Grup de Folk” que unificava música popular dels Països Catalans amb el nou folk reivindicatiu. I és cert que Pau Riba o Jaume Sisa representaren millor i molt abans la música d’aquella revolució cultural (a Madrid Los Brincos o Los Bravos enyoraven na Lola o volien una moto que els servís per a passejar, més hereus del Duo Dinámico que no de Dylan o dels Beatles), avui, Quimi Portet, Roger Mas, Manel o Joan Miquel Oliver dels Antònia Font contacten d’alguna manera amb el perfum d’aquella efervescència, com bé assenyala Carles Gàmez.

 

No oblidem però que a la cançó hi havia una tornada, d’aquelles flors i d’aquelles al·lotes que anaven a cercar els marits que eren a la guerra, un ritornello: “Com és que no n’aprenen mai?  Com és que mai n’aprendran?”. Aquí, cabells llargs, drogues, anticonformisme, ressorgiment de la llengua catalana o el marxisme freudià, conformaren un cocktail explosiu que afectà la meva generació, de la qual jo també vaig veure molts dels seus millors cervells destruïts. Tot per ara sentir la ministra d’economia, vicepresidenta de Zapatero, gestora impotent de la crisi global que ens fa saber que si dorm bé és gràcies al ioga. Les filosofies orientals, l’espiritualisme laic d’avui en dia, es passeja mediatitzat i degradat pels cursos de reiki i taixí organitzats pels ajuntaments i les associacions de veïnats. No sé si són exemples del fracàs estrepitós d’aquella revolució cultural o exemples reeixits de la capacitat fagocitària i caparruda del capitalisme afamegat que ressorgeix intacte de la crisi mundial actual. Tot el que he escrit em sembla com a ranci, antic, prehistòric. En fi. Kerouac “again”: The other man, just as / lonesome as I am / In this empty universe (“L’altre home, tan / solitari com jo / en aquest univers buit”). Sempre ens quedarà la futilitat i la inutilitat dels haikus.

 _______________________________________

IMATGE: "FLORS"  ANDY WARHOL (1970)

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

SIBIL·LES, ORACLES, HORÒSCOPS I COSES AIXÍ Climent Picornell

jcmllonja | 21 Gener, 2011 10:12

 


Sibil·les, horòscops, oracles i coses així

 

Climent Picornell

 

La meva padrina solia dir: “Si sabéssim l’endeví mos bastaria per viure”. És a dir, si coneguéssim el que ha de succeir no importaria fer feina, en podríem fer negoci. No es podia imaginar la pobre doneta que la seva sentència seria tan certa. El negoci de l’endevinar toca ser molt rendible, ho dic per la infinitat de gent que a hores d’ara s’hi dedica. Una altra cosa és que l’encertin.

 

D’endevinar, el futur naturalment, anaven les sibil·les. I d’entre aquestes, la més famosa a ca nostra és la Sibil·la de Nadal, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Aquest personatge és una variant dels Oracula Sibyllina, i de la representació dramàtica de la processó dels Profetes, interpel·lats per Sant Agustí. D’aquí en deriva el Judici Signum que esdevingué Lo jorn del Judici / parrà qui haurà fet servici... Que vol dir que el dia del Judici Final es farà patent qui haurà servit Déu Nostre Senyor. Em terroritzava la part ferotge de la profecia: “...gran foc del cel davallarà, mars, fonts i rius tot cremarà, los peixos faran grans crits”. En fi, tot sigui pel Patrimoni. De totes les maneres no deixa de ser una interpretació del futur, un oracle, al servei del poder, tant del que podríem anomenar el poder blan, amb capacitat per influir en els demés a través de la seducció i la persuasió, com del poder dur, amb la por o les amenaces de l’autoritat secular i eclesiàstica per aconseguir el sometiment, el control del poble.

 

Perdonin la deriva però era per fer esment de què això de l’endevinar i de les sibil·les és més vell que el pastar. Ja a l’Oracle de Delfos, a l’antiga Grècia s’interrogava als déus, amb la seva pitonissa que feia les prediccions cantades o escrites i, es diu que ja feien ‘trampa’, amb les comes o amb les oracions subordinades de les frases: “Aniràs a la guerra, no tornaràs”, o “Aniràs a la guerra no: tornaràs!”. En fi els trucs de sempre que són avui encara vigents. Perdin una estoneta llarga observant els pintorescos endevinadors i endevinadores professionals de la televisió, és molt il·lustratiu, ja siguin els de les cartes del Tarot o els de qualsevol altre subgremi. Elements espavilats que intueixen i interpreten el que els va indicant el seu demandant. Qüestions de parella, de salut, de feina o de diners, són contestades  amb  resolucions satisfactòries, consells generals, fins la recomanació de posar-se en mans d’un metge, per no tenir complicacions legals (“Te veo algo de hígado...”). Les sibil·les, pitonisses, vidents i tota aquesta ‘mangància’ té la rendibilitat assegurada, perquè sinó, com es poden permetre sortir per la televisió? Que deu valer una pasta! Tenia raó la padrina: el negoci d’endevinar serveix per a viure-se’n.

 

De sempre els endevinadors han tengut feina, llegint les línies de la mà, la bolla de vidre, el pòsit del cafè, les fulles del te, les cendres dels xigarrets, els somnis... Quan me moriré? Me casaré? Per què m’ha fuit ell, o ella? I la seva consueta: Què he de fer per no morir-me aviat, per tenir diners, per fer tornar qui m’ha fuit, per avançar-me al meu destí... Per als qui tenguin dubtes de tot l’anterior els queda la possibilitat d’acudir als endevinadors i bruixots que han proliferat com l’escuma i no només a les televisions en hores de baixa audiència. A la meva plaça ha aparegut en un primer pis un cartell: “Oráculo. Consulta: 25 euros”. I si es té pressa, a un del carrer de veïnat, dedicat a la consulta de “arcanos, cartas astrales, màgia angelical, rituales personalizados, endulzamientos de pareja, protecciones angelicales...”, aquest altre actua també amb un horari d’urgències i dies festius, no fos cosa que un frissi!

 

El que es consulta sol ser més el prosaisme de les pulsions més conegudes que no la poesia dels bons desitjos. Dos paperets, deixats en una setmana al parabrises del meu cotxe, fan propaganda de dos grans “vidents” que ajuden a resoldre tots tipus de problemes amb garantia del 100 %; conflictes amorosos, situacions desesperades –pobre Santa Rita, amb aquets competidors!-,  propugnen que “veurà els seus enemics agenollats”, “millorarà la seva capacitat financera”, “desintegrarà els dimonis”. Em faig a la idea que davant situacions que vénen mal dades, qui no pot anar al psiquiatre o el banc li nega un miserable crèdit, acudeixen als bruixots per recuperar la potència sexual, per sortir de la depressió o fins i tot com diu un, més economicista, “atreure clients al seu negoci”. A la bústia arrepleg un altre paperet, aquest dóna una adreça on acudir per si tenim problemes econòmics, socials o familiars, si estam tristos, deprimits, sense ànim, malalts, amb mals ‘rollos’ amb la droga o l’alcohol... ens esperen, de les 20 a les 23 hores cada dia per tenir un encontre personal amb Crist, que ens vol beneir, salvar i alliberar, i a més es projecta una pel·lícula gratis.

 

Malgrat el “Harrypotterisme” imperant, malgrat estigui ben demostrat que els horòscops o les cartes astrals no endevinen –per molt que estiguin fetes per ordinador o on line-, no encerten en quasi res de valor significatiu, molt menys que la probabilitat raonada per l’estadística descriptiva de treure una bolla blanca de dins una bossa amb bolles blanques i negres, molt menys!,  és igual, els horòscops amb la seva mecànica celestial continuen sortint a diaris i revistes, són una part molt llegida, i els astròlegs i tarotistes ens continuen marejant amb l’era d’Aquarius, l’any de la rata o la carta del penjat.

 

Parlam d’astrologia i futurologia, però  i dels endevinadors científics de la modernitat? I no m’estic referint als practicants de la prospectiva o dels models científics de predicció, ni a Alvin Toffler (futuròleg agnòstic), ni a l’escenari futurible del Manifest Comunista, no, em referesc als col·legues de J. K. Galbraith, del qual és coneguda la frase: “L’única funció de les previsions econòmiques és fer que l’astrologia sigui respectable”. Els economistes, ara que som dins una nova gran recessió, són- fent un paral·lelisme mèdic-  especialistes forenses: certifiquen de què s’ha mort el pacient, incapaços de curar-lo o de pronosticar la seva evolució.

 

Per tant si volen saber on hi ha aigua o donar mal bocí a algú que odien, poden anar a cercar un saurí que amb un pèndol o una verga de magraner o un bruixot que amb espelmes negres els ho aconseguirà. Però veig que darrerament, fins i tot els especialistes endevinaires pouen dins una de les més poderoses fonts de l’endevinament, del futur: el passat. En previsió de futures demandes, com, qui guanyarà les eleccions de maig o si ens jubilarem i cobrarem, recordin l’eslògan: “quan vull saber coses del futur, mir el passat”. Acabarem pensant que el destí el cream nosaltres mateixos o que el passat és fruit del present i que aquest determinarà el que està per venir. Així, i amb una vestimenta estrambòtica, qualsevol endevina.

________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

FER BONDA O LES CASCARRULLES DE L'ANY PASSAT Climent Picornell

jcmllonja | 14 Gener, 2011 10:14

 


Fer bonda o les cascarrulles de l’any passat

 

Climent Picornell

 

Quan servidor era nin, per aquestes dates –amb els Reis a punt d’arribar- la pregunta recurrent era: ‘Has fet bonda?’ ‘Has estat bon al·lot?’ Solien respondre els meus pares dient que sí però donant a entendre que si era que no, no passava res: tanmateix no em durien carbó. Ara que he crescut una mica he sabut que els Reis són els pares. Però si

volem ho podem continuar negant. Qui ens ha d’obligar a dar-nos un bany de realitat quan l’any encara és tan jove? I si ens va bé viure enganats? Enganats, però per qui deixam que ens engani. Ja m’entenen, no? No és tan mal de fer. Qualsevol de nosaltres ha triat una tragèdia o una comèdia, una novel·la o un conte, o llegir el diari, per entretenir-se i tots funcionen en base a l’engany, la ficció que cada un de nosaltres admetem. Per molt que la realitat superi sempre la fantasia, funciona també en clau de consentiment mutu entre el lector o l’espectador, l’actor i l’autor.

 

Què se demana a l’any que comença? L’hipòcrita demana per a tothom però només espera per a ell. El fatu, el cregut, demana que tothom sapi que a ell li duen més que als altres. El ric, demana per als pobres, però perquè s’ho gastin als seus magatzems. El nin demana, esperant que li duguin. El gran espera poder dur el que li demanaran. El militar demana un canó que mati més i millor. El capellà, un miracle, tal com estan les coses a la seva església. El pagès que plogui si no plou i que no plogui si plou massa i que les subvencions no s’aturin. La Lluna demana el Sol. La Terra demana que s’acompleixi el compromís de Kyoto. La batlessa de Palma demana tranquil·litat i bons aliments i majoria absoluta en tornar-hi. La mare, salut per a tots, primer per als  seus. El forofo que guany el seu equip, no que jugui bé, que guanyi. El nostre moix que el pinso no s’acabi. El culturista més cultura, avui en dia la gimnàstica és com la magnèsia, i més espectacles de franc on ell pugui lluir la seva enorme bufanda enroscada al coll... Demanar per demanar, sabates grosses! Però alerta que de vegades el que es demana s’acompleix.

 

N’hi ha que graten més endins i s’embranquen amb un canvi de vida, més arreu, que arribi fins a un nou tractament que ha d’afectar  l’amor o la família o els amics, aplicant a la seva reflexió de cap d’any filtres delicats com  l’angoixa, la por, la incertesa, la gelosia, l’enyorament, la culpa. Alguns altres planifiquen l’esperada solució a la seva soledat, a la impaciència, a la malaltia, a la manca de feina quan...  de sobte, els doblers no es torben a aparèixer -prepotents i permanents- com la pedra filosofal i més enguany que anam més magres i ens aboquen a la simplificació, la humilitat, la flexibilitat i, en molts de casos, a reivindicar l’humor, més que la ràbia, com a medicina universal.

 

Tots feim nous i bons propòsits de cara a l’any que ve. Com si fos tan senzill llevar-se les cascarrulles de l’any que s’ha acabat. Però els ‘molts d’anys!’ que ens dedicam mútuament pel carrer i la salut que ens desitjam són els emblemes de la felicitat que es demana per a l’any que comença. Molt més enllà del propòsit d’amagrir-se o d’aprendre anglès, apareixen a l’horitzó els tènues desitjos de ser més bons al·lots. El tema de la bondat, recurrent malgrat ja hagin passat els Reis, bondat que pot derivar en temes tan eteris com mirar de col·laborar amb alguns dels projectes per millorar la salut del planeta i de la gent que l’habita, coses com el canvi climàtic o el problema de la fam al món. En fi. Wishful thinking  que diuen els anglesos, pensament il·lusori, bons desitjos, i qui sap, si poca cosa més.

 

“No ens enganem, la bondat no ven”, diu Laura Ferrero, comentant el llibre de A. Phillips i B. Taylor Elogi de la Bondat. Parafrasejant-la, els bons desitjos no venen. La bondat s’assimila modernament a la beneitura, el ‘bonisme’, seria la seva vessant hiperbòlica. Però, com assenyalen Phillips i Taylor, el que més ens espanta de nosaltres mateixos és el plaer que podem arribar a experimentar  practicant la bondat, com un plaer prohibit, en evidenciar-nos que és el canal necessari que ens obri a tots els demés. Sense ella no hi ha comunicació vertadera amb ningú. Luter, Hobbes o Rousseau han teoritzat on radicava la bondat i on la seva perversió -del pecat original fins a la societat, que malavesa els homes, bons per naturalesa- fins que arribà Freud i ho posà en entredit,  l’home no fou creat per cap déu sinó modelat per a la seva supervivència a través de la sexualitat. Així, la bondat esdevingué un enigma més –qui sap si un estigma- de la psicoanàlisi, en analitzar l’egoisme dels humans, egoisme que du al foment de la competitivitat del món actual i que ens divideix entre guanyadors i perdedors, bons i dolents.  Com bé va dir Jacques Lacan: “el manament cristià que diu ‘estima al pròxim com a tu mateix’ s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia sí mateix”

 

Per tant, ara ja ho sabem: els reis són els pares. O no. Vull dir que els pares no són, en aquest cas, més que els actors d’una representació. La vertadera protagonista és la ingenuïtat dels nins petits que són depositaris de la il·lusió. Els reis de l’Orient  són com qualsevol altre viàtic, una escenificació de què el regal és una eina per a la mútua satisfacció, disfressada de bondat. Que després les grans companyies internacionals dels regals entrin per dins aquesta representació, hi sembrin i hi recol·lectin per al seu propi benefici no treu, però, que les arrels de tot això siguin saludables: premiar als qui han fet bonda, i als qui no n’han feta tanta. De totes les maneres, servidor ja ha espatllat sa jugueta nova.

 _______________________________________

IMATGE DE FRANCESC CAPDEVILA "MAX"

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

APUNTS DEL PLA (CORNETES, BUFETES I MANDARINES ANTIGUES) Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2011 15:13

 

 

Apunts del Pla (Cornetes, bufetes i mandarines antigues)

 

Climent Picornell

 

Me fan pensar sobre la disjuntiva entre Ciutat i Part Forana. Vaig a Etcètera, un programa de televisió que fa la productora de Xesc Mulet, presentat pel manacorí Toni Tugores. Surten temes com que la denominació de part forana sobreviu, de quan a tot el territori de Mallorca no hi havia més que una ciutat i a més enrevoltada de murades. Les circumstàncies han canviat molt, però hi continua havent ciutadans i forans, encara que aquests no siguin els pagesos d’un temps i les condicions de vida i de mobilitat hagin variat el cent per u. És cert que l’articulació del sistema urbà de Mallorca s’ha reestructurat amb petites ciutats que fan de capitals de comarca, Manacor, Inca o pobles que tenen entorn de deu mil habitants. Al Pla, però, cap poble passa dels sis mil i alguns d’ells no arriben al milenar. La debilitat representativa en les institucions històriques (el sindicat de fora o el veguer de fora) s’ha esvaït. I sinó, preneu exemple dels forans en els òrgans polítics actuals, començant pel president balear Francesc Antich (d’Algaida) o la presidenta de Mallorca Francina Armengol (d’Inca). Aquestes i altres idees -com si les Germanies condicionaren la pagesia molts d’anys- sorgiren al programa.

 

He rebut la revista Descobrir Catalunya nº 150 amb un reportatge de l’escriptor català Jordi Puntí, on hi relata la seva visió del Pla: “Set dies al cor de Mallorca”. Vaig parlar aquest estiu amb ell mentre feia el treball de camp. Excel·lent i interessant ja que és una mirada externa sobre la nostra realitat. Puntí hi sent “la màgia rural del Pla de Mallorca” o “percep una presència latent de la religió i sobretot de les devocions arcaiques”. Deu ser així. El redactà quan “els camps segats de poc brillaven amb una llum tan daurada i sota el cel tan blau que et cremava la vista”. Ara és hivern i fa un fred que pela. He pegat foc a un bon tió i mostr la revista a madò Magdalena Basteca -que acaba d’entrar- ja que servidor hi surt retratat, devora l’estàtua del papa Pius XII que hi ha al nostre corral, la que va comanar mon pare a l’escultor Francesc Salvà. “Quantes vegades hi va anar a Roma ton pare?”, demana na Magdalena. “No ho record, més de cinquanta”. “Jo” diu ella “un pic hi vaig anar amb ell i pujàrem a la cúpula de Sant Pere; quan s’acabava s’arrambador de ferro, era de corda fins que sorties defora. Jo me vaig arrambar massa i una arracada feta d’un botó de cordonsillo me va caure per avall. En baixar ton pare mos digué: ‘ara vos podreu confessar, els qui tengueu pecats petits ho podreu fer en grupo’, i tots agenollats mos confessàrem, i passava un capellà i mos pegava un toc amb una canyeta al cap i els nostros pecats quedaven perdonats”.

 

Imatges i pulsions d’abans i d’ara se mesclen dins la meva part forana: els paisatges d’un temps i les gents variades que l’han poblada aquests darrers vint i cinc anys. Avui la meva germana m’ha donat la corneta del padrí Miquel, que ma mare guardava. “Te’n recordes del padrí Tomeu?”, me diu na Margalida, “tocava el cornetí el vespres d’estiu a Son Horrac, de les altres possessions, lluny i tot, el sentien i a algunes ballaven d’aferrat, les dones amb les dones, això sí”. “Estava privat de menjar dolç, però quan sabia que hi havia coca dins el rebost i ningú el veia, com un nin petit que fa una cosa mal feta, hi entrava i, furtivament, en menjava. ‘Padrí que heu menjat coca?’. ‘Joooo...? noooo!’ I duia tota la pitrera plena de sucre i de miques”.

 

Vaig a veure madó Miquela,  una veinada, molt estimada, de petits ma mare ens hi deixava a estones. Ara viu amb la filla a foravila. Seu i s’escalfa a una camilla amb un braseret elèctric damunt del qual hi han posat una banastra, com als de caliu, per protegir les sabates de la dona que no se’n tem i hi posa els peus damunt fins que l’olor de goma cremada avisa. “Estau bé?” “Ja ho veus, calenta, però m’enyor del poble. Saps com pas els dies? Idò jo t’ho diré. Avui he començat pel carrer de s’Arraval on, per cert, hi va néixer ton pare. Jo començ a pensar, a la primera casa hi havia els Borretes, que eren vuit, la padrina, ell, la dona -una de can Bustris- i cinc fills. Tres mascles i dues femelles: Tòfol, Amador, Felip, Praxedis i Gabriela. Tenien Son Costí i una bona soll al corral. La mare va morir de vena tapada de na Gabriela... Llavors venia Can Sospeta: aquí acabà que només hi havia en Gori, el fill, fadrí i pubil, que un ase li mossegà una mà i li arrabassà dos dits... Llavors venia cas Ferrer, tenien onze fills...”. I així passa els dies repassant carrers i carrers del seu poble, fent inventari de dones, homes, fills, filles, propietats i fesomies. Manté la seva memòria esmolada. Però s’enyora de ca seva, la casa que va vendre la filla per comprar-se un pis a Palma a una barriada de l’Eixample, ara plena d’immigrants, supermercats i locutoris.

 

Abans de tornar, m’atur al cafè. “Tens mala color!” Li diu l’amo en Toni Pericota a n’en Joan Escaboter. “Ara ho deia a n’en Melcior: en Xesc té color com de geniva de mort, d’aquelles figues de carn blanquinosa, brutenca”. “I quina color voleu que tengui si he tornat de Son Dureta fa quatre dies? M’han tret pedres de sa bufeta de sa fel”. I ja s’ha aixecat la camiseta i mostra la panxa als personatges que s’escalfen. “Vaja! I no tens cap merxa”. “Idò, ara no fan tall, m’han fet tres foradins”, i assenyala el paisatge del ventre després de la batalla. “Per un forat t’hi afiquen una televisió i pels altres dos els aparatos i obren sense haver d’obrir”. “N’han de sebre!” diu  un Sèbio de per Ses Roques. “I molt”, reafirma l’amo en Toni des Caprixoll, “però molt, jo que n’he mort a centenars de porcs si qualque pic tocava sa bufeta de sa fel i vessava, ja podia tirar es fetge i ho veia amb sos meus ulls, si ho hagués hagut de fer mirant una televisió, pensa tu!”

 

Reprenc el camí cap al turó per devora una paretota, alta, d’esquena d’ase, antiga, però ben conservada. Per damunt hi guaita un mandariner antic, d’aquells que fan fruites pinyolenques i la pell, quan les peles, amara els dits d’aquella olor cítrica que perfuma la casa tot el dia. En du a carretades, és un arbre vell i de soca generosa, tanmateix ningú les hi cull. Però li és ben igual, l’any que ve en torna a fer malgrat en aquell trast, un temps jardí, que tanca la paret alta i venerable no hi entra ningú fa anys.

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI: DEL BUNGA BUNGA A L'HUMANISME Climent Picornell

jcmllonja | 23 Desembre, 2010 13:08

 

 

Jardins d’altri: del Bunga bunga a l’humanisme

 

Climent Picornell

 

Els meus Jardins d’altri arrepleguen i pelluquen d’ací i d’allà. Sense massa criteri, tot sia dit. Hi ha el perill acomplit que em passi com a Timothy Dexter (1748-1806) qui publicà una espècie d’autobiografia amb una sola oració gramatical sense cap signe de puntuació. Ni argument, ni tema. En una segona edició, al final, hi afegí una pàgina amb tretze línies de comes, punts i interrogants, perquè el lector adobàs el llibre així com trobàs. Els Jardins d’altri pateixen d’això, són com un patchwork, com una vànova cotonada apedaçada, que pesa molt i abriga poc. Saben que vaig agafar la idea, rebaixada i esbravada, de l’escriptor Adolfo Bioy Casares, (“Bioy era un solitari, de la subespècie dels qui van totsols al cine”, M. Paoletti). Em va agradar la seva obra De jardines ajenos  perquè, com passa al món, col·locava cites heroiques al costat de bajanades estrepitoses, poemes èpics al costat de poemes com aquest: “No escribo, ni leo. Poco hago / el centro de mi vida, ahora, es el lumbago”. Malgrat la lumbàlgia del moment Bioy estava disposat, si existís, a signar un contracte per viure cinc-cents anys.

 

Coses sublims, prop de coses ‘cutroses’. Quim Monzó conta la seva versió de l’acudit del Bunga bunga. Ho resumesc molt. “Dos blancs, membres d’una oenagé pija, són capturats per una tribu que no va de collonades sostenibles. El cap de la tribu demana: “Bunga bunga o mort? Un dels dos tria Bunga bunga. El cap s’aixeca el “taparrabos” i el sodomitza i darrera ell tota la tribu. L’altre oenagista (d’una ONG, val?) espantat tria: Mort! Diu el cap de la tribu: “D’acord. Però abans Bunga bunga”. És el nom que dona a algunes de les seves festes el primer ministre italià Berlusconi. Sorgí això del Bunga bunga quan interrogaven a Karima Keyek, una al·lota de desset anys que havia anat a una de les festes. No sé si toca aquí però l’hi pos: “És molt millor ser un Sócrates insatisfet que un porc satisfet” (John Stuart Mill).

 

Conta Jaume Sureda, al seu blog (Des)educació a les illes Balears, que P.G. Wodehouse deia que hi ha tres condicions que faciliten l’escriptura d’unes bones memòries: tenir un pare excèntric, haver passat per una infància miserable i, finalment, tenir un pèssim record del pas per l’escola. Tenia raó Wodehouse: no proporciona el mateix material literari haver tingut un pare empleat de banca o un atracador de bancs. Tampoc no gaudeix dels mateixos arsenals per a la literatura (ni per a altres coses més peremptòries) qui s’ha criat a Son Banya que qui ho ha fet a Son Vida. Tampoc no és el mateix haver anat a escola amb uns bons docents que haver patit professors carabassots. Ho apunt per no haver de fer comentaris al recent Informe PISA. No sé si és el cas d’Eric Cantona, futbolista, pare actual de la revolta civil contra la banca qui pensava coses tan elevades com aquesta: "Quan les gavines segueixen les barques d’arrossegament és perquè pensen que les sardines seran llençades a la mar”. Bono!

 

Reb un email d’un bon amic, que ha canviat l’adreça electrònica, la nova té el carrer de ca els seus pares. “Aquesta adreça, es correspon amb la de la meva infantesa, fins que vaig fer els catorze anys. La meva pàtria és la meva infantesa... em fa l'efecte que no és meu, que ho he manllevat a qualcú”. Li contest. Parlant de pàtries i d'infanteses. No ho sabia que fossis de per aquí, del barri on fa quaranta anys que hi tenc casa. Saps que la meva té el pont del tren com imatge més potent. "La pàtria és la meva infantesa", és una dita que he vist manllevada sovint, atribuïda majoritàriament a Rainer M. Rilke que l'emprava per no entrar en problemàtiques de pàtries més enllà de la infantesa. Baudelaire ho magnificava: "La veritable pàtria de l'home és la seva infantesa". Delibes hi tornava: "La infantesa és la pàtria de tots els mortals". Espriu hi afegia la llengua, a la infantesa, per confegir la seva pàtria. I Manuel Vázquez Montalbán aclaria: "La pàtria de cada un és la infantesa, en el sentit moral i cultural; en el sentit físic, els quatre cantons en els que hem pixat".  

 

“Els escriptors, entre ells, no es llegeixen però es vigilen molt”. Com que pens exactament el mateix, ho vaig sentir a dir a Manuel Rivas, torn a llegir el poema In dubiis de Rilke on, certament, s’embulla en l’afany de ser ciutadà del món, tenyit amb l’aurea mediocritas: “A mi el més gran em sembla / qui no jura cap senyera / i, perquè es va apartar d’una part, / ara pertany al món sencer”. En fi. Això. Per tant ja ho saben, una frase descontextualitzada pot agafar un sentit erràtic. Com exemple de les coses que no són el què haurien de parèixer que són, el que conta Manuel Cuyàs que li explicava el ceramista M. Cumella; Antoni Tàpies li demana consell, s’ha de fer una casa i no sap si decidir-se per Le Corbusier o per J. A. Coderch. És va decantar per Coderch, tot diguent-li a Cumella: “És que tenia por que Le Corbusier em fes una cosa rara”. Ja saben el que pinta el senyor Tàpies... Tot parlant d’arquitectes, Bartomeu Forteza i Pinya no podia sofrir en Gaspar Bennàssar, “S’Arquitecte”, autor de l’edifici on ara hi ha Zara, de la Caixa de Balears  i molts més, i de l’obelisc i font anomenats de les tortugues. Li endossà aquest poema: “O Font de les Tortugues portentosa! / Jo et vull cantar com símbol d’una raça / que aguanta resignada i silenciosa / l’arquitectura d’En Bennàssar”.

 

Citava Ferran Aguiló el conegut “D’un món que ja és un poc nostre” i ho transformava, per mor de la crisi mundial, en “un món que diuen que ja no és nostre”. Francesc Àlvaro ens explicava Com funciona el món, aquest que ja no és nostre, per saber-ho s’ha de fer un exercici de repensament constant del que està passant; citava per això Julian Assange, editor del famós web Wikileaks, ara dins la presó per publicar documents compromesos i pseudosecrets d’estat: “Abans d’aficar-me en aquest embolic em pensava saber com funcionava el món; però he visualitzat canvis enormes, la mort a escala mundial de la societat civil, els fluxos financers que es mouen amb velocitats vertiginoses, l’existència d’un Estat de seguretat amagat”. Com tots els poders, els poders reals, s’oculten, no els agrada esser assenyalats amb el dit. Poques coses noves, diria algú. En aquest cas poden triar vostès mateixos la postil·la, o la més coneguda citada per Robert Darnton (fundador del programa e-Gutemberg),“Quan vull endevinar el futur solc mirar el passat”, o la d’André Gide: “Toutes choses sont dites déjà...” ( Totes les coses ja estan dites, però com que ningú escolta, fa falta començar sempre seguit). Contra el poder, com diu la màxima de Panofsky: “Els humanistes rebutjam l’autoritat però respectam la tradició”.

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

VINDICACIÓ FINAL DE LES VELLES AGENDES Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2010 11:02

 

  

Vindicació final de les velles agendes

 

Climent Picornell

 

Ara que entram en la voràgine de Nadal i els Reis, segurament molts de vostès s’hauran plantejat regalar (o regalar-se) algun estri electrònic. Des dels eBooks, als iPhones, iPads o a millorar els aparells ja convencionals, nous telèfons mòbils, nous ordinadors. Tots permeten dur agenda electrònica. Voldria fer, però, una vindicació de les agendes de paper, aquelles que abans regalaven a balquena les institucions i les empreses (la UIB ja no en va regalar el 2010, adduint que tothom ja la tenia electrònica). Servidor, desordenat, encara la faig servir, per molt que acabi com sempre  convertint qualsevol cosa amb agenda, un tros de sobre o un tros de torcaboques. En fi, ja saben, aquells llibretons que tenien pàgines amb les hores del dia i un s’hi apuntava el que hauria de fer, a més de una llista de telèfons, després apareixeren espais per als correus electrònics i després... desapareixeren les agendes de paper, bé, desapareixeran, abans que els diaris o els llibres.

 

No s’hi oposin massa. Recordin quan algú deia: Ordinador? No en tendré mai! Correu electrònic? Quina bajanada!  Mòbil? Ni mort! Màquina de fotografiar digital? Quina traïció! Tanmateix tothom en té, tothom té email i un rodet fotogràfic és més mal de trobar que una antiguitat etrusca, i el mòbil és ja una neo-pròtesi de nosaltres mateixos. Per tant no es torbaran a tenir eBook (pareixia una utopia poder dur tres o quatre mil llibres –amb tinta- dins la butxaca i ja és possible, falta resoldre l’estàndard), o a llegir els diaris al seus mòbils o iPads, el súmmum per ara de les tablets electròniques, o a usar agenda electrònica, els qui no ho fan encara.

 

Servidor és dual, en aquestes coses vull dir, amb el meus aparells digitals i les agendes de paper que, com a bon malalt amb síndrome de Diògenes, guard cabalment. Les de tots els anys. Hi ha qui mantenia que amb l’aparició del telèfon i el contestador automàtic es perdia la traça escrita de la història de les relacions humanes, o si es vol, de les relacions menors, del dia a dia de les persones. Mentre les cartes i les postals s’abolien lentament. Encara que formassin part d’una literatura efímera, les coses escrites en paper permetien fer una radiografia de la societat, també en el seu vessant familiar (lectura de cap d’any: Letters, les cartes de Saul Bellow). Els missatges dels telèfons es borraven, tot i que un servidor en guarda alguns de fa més de deu anys, que escolt encara ara i reconec les veus dels fills per molt que hagin canviat. Amb el fax la cosa canviava, malgrat la tinta del faxos s’esborronava amb els anys, algun rastre en quedava, com amb les fotocòpies.

 

Amb els emails és diferent ja que tornen fer escriure a la gent, com amb els sms dels mòbils, encara que alguns semblin jeroglífics. Uns els pot guardar si vol. Recordin que al Gmail, com a bon germà petit de Google, quan es volia suprimir un missatge et demanava per què el tiraves, si es podia guardar i cercar! Es poden tirar els emails, però sempre en queda un rastre, no se sap molt bé on, Internet té catacumbes on tot torna a ressorgir (Laus Deo! Dic jo. Mal li toc pesta! Diu qui ho vol enterrar definitivament). No en parlem dels blogs, twitters, facebooks, youtubes diversos on, devora monumentals estupideses, s’hi poden ajuntar tendres cartografies o subtils i emocionades narracions de gran part de l’humanitat, esdevenguda editora de si mateixa.

Com els deia, guard missatges de contestador, i emails des que en tenc –i ja fa vint anys- també guard les velles agendes de paper. Sí, ara ja agaf la de l’any passat per passar adreces a la d’enguany i sintonitzar-les amb les digitals dels ordinadors i els mòbils i després les coloc amb les d’altres anys i aprofit per fer una repassada a les agendes velles. M’hi surten veïnats d’altres llocs on hem viscut; cangurs dels infants; parents que ja no hi són; gent amb qui tenguérem un negoci o un projecte molt concret i que després s’esvaïren de les nostres vides; persones que no veim però que enyoram... Repassant-les surt tot això, una torrentada relacional: aquest on és?; aquest ara és un enemic, o enemiga, que abans era molt amic, o molt amiga, però molt!; aquest ens duia aigua amb un camió... i així una teringa de noms i de personatges que donen testimoni del que ha passat a les nostres vides.

 

Sempre apareix algun telèfon que no hi ha manera d’aclarir de qui és, però que ens sona, quasi de memòria, ben igual que el del nostre primer telèfon o el de ca els nostres pares, que ens surten de cor, ara en canvi no recordam o ho feim amb dificultat el dels nostres mòbils. Aquest telèfon que ens sona tant: de qui deu ser? Per què no provam de telefonar-hi. Venga! Una veu de velleta respon: “Digaaaa...”. Misteri. “Qui sou? Amb qui parl?” Demana ella. “Som en Climent”. “Qui?”. “Som en...?”. “Qui?”. Sentiu parlar fluixet a l’altre costat: “No entenc qui diu qui és? Jeroni, posa-t’hi tu!”  En sentir el nom, identificau la casa i els pares de l’amic mort, jove. Una glopada de tristor perboca i quan penjau, un sentiment de mala consciència. Els hauria d’haver telefonat més sovint. L’altre número que no identific queda sense marcar. Per si de cas. Ai les velles agendes!

 

Per tant, servidor enguany encara durà una agenda de paper i, apuntats a un tros de cartronet, els meus telèfons més freqüents i els d’emergència, a qui recórrer si qued tirat a la carretera, si em pega un atac d’enyorament o un de pànic, juntament amb els números secrets dels caixers automàtics –m’he trobat, com un babau, davant una màquina, sense encertar quatre punyeteros números- i els dels mòbils, i les paraules claus dels meus comptes de correu electrònic. Tanta encriptació me suposa un embull que resolc d’una manera artesanal, no sé si us ha passat el fet d’oblidar els passwords del blog, dels correus... i per a resoldre l’horror vacuii de quedar desconnectat, el paperet!, com una ‘xuleta’ d’estudiant.

 

Sophie Calle trobà fa anys una agenda pel carrer. No duia el nom ni les senyes del propietari. Començà a telefonar a cada una de les adreces que hi havia, per, de forma maratoniana, saber detalls de l’amo o la mestressa de l’agenda. Publicà els seus encontres successivament a Le carnet d’adresses (1983) a Libération, un diari de París. Aquesta escrutini -la mirada de la mirada-, la necessitat obsessiva de saber coses  dels altres de S. Calle inspirà el personatge de Maria Turner del llibre Leviatan de Paul Auster. No sé si amb una agenda electrònica hagués estat possible. Sense el password no hi hagués pogut entrar. La seguretat ens hagués robat el misteri i qui sap si la nostàlgia. O no.

___________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

LA BALEARITAT IMPOSSIBLE Climent Picornell

jcmllonja | 10 Desembre, 2010 12:16

 

 

La Balearitat impossible

 

Climent Picornell

 

Ens sentim mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Poc o quasi gens “balears”. Per esbrinar si el sentiment de balearitat havia avançat, la revista EL MIRALL ens plantejà avaluar si el fet de compartir òrgans d'autogovern comuns ha servit per a aprofundir en la creació d'una identitat balear. Basta veure els títols de les aportacions dels altres dos articulistes - “Baleàrics? Els menorquins, què som?” de Joan F. López Casasnovas o “Quin balearisme, avui?” de l’eivissenc Isidor Marí- per copsar que s’alineen amb els interrogants. La indecisió amb què m’han respost sempre les persones a les quals he fet la pregunta ja mostren la tendència. És allò de: som mallorquí. No som balear, o no ens sentim balears a bastament, o som “de les illes”, així com qui no ho diu. Per molt que la circumscripció administrativa – abans “la província o la región”, dos termes amb mala connotació-  ens faci partíceps de la mateixa deriva: la pertinença geopolítica a la comunitat autònoma de les illes Balears (les illes orientals de la península Ibèrica, d’Al Andalus com deien els musulmans i vull evitar-los els condicionaments històrics, que van des de la diferenciació antiga entre Gimnèsies i Pitiüses, passant per l’ocupació britànica de Menorca).

 

La insularitat és un dels tòpics que fonamenta part de les característiques físiques, històriques i socials de les illes Balears. Per a algú també les psicològiques, en considerar la insularitat conformadora d’identitats especials; des d’un sentiment de seguretat-inseguretat fins a una mentalitat conformista, d’inèrcia, algú hi assenyala el caràcter malèvol dels illencs. Qui sap. A això hi hem d’afegir la creença, quasi un axioma, de què les Balears més que conformar un tot connex i estructurat, són submóns apart cada una d’elles. L’aculturació i estandardització social d’aquests darrers anys fan que la insularitat s’hagi convertit en un atribut diferent -per mor de l’allau turística, el fenomen de la globalització o la immigració- però es mantenen els sobrecostos econòmics. Per tot això, als antics debats sobre insularitat i identitat  hi hem d’afegir components nous, com el de la resistència o la supervivència com a poble. I dic antics debats als del provincianisme, regionalisme, nacionalisme, pancatalanisme, espanyolisme i, efectivament, el balearisme

 

Tant hem marcat les diferències –pràcticament a cada illa i illot existeix una espècie de sargantana endèmica- que menyspream les similituds, tant les ambientals com les de la nostra història compartida. El tronc d’unitarisme que fou la conquesta catalana, amb la llengua per estendard, no fan de pal de paller fort a bastament, els projectes de pertinença queden diluïts en les ànsies insularistes. El que serien comarques d’un mateix territori aquí, amb la mar per frontera, illes, costa molt més refermar-les, i no en parlem quan hi afegim l’atracció gravitacional de pols més poderosos que Palma: Barcelona per als menorquins o València per als eivissencs. Fins i tot els qui tenen més clara la pertinença a alguna casta d’entitat unitària, lluny dels àmbits centralistes espanyols, han de fer filigranes per demostrar-ho. Des de La nació dels mallorquins de Josep Melià, passant per La nació dels menorquins de Nel Martí (però no La nació dels balears), i ho han de combinar amb la pretensió –com aquelles pepetes russes que van unes dins les altres- de superposar, sense violència ideològica, realitats que hom percep diferents. És allò de la nació emocional o íntima (cada una de les illes); la nació política (les Balears); la nació cultural (els Països Catalans).  Filigrana que s’ha de fer tant per solventar les ànsies insularistes, la “realpolitik”, el fet de  pertànyer a la comunitat que parla català...  És cert que l’Estatut d’Autonomia de 2008, eleva els Consells Insulars al rang d’institucions autonòmiques per les competències transferides, ja no són simples organismes d’administració local. És el reforçament d’una línia federalista-insularista, lluny de les Diputacions, centralitzades a Palma, rebutjades sobretot pels menorquins. Tanmateix les illes menors continuen amb els seus memorials de greuges contra l’illa major, a la qual cosa s’hi sumen les actituds antimallorquines -i no en parlem de les antieivissenques dels formenterers-, reforçades per alguns mitjans de comunicació a les Pitiüses o per algunes forces vives a Menorca.

 

L’antimallorquinisme és indestructible ja que no és més que una versió del petit contra el gros, retroalimentat constantment per l’aïllament físic –ja que ara no és comunicacional, a l’era de l’internet-, per la manca de massa crítica poblacional que impedeix assolir determinades funcions, ja siguin les universitàries o les hospitalàries: un menorquí o un eivissenc, i no en parlem d’un formenterer, no accedeix als mateixos serveis que els altres ciutadans de Balears, i de retruc que els de l’estat espanyol, pagant els mateixos impostos. Les inversions prioritzen l’illa major. Els costos de la insularitat mal solventats continuen alimentant antimallorquinisme que té com a colofó antibalearisme. S’hi poden oposar elements de confraternització recent com puguin ser el Parlament Balear (amb la supravaloració del vot dels electors de les illes menors), o els Consells Insulars amb competències reals, la tasca balearista de la televisió autonòmica IB3 retransmetent actes i festes populars de totes les illes, l’existència de la UIB descentralitzada, els viatges inter-illes incentivats dels jubilats, l’existència de textos didàctics amb les illes Balears com a subjecte educatiu, etc... que no han estat capaços d’assentar significativament el procés de la balearitat.  Ho podem demostrar amb les anomenades arrels de pertinença; la gent es sent menorquina, eivissenca, formenterera o mallorquina d’una forma aclaparadora, més del 70%; tot i que el sentiment de balearitat ha augmentat un poc, en percentatges que freguen el 20 %.

 

Acabada La via menorquina del creixement, i posats uns fonaments similars a totes les illes, instaurats sobre el turisme i la venda de residències, ara cada illa cerca una via a la diferenciació, no per ànsies d’antibalearisme, sinó purament per augmentar el seu poder d’atracció de visitants. Les propostes balearistes han estat magres. Fa uns anys sorgí la plataforma “Sus Balears!” Però prest hagueren de donar explicacions ja que “hi havia gent que creia que el Sus Balears!  rebutjava tant l'àmbit polític dels Països Catalans com els illencs més immediats perquè es limitava a un àmbit artificial: el de la província espanyola de les Illes Balears, elevada a la categoria de comunitat autónoma". Aquesta acusació es basava en la creença que és difícil qualsevol tipus d'unió suprainsular satisfactòria o que Balears és un invent del centralisme de Madrid. Aquest ideari de projecte d’articulació comuna ha estat aprofitat  –un pseudobalearisme- en funció d’interessos electorals o espanyolistes; un pseudobalearisme raptat pels partits de rang estatalista que els projectes nacionalistes arrelats han rebutjat per aquests motius i han optat per organitzar-se illa per illa, deixant la balearitat irresolta i amb una mirada de sospita.

 

Ni per fer una enciclopèdia comuna ens hem posat d’acord: n’hem fetes tres de diferents. Ni per un himne comú ens hem avingut. Fa mal avançar en el consens social que es necessita per acceptar la balearitat. No és estrany que  les reflexions erudites recents continuïn amb expressions com “una comunitat autònoma homogènia però diversa”, “una realitat pluriinsular comuna però diferenciada”,  “un espai divers però coherent”... Una equació sense resoldre. O sense solució. O sense massa voluntat per posar-se d’acord.

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

EL BARRI DE NA BEL Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2010 12:46

 

 

El barri de na Bel

 

Climent  Picornell

 

Na Bel Cerdà i Soler va morir fa tres setmanes. Feia mesos que no la topava pel barri quan la seva filla, dins el Bar Bosch, plorant, em va dir: “ma mare és morta, ara venc d’enterrar-la”. Més enllà dels mèrits ciutadans, que en tenia, més enllà de la seva vessant de dinamitzadora social, que ho va ser i molt, la relació de la meva família amb na Bel va ser d’amistat i de veïnatge. Sempre tenia una paraula amable per als meus fills: tant li era ensenyar-los a fer un xorrac per acompanyar la música del ball de bot, com perdre horabaixes fent volar estels fets de canya i paper de diari, aprofitant l’embat mariner. Fins que va tenir el restaurant obert -el Singular, font de molts dels  seus últims maldecaps- allà ens solíem veure fent la xerradeta després de dinar. Però aquests darrers mesos no l’havia vista ni poc ni gens. Em van dir que se n’havia anat a la casa que tenia a s’Estanyol d’Artà.

 

El meu barri, el de sa Llonja i puig de Sant Pere de Palma li deu molt. Li deu un procés de recuperació que s’inicià a través de les naixents Associacions de Veïnats i del procés paral·lel de revitalització popular d’aquest tros de Ciutat que s’havia degradat físicament i moralment. Les cases, velles de segles, i la vida tradicional del barri de pescadors agonitzaven, tot això a dues passes de l’avinguda de Jaume III on els rics es compraven els seus pisos d’alt  standing. Aquesta degradació ja anava bé als interessos especulatius que venien d’anys enrere. L’arquitecte Gabriel Alomar me contava que en al plec de clàusules, quan guanyà el Pla de Reforma i Eixample, l’any 1943, s’hi imposava l’erradicació dels barris de Sa Calatrava i del puig de Sant Pere. El descobriment per part dels veïnats de què l’Ajuntament declarava zona verda una illeta habitada destapà connexions rares i a 1974 es crea l’Associació de Veïnats, que trobà bona aliança en el Col·legi d’Arquitectes. Un vespre dues cases caigueren i moriren dues persones, això catalitzà la mobilització: “El puig per als seus habitants”. Es declarà part de la zona en estat de runa i s’aturà l’arrasament especulatiu del barri. S’aconseguí la redacció d’un PERI (Pla especial de reforma interior), el primer en ser aprovat a Espanya. Segons J. Franquesa, “s’estava bastint a Palma una contranarrativa legitimadora potent contra l’urbanisme oficial”. No sé si tots els objectius s’han aconseguit, però el caràcter del barri s’ha conservat, amb tots o part dels seus residents tradicionals. Aquí hi era na Bel, ben al cap davant.

 

Li encantava parlar-me de la vida al barri quan era nina, era tan viu el que em deia, que pareixia un acte d’una peça costumista. Les bregues, més enllà de la frontera que marcava el torrent de sa Riera, de “putxeros” (del Puig) contra “Catalineros” (de Santa Catalina), les pedrades eren la menor de les barbaritats. Les corregudes pels terrats. El  moll, tan prop, els vaixells de línia que arribaven a l’altre costat de La Riba, que ja no hi és. O els primers estrangers  que venien als locals del carrer dels Apuntadors, “ells amb smoking i elles amb vestit llarg, trèiem cadiretes defora, els miraven, i els admiràvem”. Na Bel visqué en una cruïlla,  d’una vivor intraurbana excepcional i fou a temps de veure en què se convertien els carrers. Se’n va anar sense haver de sofrir el Halloween –imparable- apoderant-se del barri. Va recuperar tradicions que s’havien deixat anar: ella, quan ja ningú treia Sant Pere per dur-lo a passejar en barca fins a la farola de Porto Pi, s’hi va posar.

 

He llegit un recordatori, emocionat, del seu amic i veïnat Jaume Llabrés. “De sa mare que era poblera na Bel va heretar l’essència de la cultura popular i va aprendre les cançons tradicionals de la seva boca. De son pare, alcudienc, na Bel tenia vertadera passió per la mar, ja que ell era mariner i passava llargues temporades embarcat”. Amb ell i Aina Pascual fou responsable del muntatge de les exposicions del convent de les Caputxines. Amb Eugeni Cañellas, Francesca Adrover, Antoni Peralta i Joan Guasp conformà el grup “Sis Som” per treure les teranyines a la música popular mallorquina, vint anys damunt els escenaris i una partida de treballs editats (Cançons per a un capvespre, Tres i dos: Sis Som i Fruits de la terra) en donen fe. Això remarca el seu paper d’agitadora a una Palma que iniciava el seu procés de transformació multicultural.

 

Vaig fer una volta pel barri de na Bel, abans d’anar als seu funeral, a l’església de Santa Creu, tot esperant que el Lobby de dones, l’Associació de Veïnats i els seus amics ens posem a fer feina per un reconeixement que es mereix. He travessat la plaça de la Llotja, els bars plens de italians de tres creuers grossos al port. Un cec escolta una radieta arrepitat a l’antiga Comandància de Marina avui una conselleria, s’hi passa hores i hores. Han tancat el moll de pescadors, ja no es pot anar a veure arribar les barques del bou; el carril bici travessa la plaça de la porta de Santa Catalina, amb els pins i dues estàtues de Ben Jakober –dos colomots de tamany descomunal- a cent metres de “l’església a l’inrevés” sembrada per la punta del campanar; el venedors de droga “trapitxeen” davant el bar que confronta amb la nova biblioteca Pública, prop del museu del Baluard; el carrer del Vi amb moltes cases restaurades per gent de bona posició que ha tornat dins murada – els acadèmics en diuen “gentrificació”-; el petit supermercat del carrer de la Llebre, neixen petites fruiteries, queda, encara, una carnisseria; la plaça de les Drassanes amb el seu trull –feixuc per als veïnats- guitarres flamenques, contenidors plens de fems, estornells damunt els plàtans altíssims. Els de la UGT es manifestaven davant el Consolat de la Mar, per la porta de darrera surt un conseller i el president Antich, amb cotxe, pel jardinet de la porta del Moll. Posen canonades noves, la merda no surarà quan les tronetes rebentin; en “Cariñoso”, el llanterner, passejant amb les mans a l’espatlla; els alemanys fan coa per entrar a La Bóveda on en Jaume talla pernil; l’escolà de Sant Joan de Malta, petit i grassonet, toca la campaneta; na Xisqueta cerca aparcament –un bé molt preuat- a un barri que és ACIRE (de circulació restringida) però on entra tothom qui vol; a sa Feixina pares amb infants petits, skaters davall el monument –ara innominat- per l’enfonsament del creuer “Baleares”;  els sense-casa es fan el jaç al jardins públics bevent vi de tetrabric.

 

Les gavines van cap al moll, l’horabaixa s’enfosqueix, un pintor japonès, del natural, mira de capturar aquest moment; milers de cotxers circulen pel passeig Marítim; uns operaris ja pengen els llums de Nadal, mentre na Rosa diu al seu estimat que per Nadal vol estar amb ell, que no vol anar a ca els seus pares; una nina petita estreny una sirena de pedaç, aferrada a la mà de sa mare. La vida que segueix és l’expressió cursi que esdevé trista quan un servidor enfila el carrer de Sant Llorenç. La meva passejada pel barri on havia nascut na Bel és un homenatge. Petit i particular.

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

EL "TOP TEN" DELS REFRANYS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 23 Novembre, 2010 12:52

 

Els Top ten dels refranys de les illes Balears

 

Climent Picornell

 

Un refrany és una sentència, molt semblant a un adagi, o a un proverbi, una màxima, un aforisme, en la mateixa línia d’una dita, una locució o una frase feta. “Qui no vol pols que no vagi a l’era” o “A la taula i al llit, al primer crit”. Són, també, alguna cosa semblant a regles no escrites de comportament, recolzades sobre evidències populars amplament admeses per tothom. Els grecs els heretaren de l’antic Orient, i els transmeteren als romans,  Erasme de Rotterdam en la seva Adagiorum Collectanea en feu de pont per a difondre’ls per tot Europa. Algú els ha volgut qualificar com la “filosofia de la frase breu”, la condensació de la saviesa popular, amarada d’ironia, aferrada a una gran força expressiva. En català, dos mallorquins notables, Ramon Llull i Anselm Turmeda, a l’edat Mitjana ja feren ús del refranyer, recolliren i crearen proverbis. El refrany gaudeix de certes característiques estructurals que fan referència a la seva codificació,  a la seva edificació verbal moltes vegades binària, sovint rimada. Té també una estructura rítmica, apel·la a les metàfores, a les comparances, a la sàtira, i no defuig, si escau, les onomatopeies. Ja des de molt antic, per tant, els hem usat per expressar de manera abreujada i mnemotècnica preceptes de la vida. “Tal faràs, tal trobaràs” o “Qui dia passa, any empeny”. Els diferents reculls existents han aconseguit arreplegar moltes d’aquestes expressions populars que la disminució de la vida pagesa i de la transmissió oral havia deixat baldats i, és ben cert, han desaparegut de la parla dels joves, i també dels qui no ho són tant.

 

Victor Pàmies, d’una forma exemplar i sistemàtica, recupera, classifica i codifica la paremiologia catalana, l’estudi dels refranys en la nostra llengua, usant les noves tecnologies. És el que es proposa des de fa anys a les seves webs i blogs a Internet (hi podeu entrar  http://refranys.wordpress.com/  ):  Biblioteca paremiològica, Conferències paremiològiques, Diccitionari, Dites i frases fetes, Enciclopèdia paremiològica, Etimologies paremiològiques, Paremiologia didàctica, Paremiosfera, Raons que rimen, Refranyer català-castellà, Refranyer temàtic, Un polsim de refranys... S’ha posat com a fita tenir indexats 500.000 refranys en català l’any 2015. I ja en du més de 300.000! Una de les seves iniciatives començà fa mesos quan proposà als internautes i altres coneguts i  amants dels refranyers la iniciatica d’el·laborar un ranking dels refranys més populars, el que ell anomenà els “Top ten dels refranys catalans”. Creà un blog especial i des de fa unes setmanes va publicant els resultats, producte de més de 1200 informants. Ja ha sortit el Top ten general i el del País Valencià. Faltava però el de les illes Balears. Li vaig escriure, impacient, per tenir els resultats dels de les illes Balears i em contestà ràpidament. “Climent: Concretem per aquesta setmana la publicació del Top ten de les Illes? Tot just ara estic treient les dades del País Valencià. Avui he publicat el Top 100 i demà o dimecres treuré els refranys que només ha dit un únic informant (petites perles, vaja). T'avanço el Top ten, extret de les enquestes rebudes per informants "purs" de les Illes. Fixa't que el Top ten és Top 11, perquè en desè lloc han quedat empatats dos refranys amb el mateix nombre de vots. El de la pols a l'era l'han dit gairebé una de cada tres persones (un 33%), com en el Top general, vaja! Si necessites alguna altra dada més, demana, d'acord?”

 

Per tant i com a primícia per als lectors de Blog, aquí els tenen: 1.- Qui no vol pols, que no vagi a s'era. 2.- S’ase va dir a n’es porc orellut. 3.- Qui barata es cap se grata. 4.- Qui dia passa, any empeny. 5.- Gat escaldat, d'aigua freda tem. 6.-Es tests semblen a ses olles. 7.- Qui no té cap, ha de tenir cames. 8.- Qui va amb un coix, al cap d'un any ho són tots dos. 9.-Una flor no fa estiu. 10 (a).- No diguis blat que no el tenguis dins es sac, i ben fermat . 10 (b).-A l'abril, cada gota val per mil.

N’hi ha un parell que es repeteixen -o són equivalents amb altres paraules- als del  Top ten general (1.- Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. 2.- Pel maig, cada dia un raig . 3.- No diguis blat que no el tenguis dins el sac i ben lligat. 4.- Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot. 5.- A la taula i al llit al primer crit. 6.- Cel rogenc, pluja o vent. 7.- Per Nadal, cada ovella al seu corral. 8.- Tal faràs, tal trobaràs. 9.- Qui dia passa, any empeny. 10.- A l'estiu tota cuca viu.), i als del País Valencià ( 1.-Qui no vulga pols, que no vaja a l'era. 2.-A la taula i al llit al primer crit. 3.-Quan Benicadell porta capell, pica espart i fes cordell. 4.- Cel a borreguets, aigua a canterets. 5.- No deixes les sendes velles per les novelles. 6.-Li diu el mort al degollat: Qui t'ha fet eixe forat? 7.-De fora vindran que de casa ens trauran. 8.-A l'estiu tot lo món viu. 9.-Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures. 10 (a).- Tota pedra fa paret. 10 (b).-Estira més un pèl de figa que una maroma de barco. 10 (c).- Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal.).

 

El refrany més citat és una bona indicació: qui vulgui tranquil·litat, que no es cerqui complicacions. Altres fan referència a que no és canviïn les sendes velles per les novelles ja que, després, un s’ha de gratar el cap. Podem veure com es nota la vessant conservadora i assenyada que guia els consells tradicionals. Aquests preceptes vitals o morals, juntament amb els refranys de caire meteorològic i agrològic es situen el cap curucull dels rànquings nostrats, com ho demostra aquesta iniciativa de Víctor Pàmies. No hi ha dubte, però, que la seva potència, la brevetat, la concisió, la sonoritat han fet que els refranys (com els aforismes, les dites o les frases fetes) encara perdurin, com una mena de sublimació de la parla, un recull de la història menuda, no escrita, de la gent planera de tots els països. A la nostra terra, com per tot arreu, els refranys són fruit de la saviesa popular ja que gairebé tots els temes de la vida hi apareixen en forma d’idees, sentiments, consells i normes variades. Han estat el gresol de l’experiència i la voluntat d’educar a les generacions joves, que ara els poden trobar, si volen, també a Internet.

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 ... 74 75 76  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb